Una peça d’art paleolític de Margalef de Montsant amb figures antropomorfes i ornitomorfes

Història de l’art: Inés Domingo encapçala un article a la revista L’Anthropologie sobre una peça d’art portàtil trobada en una balma de l’Hort de la Boquera (Margalef de Montsant) en un estrat corresponent al Paleolític Superior Tardà (de 12.250 anys d’antiguitat) i al període magdalenià superior final. La peça, que combina figures antropomòrfiques i ornitomòrfiques, constitueix segons Domingo et al. una mostra de la humanització de l’art paleolítiques i de les interaccions entre éssers humans i aus.

La peça té gravades unes cinc figures

El context arqueològic

Inés Domingo Sanz és professora de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i investigadora del Seminari d’Estudis i Recerques Prehistòriques (SERP), de la Secció de Prehistòria i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.

Pilar García-Argüelles (*Maó, 1958) és membre del SERP i professora titular de prehistòria a la Universitat de Barcelona.

Jordi Nadal Lorenzo és membre del SERP i, des del 2003, professor titular de la Universitat de Barcelona.

Josep Maria Fullola és membre del SERP i, des del 1986, catedràtic de prehistòria de la Universitat de Barcelona.

José Luis Lerma García és catedràtic de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Geodèsica, Cartogràfica i Topogràfica, centre adscrit al Departament d’Enginyeria Cartogràfica Geodèsia i Fotogrametria de la Universitat Politècnica de València.

Miriam Cabrelles és estudiant de doctorat al Departament d’Enginyeria Cartogràfica, Geodèsia i Fotogrametria de la Universitat Politècnica de València.

Context geogràfic de l’Hort de la Boquera, jaciment del final del Paleolític i de l’Epipaleolític situat a la vall mitjana del riu Montsant (al terme municipal de Margalef)

L’Hort de la Boquera és un jaciment de final del paleolític i de l’epipaleolític, situat al terme municipal de Margalef de Montsant (Priorat).

Context estratigràfic de la peça en el jaciment de l’Hort de la Boquera

Entre les peces trobades en aquest jaciment hi ha una pedra amb gravats. Aquesta peça d’art portàtil tindria una antiguitat de 12.250 ± 60 anys, corresponent al final del Paleolític Superior.

Imatges de la peça

El context artístic

Domingo et al. analitzen la peça en relació a l’art paleolític europeu. Hi ha gravades siluetes antropomorfes i ornitomorfes, integrades en una composició narrativa. Aquesta combinació de figures humanes i d’animals no-humans, així com la interrelació que s’hi estableix, fa d’aquesta peça un exemple poc habitual d’art paleolític. És clar que cal admetre que el registre arqueològic pel que fa a l’art paleolític és ben incomplert: a Catalunya són escasses les troballes.

La figura més destacada de la peça és interpretada per Domingo et al. com una grua: potes llargues, coll llarg però recte, bec també recte. No és la primera vegada que la grua apareix representada en l’art paleolític, però no és que sigui pas un motiu habitual.

Només existeixen un parell d’altres exemples d’escenes narratives amb interacció d’éssers humans i ocells en l’art paleolític. La peça de l’Hort de la Boquera destaca de tota manera pel mitjà (art portàtil en contrast amb l’art rupestre), pel tema (figures antropomorfes i ornitomorfes) i per la composició (que Domingo et al. qualifiquen d’escena narrativa). La peça s’ha de contextualitzar en la Ibèria Mediterrània de la cultura magdaleniana superior.

Lligams:

Humanisation dans l’art paléolithique européen : nouvelles preuves visuelles des interactions hommes/oiseaux à L’Hort de la Boquera (Margalef, Tarragone, Espagne). Inés Domingo, Pilar García-Argüelles, Jordi Nadal, Josep Mª Fullola, José L. Lerma, Miriam Cabrelles. L’Anthropologie 10.1016/j.anthro.2019.01.001 (2019).

Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Deixa un comentari

L’ADN i l’ARN de vuit lletres: el sistema genètic hachimoji

Genètica molecular: Ara fa uns anys vam esmentar els àcids xenonucleics. En els àcids xenonucleics (XNA), per comptes d’emprar nucleòtids basats en la desoxiribosa (com fa l’ADN) o la ribosa (com fa l’ARN), s’utilitzen nucleòtids basats en altres molècules: arabinosa, hexitol, ciclohexè. Però sense moure’ns de l’ADN i de l’ARN és possible expandir el sistema genètic natural amb l’ús de bases nitrogenades diferents a les naturals: adenina (A), guanina (G), citosina (C), timina (T) o uracil (U). De fet, en els sistemes biològics, de vegades apareixen bases modificades, que tenen un rol epigenètic. Però la cosa és anar-hi més enllà. Un grup d’investigadors coordinats per Steven A. Benner i Shuichi Hoshika, de Firebird Biomolecular Sciences ens presenten un exemple d’ADN de nova generació. Hom ha dit que el sistema genètic de la biosfera terrestre consisteix en un alfabet de quatre lletres: A, G, C, T (la T és substituïda per U en l’ARN). La doble cadena d’ADN es fonamenta en els ponts d’hidrogen que es formen entre les G i C (tres ponts d’hidrogen) i les A i T (dos ponts d’hidrogen). Doncs bé, Hoshika et al. han desenvolupat l’ADN i ARN hachimoji (de vuit lletres en japonès). Per fer-ho han afegit a les cinc bases nitrogenades naturals unes altres cinc: P (2-aminoidazol[1,2-a][1,3,5]triazin-4(1H)-ona), B (isoguanina), rS (isocitosina), dS (1-metilcitosina) i Z (6-amino-5-nitropiridin-2-ol). D’aquesta manera l’ADN hachimoji utilitza vuit lletres: A, C, G, T, P, B, dS i Z. L’ARN hachimoji també n’utilitza vuit: A, C, G, U, P, B, rS i Z. En l’ADN hachimoji de doble cadena podem trobar, a més dels aparellaments G-C i A-T, els dS-B i Z-P. Hoshika et al. han aconseguit, doncs, de sintetitzar ADN hachimoji i, acoblant-lo amb una ARN polimerasa del virus T7 modificada, han aconseguit transcriure’l en ARN hachimoji. La finalitat d’aquest sistema genètica ampliat és aconseguir biopolímers amb una densitat superior d’informació que els àcids nucleics convencionals de quatre lletres. De moment, Hoshika et al. reporten que el seu sistema compleix els requeriments estructurals per seguir una evolució darwiniana: una espinada polielectrolítica, una predictible estabilitat termodinàmica i uns monòmers estereoregulars adaptables a un cristall aperiòdic de Schrödinger. A través d’estructures cristal·lines mostren com la doble hèlix de l’ADN hachimoji és homòloga a l’ADN yonmoji. A banda de les potencialitats en enginyeria genètica, l’ADN hachimoji també convida a reflexions cosmobiològiques més profundes.

Estructura química de l’ADN yonmoji, de quatre lletres, que és la forma habitual dels genomes de la nostra biosfera. En l’ADN hachimoji a les quatre lletres basades en l’adenina (A), la timina (T), la guanina (G) i la citosina (C), s’hi afegeixen les lletres P, B (isoguanina), S (isocitosina) i Z. Els parells de nucleòtids de l’ADN hachimoji són quatre: A-T, G-C, S-B, Z-P.

Un sistema genètic de vuit lletres

Shuichi Hoshika treballa a Firebird Biomolecular Sciences LLC, d’Alachua (Florida) i és membre de la Foundation for Applied Molecular Evolution (FAME) de la mateixa localitat. És qui ha sintetitzat i purificat tots els oligonucleòtids hachimoji, així com els nucleòtids hachimoji-3’-fosfats, i els derivats d’ARN hachimoji necessaris per a les anàlisis de traspàs de marcatge.

Nicole A. Leal, també d’Alachua, ha realitzat tots els estudis sobre reaccions enzimàtiques, inclosos la preparació de diversos transcrits d’ARN, i fou qui desenvolupà la química analítica de l’ARN hachimoji (estratègies de cromatografia bidimensional en capa fina, etc.).

La síntesi de totes les fosforamidites i trifosfats d’hachimoji es va dur a terme a Alachua, a càrrec de Kim Myong-Jung, Kim Myong-Sang, Nilesh B. Karalkar i Kim Hyo-Joong.

De DNA Software Inc. participen en aquest estudi Norman E. Watkins Jr., Holly A. SantaLucia i John SantaLucia Jr. Foren ells els qui dissenyaren els oligonucleòtids d’ADN hachimoji, realitzaren els estudis de temperatura de fusió i interpretaren les dades resultants.

Saurja DasGupta i Joseph A. Piccirilli són del Department of Biochemistry and Molecular Biology i del Department of Chemistry de la University of Chicago. Foren ells els qui realitzaren els estudis biofísics sobre la variant Z de l’aptàmer d’espinac.

Alison M. Bates i Millie M. Georgiadis treballen al Department of Biochemistry and Molecular Biology de la Indiana University School of Medicine, d’Indianapolis. Els correspongué de realitzar tots els estudis cristal·logràfics i d’analitzar les tres estructures cristal·lines que contenien ADN hachimoji.

Adam J. Meyer i Andrew D. Ellington són del Center for Systems and Synthetic Biology de la University of Texas. Prepararen les variants d’ARN-polimerasa de T7.

John SantaLucia, Georgiadis i Steven A. Benner dirigiren la recerca i redactaren l’article amb l’ajut dels altres coautors.

Molts dels autors d’aquest article tenen interessos comercials en la propietat intel·lectual que deriva d’aquests treballs. El finançament de la recerca depèn en part de projectes de la NASA (NNX15AF46G), del National Institute of General Medical Sciences (R41GM119494, R01GM128186, R01GM102489) i de la NSF (CHE 1507816), així com d’ajust de la Templeton World Charity Foundation Inc. Els autors també agraeixen els serveis d’Accelero Biostructures Inc. en l’obtenció de dades cristal·logràfiques de difracció de raigs X.

L’article fou tramès a Science el 23 de gener del 2018. Les exigències dels revisors conduïren a una ampliació que fou tramesa el 25 de setembre del 2018, i que fou acceptada el 31 de gener d’enguany. La publicació tingué lloc el 22 de febrer.

L’ADN hachimoji persegueix augmentar la densitat d’informació respecte l’ADN convencional. Si en l’ADN convencional hi ha quatre tipus diferents de nucleòtids, en l’ADN hachimoji n’hi ha vuit. Erwin Schrödinger, en l’època fundacional de la biologia molecular, teoritzà sobre els requeriments estructurals dels nucleòtids per tal de formar un cristall aperiòdic capaç d’emmagatzemar i transferir de manera fiable informació molecular. Per construir l’ADN hachimoji calia complir els requeriments de Schrödinger. Sense complir-los, no seria possible construir per als biopolímers resultants de seguir l’evolució darwiniana.

Si pensem en l’ADN convencional, veurem que les quatre bases nitrogenades que conté són molècules polars, i que això facilita la formació de ponts d’hidrogen. Aquesta és la base química de la complementarietat A-T i C-G, i de fet també això explica que el parell C-G tingui una força d’enllaç superior (consisteix en tres pont d’hidrogen, mentre que en A-T n’hi ha tan sols dos). No obstant, ha estat possible la introducció de nucleòtids hidròfobs en sistemes genètics. Així, els ponts d’hidrogen no serien potser imprescindibles per a aconseguir molècules darwinianes, però sí ho seria el manteniment d’una complementarietat de mida. El problema és que els nucleòtids hidròfobs acaben per alterar l’estructura de doble hèlix.

L’ADN rokumoji, o de sis lletres, ha estat també proposat. Les sis lletres formen tres parells de nucleòtids determinats per ponts d’hidrogen. L’ADN rokumoji és capaç de reproduir comportaments característics de l’ADN de quatre lletres: se’l pot copiar, se’l pot amplificar, se’l pot seqüenciar, se’l pot transcriure i retrotranscriure, se’l pot traduir a proteïnes amb aminoàcids addicionals. En resum, l’ADN rokumoji té tots els elements d’una molècula darwiniana.

L’ADN hachimoji va un pas més enllà encara: vuit lletres. Es tracta de dissenyar dos conjunts addicionals d’heterocicles que forneixin dos patrons addicionals de formació de ponts d’hidrogen. Hoshika et al. en aquest disseny es basen en els paràmetres termodinàmics dels diferents dímers.

40 paràmetres de dímers per a l’ADN hachimoji

En l’ADN de quatre lletres els paràmetres requerits per avaluar les interaccions entre les 4 bases nitrogenades és de 12. En l’ADN de vuit lletres el nombre de paràmetres passa a 40.

Els quatre aparellaments de l’ADN hachimoji són G:C, A:T, S:B i Z:P. S és una pirimidina (3-metil-6-amino-5-(1’-β-D-2’-desoxiribofuranosil)-pirimidin-2-ona). B és una purina (6-amino-9[(1’-β-D-2’-desoxiribofuranosil)-4-hidroxi-5-(hidroximetil)-oxolan-2-il]-1H-purin-2-ona). Z és una altra pirimidina (6-amino-3-(1’-β-D-2’-desoxiribofuranolsil)-5-nitro-1H-piridin-2-ona). P és una altra purina (2-amino-8-(1’-β-D-2’-desoxiribofuranosil)-imidazo-[1,2a]-1,3,5-triazin-[8H]-4-ona). Tenim, doncs, quatre purines (G,A,B i P) i quatre pirimidines (C,T,S i Z).

Per obtindre els 40 paràmetres, es dissenyaren 94 duplex entre els nucleòtids estàndards (A, T, G, C), els anàlegs de purina (P, B) i els anàlegs de pirimidina (Z, S).

Els oligonucleòtids aparellats d’ADN hachimoji eren sintetitzats per química de fase sòlida a partir de fosforamidites sintètiques. A partir d’ells es calculaven les temperatures de fusió de cadascun dels 94 parells possibles de nucleòtids, i les ΔGo37 i ΔHo de cadascun d’ells.

Les dades resultats d’aquests experiments indicaven que l’ADN hachimoji GACTZPSB és un sistema informacional.

La mutabilitat de l’ADN hachimoji

Per què un sistema genètic sigui darwinià cal que pugui mutar sense que això danyi el cristall aperiòdic de Schrödinger que és la doble hèlix.

Hoshika et al. obtingueren les estructures cristal·lines d’alta resolució pels tres dúplex d’hachimoji. Per això sintetitzaren tres oligonucleòtids dúplexs: 5′-CTTATPBTASZATAAG 5′-CTTAPCBTASGZTAAG i 5′-CTTATPPSBZZATAAG. Els cristal·litzaren amb la retrotranscriptasa del virus de la leucèmia murina de Moloney. En tots tres casos l’ADN adoptava una forma B, amb 10,2-10,4 parells de bases per gir.

Les tres conformacions principals de l’ADN són les formes A, B i Z

L’ADN hachimoji té una estructura més semblant a l’ADN ric en GC que no pas a l’ADN pobres en GC. Els parells S:B tenen, però, un angle d’obertura superior als parells G:C. Els parells P:Z, es diferencien dels parells G:C, en presentar un angle de sivella superior. De tota manera, l’ADN hachimoji compleix el requeriment de Schrödinger de poder formar essencialment el mateix cristall aperiòdics, amb independència de la seqüència concreta de parells de bases. Això fa possible mutar la seqüència bo i conservant la doble hèlix.

La transcripció de l’ADN hachimoji a ARN

L’ARN hachimoji també disposa de vuit nucleòtids diferents. Com passa amb l’ADN de quatre lletres, el lloc de la timina (T) és ocupat per l’uracil (U). També hi ha un canvi en la base S (en lloc de la 1-metilcitosina hi ha la isocitosina), però Hoshika et al. reté el símbol S, de manera que l’ARN hachimoji es pot expressar com a GACUZPSB.

Per aconseguir la transcripció de l’ADN hachimoji havien de desenvolupar noves ARN polimerases. Establiren un assaig basat en el marcatge amb [α-32P]citidina-5’-trifosfat, la digestió amb ribonucleasa T2 i una cromatografia en capa fina.

L’ARN polimerasa T7 nativa és capaç d’incorporar riboZTP en llegir dP, riboPTP en llegir dZ i riboBTP en llegir dS. L’única posició en la que fallava era en afegir riboSTP en llegir dB. És remarcable que un enzim natural propi de l’ADN de quatre lletres pugui gairebé servir en forma nativa en l’ADN hachimoji. Però només és “gairebé”. Així doncs, Hoshika et al. van haver de cercar variants de l’ARN-polimerasa T7 que poguessin transcriure tots els quatre nous nucleòtids.

La variant FAL de l’ARN-polimerasa T7 presenta tres mutacions (Y639F, H784A, P266L). És especialment efectiva en incorporar riboSTP en llegir dB. Originàriament, aquesta variant havia estat desenvolupada com a polimerasa termostable capaç d’acceptar 2’-O-metil trifosfats. La variant FAL també incorporava els altres nucleòtids addicionals de l’ARN hachimoji.

Emprant l’ARN-polimerasa T7, Hoshika et al. pogueren sintetitzar una variant hachimoji de l’aptàmer d’ARN fluorescent d’espinac. La fluorescència la dona la 3,5-difluoro-4-hidroxibenziliden-imidazolinona.

L’ADN hachimoji: aplicacions i reflexions

Hoshika et al. ens presenten, doncs, un sistema genètic mutable basat en vuit mononucleòtids diferents. Passar de quatre mononucleòtids a vuit implica augmentar la densitat d’informació de la seqüència genètica. Un ADN hachimoji d’una longitud de n parells de nucleòtids pot presentar 8n seqüències diferents. Així una molècula d’ADN convencional de 16 nucleòtids pot tindre 4.294.967.296 seqüències diferents. Una molècula d’ADN hachimoji de la mateixa longitud en té 281.474.976.710.656 seqüències diferents. La major densitat informativa de l’ADN hachimoji li ofereix aplicacions en codificacions, marcatge combinatorial, emmagatzematge d’informació recuperable i en nanostructures d’autoensamblatge. Però, a més, l’ADN hachimoji és un sistema capaç de realitzar evolució molecular.

Que l’ADN hachimoji tingui aquestes potencialitats mostra com potser no hi ha res de particular en les bases G, A, C i T. L’actual sistema genètic de la biosfera terrestre es fonamenta en aquestes bases nitrogenades, però podrien haver altres sistemes genètics que utilitzin diferents combinacions de 4, 6, 8 i potser més bases nitrogenades. Qui sap si algun microorganisme encara no descobert en la biosfera terrestre no presenta potser un sistema genètic alternatiu amb algun altre parell de nucleòtids diferents de GC i AT? I qui sap quines combinacions existeixen en les biosferes hipotètiques d’altres planetes?

Lligams:

Hachimoji DNA and RNA: A genetic system with eight building blocks. Shuichi Hoshika, Nicole A. Leal, Myong-Jung Kim, Myong-Sang Kim, Nilesh B. Karalkar, Hyo-Joong Kim, Alison M. Bates, Norman E. Watkins Jr., Holly A. SantaLucia, Adam J. Meyer, Saurja DasGupta, Joseph A. Piccirilli, Andrew D. Ellington, John SantaLucia Jr., Millie M. Georgiadis, Steven A. Benner. Science 363: 884-887 (2019).

Publicat dins de 3. La Vida | Deixa un comentari

L’estructura genètica dels eivissencs

Genètica humana: En els darrers anys, Elizabeth Matisoo-Smith i Pierre Zalloua han treballat sobre el llegat genètic dels fenicis a la Mediterrània. Pensar en els fenicis de la Mediterrània Occidental és pensar en Eivissa. L’European Journal of Human Genetics publicava la setmana passada un article co-signat per aquests autors, amb Francesc Calafell d’autor corresponsal i Simone Andrea Biagini on conclouen que els eivissencs constitueixen un isolat genètic en el marc de la Mediterrània Occidental. En un homenatge a Sandy Marton, titulen el seu article “People from Ibiza: an unexpected isolate in the Western Mediterranean”. En certa mesura, Eivissa seria com una Sardenya en miniatura. Però, quins factors són al darrera de les peculiaritats genètiques dels eivissencs?

Les Pitiüses, en una imatge de satèl·lit

Genotipatge d’eivissencs

Simone Andrea Biagini, Neus Solé-Morata, David Comas i Francesc Calafell són membres del Departament de Ciències Experimentals i de la Salut, de l’Institut de Biologia Evolutiva, centre compartit entre el CSIC i la Universitat Pompeu Fabra, amb seu a Barcelona.

Elizabeth Matisoo-Smith és membre del Department of Anatomy, de la University of Otago, amb seu a Dunedin.

Pierre Zalloua és membre de la School of Medicine, de The Lebanese American University, amb seu a Chouran (Beirut).

Els autors agraeixen a Maria Ferrer l’ajut en la tasca de trobar donants eivissencs, i a Inés Quintela (del Cegen-USC) per l’ajut en el genotipat de les mostres d’aquests donants. També reconeixen l’esperit de col·laboració de tots els donants. La recerca es va finançar amb els projectes CGL2016-75389-P del FEDER, 2014 SGR 866 de la Generalitat de Catalunya i MDM-2014-0370 del Ministerio de Economía y Empresa. Biagini fa la tesi doctoral amb la beca BES-2014-069224.

L’article fou enviat a l’European Journal of Human Genetics el 10 d’agost del 2018. Se’n va fer una revisió, completada el 15 de gener del 2019, que fou acceptada el 24 de gener. L’article fou publicat el 14 de febrer.

L’objectiu de l’estudi és entendre els patrons genètics observats en la població de l’illa d’Eivissa en el context de la Conca Mediterrània Occidental, i correlacionar-los amb esdeveniments històrics.

En el marc de l’estudi es realitzà un genotipat d’abast genòmic de 189 mostres, procedents de 13 de les 17 comunitats autònomes d’Espanya. A més s’inclouen 105 mostres de Canaan i 157 mostres del nord d’Àfrica. A totes aquestes mostres modernes s’hi afegeix una mostra antiga procedent del jaciment fenici de Cas Molí (Zalloua et al., 2018).

La història d’Eivissa

Es coneix ben poc dels primers pobladors d’Eivissa, més enllà d’alguns conjunts megalítics que, si més no en la primera època, recorden a la cultura talaiòtica de les Illes Gimnèsies. En certa forma, la història d’Eivissa comença amb l’arribada dels fenicis en el segle VIII a.C., que potser es trobaran unes Pitiüses deshabitades. L’Eivissa fenícia quedaria sota l’òrbita de Cartago en el segle V a.C. Arran de la Segona Guerra Púnica, a final del segle III a.C., les Pitiüses, com les Gimnèsies, quedaren sota l’òrbita de Roma. En el segle I d.C. hi ha indicis d’una comunitat hebrea. La romanització suposà un tall amb la cultura fenícia pròpia d’Eivissa, que quedà inclosa en la província Balearica. Malgrat el col·lapse de l’Imperi Romà d’Occident, Eivissa, com la resta de l’arxipèlag balear, mantingué uns certs lligams amb la nova capital romana, Constantinoble, tret d’un primer i efímer interval sota l’òrbita del Regne dels Vàndals (estructurat al voltant de Cartago). En el segle X les illes foren incorporades al Califat de Còrdova. Durant el període taifal, Eivissa depengué primer de Dènia i després de Mallorca. El 8 d’agost del 1235 culminà la conquesta d’Eivissa per part d’una aliança formada per Guillem de Montgrí (arquebisbe de Tarragona), Nunó Sanç (comte de Rosselló) i l’infant Pere de Portugal. L’illa fou repoblada per catalans.

Tan abans com després del 1235, però, resulta difícil correlacionar aquest panorama històric (tampoc no gaire esclarit en diverses etapes, particularment abans del segle X) amb la història de les poblacions eivissenques. Aquesta història de les poblacions és més aviat registrada en l’estructura genètica de la població insular, però no és gaire coneguda.

El caràcter distintiu dels eivissencs

Anàlisi de components principals dels genotipats genòmics obtinguts per Biagini et al. La majoria de mostres, corresponents a la població peninsular, de la de les illes Gimnèsies i de la de Canàries, formen un agregat, del qual escapen mostres del País Basc. Però també escapen notablement d’aquest agregat mostres procedents d’Eivissa.

Biagini et al. troben una clara diferenciació entre les mostres procedents d’Eivissa i les de la resta d’Espanya (incloent-hi Mallorca i Menorca).

A què es deu aquesta diferenciació? És potser degut a la colonització fenícia, de caràcter intens, i que constitueix un dels períodes diferencials de la història d’Eivissa respecte de Mallorca-Menorca i de la Península Ibèrica? O és el resultat de fenòmens posteriors?

Biagini et al. per respondre aquestes qüestions comparen els genomes moderns eivissencs amb el genoma antic de Cas Molí, amb genomes moderns llevantins i nord-africans (representatius de l’herència fenícia originària i del seu impacte a través de Cartago i altres colònies). Troben que no hi ha cap indici d’herència genètica fenícia entre els eivissencs actuals.

De fet, sembla que allò que ha convertit els eivissencs en una illa genètica en el marc de la Mediterrània Occidental és la pròpia insularitat. Biagini et al. reconstrueixen els índexs d’homozigositat i la població efectiva d’Eivissa al llarg del temps. En una població relativament reduïda i relativament aïllada la deriva gènica actua amb més força que no pas en les terres continentals, o en les illes més grans.

Eivissa té una superfície de 577 km2. La població actual és de vora de 140.000 persones, però aquesta xifra té lloc en el context modern de turistificació. Si pensem en les condicions de vida tradicionals i en el caràcter muntanyós de l’illa, i en els límits del clima mediterrani, la capacitat de poblament d’Eivissa era restringit. En el 1800, la població d’Eivissa era de 16.000 persones, i en el 1960 de 34.000. La història demogràfica al període anterior dels censos és més difícil d’estimar, però diversos indicis mostren canvis demogràfics notables, marcats per períodes de forta davallada degut a fams, guerres i malalties, tant endèmiques (com la malària, en particular) com epidèmiques. D’aquesta situació precària deriva, doncs, l’estructura genètica particular dels eivissencs moderns.

Lligams:

People from Ibiza: an unexpected isolate in the Western Mediterranean. Simone Andrea Biagini, Neus Solé-Morata, Elizabeth Matissoo-Smith, Pierre Zalloua, David Comas, Francesc Calafell. European Journal of Human Genetics doi.org/10.1038/s41431-019-0361-1 (2019).

Publicat dins de 6. La Civilització | Deixa un comentari

La Gran Recessió del 2008 a Europa: a més decreixement major disminució de les taxes de mortalitat

Demografia: Les crisis modernes tenen poc a veure amb les crisis de les societat pre-industrials. Aquelles crisis prenien habitualment la forma de crisis de subproducció i, per tant, hom entenia que s’expressessin en forma de caresties i, eventualment, de fams i mortaldats associades. Els efectes d’aquelles crisis, però, no són gaire diferents dels d’una crisi comercial moderna: carestia, ruïna, etc. Però aquestes crisis comercials no són degudes a una subproducció sinó més aviat a un brot de superproducció. Hi ha massa producte, massa productors, i els beneficis cauen en picat per un excés d’inversions que han deixat d’ésser rendibles. La crisi moderna se supera a través d’una destrucció de la capacitat productiva, de conseqüències socials duríssimes: eventualment es recupera el creixement però es preparen les bases amb aquest creixement d’una futura crisi. Hom pot parla, doncs, finalment d’un cicle econòmic o cicle de negoci en el que s’alternen les fases de creixements i les fases de decreixement (o de recessió). Encara que el cicle té un component global, també hi ha components de natura més sectorial o regional. El cicle econòmic, alhora, no impedeix l’existència de tendències més generals, és a dir d’un creixement secular. El creixement econòmic s’associa al benestar social en la gran escala temporal, però apareix una paradoxa quan hom es fixa en la relació, dins d’un cicle econòmic, entre el creixement econòmic i la variació en els índexs de mortalitat. Hom esperaria que en les fases de recessió la mortalitat augmentés, i que disminuís en la fase de recuperació/expansió. Contràriament, hom troba que les recessions s’associen habitualment a períodes amb augments més ràpids de l’esperança de vida, mentre que en els períodes de creixement econòmic aquests augments de l’esperança de vida són més reduïts o, fins i tot, negatius. Joan Ballester, del Programa de Clima i Salut de l’Institut de Salut Global de Barcelona ha encapçalat un estudi, que es publica avui a Nature Communications, sobre la relació entre les estimacions anuals de PIB per càpita, les temperatures atmosfèriques diària i les taxes estandarditzades de mortalitat per a un gran conjunt de regions europees durant els darrers anys. Amb aquesta anàlisi Ballester et al. volien descriure l’efecte de la Gran Recessió escaiguda a partir del 2008 en els canvis anuals i estacionals dels patrons de mortalitat humana. Efectivament, troben que els països i regions amb un enlentiment superior de l’economia també eren els que experimentaven un major enfortiment de la tendència a la caiguda de la mortalitat, i a l’inrevés. Ballester et al. parlen, doncs, d’una evolució procíclica de les taxes de mortalitat. Aquest tret és més marcat en l’estació freda, la qual cosa indica els lligams existents entre economia, clima i salut.

Creixement econòmic i esperança de vida

Joan Ballester és professor de clima i salut de l’Institut de Salut Global (ISGlobal) de Barcelona. És qui ha pres el paper principal en el disseny d’aquest estudi, en la formulació d’hipòtesis i en les anàlisis numèriques.

El demògraf Jean-Marie Robine

és director de recerca i d’estudi de l’Institut Nacional de la Santat e Recèrca Medica (INSERM) de Montpelhièr, i de l’École Pratique des Hautes Études, de Paris. Robine ha obtingut les dades de mortalitat diària i de població anual utilitzades en aquest estudi.

François R. Herrmann és membre de la Divisió de Geriatria del Departament de Rehabilitació i Geriatria de la Universitat de Geneva, amb seu a Thonex. Herrmann i Robine dissenyaren l’algoritme per al càlcul de les estimacions de població diària. Correspongué a Herrmann implementar-lo. També computà i estandarditzà les taxes de mortalitat diària després d’homogeneïtzar les dades dels països.

Xavier Rodó és el cap del programa de Clima i Salut d’ISGlobal. Participà en el disseny de l’estudi i contribuí en la interpretació de les dades.

La recerca fou finançada a través dels projectes Blue-Action, PUCS i ACCLIM, tots ells finançats pel programa Horizon 2020 de la Unió Europea, així com pel projecte que Robine té del Programa d’Acció Comunitària de la UE. S’utilitzaren dades del projecte ENSEMBLES i ECA&D.

Ballester redactà un esborrany de l’article, sobre el que feren aportacions Robine i Rodó. El 10 de juliol del 2018 l’article fou rebut per la revista Nature, que el revisà el 16 de gener i l’acceptà el dia 17 per a Nature Communications, on es publicà el 8 de febrer.

Els dos darrers segles són un clar testimoni de l’associació positiva existent entre creixement econòmic i esperança de vida. Encara l’actualitat, els països més desenvolupats, és a dir amb un PIB per càpita superior, mostren esperances de vida superiors als països menys desenvolupats. Diversos indicis assenyalen que el creixement econòmic promou una major esperança de vida, i d’altres que una major esperança de vida afavoreix el creixement econòmic. Els mecanismes que fan que el creixement econòmic allargui l’esperança de vida tenen a veure amb la major inversió en educació, serveis socials, recerca i sistemes de sanitat pública. Aquests efectes positius acaben superant els impactes negatius que sobre la salut té el creixement econòmic.

L’augment en l’esperança de vida s’expressa en una caiguda de la taxa de mortalitat. De manera inversa, augments en la taxa de mortalitat comporten una disminució en l’esperança de vida. Pel que hem dit, hom esperaria que, en el curs del cicle econòmic, les major disminucions en la taxa de mortalitat es produïssin en les fases expansives: es tractaria d’un comportament contra cíclic. En canvi, diversos estudis assenyalen justament el contrari: les majors disminucions en la taxa de mortalitat es produeixen en les fases recessives: un comportament procíclic.

Les crisis econòmiques s’associen a la destrucció de llocs de treball i a l’augment de les taxes de desocupació. Les condicions de vida empitjoren, i empitjoren especialment per als grups socialment més vulnerables. En la Gran Recessió del 2008, a més de l’efecte d’augment de la desocupació, hi hagué l’impacte de les retallades, particularment a partir del 2010, quan la caiguda dels ingressos fiscals comportà un crisi de deute públic i els governs optaren per l’aplicació de programes d’austeritat. En els sistemes sanitaris públics hi hagué una disminució en l’ús de l’assistència sanitària i en les revisions mèdiques rutinàries.

Contràriament, els moments d’expansió econòmica ofereixen oportunitats laborals. Fins i tot els sectors que queden al marge d’aquestes oportunitats, es poden beneficiar a través de l’augment de la despesa pública i de la millora dels sistemes d’atenció sanitària.

Pot semblar una paradoxa, doncs, que hi hagi indicis en el sentit contrari, i no tan sols en els països desenvolupats sinó també en els països en vies de desenvolupament. L’evolució procíclica de la mortalitat s’ha observats en diferents períodes. Hom ho atribuït al fet que, durant les recessions, hi ha una reducció en la contaminació atmosfèrica; també hi ha una reducció en les morts degudes a accidents laborals i de trànsit; disminueixen també els índexs d’alcoholisme, tabaquisme, obesitat i inactivitat física. Sembla temptador atribuir el mecanisme procíclic a l’estrès laboral i a la manca de temps per seguir hàbits saludables.

Ballester et al. conceberen aquesta recerca degut als debats més o menys encesos que hi ha hagut en la premsa mèdica sobre cicle econòmic i mortalitat. Volgueren entrar-hi vinculant-hi també el factor estacional. Així doncs, combinen estimacions de producte interior brut (PIB), de temperatures diàries i de taxes de mortalitat, per tal de poder descriure l’efecte de la recessió del 2008 a Europa sobre els canvis anuals i estacionals en la mortalitat humana. S’analitzen les associacions en una sèrie de regions i països europeus. Ballester et al. troben indicis sobre el caràcter procíclic de l’evolució de les taxes de mortalitat, i que això es concentra en els mesos més freds de l’any.

Deu anys, 140 regions i 400 milions de persones

Es recolliren per al període 2000-2010 comptatges diaris de mortalitat per tota casa i d’estimacions anuals de població per sexe i per grups d’edat (0-4, 5-9, etc., 74-79, >80) per a 140 regions que representaven una població total de 400 milions de persones. D’aquestes 140 regions, 9 eren austríaques, 11 eren belgues, 2 eren croates, 8 eren txeques, 1 era danesa, 22 eren franceses, 16 eren alemanyes, 21 eren italianes, 1 era luxemburguesa, 1 era neerlandesa, 16 eren poloneses, 5 eren portugueses, 1 era eslovena, 16 eren espanyoles i 10 eren angleses o gal·leses. Els nombres diaris de població s’obtenien a través de la integració dels comptes diaris de mortalitat específics d’edat.

L’estandardització de les dades de mortalitat considera els grups de sexe i d’edat respecte d’una població de referència. Se seleccionà com a població de referència la del total de residents presents en els 15 països esmentats el 31 de desembre del 2005. Les taxes de mortalitat, una vegada estandarditzades, mostren un pendent de disminució més marcat, ja que llavors deixa d’operar l’efecte degut a l’envelliment de la població. Ballester et al. en el seu article tan sols consideren les taxes de mortalitat estandarditzades. De fet, com que no tenien dades de mortalitat per sexe i edat per a dos països i dos anys (Croàcia i Regne Units per als anys 2000 i 2001), deixaren de banda aquests punts de l’anàlisi.

Les estimacions anuals de PIB per càpita, en nivells expressats pels preus de referència del 2010 o en preus corrents de mercat, procedeixen d’Eurostat. Com que en la dècada analitzada, els nivells d’inflació a Europa eren prou baixos, totes dues expressions del PIB mostren una relació lineal en cada país. A nivell regional, en tot cas, Eurostat només ofereix el PIB a preus corrents de mercat.

A partir de la base de dades E-OBS v.14 d’ECA&D s’extragueren observacions de temperatura diària amb una resolució geogràfica de 0,25˚x0,25˚, que Ballester et al. transformaren en estimacions regionals.

Per a visualitzar l’efecte de les crisis econòmiques en les tendències de mortalitat anual, s’obtingué la mitjana dels canvis relatius any per any en el PIB i la mortalitat anuals durant els períodes d’expansió i de recessió.

Per al càlcul de relació entre temperatures diàries i taxes de mortalitat, s’aplicà un retard temporal per maximitzar la quantitat de variança explicada. Així que mentre en l’època estival (juny, juliol, agost i setembre) el retard aplicat era 0, per a la resta de l’any s’utilitzava un retard d’1 setmana. Per a cada país o regió es computaren els percentils de les sèries de temperatura diària, i s’assignà a cada percentil la xifra de mortalitat corresponents.

El comportament procíclic de la mortalitat

En analitzar la primera dècada del segle XXI, Ballester et al. comparen les tendències de mortalitat abans i després de l’inici de la Gran Recessió a Europa. El primer que cal establir és, doncs, en quin moment comença aquesta Gran Recessió. Hom considera que la recessió es produeix quan hi ha un mínim de dos trimestres consecutius amb tendència negativa en el PIB controlat estacionalment. Amb aquesta definició oficial, tant la Unió Europea en general, com l’Eurozona en concret, foren en recessió entre el tercer trimestre de l’any 2008 i el segon trimestre de l’any 2009. Els valors de cada país, però, poden diferir. Així, a Itàlia la recessió començà ja el tercer trimestre del 2007. Altres països no començaren la recessió fins el quart trimestre del 2008 (Bèlgica, Croàcia, Països Baixos, Eslovènia, Espanya), i en el cas de la República Txeca no s’hi entrà fins el primer trimestre del 2009. Polònia ni tan sols arribà a experimentar dos trimestres consecutius amb un creixement negatiu del PIB. Pel que fa a la sortida de la recessió, entre els primers a fer-la hi hagué Alemanya i Portugal (segon trimestre del 2009), i entre els darrers Espanya (primer trimestre del 2010) i Croàcia (tercer trimestre del 2010).

L’heterogeneïtat en les dades de recessió van fer que Ballester et al. optessin més aviat per computar les correlacions entre els canvis en el PIB anual i les tendències de mortalitat. Cada correlació obtinguda era corregida per l’arrel quadrada de la població afectada.

Gràfic de mostra les dades de PIB real (en milers d’euros de PIB anual, eix x) i de mortalitat ajustada per edat i sexe (morts anuals per cada 1000 habitants, eix y). Els quadrets corresponent a l’any 2000, els diamants a l’any 2007 i les rodones a l’any 2010. En tots els països es registra una reducció en la mortalitat. L’augment de PIB per al període 2000-2010 es registra en tots els països, excepte Itàlia, però els que més creixen són Polònia, República Txeca, Eslovènia i Croàcia. La dècada acaba amb recessió per a tots els països, excepte Polònia, que mantingué el creixement positiu, i Alemanya que romangué en un creixement 0.

La taxa de mortalitat estandarditzada disminuí en tots els països durant la dècada del 2000-2010, tant en el període de creixement econòmic com en el de recessió. Ara bé, gairebé en la meitat dels països analitzats (Dinamarca, Espanya, Croàcia, Luxemburg, Polònia, Eslovènia) la major disminució es produeix a partir del tercer trimestre del 2008.

Existeix una correlació entre el nivell d’enlentiment econòmic i el nivell d’enfortiment de la caiguda de la mortalitat. La correlació de Pearson entre les dues variables és de 0,62 per als països i de 0,53 per a les regions.

Temperatura i comportament procíclic de la mortalitat

Hom pot expressar la tendència a la mortalitat del període d’expansió econòmica com els canvis en la mortalitat en el període 2004-2007 respecte del 2000-2003. Pel que fa a la recessió econòmica, serien els canvis en la mortalitat en el període 2008-2010 respecte del període 2004-2007. Les diferències de mortalitat entre els subperíodes consecutius són independents del valor de temperatura.

Ballester et al. analitzen el comportament procíclic de la mortalitat en els percentils de temperatura de 10, 25, 40, 60, 75 i 90. En general, per als diferents percentils es reprodueix el comportament procíclic de la mortalitat. És en els percentils 10-70, corresponents a la part freda de l’any, que es fa més forta la relació entre el canvi en el creixement econòmic i la tendència de mortalitat. En canvi, en la part més vàlida (percentils 70-90), l’associació entre les dues és més petita, si bé es manté aquesta situació procíclica del perfil de mortalitat.

Cicle macroeconòmic i taxa de mortalitat

Ballester et al., doncs, mostren una evolució procíclica de les taxes de mortalitat, tant pel que fa a la intensitat com a la durada del cicle econòmic. Aquest comportament procíclic s’explicaria per dos aspectes:
– en el període d’expansió macroeconòmica hi ha majors índexs de contaminació, de riscos laborals i de trànsit associats a l’activitat industrial, més desplaçament, major consum de calories, d’alcohol, de tabac.
– en el període de recessió econòmica disminueix la contaminació atmosfèrica i el nombre de morts en accidents de trànsit.

Així doncs, els canvis en la contaminació atmosfèrica i en les morts per accidents de trànsit i laborals serien els principals factors que explicarien el comportament procíclic de la mortalitat. A curt termini, aquests factors superen els elements que tindrien un efecte contracíclic en la direcció oposada.

Els efectes procíclics semblen més marcats durant l’autumni, l’hivern i la primavera, que no pas durant l’estiu. Això podria indicar que l’associació entre l’expansió macroeconòmica i l’augment de la mortalitat vindria lligada al caràcter estacional de les principals causes de mortalitat.

Lligams:

Effect of the Great Recession on regional mortality trends. Joan Ballester, Jean-Marie Robine, François R. Herrmann, Xavier Rodó. Nature Communications 10: 679 (2019).

Publicat dins de 6. La Civilització | Deixa un comentari

Com afecta l’exposició pre-natal i post-natal a xenobiòtics en la funció pulmonar dels infants: dades de la cohort HELIX

Toxicologia ambiental: És noció general que la industrialització s’ha manifestat químicament en la introducció d’un gran nombre de substàncies anteriorment desconegudes o poc presents. Alguns d’aquests xenobiòtics tenen efectes tòxics ben establerts, i per això mateix existeixen mesures per limitar-ne l’ús i l’exposició. El concepte de toxosfera vol transmetre la idea que els efectes tòxics d’una substància es produeixen en una interacció complexa amb altres substàncies. L’exposoma, doncs, seria el conjunt d’exposicions que pateix un sistema biològic, de la mateixa manera que hom parla de genoma per referir-se al conjunt de gens, de proteoma per referir-se al conjunt de proteïnes, o de metabol·loma per referir-se als conjunt de metabòlits d’aquest mateix sistema. La perspectiva d’aquests conceptes, doncs, va més enllà de l’anàlisi toxicològica clàssica, i per tant són unes altres les tècniques que fan servir. La revista Lancet publica avui un article encapçalat per Lydiane Agier, de l’Equip d’Epidemiologia Ambiental aplicada a la Salut Reproductiva i Respiratòria, de Grenoble, que tracta sobre la relació entre l’exposoma en les primeres etapes de la vida i la funció pulmonar en infants. Si bé hi ha estudis que assenyalen com algunes substàncies, en aquesta primera etapa de la vida, poden afectar la funció pulmonar infantil, Agier et al. remarquen que no s’ha publicat res amb una visió exposòmica. Per realitzar aquest estudi, Agier et al. fan una anàlisi de dades de la cohort HELIX. Les sigles d’HELIX volen dir “Human Early-Life Exposome”. En aquesta anàlisi, Agier et al. empren dades de 1033 mares i dels seus fills respectius, procedents de sis cohorts natals longitudinals (França, Grècia, Lituània, Noruega, España i Regne Unit, entre el 2003 i el 2009). Hi ha un registre vàlid d’espirometria per a cadascun dels infants, que Agier et al. han creuat amb 85 dades d’exposició pre-natal i 125 dades d’exposició post-natal, així com altres dades sobre estil de vida. Troben que l’exposició pre-natal a perfluorononanoat i perfluorooctanoat s’associa significativament amb una valor inferior del volum expiratori forçat en 1 segon. De les exposicions post-natals mostren una associació semblant el coure, l’etil-paraben i diversos metabòlits de l’ftalat. Per Agier et al. reduir l’exposició a aquestes substàncies químiques, d’altrament ubiques a hores d’ara, podria ajudar a previndre el desenvolupament de malalties respiratòries cròniques.

Exposoma i funció pulmonar

L’exposoma durant el període de desenvolupament, tant en la vida pre-natal com en els primers temps de la vida post-natal, pot tindre conseqüències anatòmiques, fisiològiques i metabòliques en la vida posterior. Hi ha una bona col·lecció d’articles que ens parlen de com l’exposició pre-natal al fum del tabac augment el risc de patir asma, com també l’augment l’exposició a la contaminació atmosfèrica. Hi ha indicis també d’efectes respiratoris de diversos compostos organoclorats, organofluorats, etc. Però pràcticament tots els estudis es fonamenten en l’anàlisi de compost per compost. Una anàlisi veritablement exposòmica tindria en compte a la vegada totes les exposicions.

El 17 de desembre del 2018, Agier et al. feren una recerca d’articles sobre exposoma i funció pulmonar infantil amb les cadenes següents:
– (“Exposure” and “Environment”) OR (“Exposome”).
– (“Lung function” and “Epidemiology” and “Children”).

Trobaren 295 articles, però tan sols 11 investigaven, si més no, dues famílies d’exposicions. Però aquests 11 articles incloïen poques exposicions ambientals, i ningú no utilitzava biomarcadors d’exposició ni models ambientals de petita escala. Agier et al., en canvi, integren 17 famílies d’exposicions, que cobreixen diferents àmbits: aire lliure, ambients tancats, productes químics i estil de vida. En total, analitzen 85 exposicions durant la gestació i 125 exposicions durant la infantesa. Ho fan sobre un total de 1033 mares i 1033 infants. Com a dada de funció pulmonar utilitzen una espirometria feta quan els infants tenien entre 6 i 12 anys, i es fixen en el volum expiratori forçat en el primer segon.

El projecte HELIX

El projecte HELIX naix de la col·laboració establerta entre sis cohorts europees de naixements de caràcter longitudinal i representatives de la poblacions general:
– Born in Bradford (BiB), amb infants nascuts el 2007-08.
– Étude des Déterminants Pré et Postnatals du Développement et de la Santé de l’Enfant (EDEN), amb infants nascuts el 2003-05.
– Infancia y Medio Ambiente (INMA), amb infants nascuts el 2005-07.
– Kaunas Cohort (KANC), amb infants nascuts el 2007-09.
– Estudi de Cohort Noruega de Mares i Fills (MoBa), amb infants nascuts el 2005-07.
– Cohort Mare i Fill de Creta (RHEA), amb infants nascuts els 2007-08.

Totes aquestes cohorts continuen en funcionament. Agier et al. en aquesta anàlisi empren una subcohort de 1301 naixements simples (exclouen, doncs, els parts múltiples), dels quals hi ha dades d’exposició ambiental des de diferents perspectives (exposició urbana, exposició a productes químics, exposició a estils de vida) i dades d’espirometria dels infants obtingudes entre els 6 i els 12 anys d’edat.

Les exposicions analitzades es poden resumir en les famílies següents:
– contaminants atmosfèrics: NO2, PM2,5, PM10, PMabs.
– radiació ultraviolada.
– espai natural de l’entorn, que inclou dades sobre espais verds al voltant de la llar en 100-300 metres.
– meteorologia: temperatures (mitjana, mínima, màxima), humitat, pressió atmosfèrica.
– ambient construït: densitat demogràfica, densitat d’edificació, connectivitat, accessibilitat, índex de caminabilitat.
– trànsit: càrrega de trànsit a 100 metres a la rodona.
– soroll de trànsit rodat: nivells de trànsit rodat durant tot el dia i durant la nit.
– compostos organoclorats: concentracions sanguínies de diclorodifenildicloroetilè, diclorodifeniltricloroetà, hexaclorobenzè, PCB-118, PCB-138, PCB-153, PCB-170, PCB-180, totes elles ajustades a contingut lipídic.
– compostos bromats: concentracions sanguínies de PBDE-47 i PBDE-153, ajustades a contingut lipídic.
– substàncies perfluorinades: concentracions sanguínies de perfluorooctanoat, perfluorononanoat, perfluoroundecanoat, sulfonat de perfluorohexà i sulfonat de perfluorooctà.
– elements metàl·lics i essencials: concentracions sanguínies d’arsènic (As), cadmi (Cd), cesi (Cs), cobat (Co), coure (Cu), plom (Pb), manganès (Mn), mercuri (Hg), molibdè (Mo) i tal·li (Tl).
– metabòlits de ftalat: concentracions d’orina ajustades a creatinina.
– fenols: concentracions d’orina de metil-paraben, etil-paraben, bisfenol A, propil-paraben, N-butil-paraben, oxibenzona i triclosà, ajustades a creatinina.
– metabòlits de pesticides organoclorats: concentracions d’orina de dimetil-fosfat, dimetil-triofosfat, dimetil-ditiofosfat, dietil-fosfat, dietil-tiofosfat i dietil-ditiofosfat, ajustades a creatinina.
– productes de desinfecció de l’aigua: concentració total de trihalometans totals, de cloroform, i de triohalometan bromats totals estimats en l’aigua de l’aixeta d’acord amb les dades de concentració i distribució de les companyies subministradores.
– interiors: concentracions de NO2, PM2,5, PMabs, benzè i TEX (toluè, etilbenzè, xilè).
– estil de vida: alimentació, activitat física, hores de son, mascotes en el domicili.
– capital socioeconòmic: freqüència de contacte amb familiars i amics, participació social, puntuació d’ingressos familiars, densitat de la llar.

Els factors d’entorn foren estimats d’acord amb un sistema d’informació geogràfica. Les exposicions químiques es mesuraven en mostres de plasma, sèrum, sang sencera o d’orina. A través de qüestionaris es recollia la informació econòmica (“Family Affluence Scale”), de participació i contacte social, i de densitat de llar, així com el tabaquisme, l’activitat física, etc.

En el marc del seguiment de la subcohort HELIX es realitzà un exam als infants participants. En el moment de l’exam, els infants tenien entre 6 i 12 anys. La funció pulmonar fou estimada amb un test d’espirometria. Es tracta d’un test sensible i més encara en infants. Així que s’obtingué, si més no, en sis maniobres, descartant les dades en cas de vacil·lació, falses arrencades en l’expiració, tos, esforços desiguals, tancament de glotis, terminació primerenca, fuites d’aire, etc. Calia obtindre per cada infant, si més no, res maniobres vàlides i que fossin reproduïbles (amb un rang inferior als 200 mL). És a través d’aquest filtre que hom finalment acceptava un valor de capacitat vital forçada (FVC) i de volum expirat forçat en el primer segon (FEV1).

Exposoma i FEV1%

Dels 1301 infants de la subcohort, tan sols s’obtingueren dades vàlides de FEV1% en 1033, és a dir en un 79%. D’aquests 1033 infants, els valors de FEV1% val del 60,9% al 139,2%, amb una mediana situada en 98,6%, i un interval interquartílic entre el 89,6% i el 107,4%.

En el moment de passar l’espirometria, aquests 1033 infants tenien de mediana 8,1 anys (amb un rang interquartílic (IQR) de 6,5 a 9 anys, i un rang total de 6 a 12 anys). Les diferències d’edat tenen a veure amb la cohort de procedència, i així els valors de FEV1% podien anar dels dels obtinguts en la cohort francesa EDEN (84,9-98,6 en IQR) als obtinguts en la cohort lituana (103,9-120,2).

L’edat mediana de les 1033 mares durant la gestació inclosa en l’estudi fou de 31,0 anys (27,7-34,1 IQR). Els infants foren alletats durant una mediana de 5,2 setmanes (3,9-6,0 IQR). Dels 1033 infants, 544 foren nens (53%). Dels 1033, 476 no tenien cap germà gran (46%).

Quan hom compara les característiques clíniques i demogràfiques dels 1033 infants amb espirometries vàlides i 268 exclosos per manca d’una espirometria vàlida, s’obtenen dades semblants. Sí que hi ha diferència, en canvi, entre cohorts.

L’anàlisi estatística d’associació (ExWAS) identifica en l’exposoma prenatal les següents associacions:
– perfluorooctanoat: cada duplicació en el nivell d’exposició s’associa amb un canvi mitjà de -1,7% en el FEV1%.
– perfluorononanoat: cada duplicació en el nivell d’exposició s’associa amb un canvi mitjà de -1,8% en el FEV1%.
– la distància inversa a la carretera més propera s’associa amb un canvi mitjà de 1,0% en el FEV1%

Aquestes associacions amb elements de l’exposoma prenatal, però, no resisteixen una anàlisi de comparacions múltiples.

L’ExWAS per a l’exposoma post-natal identifica nous variables associades amb una disminució de FEV1%:
– exposició al mono-2-etil-5-oxohexil-ftalat (MEOHP).
– exposició al mono-2-etil-5-hidroxihexil-ftalat (MEHHP).
– exposició al mono-2-etil-5-carboxipentil-ftalat (MECPP).
– exposició a la suma de tots metabòlits de di-etilhexil-ftalat (DEHP), en els quals s’inclouen el MEOHP, el MEHHP i el MECPP. Cada duplicació en el nivell d’exposició s’associa a un canvi mitjà de -1,6% de FEV1%.
– exposició a mono-4-metil-7-oxooctil-ftalat (OXOMiNP). Cada duplicació en el nivell d’exposició s’associa a un canvi mitjà de -0,6% de FEV1%.
– exposició a etil-paraben. Cada duplicació en el nivell d’exposició s’associa a un canvi mitjà de -0,6% de FEV1%.
– densitat de la llar: un augment d’una unitat d’aquesta variable s’associa a un canvi mitjà de -1,1% de FEV1%.
– densitat d’instal·lacions al voltant de l’escola: un augment d’unitat en l’escala logarítmica d’aquesta variable s’associa a un canvi mitjà de -0,9% de FEV1%.

D’aquestes associacions, cap no resisteix una correcció de comparacions múltiples. Les associacions més robustes eren les de l’exposició a etil-paraben i de densitat de la llar.

En general, les variables associades no fortament heterogènies entre les diferents cohorts. Una excepció és la densitat d’instal·lacions en l’àrea escolar que tendeix a ésser menor per a les cohorts anglesa i francesa, i superior per a la cohort cretenca.

Si hom analitza les dades dels infants asmàtics d’aquest estudi, hom troba associacions fortes amb la FEV1% i amb l’exposició prenatal a perfluorooctanoat.

Reflexions i recomanacions

D’acord amb les dades d’aquest estudi exposòmic, l’exposició prenatal a perfluorats (perfluorononanoat i perfluoroctanoat) i l’exposició postnatal a coure, etil-paraben, metabòlits de DEHP i DINP, i la densitat familiar, s’associen amb una valors inferiors de FEV1 en la infància.

Estructura química de l’àcid perfluorooctanoic

El perfluorooctanoat i el perfluorononanoat són compostos sintètics organofluorats que s’utilitzen com a repel·lents anti-taques. Aquesta propietat la deuen a la capacitat surfactant i hidròfoba. Es troben per tot arreu. L’exposició prenatal es realitzaria principalment per via placentària des de la dieta materna, i continuaria després durant la lactància. Alguns estudis indiquen que aquestes substàncies tenen efectes immunodepressors i és possible que sigui a través d’efectes inflamatoris que afectin el desenvolupament pulmonar, com indiquen alguns models animals. L’impacte de l’exposició al perfluorooctanoat sobre el valor de FEV1% és més elevat en infants asmàtics. Per Agier et al., aquestes dades assenyalen que caldria treballar per reduir l’exposició a aquests compostos.

Estructura del bis(2-etilhexil)ftalat (DEHP)

No obstant, les associacions més fortes Agier et al. les troben amb metabòlits de DEHP (MECPP, MEHHP, MEOHP, etc.) i de DINP (OXOMiNP). Aquests ftalats s’utilitzen principalment com a plastificadors. Les vies d’exposició poden ésser la ingesta, la inhalació o l’absorció dèrmica. Diversos estudis assenyalen que el efecte sobre el sistema respiratori tindria a veure amb la promoció de mediadors immunològics i inflamatoris. De fet, la conscienciació sobre els efectes del DEHP ha fet que hom hagi tendit a substituir-lo pel DINP.

Pel que fa als compostos fenòlics, Agier et al. troben associacions amb l’exposició post-natal a etil-paraben.

Quant als metalls, l’associació més destacada que troben Agier et al. és la del coure. La principal aportació de coure en la població general és a través de l’aigua de beguda i de l’alimentació. Hom pensa que el coure afecta el desenvolupament funcional respiratori a través dels seus efectes pro-oxidants.

És remarcable que Agier et al. trobin també una associació entre la densitat de la llar i un valor inferior de FEV1. En la cohort estudiada, el nombre d’habitants en la llar era de quatre persones. Hom podria pensar que les llars amb més habitants suposen un major risc de contraure infeccions.

També és interessant l’associació que troben entre la densitat d’instal·lacions prop de l’escola i un valor inferior de FEV1. Hom podria pensar que aquesta major densitat implica una major exposició de la població escolar a la contaminació atmosfèrica, al soroll i a la reducció d’espais verds.

Agier et al. consideren que caldrà en el futur estudis exposòmics més ambiciosos. Caldria incloure altres exposicions que ells no han contemplat ara (exposició a compostos orgànics volàtils, exposició a grans de pol·len, etc.). També seria necessari contemplar la variació estacional de les exposicions. Els estudis exposòmics poden orientar sense biaixos la recerca més específica sobre cadascuna de les exposicions amb la finalitat de produir dades prou robustes com per orientar objectivament les regulacions ambientals.

Lligams:

Early-life exposome and lung function in children in Europe: an analysis of data from the longitudinal, population-based HELIX cohort. Lydiane Agier, Xavier Basagaña, Lea Maitre, Berit Granum, Philippa K Bird, Maribel Casas, Bente Oftedal, John Wright, Sandra Andrusaityte, Montserrat de Castro, Enrique Cequier, Leda Chatzi, David Donaire-Gonzalez, Regina Grazuleviciene, Line S Haug, Amrit K Sakhi, Vasiliki Leventakou, Rosemary McEachan, Mark Nieuwenhuijsen, Inga Petraviciene, Oliver Robinson, Theano Roumeliotaki, Jordi Sunyer, Ibon Tamayo-Uria, Cathrine Thomsen, Jose Urquiza, Antonia Valentin, Rémy Slama, Martine Vrijheid, Valérie Siroux. Lancet Planet. Health S2542-5196 30010-5 (2019)

Publicat dins de 3. La Vida | Deixa un comentari

L’asteroide 2006 QV89 i l’aproximació que farà a la Terra el 9 de setembre del 2019

Astronomia: Aquests dies s’ha celebrat a Darmstadt la Conferència de Detecció d’Asteroides i Deixalles Espacials. Com és habitual, els periodistes que la cobreixen han d’aferrar-se a un titular destacat, i així és com podem llegir un article de Josep Corbella a La Vanguardia que se centra en els riscos d’impacte de l’asteroide 2006 QV89 per a aquest 9 de setembre.

Si prenem les llistes d’asteroides que, d’acord amb el que sabem de la seva òrbita, presenten una certa probabilitat d’impacte amb la Terra durant el 2019, tenim una probabilitat d’impacte agregada de 1 en 16.500. En el 2018, aquesta xifra era de 1 en 98.700. Qui ha fet augmentar la xifra de risc és precisament l’asteroide 2006 QV89 que tindria una probabilitat d’impacte d’1 en 20.000. Càlculs més refinats avaluen la probabilitat d’impacte en 1 en 11.428.

D’acord amb una probabilitat d’impacte de 1 en 20.000 i assumint que 2006 QV89 tingui un diàmetre entre 18 i 59 metres, això condueix a -3,32 punts en l’escala de Palermo. És valor força baix, ja que per sota -2 en l’escala de Palermo es considera que no paga la pena de preocupar-se’n.

L’asteroide 2006 QV89 fou descobert el 29 d’agost del 2006 (McGaha et al.), i se’n feren 65 observacions, la darrera de les quals es produí el 8 de setembre.

D’acord amb l’òrbita calculada, 2006 QV89 farà una aproximació a la Terra el 9 de setembre del 2019 de 0,061 UA. El problema és que el marge d’error és prou gran com per assumir, com hem dit, amb un risc de 1 de 20.000 que aquesta distància al final sigui de 0,000 UA, amb l’impacte consegüent.

Ara mateix és impossible la detecció d’aquest asteroide. A Darmstadt pensen que seria a partir de juliol quan es podria fer la primera observació amb un telescopi de vuit metres. A partir de llavors ja es podria precisar l’òrbita.

Ara com ara, 2006 QV89 ocupa el n. 7 en termes d’escala de Palermo dels 816 asteroides amb probabilitat no-nul·la d’impacte per al període 2019-2119. A mesura que es facin més observacions, s’esborraran molts asteroides d’aquesta llista. Ara bé, les observacions també fan engrandir la llista d’asteroides que es creuen amb l’òrbita de la Terra, que actualment té 19.560 entrades.

Per exemple, en el que va d’any hi ha hagut 7 asteroides que s’han acostat a la Terra amb una distància inferior a la de l’òrbita lunar (0,00257 UA). D’aquests set asteroides, només un havia estat detectat 24 hores abans de l’aproximació, i 4 ho havien estat només després de la màxima aproximació.

Publicat dins de 1. L'Univers | Deixa un comentari

L’inici de la modernitat i el sistema terra: la gran mortaldat ameríndia i la petita edat glacial

Ciència del Sistema Terra: El número de març del 2019 de “Quaternary Science Reviews” porta un article que ja ha generat durant la darrera setmana nombrosos comentaris, una part dels quals recorden el Cinquè Centenari de l’expedició d’Hernan Cortés a la “Tierra Firme”. L’article en qüestió el signen Alexander Koch, Chris Brierley, Mark M. Maslin i Simon L. Lewis, membres del Departament de Geografia del University College London (Lewis també és membre de la School of Geography de la University of Leeds). Es tracta d’una revisió sobre “els impactes en el sistema Terra de l’arribada europea i la gran mortaldat a les Amèriques després del 1492”. Koch n’és l’autor correspondent d’aquest article que, rebut per la revista el 5 de setembre del 2018, i després d’una revisió acceptada el 4 de desembre, fou publicat en-línia el 25 de gener. Koch et al. combinen diversos mètodes per estimar la població precolombina de les Amèriques. Calculen que entre el 1492 i el 1600, l’arribada europea conduí a una mortaldat entre les poblacions ameríndies de 56 milions de persones. Aquesta forta reducció en la població desencadenà una reforestació de 55,8 milions d’hectàrees, amb un consum de carboni de 7,4·1012 kg. La reducció de CO2 atmosfèric degut a aquesta reforestació contribuí a la caiguda de la concentració atmosfèrica d’aquest gas a començament del segle XVII. Ja fa uns quatre anys, vam comentar que Lewis i Maslin són partidaris de definir l’entrada en l’antropocè en l’any 1610. Si els humans ja contribuïen a canvis en el Sistema Terra abans de la revolució industrial, té lògica considerar que l’antropocè comença just amb l’adveniment de la modernitat. És clar que això té diverses lectures. Hom pot pensar que aquests científics anglesos són interessats en marcar la responsabilitat del canvi global en els “conquistadores” espanyols del segle XVI per comptes de fer-ho damunt dels enginyers i industrials britànics dels segles XVIII i XIX. Però això s’ha de posar en context. En el 1980, la concentració atmosfèrica de CO2 era de 340 ppm; en el 2019 ja se situa per damunt de les 400 ppm. En el 1750 aquests valors serien de 277 ppm, i en el 1500 eren de 283 ppm. És a dir, que les oscil·lacions anteriors a 1800 empal·lideixen amb el canvi registrat en els darrers dos segles, i encara més si ens centrem en les últimes dècades. El declivi en el CO2 atmosfèric del qual parlen Koch et al. per al tombant dels segles XVI i XVII fou de 7 a 10 ppm, amb un impacte sobre la temperatura global de l’aire superficial de 0,15 K. Parlem, doncs, d’un canvi relativament menor comparat amb les proporcions actuals. Per a Koch et al., no obstant, el que és rellevant és entendre els diferents factors que conduïren a aquest segrestament de CO2 i al consegüent refredament per la disminució en l’efecte hivernacle. Fins ara hom havia pensat en causes naturals. Koch et al. no neguen aquestes causes, però reflexionen sobre una causa humana vinculada a una despoblació a gran escala de les Amèriques després de l’arribada europea, que s’hauria vehiculat a través d’un canvi en els usos de la terra i en una successió secundària de la vegetació. En aquesta reflexió, Koch et al. revisen quantitativament quatre aspectes: a) la mida de la població precolombina; b) l’ús per càpita de la terra per aquesta població; c) les pèrdues de població posteriors al 1492; d) la captació de CO2 pels paisatges abandonats. A partir de 119 publicacions, calculen que a les Amèriques vivien abans del 1492 60 milions de persones, que utilitzarien 1,04 hectàrees de terra per càpita. Les epidèmies portades pels europeus comportarien, segons la revisió d’aquestes publicacions, l’eliminació del 90% d’aquesta població indígena durant el segle XVI. Les terres abandonades, doncs, haurien estat 55,8 milions d’hectàrees, i d’ací el càlcul abans esmentat de 7,4 Pg C, que serien equivalents a una reducció atmosfèrica de CO2 de 3,5 ppm. Així doncs, la caiguda en el CO2 atmosfèric s’explicaria, segons Koch et al., en un 47-67% en la mortaldat ameríndia.

Les concentracions de CO2 registrades en els nuclis de glaç antàrtics de Law Dome i de WAIS Divide (A) i les ratios isotòpiques del CO2 de WAIS Divide (B) indiquen que en l’adveniment de l’edat moderna (franja groga) hi hagué una disminució del CO2 i un augment de la captació terrestre d’aquest gas

Les epidèmies associades a l’arribada dels europeus

Descomptant petits bescanvis, a efectes pràctics, la humanitat d’Afràsia i de les Amèriques vivien completament separades abans del 1492. La població afrasiàtica potser era deu vegades més elevada que la de les Amèriques. Això implicava que totes dues poblacions humanes coexistien amb diferents tipus de microorganismes. El contacte de les poblacions ameríndiques amb microorganismes patògens del Vell Món suposava exposar-los a uns agents pels quals no havien desenvolupat les mateixes defenses que sí havien desenvolupades les poblacions afrasiàtiques. Si ja al mateix Vell Món, la circulació d’aquests agents patògens constituïa un fre per al creixement demogràfic, en el Nou Món desencadenaren una sèrie d’epidèmies que, al llarg del segle XVI, reduïren enormement la població indígena.

Les poblacions ameríndies, en els segles precedents al 1492, havien modificat substancialment la terra, especialment a Mèxic, a l’Amèrica Central i a la regió andina, amb camps en terrasses i regadius. L’impacte humà es deixava notar fins i tot en biomes com el de la selva amazònica. Així doncs, la reducció en un 90% de la població ameríndia en el curs del segle XVI havia de comportar una reducció en l’ús humà de la terra. Les àrees cultivades, una vegada abandonades, iniciaven una successió secundària, que les revertia als estats anteriors, amb un augment de biomassa en la majoria de casos. Aquest augment de biomassa implicava una captació de CO2 de l’atmosfera per la nova vegetació.

Els registres de nuclis de glaç de l’Antàrtida permeten una reconstrucció acurada de la concentració atmosfèrica de CO2. En les darreres dècades del segle XVI comença una caiguda en aquests nivells atmosfèrics, que arriben a un mínim (277 ppm) a començament del segle XVII, que assoleix una magnitud de 7-10 ppm. Aquests mateixos registres, a través de la distribució isotòpica del CO2 (entre carboni-12 i carboni-13), assenyalen que la caiguda de CO2 atmosfèrica seria atribuïble a un augment de la captació terrestre de CO2.

Història de la població precolombina de les Amèriques

Hom calcula que les primeres poblacions humanes a les Amèriques arribaren a través de Beríngia fa 20.000-15.000 anys, procedents del nord-est d’Euràsia. Entrats ja en l’holocè, fa 10.000-8.000 anys algunes d’aquestes poblacions ameríndies esdevingueren sedentàries i agrícoles. Algunes d’aquestes societats agrícoles assoliren una gran complexitat, amb un augment demogràfic i el consegüent impacte sobre l’ús del sòl.

Les epidèmies que, a partir del 1492, feren minvar les poblacions ameríndies, precediren moltes vegades l’arribada d’exploradors i conqueridors espanyols. Per tant, ni tan sols les mateixes autoritats colonials pogueren ésser conscients del tot de les dimensions de la gran mortaldat que provocaren aquestes epidèmies.

El primer punt per avaluar l’impacte de les epidèmies és estimar la població indígena anterior a 1492. Per fer-ho hom recorre als documents de l’època, particularment reports militars, dades censals i tributàries, nombre d’edificis, registres parroquials de baptismes i defuncions, etc. Les dades més i fiables són les dels censos colonials, però aquests censos, és clar, no poden informar de la situació demogràfica anterior al contacte europeu. Per a l’època precolombina hom ha confiar més aviat en les dades arqueològiques, però aquestes per fina força són incompletes.

En les estimacions demogràfiques, les Amèriques se solen dividir en set regions:
– el Carib. Fou la primera regió en rebre el contacte amb els europeus (1492). Hom estima que la població del Carib en aquella època era d’entre 300.000 i 500.000 persones.
– Mèxic. El primer contacte amb els europeus es produí en el 1519. Existeixen dades tributàries des dels anys 1540, però el primer cens pròpiament dit no es dugué a terme fins el 1568. La majoria d’estimacions sobre la població de Mèxic ronden els 20 milions, però n’hi ha que van des dels 3 als 52 milions. Les xifres més elevades assumeixen que el Mèxic Central de principis del segle XVI seria una de les àrees de major densitat demogràfica del món.
– Amèrica Central. La majoria d’estimacions se situen entre 4,75 i 6 milions d’habitants d’acord amb el que indiquen les mides reportades dels exèrcits indígenes, les dades tributàries i les capacitats de càrrega dels ecosistemes.
– el Territori Inca. La conquesta de l’Imperi Inca es produí en el 1533, quan aquesta formació política era en el cim del seu desenvolupament. La majoria de les estimacions assenyalen uns 20 milions d’habitants en el moment del contacte, encara que algunes van dels 4,1 milions als 43,8 milions.
– l’Amazònia i boscos contigus. Les estimacions sobre la població amazònica en el 1500 van dels 8 als 20 milions.
– Amèrica del Nord. Les estimacions es basen en dades arqueològiques i en estimacions fetes en els segles XVII i XVIII per observadors d’origen europeu. Les xifres van de 2,8 a 5,7 milions.
– Resta de les Amèriques. Per a Veneçuela hom estima una població de 600.000-1,5 milions en el 1500. Per a Uruguai-Paraguai, el rang va de 285.000 a 1,1 milions. Per a Argentina, se situa entre 300.000 i 500.000 habitants en el 1500.

Koch et al. han compilat un total de 82 estudis (18 del Carib, 17 de Mèxic, 23 de l’Amèrica Central, 26 del Territori Inca, 20 d’Amazònia, 9 d’Amèrica del Nord, 6 d’altres regions, 10 de tot l’Hemisferi Occidental) que ofereixen 129 estimacions.

Emprant aquestes estimacions, Koch et al. calculen:
– la població de les Amèriques l’any 1500 era de 60,5 milions de persones (rang interquartílic de 44,8-78,2).
– l’ús de terra per càpita en el 1500 era de 1,04 hectàrees (rang de 0,98-1,11).
– el total d’àrea de terra utilitzada en el 1500 era de 61,9 milions d’hectàrees (rang de 43,3-87,1).
– el percentatge de despoblació entre el 1500 i el 1600 fou del 90%.
– la població indígena de les Amèriques en el 1600 era de 6,1 milions (rang de 4,5-7,8).
– l’ús de la terra per aquesta població en el 1600 era de 6,1 milions d’hectàrees (rang de 4,8-7,4).
– entre el 1500 i el 1600 la caiguda de l’ús de la terra era de 55,8 milions d’hectàrees (rang de 38,5 a 79,7).
– aquest abandonament hauria comportat una fixació global de carboni de 7,4 Pg (rang entre 4,9 i 10,8).

Mapa que resum les dades arqueològiques sobre canvis de població, les dades palinològiques sobre vegetació, els usos de la terra i les epidèmies registrades, a les Amèriques devers l’any 1600

Si en el 1500, les Amèriques tenien una població de 60 milions de persones, cal recordar que en la mateixa època la població d’Europa devia rondar entre els 70 i 88 milions, mentre que la de Xina era d’uns 100 milions. La població mundial de l’època devia situar-se vora els 500 milions.

L’ús de la terra per les poblacions ameríndies en el 1492

Koch et al. resumeixen així la situació regional:
– Carib: en la majoria d’illes, l’ús permanent o semi-permanent de terres era generalitzat, amb cultius bàsics com el moniato (Ipomoea batatas), la cassava (Manihot esculenta) o el panís (Zea mays). Hi havia terrasses amb sistemes de drenatge a Puerto rico, camps elevats a l’Espanyola, i cremes periòdiques.
– Mèxic: hi havia superfícies considerables destinades al cultiu de panís, de cacau, de fruiters, d’horta, amb sistemes de canals en el litoral del Golf i en la Conca de Mèxic.
– Amèrica Central. El període maia post-clàssic es caracteritza per la transició de l’agricultura basada en cremes periòdiques hi havia una transició a l’agricultura permanent.
– Territori Inca. Des de la segona meitat del I mil·lenni d.C. s’havien obert terrasses per plantar-hi panís, quinoa (Chenopodium quinoa), etc.; hi havia elaborats sistemes d’irrigació i de control d’escorrentia; així com plantacions forestals per a l’estabilització de pendents.
– Amazònia. Les poblacions humanes alteren el bosc amazònic promovent unes espècies en detriment de les altres; també s’hi fan camps elevats i horts. Entre els cultius destacaven l’arròs (Oryza sp.), la cassava, el cacauet (Arachis hypogaea), el xili (Capsicum sp.).
– Amèrica del Nord. En les regions més septentrionals, les poblacions eren bàsicament nòmades dedicats a la caça i la recol·lecció. Més al sud hi havia agricultura semi-permanent i permanent, amb cultiu de panís, carabassa (Cucurbita pepo), faves, girasol (Helianthus annuu).

Koch et al. empren 16 estudis que ofereixen 63 estimacions regionals (9 per al Carib, 11 per a Mèxic, 9 per a Amèrica Central, 9 per al Territori Inca, 14 per a l’Amazònia, 5 per a Amèrica del Nord, i 6 per a la resta de les Amèriques). Fan una estimació de 1,04 hectàrees per càpita, de manera que la superfície total emprada per les poblacions precolombines en el 1492 seria de 61,9 milions d’hectàrees.

La Gran Mortaldat

Testimonis contemporanis i dades censals assenyalen nombrosos casos de col·lapse de les poblacions indígenes de les Amèriques durant el segle XVI. La principal causa d’aquest col·lapse demogràfiques haurien estat les malalties infeccioses epidèmiques importades involuntàriament pels europeus. Però el contacte també comportà guerres, explotació i fams vinculades a la desintegració social.

El “Bescanvi Colombí” de flora i de fauna també comportaria un bescanvi de patògens. En aquesta mena de bescanvis, el territori menor és el que parteix més l’efecte de les “epidèmies en sòl verge”. I, en aquest sentit, les Amèriques eren l’illa, mentre que Afràsia era el continent.

Entre els epidèmies que arribaven per primera vegada a les Amèriques hi havia la verola, el xarampió, la grip i la pesta bubònica. Després seguiren el mateix camí la malària, la diftèria, el tifus i el còlera. Els agents infecciosos d’aquestes malalties sovint circulen entre els éssers humans i els animals domèstics. Potser el fet que la majoria de poblacions ameríndies disposessin d’un nombre baix d’animals domèstics va agreujar l’efecte del sòl verge. En tot cas, les epidèmies de grip, verola, pesta bubònica, etc., podien arribar a taxes de mortalitat del 30% cadascuna, de forma que una sèrie d’aquestes epidèmies podia anihilar poblacions senceres.

Per a avaluar l’impacte de totes aquestes epidèmies, hom recorre a les estimacions sobre població per al segle XVII, assumint que les caigudes demogràfiques del segle XVI s’han d’atribuir al “bescanvi colombí”. Per al segle XVII, la població indígena de les Amèriques s’ha estimat entre 4,5 i 14,4 milions. Segons les dades més elevades, la caiguda de població seria del 40%, i segons les dades menys elevades, la caiguda hauria estat més greu, fins el 95%.

Per regions, Koch et al. resumeixen:
– Carib: en el 1497 es registra un brot epidèmic a l’Espanyola. El cens del 1508 per a l’Espanyola establia una població indígena de 60.000 persones. El cens del 1570 per a tot el Carib estimava una població indígena de 22.000.
– Mèxic. L’epidèmia de verola del 1520 hauria matat el 30-50% de la població indígena de Mèxic. El cens del 1568 estimava la població indígena del Mèxic Central en 2,7 milions de persones. El nadir demogràfic en la població indígena de Mèxic arriba en el 1650, amb 1,5 milions.
– Amèrica Central. La població maia de Guatemala s’hauria reduït en un 62-79% en els primers trenta anys posteriors al contacte (1520-1550). El punt més baix de població indígena s’assoliria en el 1650, amb 540.000 persones.
– Territori Inca. A final dels anys 1520, les epidèmies de verola havien produït la mort del 30-50% de la població de l’Imperi Inca. Un segle després, en el 1620, s’arribava al nadir en termes de població indígena, amb 670.000 persones.
– Amazònia. Les dades arqueològiques mostren l’abandonament de molts jaciments.
– Amèrica del Nord. El primer contacte amb els iroquesos del litoral es produeix en els anys 1530; en dècades posteriors aquesta població gairebé desaparegué. En el 1620, una epidèmia de verola matà el 90% de la població indígena de Nova Anglaterra. Les dades arqueològiques de la zona de Jemez indiquen que entre el 1541 i el 1640 es produí una despoblació del 87%. Les estimacions del 1800 de població indígena per a l’Amèrica del Nord era d’1 milió de persones, i el nadir s’assoliria en els anys 1930 (amb 490.000).

Per a la primera meitat del segle XVII, Koch et al. han analitzat set estimacions regionals de població (1 del Carib, 1 de Mèxic, 1 d’Amèrica Central, 2 del Territori Inca i 2 d’Amèrica del Nord). D’acord amb aquestes estimacions, la població indígena de les Amèriques era de 6 milions en el 1600. La pèrdua, doncs, durant el segle XVI hauria estat del 90%.

L’impacte de les epidèmies en les primeres cinc dècades posteriors al contacte hauria estat principal atribuïble a la grip, a la verola i al xarampió. Però entre el 1568 i el 1605, encara se succeïren brots epidèmics, més ben documentats, que reduïren encara un 30% més la població indígena. Les vuit principals malalties responsables serien la verola, la grip, el xarampió, el tifus, la pneumònia, la febre escarlatina, la malària i la febre groga. Fins i tot en èpoques posteriors, i fins a mitjan segle XIX, es reporten altes taxes de mortalitat per malalties no-endèmiques entre les comunitats indígenes.

La Gran Mortaldat no hauria tingut, doncs, precedents en la història, en deure’s a onades epidèmiques de diferents malalties. La Pesta Negra de mitjan segle XIV, que afecta àmplies zones d’Afràsia, tingué un fort impacte, però es tractava al capdavall d’un sol patògen. Koch et al., en aquest sentit, repassen les dades de mortalitat de diverses epidèmies de “sol verge” de la història:
– l’epidèmia de verola que assolà Atenes l’any 430 a.C., tingué una taxa de mortalitat del 25%.
– l’epidèmia de verola del Japó de l’any 735 d.C. tingué una taxa de mortalitat del 30%.
– l’epidèmia de pesta bubònica d’Europa dels anys 1347-1351, tingué una taxa de mortalitat del 30-50%.
– l’epidèmia de verola de Mèxic del 1520 tingué una taxa de mortalitat del 30-50%.
– l’epidèmia de cocolitzli de Mèxic del 1545-1548 tingué una taxa de mortalitat del 80%.
– l’epidèmia combinada de verola i xarampió del Perú del 1585-1591 tingué una taxa de mortalitat del 30-60%.
– l’epidèmia de verola d’Islàndia del 1707-1709 tingué una taxa de mortalitat del 20-25%.
– l’epidèmia de malària que afectà el nord-oest dels Estats Units entre el 1830 i el 1840 tingué una taxa de mortalitat del 87%.

Moltes de les infeccions assenyalades com a responsables de la mortalitat associada al contacte confereixen immunitat als supervivents. Aquesta immunització, però, no fou suficient per aturar la Gran Mortaldat. Hom ha pensat que això es podria deure a la menor diversitat genètica de les poblacions ameríndies (amb un efecte fundador que remuntaria a 15.000 anys), cosa que les faria menys resistents a patògens potents. Una altra possibilitat és que aquestes epidèmies arribaven de manera combinada a altres efectes de la conquesta: guerres, explotacions, deportacions, etc. D’altra banda, les mortaldats epidèmiques produïen una manca de mans que es traslladava a la fallida de collites. Fams i epidèmies es combinaven, i alhora es manifestaven en una reducció de la taxa de natalitat entre una població supervivent ja molt tocada.

L’abandonament de terres

La caiguda demogràfica comportaria una reducció en l’activitat agrícola. Les àrees abandonades entrarien en processos de successió secundària. La successió secundària depèn de la situació del terreny abandonat en termes de sòl, clima, etc. En termes generals, hi ha un augment de la biomassa vegetal a mesura que avança la successió secundària.

La presència de carbó en sediments és un indici de l’ús del foc per a l’esclariment de terres. Les dades paleoecològiques, en aquest sentit, indiquen en el segle XVI hi hagué una reducció general a les Amèriques en l’activitat del foc. Encara que alguns autors ho atribueixen al col·lapse demogràfic de les poblacions indígenes, altres ho atribueixen a un canvi general en el clima cap a condicions més humides.

Les dades palinològiques permeten reconstruir la composició de les comunitats vegetals. Dades de la Laguna de Atezca indiquen un abandonament agrícola vers el 1519. Dades de la conca de Pátzcuaro indiquen un període de deforestació que s’estronca el 1541, coincidint amb l’arribada dels espanyols. Al sud del Vall del Cauca hi ha indicis de reforestació pels volts del 1500. En la ciutat de Loja hi ha un abandonament agrícola entre el 1600 i el 1660. A Cuzco, hi ha una reducció del pol·len d’Alnus després del 1500, substituït per arbres de la successió secundària.

Koch et al. estimen, multiplicant les dades de caiguda demogràfica per l’ús d’hectàrees per càpita, que hi hagué l’abandonament de 55,8 milions d’hectàrees de terra. Aquesta xifra suposa l’1% de tota la superfície de les Amèriques.

Successió secundària i segrestament de carboni

La successió secundària implica un augment de la biomassa vegetal i, en conseqüència, una captació de CO2 atmosfèric. Un camp de panís, per exemple, té una biomassa de 11 Mg C per hectàrea, mentre que el bosc tropical arriba a 161 Mg C/ha. El procés de recuperació vehiculat per la successió secundària pot trigar 55-95 anys. En les primeres dues dècades, la taxa d’acumulació de biomassa és considerable, però després es fa més lenta. Aquestes taxes d’acumulació són superiors en àrees de bosc humit que no pas en boscos més eixuts.

A més de l’acumulació de biomassa aèria, els sòls abandonats també guanyen en reserves de carboni.

Koch et al. han compilat 112 estudis sobre acumulació de biomassa aèria i 38 estudis sobre acumulació de matèria orgànica del sòl en terres abandonades. Agregant aquestes dades calculen una entrada mediana de carboni de 7,4 Pg C entre el 1517 i el 1617.

L’impacte sobre el cicle del carboni

L’augment en 7,4 Pg C de la biomassa vegetal en les terres abandonades de les Amèriques es correspondria a una disminució en la concentració atmosfèrica de CO2 de 3,5 ppm. Cal recordar que els registres antàrtics avaluen en 7-10 ppm la baixada de la concentració atmosfèrica de CO2 iniciada en el segle XVI i culminada a principi del segle XVII. Així doncs, la reforestació deguda a la Gran Mortaldat de les Amèriques podria explicar el 35-50% d’aquesta caiguda dels nivells atmosfèrics de CO2.

Koch et al. recomanen l’ús de simulacions del sistema Terra que tenen en compte diversos factors: 1) la davallada de CO2 atmosfèric; 2) canvis en la irradiació solar total; 3) l’impacte d’erupció volcàniques; 4) canvis en l’ús de la terra a les Amèriques i a la resta del món.

El registre antàrtic de Law Dome assenyala que pels volts del 1530 hauria començat una caiguda moderada de la concentració atmosfèrica de CO2 (llavors situada en 283 ppm). Aquesta davallada s’hauria intensificat a partir del 1570, i hauria arribat a un mínim de 272 ppm en el 1610. Després del 1610 hauria començat una remuntada fins el 1650. Entre el 1650 i el 1750 no hi hauria hagut gaires canvis, i després d’aquesta data començaria la pujada associada a la Revolució Industrial.

El registre antàrtic de WAIS Divide mostra tendències semblants. El 1570 hauria començat una ràpida davallada del CO2 atmosfèric, que s’hauria frenat a partir del 1600, i el mínim s’hauria produït en el 1650, per no ésser superat fins després del 1750.

Aquests registres també ens ofereixen dades sobre la distribució isotòpica del CO2, és a dir de la ratio entre 12C i 13C. La fotosíntesi fa un ús preferencial del 12C, de manera que una intensificació de la fotosíntesi condueix a un enriquiment diferencial del 13C en l’atmosfera. Hom registra a partir del 1520 un d’aquests enriquiments que dura fins el 1610.

El període que va del 1577 al 1694 és l’únic període significatiu de refredament global en els darrers 2000 anys. De fet, aquesta etapa, que coincideix amb el segle XVII, és l’única part de l’anomena Petita Era Glacial que té un abast global. El refredament d’aquest període fou de 0,15 K. D’aquests 0,15 K, la reforestació de les Amèriques podria haver contribuït en 0,03-0,08 K.

Hom ha atribuït la Petita Era Glacial a canvis en la irradiació solar total. La irradiació solar total visqué un període de mínim en el segle XV (el mínim de Spörer, entre el 1416 i el 1537) i un altre en la segona meitat del segle XVII (el mínim de Maunder, entre el 1645 i el 1715). Ara bé, la part central de la Petita Era Glacial comença entre mig dels dos mínims. Entre el 1580 i el 1610, la irradiació solar total era 0,11-0,31 W/m2 superior als valors mitjans del període 1000-1800.

Un altre factor associat a la Petita Edat Glacial és la contribució d’aerosols atmosfèrics d’origen volcànic. Val a dir que de la llista de les 40 erupcions volcàniques més grans dels darrers 2500 anys, únicament una es correspon al període 1520-1610, la del Huaynaputina (Perú) del 1601. Del període 1520-1610 també cal referir cinc erupcions tropicals documentades i cinc erupcions extratropicals, uns valors que no són més elevats que la mitjana.

L’impacte de la Gran Mortaldat en el Sistema Terra

Koch et al., doncs, estimen en 55 milions la reducció de la població indígena entre el 1500 i el 1600. Això comportà l’abandonament de 56 milions d’hectàrees de terra que, per raó de la successió secundària, haurien retirat a l’atmosfera 7,4 Pg de C. Aquest procés hauria contribuït entre un 47% i un 67% a la reducció de CO2 atmosfèric produïda entre el 1520 i el 1610.

Koch et al. conclouen que “aquests canvis mostren que les accions humanes tenien impactes globals en el sistema Terra en els segles anteriors a la Revolució Industrial”. Concretament, el canvi que esmenten Koch et al. és un canvi deshumanitzador, és a dir que és promogut per una reducció de l’impacte humà sobre els ecosistemes terrestres. És significatiu que aquest despoblament humà es tradueixi en un “refredament climàtic”.

Per a Koch et al. el més rellevant és que un aspecte del Bescanvi Colombí, la globalització de les malalties, tingués un impacte global en el Sistema Terra, manifestat en una caiguda del CO2 atmosfèric fent-lo arribar a un mínim en el 1610. De fet, aquest mínim del 1610, és el mínim més recent en la història. En la visió de Koch et al., el 1610 és l’any de l’entrada en l’Antropocè, i amb l’antropocè, el CO2 atmosfèric tendirà a pujar.

Algú altre ho discutirà de manera diferent. Que la Gran Mortaldat de Pobles Indígenes de les Amèriques conduís, a través d’un abandonament de terres, a un impacte sobre el CO2 atmosfèric i de les temperatures, és un indici de què l’antropocè es preparava des de segles enrere, molt abans del 1610 i molt abans del 1492. Però abans del 1492, aquests canvis eren poc perceptibles. Va caldre el desmantellament de l’obra acumulada a les Amèriques durant segles perquè el CO2 visqués el seu darrer mínim en la història moderna.

Lligams:

Earth system impacts of the European arrival and Great Dying in the Americas after 1492. Alexander Koch, Chris Brierley, Mark M. Maslin, Simon L. Lewis. Quaternary Science Reviews 207: 13-36 (2019).

Publicat dins de 6. La Civilització | Deixa un comentari

Una antena rectificadora flexible de disulfur de molibdè com a carregador elèctric sense fils

Electrònica: L’electrònica flexible es fonamenta en l’aprofitament de les propietats mecàniques i electròniques de materials bidimensionals. Quan diem que som bidimensionals, volem dir que es tracta de làmines amb un gruix monoatòmic. Aquests materials són la base de l’anomenada “pell intel·ligent”, que podria recobrir tota mena d’objectes quotidians fent-los part d’una xarxa sensorial i efectora. La ciència dels materials treballa activament en el desenvolupament de tècniques de síntesi a gran escala de transistors bidimensionals, de sensors bidimensionals, de dispositius bidimensionals de memòria, etc. Però si molts d’aquests components ja han estat demostrats, si més no en el laboratori, hi ha oberta encara la qüestió de l’alimentació elèctrica d’aquesta pell intel·ligent. És necessari que aquest sistema d’alimentació sigui eficient, flexible i sempre connectat, si hom vol dotar d’autonomia aquests sistemes. La futura electrònica distribuïda hauria d’utilitzar una font energètica prou ubiqua i difusa, i així s’ha pensat en la radiació electromagnètica de sistemes Wi-Fi. La transmissió d’energia sense fils no és pas una idea nova, i són especialment recordats els intents de Nikola Tesla realitzats a partir del 1890. Pel que fa als sistemes Wi-Fi, aquests operen a freqüències de 2,4 i de 5,9 GHz, uns valors massa elevats per als acumuladors de radiofreqüència basats en les antenes rectificadores (rectennes) fabricades amb semiconductors flexibles. Un grup d’investigadors coordinat per Tomás Palacios, professor d’enginyeria elèctrica i ciència computacional del MIT, ha desenvolupat una rectenna bidimensional i flexible capaç de recollir energia electromagnètica de la banda Wi-Fi. La demostració d’aquesta rectenna apareix ara en forma d’article a la revista Nature.

Esquema de la fabricació de la rectenna de MoS2 i del seu funcionament a diferents freqüències

Una rectenna flexible per a la captació d’energia de les xarxes Wi-Fi

La concepció d’aquest projecte i el disseny dels experiments foren realitzats per Zhang Xu i Tomás Palacions, del Department of Electrical Engineering and Computer Science, del Massachusetts Institute of Technology (MIT), amb seu a Cambridge, MA. Zhang fabricà els dispositius flexibles al MIT Microsystems Technology Laboratories. Les mesures d’alta freqüència les dugueren a terme Jesús Grajal (del Centre de Processament d’Informació i Telecomunicacions, de la Universidad Politécnica de Madrd), Zhang i Ujwal Radhakrishna (del Departament d’Enginyeria Elèctrica del MIT). El modelat de circuits i l’anàlisi de dades la feren Grajal i Zhang. El canvi de fase química de les mostres de disulfur de molibdè (MoS2) el realitzaren Wang Xiaoxue (del Department of Chemical Engineering del MIT) i Zhang. L’estudi espectroscòpic el feren Zhang, Wang i Zhou Lin (del Departament d’Enginyeria Elèctrica del MIT) al Cornell Center for Materials Research Shared Facilities. El perfil de capacitància-voltatge l’obtingueren Winston Chern (del Department d’Enginyeria Elèctrica del MIT) i Zhang. Jose Luis Vazquez-Roy (del Departament de Teoria de Senyals i de Comunicacions de la Universidad Carlos III de Madrd) i Grajal dissenyaren i fabricaren l’antena flexible. Del Departament d’Enginyeria Elèctrica del MIT també contribuïren en la interpretació de les dades i en la redacció de l’article Lin Yuxuan, Shen Pin-Chun, Ji Xiang, Ahmad Zubair, Zhang Yuhao, Kong Jing i Mildred Dresselhaus (que també és membre del Departament de Física del MIT). També hi contribuïren Ling Xi (del Department of Chemistry de la Boston University), Wang Han (del Ming Hsieh Department of Electrical Engineering de la University of Southern California, de Los Angeles) i Madan Dubey (de l’Army Research Laboratory, a Adelphi, Maryland). Els autors també agraeixen les aportacions de K. Gleason i A. Nourbakhsh, així com als revisors de l’article. El procés de revisió no fou gens fàcil, ja que si Nature va rebre l’article el 4 de juliol del 2017, no l’acceptà fins el 30 de novembre del 2018.

La recerca fou finançada a través del projecte W911NF-14-2-0102 (del Laboratori de Recerca de l’Exèrcit), del projecte DMR-1231319 (de l’STC Center for Integrated Quantum Materials, de l’NSF), del projecte FA9550-15-1-0514 (de l’Air Force Office of Scientific Research) i del DMR-1507806 (del NSF Center for Energy Efficient Electronics Science). La fabricació del dispositiu es va fer als MIT Microsystems Technology Laboratories.

La rectenna flexible i de gruix atòmic de Zhang et al. es basa en una heterojunció de fase semiconductora-metàl·lica de MoS2, amb una freqüència de tall de 10 GHz.

Les prestacions de la rectenna flexible bidimensional de MoS2

Aquesta dispositiu ofereix una velocitat de vegades superior als rectificadors flexibles desenvolupats en els darrers anys. Aquest dispositiu flexible és operatiu fins a la banda X de l’espectre electromagnètic (8-12 GHz). Cobreix, doncs, la majoria de la banda de radioones que actualment és ocupada per emissions industrials, científiques i mèdiques i, particularment, pels canals Wi-Fi.

El rectificador ultraràpid de MoS2 s’integra amb una antena flexible de banda Wi-Fi per formar una rectenna flexible i integrada. Aquesta rectenna és capaç d’acumular energia a partir de la radiació electromagnètica de la banda Wi-Fi sense biaix externa. Pot aprofitar, de fet, una banda encara més àmplia, que va més enllà dels 10 GHz.

Zhang et al. consideren que aquesta rectenna podria constituir un component universal d’acumulació d’energia per als sistemes electrònics flexibles.

Lligams:

Two-dimensional MoS2-enabled flexible rectenna for Wi-Fi-band wireless energy harvesting. Xu Zhang, Jesús Grajal, Jose Luis Vazquez-Roy, Ujwal Radhakrishna, Xiaoxue Wang, Winston Chern, Lin Zhou, Yuxuan Lin, Pin-Chun Shen, Xiang Ji, Xi Ling, Ahmad Zubair, Yuhao Zhang, Han Wang, Madan Dubey, Jing Kong, Mildred Dresselhaus, Tomás Palacios. Nature (2019).

Publicat dins de 6. La Civilització | Deixa un comentari

Passar de petits massa temps davant de les pantalles perjudica el desenvolupament infantil?

“L’augment de temps davant de la pantalla s’associa amb una menor puntuació en proves infantils de desenvolupament?”. Aquesta és una qüestió repetida en diverses fórmules davant dels anomenats “nadius digitals”. La hiperconnexió i la pantalla tàctil han augmentat enormement la interacció amb les pantalles ja a tendra edat. Per respondre-la, és clar, cal fer ús de metodologies científiques. I és això el que han fet un grup d’investigadors canadencs encapçalat per Sheri Madigan, del Department of Psychology de la University of Calgary. Han realitzat un estudi de cohort en 2441 mares i infants. Han trobat que els nivells més elevats de temps de pantalla en infants de 24 i 36 mesos s’associen a una menor puntuació en un test que valora assoliments de desenvolupament als 36 i al 60 mesos, respectivament. Els resultats d’aquest estudi apareixen ara en un article. La cohort longitudinal estudiada fou obtinguda de l’estudi All Our Families, de Calgary, amb dades preses a infants de 24, 36 i 60 mesos entre el 20 d’octubre del 2011 i el 6 d’octubre del 2016. Madigan et al. feren les anàlisis estatístiques sobre l’associació direccional entre temps de pantalla i desenvolupament infantils entre el 31 de juliol i el 15 de novembre de l’any passat. Dels 2441 infants inclosos en l’estudi (1169 nens i 1272 nenes), els que passaven més temps davant de pantalles s’associaven a una menor puntuació en l’Ages and Stages Questionnaire. Madigan et al. creuen que els resultats assenyalen que caldria que les famílies gestionessin el temps de pantalla dels infants per contrarestar les conseqüències potencials d’un ús excessiu.

Els dèficits i els retards en el desenvolupament

En aquesta recerca hi han participat Sheri Madigan, Dillon Browne, Nicole Racine, Camille Mori i Suzanne Tough. Tough és la directora de la cohort “All Our Families” que, des del 2008, recruta a Alberta mares a la vint-i-cinquena setmana de la gestació. Tough és membre del Departament de Pediatria de l’Alberta Children’s Hospital Research Institute, de Calgary. En aquest mateix departament treballen Madigan, Racine i Mori que, a més, són membres del Departament de Psicologia de la Universitat de Calgary. Browne és membre del Departament de Psicologia de la Universitat de Waterloo (Ontàrio).

Vora una quarta part dels infants que comencen l’escolarització mostren algun dèficit o retard de desenvolupament en àrees com el llenguatge, la comunicació, la destresa motora o la salut socio-emocional. Si aquestes mancances no es tracten tendeixen a ampliar-se, i constitueixen una font de problemes d’aprenentatge i de rendiment acadèmic que després poden arrossegar-se tota la vida. Madigan et al. feren aquest estudi en entendre que qualsevol element que pugui afectar aquest desenvolupament infantil ha de tindre considerables conseqüències educatives, sanitàries i socials.

És el temps que passen els infants de curta edat davant de pantalles un d’aquests elements? L’entrada de la televisió a les llars fa sis o set dècades, seguida de la multiplicació d’aparells, s’ha coronat en les darreres dues dècades en una explosió dels mitjans digitals. En els països desenvolupats, la immensa majoria dels infants viuen en llars amb dispositius connectats a internet, i ells mateixos passen hores cada dia davant de la pantalla. Els pediatres recomanen els infants de 0 a 8 anys no passin més d’una hora al dia veient programació d’alta qualitat. Els estudis han trobat que els beneficis d’una familiarització amb les pantalles tàctils i els continguts interactius es veuen depassats si hi ha un excés de temps d’exposició, amb tot d’efectes nocius a nivell físic, comportamentual i cognitiu.

El que no queda clar és la relació causal entre aquesta associació. Un temps excessiu de pantalla podria interferir amb les oportunitats d’aprenentatge i de maduració, però al mateix temps és possible que els infants amb problemes de desenvolupament siguin exposats pels propis pares a aquests dispositius amb la bona intenció de modular el seu comportament. Per saber la direccionalitat de l’associació, Madigan et al. creuen que els estudis longitudinals poden ésser més concloents que els transversals. Conèixer la direccionalitat de les associacions ha d’ajudar els pediatres a guiar els pares en l’ús d’aquests dispositius.

Un estudi longitudinal amb 2441 infants

L’equip de Tough va recrutar per a l’estudi “All Our Families” entre el 13 d’octubre del 2008 i el 13 de desembre del 2010, 3388 mares gestants. Aquestes participants, que es trobaven a la 25ª setmana de gestació, havien estat contactades en diversos centres d’assistència primària de tot Alberta, a través d’anuncis en aquests centres i en els laboratoris d’anàlisis de sang. L’estudi havia estat aprovat pel Comitè Ètic Conjunt de Recerca de Salut de la Universitat de Calgary. Les participants havien d’oferir el seu consentiment informat, i no van rebre cap compensació financera.

Com a criteris d’inclusió en “All Our Families” s’establia que fossin dones de 18 anys en endavant, capaces de comunicar-se en anglès, amb menys 24 setmanes de gestació i que es trobessin rebent assistència prenatal. Les mares eren seguides des de la 34ª a la 36ª setmana de gestació, i després quan els seus infants complien els 4, 12, 24, 36 i 60 mesos.

Quan els infants complien els 24, 36 i 60 mesos, a les mares participants se’ls demanava d’omplir el test ASQ-3. L’ASQ-3 s’estructura en cinc dominis: comunicació, capacitat motriu general, capacitat motriu fina, resolució de problemes i habilitats personals-socials. En total, l’ASQ-3 consta de 30 punts: la mare ha de respondre “sí”, “de vegades” o “no encara” a qüestions sobre la capacitat del seu fill de fer una tasca.

Al mateix temps, les mares havien d’indicar l’interval de temps que l’infant passava emprats mitjans electrònics particulars en un dia típic d’entre setmana o de cap de setmana. Era considerat temps de pantalla: el temps de veure programes de televisió, el temps de veure pel·lícules, vídeos o relats en un reproductor VCR o DVD, el temps d’ús d’ordinadors i sistemes de joc, i el d’altres dispositius basats en pantalles.

Madigan et al. tenen en compte diverses covariables:
– si l’infant és un nen o una nena.
– l’edat en anys de la mare i en mesos de l’infant.
– si quan l’infant tenia 12 mesos la mare responia “no massa sovint”, “de vegades” i “sovint” a la qüestió de si “mires o llegeixes llibres infantils al teu infant”.
– el nombre d’hores d’un dia d’entre setmana que l’infant es dedicava a l’activitat física quan tenia 24 mesos.
– el resultat del test del Center for Epidemiologic Depression Scale quan l’infant tenia 24 mesos.
– el nivell educatiu de la mare quan l’infant tenia 36 mesos.
– el nivell d’ingressos de la mare, en dòlars canadencs.
– les interaccions positives de la mare d’acord amb el National Longitudinal Survey of Children and Youth Parenting Scales.
– el nombre d’hores de son de l’infant en un període típic de 24 hores.
– si quan l’infant tenia 60 mesos, la mare responia sí o no a la qüestió de si el seu fill havia anat a la bressola de forma regular abans d’aquell mateix any.

Madigan et al. estudien les associacions longitudinals entre el temps de pantalla i el resultats de desenvolupament amb un model creuat retardat. Feta la primera estimació d’associacions, es passava a examinar la contribució de les covariables.

Per a aquest estudi s’utilitzà una submostra de la cohort de 2441 infants, corresponents a aquells pels quals les mares havien completat els qüestionaris si més no una vegada dels tres punts estudiats (24, 36 i 60 mesos d’edat).

Uns resultats de principis de dècada

La cohort analitzada remunta a començament de la dècada present. De mediana, els infants de 24 mesos passaven 15 hores setmanals davant de la pantalla; a 36 mesos la mediana s’enfilava a les 23 hores setmanals; a 60 mesos la mediana davallava a 11 hores setmanals.

Els infants amb majors nivells de temps d’exposició a pantalles tendien a mostrar una pitjor puntuació en els tests de desenvolupament. Particularment rellevant era l’associació entre temps d’exposició a pantalles a 24 mesos d’edat i una baixa puntuació en els tests a 36 mesos d’edat. També es registrava l’associació negativa entre el temps d’exposició a pantalles a 36 mesos d’edat i els resultats de desenvolupament a 60 mesos.

Pel que fa a les covariables, cal assenyalar que s’observaven nivells més elevats en els tests de desenvolupament de les nenes que en els dels nens. També hi havia una associació positiva entre desenvolupament i altres covariables:
– un menor índex de depressió materna.
– un major nivell d’ingressos de la llar.
– una major “positivitat” materna.
– una major activitat física de l’infant.
– una major exposició de l’infant a la lectura.
– més hores de son diàries.

Comptat i debat, aquestes covariables explicaven un 15% de la variança dels tests de desenvolupament.

Alhora, algunes de les covariables s’associaven al temps de pantalla:
– les nenes passaven menys temps davant de pantalles.
– el temps de pantalla dels infants era menor en mares amb un menor índex de depressió.
– el temps de pantalla dels infants era menor en mares amb un nivell superior d’ingressos.
– el temps de pantalla dels infants era menor en mares amb un nivell educatiu superior.
– el temps de pantalla era menor en infants exposats a llibres.
– el temps de pantalla era menor en infants amb més hores de son.

De fet, les covariables explicaven un 12% de la variança en el temps de pantalla.

De totes maneres, ajustades totes aquestes covariables, encara hi havia una associació negativa entre el temps de pantalla i la puntuació en el test de desenvolupament.

El temps de pantalla com a factor inicial

Madigan et al. creuen que el seu estudi longitudinal en tres hores és capaç de destriar la direccionalitat entre l’associació negativa entre el temps que passa l’infant davant de pantalles i la puntuació en tests de desenvolupament. Així arriben a la conclusió que el factor inicial d’aquesta associació és el temps de pantalla, de manera que el temps de pantalla a 24 mesos d’edat influeix en el resultat de desenvolupament a 36 mesos, i de manera semblant el temps de pantalla a 36 mesos influeix en el resultat a 60 mesos.

És interessant veure com evoluciona el temps de pantalla en aquesta cohort. Si els infants de 24 mesos passen de mitjana 17 hores setmanals davant de la pantalla (fonamentalment, televisiva), aquesta xifra passa a les 25 hores setmanals quan tenen 36 mesos, i cau a les 11 hores quan tenen 60 mesos. La raó d’aquesta darrera caiguda es troba en l’inici de l’escola primària (que a Alberta comença a 5 anys d’edat).

Tot i que les dades foren obtingudes a començament de dècada, les xifres de temps pantalla d’aquesta cohort no són gaire diferents de la d’estudis més recents. Siguin en dispositius més o menys personals, el temps de pantalla pot interferir en el desenvolupament òptim a través de diferents factors: menys temps per practicar destreses interpersonals, motores o comunicatives.

És clar que l’estudi també mostra que hi ha un tot seguit de factors psico-socio-econòmics que influeixen en el temps que passen els infants de 2-3 anys davant de la pantalla. Per això Madigan et al. consideren necessaris estudis longitudinals que tractin aquesta diversitat, per tal d’identificar factors de risc i factors protectius.

Entre les recomanacions que fan Madigan et al. destaquen:
– 1. que els pediatres haurien d’insistir en el fet que cal moderar el temps de pantalla, i que el mètode més efectiu per estimular el desenvolupament infantil és a través d’interaccions d’alta qualitat entre el cuidador i l’infant “sense la distracció de pantalles”.
– 2. que això es podria traduir amb el desenvolupament de plans familiars sobre l’ús de mitjans per tal de garantir que el temps de pantalla no interfereixi amb el temps familiar d’interaccions cara a cara, de manera que s’estableixin uns límits sobre l’ús de mitjans electrònics.

Lligams:

Children’s Performance on a Developmental Screening Test. Sheri Madigan, Dillon Browne, Nicole Racine, Camille Mori, Suzanne Tough. JAMA Pediatr. (2019)

Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Deixa un comentari

Bon any 2019, replicants!

Bon any 2019! Sí. És cert que no tenim colònies espacials llevat d’una atrotinada estació orbital a 300 km. És cert que no tenim replicants, i que fins i tot una modesta cirurgia genètica desencadena rius de tinta, però no ens podem queixar pel que fa a les telecomunicacions. A més tenim un aire relativament net, i xamullant l’anglès ens podem fer entendre pels barris de totes les ciutats globals. Així que no ens toca patir en aquest any 2019 pel secretisme de la Tyrell Corporation o pels mètodes expeditius dels “blade runner”, sinó més aviat pel secretisme dels grans gegants de les tecnologies de la comunicació i de la interactivitat, i pels mètodes expeditius dels “trolls” de les xarxes socials. Com que els anys comencen com un full blanc, tan sols tenim anotades algunes efemèrides. Enguany s’escaurà el Centenari de revolucions (espartaquista, consellista, etc.) i de reaccions, commemorant la fundació dels “Fasci di combattimento” i l’entrada d’Adolf Hitler en el Partit Obrer Alemany. També s’escaurà, el 10 d’agost, el Cinquè Centenari de la sortida de l’expedició de Magalhães de Sevilla que havia d’ésser la primera circumnavegació (completada el 1522).

Així veia el pinzell de Nicolas Poussin (1594-1665) en 1627 “La Mort de Germanicus”. Enguany commemorarem el Bimil·lenari d’aquella mort, escaiguda a Antioquia el 10 d’agost del Consolat de M. Iunius Silanus Torquatus i L. Norbanis Balbus. Caius Iulius Caesar Germanicus tenia llavors 32 anys. Nascut com a Nero Claudius Drusus, havia estat introduït a la família Júlia l’any 6 d.C., en ésser adoptat pel seu oncle patern, Tiberi, al seu torn adoptat per l’emperador César August. Després de la mort d’August, Germànic havia estat considerat el successor natural de Tiberi. El nom de Germànic l’havia rebut del seu pare biològic, premiat així per les seves campanyes a Germania, però ell mateix feu mèrits per rebre aquest títol durant diverses campanyes. La seva mort fou atribuïda a una conspiració desencadenada contra els seus intents de reorganitzar les províncies orientals. A banda de la seva carrera militar i política, tingué temps de compondre versos astronòmics com “Aratea

2019: Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics

Logo de l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements. El logo representa Mendeleev com a autor de la taula periòdica dels elements químics. Ell mateix ha estat homenatjat a través de l’element 101. En el logo també s’inclouen els quatre elements bàsics de la matèria orgànica: hidrogen (1), carboni (6), nitrogen (7) i oxigen (8).

El 20 de desembre del 2017, l’Assemblea General de Nacions Unides proclamà l’any 2019 com l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics. Es tracta de reconèixer la taula periòdica d’elements químics i les seves aplicacions, alhora que hom recorda la tasca de la química en la promoció del desenvolupament sostenibles i les solucions als reptes existents en els àmbits de l’energia, l’educació, l’agricultura i la salut.

La tria del 2019 per celebrar aquesta commemoració s’associà al 150è aniversari de la proposta de sistema periòdica feta per Dmitri Mendeleev. S’uneix també al fet que el 28 de juliol d’enguany es commemora el centenari de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC). La cerimònia inaugural de l’IYPT2019 tindrà lloc a París el 29 de gener.

En el 1869, el sistema periòdic de Mendeleev provava d’oferir una explicació subjacent a la proliferació de descripcions de “nous elements químics”. Aviat la mateixa taula seria utilitzada per hipotetitzar les propietats d’elements químics encara desconeguts. En les dècades posteriors hom entendria la base física de la taula periòdica, de manera que la multiplicitat d’àtoms fou reduïda a un nombre relativament senzill de partícules subatòmiques: protons, neutrons i electrons. D’aquesta forma, la configuració electrònica dels àtoms explicava l’estructuració de la taula periòdica.

En l’actualitat s’han descrit tots els elements químics fins al setè període. Cadascun d’aquests 118 elements ha rebut un nom i un símbol format per una o dues lletres (la primera de les quals en majúscula). D’esquerra a dreta tenim metalls alcalins, metalls alcalino-terris, metalls lantànids, metalls actínids, metalls de transició, metalls de post-transició, metal·loids, no-metalls reactius i gasos nobles. La taula ordena els elements d’acord amb propietats com ara l’energia d’ionització i el radi atòmic.

2019: Any Internacional de les Llengües Indígenes

Per resolució de l’Assemblea General de Nacions Unides (A/RES/71/178) del 19 de desembre del 2016, en el marc de la defensa dels drets dels pobles indígenes, es declarà l’any 2019 com Any Internacional de les Llengües Indígenes.

Es calcula que de les 6700 llengües que es parlen en el món, el 40% es troben en perill de desaparèixer. Moltes d’elles són llengües de pobles indígenes, i el retrocés lingüística implica tota una amenaça a les cultures i sistemes de coneixement dels quals són vehicle. Les llengües indígenes han d’ésser considerades com un recurs estratègic de desenvolupament, construcció de la pau i reconciliació.

2019: Any Internacional de la Moderació

El 8 de desembre del 2017, l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà una resolució en la que es declarava l’any 2019 com l’Any Internacional de la Moderació (A/RES/72/129).

La moderació és considerada un valor important i una estratègia de confrontació a l’extremisme violent, en el tractament del terrorisme i en la promoció del diàleg, el respecte mutu i l’entesa. Així la moderació es considera un reforçament dels tres pilars de les Nacions Unides: 1) pau i seguretat; 2) desenvolupament; i 3) drets humans.

La moderació fomenta la inclusivitat, el respecte a la diversitat, l’entesa, la tolerància i la cooperació entre persones de diferents cultures, religions i creences.

Des d’aquest enfocament, un dels protagonistes de l’Any Internacional de la Moderació serà l’Aliança de Civilitzacions (UNAOC).

L’any 2019 gregorià i els altres

L’any 2019 AD és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominal F (car comença en dimarts). Arrencarà en la data juliana de 2458484,5 i en el segon Unix de 1546300800. En el compte llarg maia l’any 2019 arrenca el 13.0.6.2.2. En termes de l’ISO 8601 la primera setmana del 2018 arrenca el dilluns 31 desembre del 2018, i la darrera setmana, la que farà 52, conclourà el diumenge 29 de desembre del 2019. La Lluna començarà l’any cap a quart minvant, amb 23-24 dies d’edat. El Diumenge de Pasqua tindrà lloc el 21 d’abril. Per discrepàncies en el comptatge de l’edat lunar, la Pasqua Juliana s’escaurà el diumenge següent, el 28 d’abril. La Pasqua Jueva (15 de Nisan) començarà el 19 d’abril.

L’any 2019 és l’any 2057 de l’era, l’any 2772 de la fundació de Roma i l’any 3185 de la Discòrdia. L’Any Nou Lunar s’escaurà el 5 de febrer, quan entrarem en el signe del porc de terra (己亥). L’equinocci vernal del 2019 (20 de març) marcarà l’inici de l’any 176 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2019 (23 de setembre) suposarà l’inici de l’any 7528 del món segons el còmput bizantí, l’any 2012 de l’encarnació segons el còmput etíop, l’any 1736 dels màrtirs segons el còmput alexandrí i l’any 228 de la república francesa. La lluna nova de setembre (dia 1) anunciarà els inicis de l’any 5780 del món segons el còmput hebreu i de l’any 1441 de l’hègira. En general, l’any 2019 es correspon a l’any 6769 de la fundació d’Assur, el 4352 de l’era coreana, el 2969 de l’era amazic, el 2563 de l’era budista, el 1953 de l’era javanesa, el 1941 de l’era balinesa, el 1468 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆԿԸ), el 1426 de l’era bengalí, el 1381 de l’era birmana, el 1020 de l’era igbo, el 551 de l’era sikh, el 108 de l’era iutxe i de l’era republicana xinesa. També serà, en principi, l’any 31 i últim de l’era Heisei (平成31年) en el decurs del qual hi haurà l’abdicació de l’actual emperador (prevista pel 30 d’abril).

L’any 2019 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim acostament de la Terra al Sol, tindrà lloc el 3 de gener a les 05:20UTC (0,98330 UA). L’afeli, màxim allunyament, es produirà el 4 de juliol a les 22:11UTC (1,017 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 21:58UTC i el 23 de setembre a les 07:50UTC. Els solsticis es produiran el 21 de juny a les 15:54UTC i el 22 de desembre a les 04:19UTC.

Tindrem lluna nova el 6 de gener, el 4 de febrer, el 6 de març, el 5 d’abril, el 4 de maig, el 3 de juny, el 2 de juliol, l’1 d’agost, el 30 d’agost, el 28 de setembre, el 28 d’octubre, el 26 de novembre i el 26 de desembre. És a dir, que serà un any de 13 novilunis.

El 2019 serà un any de tres eclipsis solars, cap d’ells visible des de Barcelona:
– el 6 de gener del 2019, amb màxim a les 01:42:38UTC a 67,4°N 153,6°E. Serà un eclipsi parcial visible a l’Àsia Nord-Oriental i al Pacífic Nord. És l’eclipsi 58 dels 70 inclosos en el saros 122.
– el 2 de juliol del 2019, amb màxima a les 19:24:08UTC a 17,4°S 109,0°W (4 minuts i 33 segons de durada). Serà un eclipsi total en el Pacífic Sud, a Xile, en ciutat com La Serena, Coquimbo i La Higuera, i a Argentina, en ciutats com San Juan i Río Cuarto. És l’eclipsi 58 dels 82 inclosos en el saros 127.
– el 26 de desembre del 2019, amb màxima a les 05:18:53UTC a 1,0°N 102,3°E (3 minuts i 40 segons de durada). Serà un eclipsi anul·lar visible en ciutats com Kozhikode, Coimbatore, Jaffna, Trincomalee, Sibolga, Batam, Singapur, Singkawang i Guam. És l’eclipsi 46 dels 71 inclosos en el saros 132.

Tindrem dos eclipsis lunars, tots dos visibles des de Barcelona:
– la matinada del dilluns 21 de gener tindrà lloc un eclipsi lunar total (saros 134). A Barcelona la Lluna entrarà en la penombra a les 03:36CET, quan encara serà a una altitud de 49,6°, i entrarà a l’ombra a les 04:33CET (altitud 39,5°); la totalitat començarà a les 05:41CET (altitud 27,2°) i conclourà a les 06:43CET; la sortida de l’ombra es produirà a les 07:50CET, i quan la lluna creui l’horitzó a les 08:22CET encara ho farà en la penombra.
– la nit del 16 al 17 de juliol tindrà lloc un eclipsi lunar total (saros 139), encara que a Barcelona no passarà d’eclipsi parcial. A Barcelona la lluna sortirà a les 21:16CEST, ja en la penombra; l’eclipsi parcial començarà a les 22:01CEST (altitud 6,1°) i arribarà al màxim a les 23:30 CEST (altitud 17,3°), quan més de la meitat del disc serà cobert; la lluna sortirà de l’ombra a les 00:59CEST i de la penombra a les 02:17CEST.

Enguany també hi haurà un trànsit de Mercuri (l’anterior fou el 2016 i el proper no serà fins el 2032). Serà l’11 de novembre del 2019, i tindrà lloc des de les 12:35UTC a les 18:04UTC. A Barcelona hom el podrà veure, doncs, començar a les 13:35CET; el disc mercurià entrarà completament en el disc solar a les 13:37CET, i arribarà a col·locar-s’hi prop del centre a les 16:19CET; no obstant, com el Sol es posarà a les 17:34CET no veurem la darrera part del trànsit ni la seva conclusió.

Entre les principals conjuncions de l’any 2019 podem citar:
– el 21 de gener, a les 15:32UTC, la Lluna se situarà a 0,6° al sud del Cúmul del Pessebre.
– el 31 de gener, a les 17:36UTC, es produirà l’ocultació de Venus per la Lluna minvant.
– el 2 de febrer, a les 07:18UTC, tindrà l’ocultació de Saturn per la Lluna minvant.
– el 18 de febrer, a les 03:05UTC, la Lluna se situarà a 0,6° al sud del Cúmul del Pessebre.
– l’1 de març, a les 18:40UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.
– el 17 de març, a les 13:01UTC, la Lluna se situarà a 0,5° al sud del Cúmul del Pessebre.
– el 29 de març, a les 05:11UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.
– el 13 d’abril, a les 20:12UTC, la Lluna se situarà a 0,2° al sud del Cúmul del Pessebre.
– el 25 d’abril, a les 14:38UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.
– l’11 de maig, a les 01:35, la Lluna creuarà el Cúmul del Pessebre.
– el 22 de maig, a les 22:25UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.
– el 7 de juny, a les 07:19UTC, la Lluna se situarà a 0,2° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 18 de juny, a les 18UTC, Mercuri s’acostarà a 0,2° de Mart.
– el 19 de juny, a les 03:58UTC, la Lluna minvant ocultarà Saturn.
– el 4 de juliol, a les 15:02UTC, la Lluna se situarà a 0,2° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 13 de juliol, a les 07:06UTC, Mart se situarà a 0,4° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 16 de juliol, a les 07:27, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 12 d’agost, a les 10:05UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 28 d’agost, a les 11:31UTC, la Lluna se situarà a 0,2° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 8 de setembre, a les 13:53UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 24 de setembre, a les 21:15UTC, la Lluna se situarà a 0,4° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 5 d’octubre, a les 20:48UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 22 d’octubre, a les 04:41UTC, la Lluna se situarà a 0,6° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 2 de novembre, a les 07:31UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 18 de novembre, a les 10:11UTC, la Lluna se situarà a 0,9° al nord del Cúmul del Pessebre.
– el 28 de novembre, a les 10:49UTC, la Lluna creixent ocultarà Júpiter.
– el 29 de novembre, a les 21:12UTC, la Lluna creixent ocultarà Saturn.
– el 29 de desembre, a les 01:32UTC, la Lluna creixent ocultarà Venus.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 27 de febrer (vespertina, 18°), el 19 d’abril (matutina, 28°), el 23 de juny (vespertina, 25°), el 9 d’agost (matutina, 19°), el 20 d’octubre (vespertina, 25°) i el 28 de novembre (matutina, 20°).

Venus comença l’any com a estel matutí, i assolirà una elongació màxima el 6 de gener amb 47°. Farà la conjunció superior el 14 d’agost, que el durà al cel vespertí, en el que acabarà l’any.

Mart comença l’any com a estel vespertí, en la constel·lació dels Peixos. Després de passar pel Carner, el Bou, els Bessos i el Cranc, farà la conjunció amb el Sol al Lleó (2 de setembre). Acabarà l’any, doncs, com a estel matutí en la constel·lació de la Balança. El 23 de març del 2019, es produirà l’equinocci a Mart que assenyalarà l’inici de la primavera a l’hemisferi nord i de l’autumni a l’hemisferi sud; el 8 d’octubre serà el solstici d’estiu a l’hemisferi nord i el d’hivern a l’hemisferi sud.

L’oposició de Júpiter al Sol tindrà lloc el 10 de juny, moment en el que passarà a ésser un estel vespertí fins a la conjunció el 27 de desembre.

Saturn començarà l’any en conjunció amb el Sol (2 de gener). L’oposició al Sol tindrà lloc el 9 de juliol. La inclinació dels anells durant la conjunció serà de +24°, en una xifra encara elevada, per bé que disminueix des del màxim del 2017.

Urà es trobarà en conjunció amb el Sol el 23 d’abril. L’oposició al Sol tindrà lloc el 28 d’octubre.

Neptú es troba en conjunció amb el Sol el 7 de març, i l’oposició s’esdevindrà el 10 de setembre.

De les pluges d’estels del 2019 indicarem les quadràntides (4 de gener, 02UTC), les lírides (23 d’abril, 00UTC), les eta-aquàrides (5 de maig, 13UTC), les delta-aquàrides (28 de juliol, 15UTC), les perseides (13 d’agost, 07UTC), les oriònides (21 d’octubre, 23UTC), les S-tàurides (6 de novembre, 00UTC), les N-tàurides (12 de novembre, 23UTC), les leònides (18 de novembre, 05UTC), les gemínides (14 de desembre, 18UTC) i les úrsides (23 de desembre, 03UTC).

Pel que fa a la cosmonàutica, destacarem:
– per Cap d’Any, la New Horizons farà una màxima aproximació a (486958) 2014 MU69, que podria dur-la a menys de 3500 km d’aquest petit planeta (d’uns 30 km de diàmetre) del Cinyell de Kuiper.
– entre octubre i novembre hi ha previst el llançament del telescopi espacial CHEOPS, de l’Agència Espacial Europea. Aquesta serà la primera missió de dedicada a la recerca de trànsits exoplanetaris amb l’ús de fotometria d’ultra-alta precisió en estels brillants dels quals ja es coneixen planetes. Es tracta de determinar el diàmetre de diferents planetes neptunians i super-terrestres, per fer una estimació de la densitat.

El nostre 2019 i els altres

El nostre 2019 no és absent de fites. El 20 de maig, per exemple, entraran en vigor les noves definicions de les unitats bàsiques del Sistema Internacional, que fixen la constant de Planck, la càrrega de l’electró, la constant de Boltzmann i la constant d’Avogadro.

En el 2019 també tindrem els primers polsos de neutrons produïts a l’European Spallation Source (ESS). Aquesta instal·lació de Lund es començà a construir el 2013, i no serà completada fins el 2025. La producció de neutrons es basa en l’espal·lació de dianes de tungstè sòlid refredades amb gas heli bombardades amb un corrent de protons procedent d’un accelerador lineal. Els intensos polsos de neutrons que en resultaran seran vehiculats a diferents estacions experimentals. El gros de la recerca d’aquestes estacions experimentals serà la ciència dels materials, amb aplicacions industrials, farmacèutiques, aeroespacials, energètiques, etc.

Entre les cites esportives del 2019, podem esmentar:
– la VIII Copa del Món femenina de futbol associat, que tindrà lloc a França entre el 7 de juny i el 7 de juliol.
– els XVIII Jocs Panamericans, que tindran lloc a Lima entre el 26 de juliol i l’11 d’agost.
– la IX Copa del Món de Rugby-15, que tindrà lloc a Japó entre el 20 de setembre i el 2 de novembre.

En la política internacional, cal destacar que el 29 de març, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord abandonarà la Unió Europea pel mecanisme de l’article 50 del Tractat de la Unió. El Brexit és el primer replegament territorial de rellevància de la història de la Unió Europea (de fet, l’únic antecedent és el de Groenlàndia del 1980), i caldrà veure l’impacte geopolític i geoeconòmic que això tindrà.

El Brexit es produirà en el mateix any que hom preveu la retirada de les darreres unitats de l’Exèrcit de Camp britànic destinades a sòl alemany. Des del 1945, les Forces Armades Britàniques havien tingut presència en territori alemany. Ara queden tan sols elements de la 20ª Brigada d’Infanteria Blindada aquarterats a Padeborn, Sennelager, Bielefeld i Gütesloh. A final del 2019 tan sols romandran uns pocs destacaments amb la intenció de mantindre els llaços entre els exèrcits britànic i alemany.

Són temps on trontollen els projectes d’integració continental. El 2019 era previst que la Unió de Nacions Sud-Americanes (UNASUR) completés el procés d’eliminació d’aranzels sobre tota una sèrie de productes, consolidant un mercat únic per al continent. Però a hores d’ara, la majoria dels membres d’UNASUR han suspès la seva participació en l’organització.

En el calendari electoral podem destacar:
– 16 de febrer: eleccions generals (presidencials i legislatives) a Nigèria.
– 17 d’abril: eleccions generals (presidencials, governatorials i legislatives) a Indonèsia.
– 20 d’abril: eleccions presidencials a Afganistan.
– 23-26 de maig: eleccions al Parlament Europeu.
– 26 de maig: eleccions locals a Espanya.

A partir d’octubre del 2019 entrarà en vigor una prohibició permanent de tota incursió a Uluru, un dels monòlits més grans del món. A banda de raons de seguretat, s’esgrimeixen les creences dels Aṉangu per aquesta decisió

Tampoc no ens podem queixar del nostre 2019. Més fotuda era la vida al Seattle del 2019 de la telesèrie Dark Angel (2000): allò sí que era enginyeria genètica, i no la tímida cirurgia genètica del doctor He que tant ens escandalitza en la nostra línia temporal. No som tampoc vampirs com a Daybreakers (2009).

Si quelcom del film de Ridley Scott, Blade Runner (1982) captura l’esperit del nostre 2019 és potser aquella posició de fragilitat i d’autocompassió que blade runners, replicants i enginyers genètics. Les grans disputes del 2019 són les que giren al voltant de veure qui és el més putejat de tots, i això val pel nostre 2019 que comença i pel Los Angeles del novembre del 2019 del film

Deixa un comentari