La connexió de la teoria de representació i de les formes automòrfiques en l’estudi dels grups de Galois (Robert P. Langlands, Premi Abel 2018)

Aquesta setmana commemorem el 250è aniversari del naixement de Joseph Fourier (*Auxerre, 21.3.1768 – m. París, 16.5.1830), i el dilluns es feia pública la concessió del Premi Abel d’enguany. El Premi Abel du aquest nom en memòria de Niels Henrik Abel (*Nedstrand, 5.8.1802 – m.Froland, 6.4.1829). L’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, doncs, comunicava dilluns que concedia el guardó a Robert P. Langlands, de l’Institute for Advanced Study de Princeton, “pel seu programa visionari de connectar la teoria de representació amb la teoria de nombres“. En efecte, fa més de 50 anys, es formulava el Programa de Langlands, que pretenia relacionar els grups de Galois de la teoria algebraica de nombres amb les formes automòrfiques i la teoria de representació de grups algebraics sobre camps locals i adèles.

Robert P. Langlands

Robert Phelan Langlands

Robert P. Langlands (*New Westminster, British Columbia, 6.10.1936) va ingressar a la University of British Columbia a l’edat de 16 anys. Llicenciat el 1957 per aquesta universitat, l’any següent finalitzà el seu mestratge. Passà a la Yale University, on va fer la tesi doctoral sota la supervisió de Cassius Ionescu-Tulcea. Inicialment aquesta tesi havia d’anar sobre la teoria analítica dels semigrups de Lie. Els grups de Lie reben aquest nom per Sophus Lie (*Nordfjordeid, 17.12.1842 – m. Kristiania, 18.2.1899), fundador de la teoria de grups de transformació continus. Langlands, però, passà aviat a la teoria de representació, és a dir a l’estudi d’estructures algebraiques abstractes a través de representar-ne els elements com a transformacions lineals d’espais vectorials. En aquest sentit, Langlands adaptà els mètodes desenvolupats per Harish-Chandra (*Kanpur, 11.10.1923 – m.Princeton, 16.10.1983) per a la teoria de formes automòrfiques. Les formes automòrfiques són funcions de grups topològics damunt de nombres complexos que són invariants sota l’acció d’un subgrup discret. Langlands presentà una fórmula de la dimensió de certs espais de formes automòrfiques en la qual apareixien tipus particulars de les sèries discretes de Harish-Chandra.

Langlands seguí amb una teoria analítica de les sèries d’Eisenstein per a grups reductius de rangs superiors a 1. Això permeté la descripció en termes generals dels espectres continus de quocients aritmètics. Totes les formes automòrfiques es podien derivar en termes de formes de cúspides i de residus de sèries d’Eisenstein induïdes de formes de cúspide se subgrups més petits. A partir d’això demostrava la conjectura de Weil sobre nombres de Tamagawa per a la gran classe de grups de Chevalley connectats de forma arbitràriament simple sobre els nombres racionals.

El Programa de Langlands

El gener del 1967, Robert P. Langlands era professor associat a Princeton. Durant les vacances de Nadal escrigué una lletra de 17 pàgines a André Weil (*París, 6.5.1906 – m.Princeton, 6.8.1998), l’autor de la conjectura abans citada. La lletra incloïa una referència modesta:

Si voleu llegir-ho com a especulació pura ho apreciaré. Si no – estic segur que teniu una paperera a mà

Hi seguia una teoria sobre les connexions profundes entre la teoria de nombres i l’anàlisi harmònica. El Programa de Langlands enumerava les passes a seguir per mostra l’existència de les connexions, respectivament, dels grups de Galois i de les formes automòrfiques.

El 1830, Évarist Galois (*Bourg-la-Reine, 25.10.1811 – m. París, 31.5.1832) presentà a l’Acadèmia de Ciències de París una memòria amb una teoria sobre la resolubilitat mitjançant radicals d’equacions polinòmiques (Mémoire sur les conditions de résolubilité des équations par radicaux). La memòria no fou acceptada per a publicació al·legant que no era prou desenvolupada i per estat condicionada a les solucions de l’equació per comptes dels coeficients. El mateix Galois es va morir en un duel a 20 anys. Fou Joseph Liouville (*Saint-Omer, 24.3.1809 – m. París, 8.9.1882) qui recuperà l’obra de Galois, sobre la qual parlà en una conferència a l’Acadèmia el 4 de juliol del 1843. La memòria mateixa, completada per Galois mesos abans de la mort, fou publicada per Liouville el 1846 amb plena consciència del que suposava per a la teoria de nombres. Les taules de les relacions simètriques entre les solucions d’equacions polinòmiques serviren per definir els anomenats grups de Galois.

L’anàlisi harmònica estudia les ones periòdiques a partir de l’ona sinusoidal. Si la transformació de Fourier permet l’anàlisi de les ones complexes, les formes automòrfiques generalitzen topològicament les funcions periòdiques, trigonomètriques i el·líptiques. La introducció de les formes automòrfiques es deu a Jules Henri Poincaré (*Nancy, 29.4.1854 – m.París, 17.7.1912).

Per trobar les connexions entre les formes automòrfiques i els grups de Galois, el Programa de Langlands partia de l’aritmètica modular. A Disquisitiones Arithmeticae (1801) Carl Friedrich Gauss (*Brunswick, 30.4.1777 – m. Göttingen, 23.2.1855) havia establert una teoria de l’aritmètica modular que tenia com a teorema fonamental la llei de reciprocitat quadràtica. El Programa de Langlands es fixava en l’aritmètica modular aplicada a la resolubilitat de les corbes el·líptiques (equació polinòmica y2 = x3 + ax + b) quan es prenia com a mòdul un nombre primer. La sèrie numèrica resultant també resultava accessible amb les eines de l’anàlisi harmònica.

El Programa Langlands trobà una expressió més definida al llibre Problems in the Theory of Automorphic Forms (1970). Ja fa, doncs, mig segle que el Programa inicià les passes. Les conjectures formulades pel Programa han estat matèria d’intensa recerca, per part de Langlands, i d’alguns dels seus deixebles, destacadament Diana Shelstad (*Sydney, 19.8.1947). Laurent Lafforgue (*Antony, 6.11.1966) demostrà la correspondència de Langlands per als grups lineals plens GLr (r≥1) sobre funcions de camp. Ngô Bảo Châu (*Hanoi, 28.6.1972) demostrà el lemma fonamental per a les formes automòrfiques de Langlands i Shelstad. Però encara queden moltes conjectures del Programa per demostrar, per bé que plausiblement hagin d’ésser certes. Edward Frenkel (*Kolomna, 2.5.1968) s’ha referit al Programa de Langlands com una mena de gran teoria unificada de la matemàtica. Hom confia que el programa forneixi noves vies per resoldre problemes, particularment de la teoria de nombres, que semblen inabastables.

Don Zagier (*Heidelberg, 29.6.1951) ha dit, referint-se als nombres primers:

Hi ha dos fets sobre la distribució de nombres primers que haurien de quedar-nos gravats permanentment al cor. La primera és que, malgrat una definició i paper simples com a elements constituents dels nombres naturals, els nombres primers creixen com males herbes entre els nombres naturals, sense obeir cap altra llei que la de l’aleatorietat, i ningú no pot predir on brollarà el següent. El segon fet és encara més astorador, ja que afirma exactament el contrari: que els nombres primers mostren una regularitat colpidora, que hi ha lleis que en governen el comportament, i que obeeixen aquestes lleis amb una precisió gairebé militar.

El contrast entre la impredictibilitat de molts aspectes de la teoria de nombres i la simetria i regularitat de formes automòrfiques explica precisament perquè després de mig segle el Programa de Langlands té encara tants fronts oberts.

Lligams:

The Work of Robert Langlands. Institute for Advanced Study.

Robert P. Langlands receives the Abel Prize.

A glimpse of the Laureate’s work, d’Alex Bellos.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

El genoma de ‘Periplaneta americana’

Amb el nom de paneres, paneroles, cuques molles, cucaratxes, correderes, etc., hom coneix tota una sèrie d’espècies ben diverses. Les primeres van aparèixer en el Carbonífer, fa 320 milions d’anys. Una branca d’elles ha arribat a l’eusocialitat, la dels termes, però d’altres espècies també tenen comportaments socials bo i que no tant desenvolupats. En pensar en elles, pensem sobretot en les espècies adaptades a ambients urbans i, molt particularment, a aquelles que poden constituir plagues no sols estèticament desagradables sinó amb impactes sobre la salut a través de la transmissió de patògens. Una d’aquestes és la panerola americana o panerola roja (Periplaneta americana Linnaeus, 1758). Un grup de científics xinesos, coordinats per Li Sheng i Zhan Shuai, publiquen avui a les pàgines de Nature Communications un article en el qual presenten el genoma d’aquesta espècie i el seu conjunt comú de gens. Li et al. atribueixen a l’expansió de famílies de gens de funcions cabdals la plasticitat ambiental d’aquesta espècie.

“Periplaneta americana”Linnaeus 1758. La panerola americana o panerola roja és, en realitat originària d’Àfrica. No arribà a Amèrica fins el segle XVI. Actualment és una espècie de distribució cosmopolita

La panerola roja

Quan Linné donà l’adjectiu d’americana a l’espècie actualment classificada com a Periplaneta americana ho va fer assumint la concepció habitual de l’època segons la qual aquesta seria una espècie originària de l’Amèrica tropical, des d’on hauria difós al Vell Món. Potser en aquesta concepció hi contribuïa una impopularitat general envers aquesta espècie. En termes generals, són diverses les espècies de paneroles de distribució cosmopolita i d’hàbits antròpics que poden constituir plagues preocupants per a la salut pública. Però la panerola roja o “americana” és especialment assenyalada per ésser un dels insectes més grossos que viu en estreta proximitat a nosaltres. És proverbial la seva resistència vital, i és per això que en xinès li diuen Xiao Qiang. Té pocs requeriments i, si bé prefereix temperatures càlides, allò que més necessita és un cert grau d’humitat. D’ací el nom de “cuca molla”, que en anglès fa “waterbug”.

Avui s’assum que l’origen d’aquesta espècie es trobaria a Àfrica. Hauria arribat a Amèrica potser a començament del segle XVI i, en qualsevol cas, abans del 1625. El desenvolupament comercial i urbà dels darrers segles l’han convertit en una espècie cosmopolita, si bé és cert que com a plaga d’impacte sanitari es concentra a regions tropicals i subtropicals, en tant que vector d’agents infecciosos (virus, bacteris, protoctistes) i com a propiciadors de reaccions al·lèrgiques i asmàtiques. A les regions temperades viu fonamentalment de manera antròpica en espais tancats amb accés a fonts alimentàries (com ara aliments en fermentació). A casa nostra, no cal menysprear el reservori que trobin en espais a l’aire lliure a condició que siguin humits, ombrívols i càlids.

Ara bé, que no tot ha de ser negatiu en el món de les “repugnants cuques paneres”, com en deia Joaquim Ruyra. A la medicina xinesa, la Xiao Qiang apareix esmentada en tractats com el Ben Cao Gang Mu o el Shen Nong Ben Cao Jing. L’extracte etanòlic, Kang Fu Xin Ye, té propietats cicatritzants.

Com a animal de laboratori, Periplaneta americana és considerada un organisme model per als insectes hemimetabòlics. És de ràpid creixement, de cicle biològic breu i d’alta fecunditat. En el cicle vital passa per diversos estadis larvaris, intercalats per un nombre variable de mudes (de 6 a 14). Té també una capacitat elevada de regeneració tissular.

Un projecte concebut per Li Sheng

Li Sheng, del Laboratori de Regulació i Recerca Aplicada sobre Desenvolupament d’Insectes de Guangzhou, centre adscrit a la Universitat Normal del Sud de la Xina, concebé aquest projecte sobre el genoma de Periplaneta americana. En el disseny i direcció del projecte, Li Sheng comptà amb Shuiai Zhan, del Laboratori de Biologia de l’Evolució i Desenvolupament d’Insectes de Shanghai, centre adscrit a l’Acadèmia Xinesa de Ciències. El projecte rebé el suport de la Fundació Nacional de Ciència, del Programa Nacional de Recerca Clau i Desenvolupament i de l’Acadèmia Xinesa de Ciències.

Huiling Hao i Jianchu Mo aportaren mostres de paneroles. Erich Bornberg-Bauer els oferí els resultats preliminars de l’estudi genòmic de la panerola rossa, Blatella germanica.

L’extracció d’ADN i d’ARN fou a càrrec de Yuan Dongwei i Cao Yanghui, de Shanghai. Zhan ensamblà el genoma i generà el conjunt de gens. L’anotació de les famílies gèniques la van fer Li Sheng, Zhu Shiming, Jia Qiangqiang, Li Kang, Liu Suning i Ren Chonghua (de Guangzhou), Yuan, Zhao Haigang, Fang Gangqi i Zhan (de Shanghai), Li Daqi i Zhao Shiaming (de l’Institut de Recerca de Biologia Aplicada de la Universitat Shanxi de Taiyuan). Els experiments funcionals els feren Zhu, Jia, Li Kang, Liu i Ren (a Guangzhou). En la interpretació de dades participaren Li Sheng, Cui Yingying, Yu Xiaoqiang, Feng Qili (de Guangzhou), Zhang Jianzhen (de Taiyuan), Yue Qiaoyun (del Centre de Tecnologia d’Inspecció i Quarentena de Zhongshan), Fan Yongliang (del Laboratori de Gestió Integrada de Plagues, de Yangling) i Zhan (de Shanghai). El manuscrit fou redactat per Li Sheng, Zhu, Jia, Yuan, Ren i Zhan, que el trameteren a Nature el 16 d’agost del 2017. Seguí un procés de revisió, en el qual Cui, Yu i Feng introduïren millores que feren possible l’acceptació per a publicació el passat 2 de febrer.

Les línies utilitzades

Com ja s’ha dit, la línia de Periplaneta americana fou obtinguda de Hao Huiling. Es tracta d’una línia pura aconseguida després de 30 anys d’encreuaments. Com a espècies de referència s’han utilitzat Periplaneta australasiae i Periplaneta fuliginosa, totes dues a partir de les línies de Mo Jianchu, de la Universitat de Zhejiang. Aquests animals es mantenen en el laboratori a 29ºC i a una humitat relativa de 70-80% en caixes de plàstic, amb lliure accés a aliment (pinso de rates) i aigua. D’aquestes colònies s’extreuen adults, mascles i femelles, que hagin musat recentment, així com larves d’edat intermèdia: s’obtenen així grups d’individus de la mateixa edat. Totes les operacions es fan amb anestèsia amb CO2. Cada experiment reportat es fa per triplicat, amb grups de 30 individus.

L’extracció d’ADN es va fer a partir d’una única femella adulta de cada espècie. L’ADN era clonat, i les genoteques eren seqüenciades amb la plataforma Illumina. En total s’hi generaren 1,06 Tb de seqüències (1 bilió de parells de nucleòtids).

L’extracció d’ARN permeté l’elaboració de tres genoteques independents, amb inserts de 1-2 kb, 2-3 kb i 3-6 kb. Això donà lloc a una seqüència transcriptòmica total de 17,5 Gb.

Per fer l’assemblatge genòmic utilitzaren diverses eines bioinformàtics (DiscovarDeNovo, SSPACE, etc.) emprant com a referències les dades d’altres espècies de blatodeus. Aquest assemblatge és el més complet fet sobre una genoma de blatodeu.

Per a l’anotació genòmica han emprat RepeatMasker per indentificar seqüències repetitives i elements transposables. La comparació de les dades genòmiques i transcriptòmiques els permet d’identificar el conjunt de gens.

Per a l’anàlisi ortològica tingueren presents 12 espècies representatives d’espècies. A partir d’un total de 538 gens d’una sola compartits per aquestes espècies feren una reconstrucció filogenètica. Les tres espècies de Periplaneta foren comparades amb B. germanica i Zootermopsis nevadensis per estudiar-ne la identitat de seqüència.

L’anotació manual de gens de P. americana identificà uns 2000 d’interès especial. Les famílies gèniques foren reconstruïdes d’acord amb el model de Drosophila.

Un dels punts d’interès d’aquest estudi és la identificació de pètids antimicrobians. Injectaren a paneroles mascles adultes suspensions de microorganismes (E. coli PTA-5952, S. aureus ATCC29213 o C. albicans ATCC29213). Els insectes injectats eren eventualment mòlts en nitrogen líquid. De la pols resultant s’obtenia un extracte. L’activitat antimicrobiana dels extractes era estudiada en cultius dels microorganismes citats en un assaig de difusió radial.

Per estudiar la funció gènica, empraren tècniques d’ARN d’interferència (ARNi) in vivo. Aquestes tècniques consisteixen en exposar animals a fragments d’ARN bicatenari de 300-500 parells de bases corresponents a la seqüència d’ARNm d’un gen d’interès. A les 24h la injecció els animals eren sacrificats, i es feia una extracció d’ARN total dels cossos grassos abdominals.

Per als estudis de regeneració tissular, emparen 20 larves d’edat intermèdia. Dos dies després de la darrera muda els amputaven apèndixs, i feien un seguiment videogràfic de la regeneració.

El genoma de Periplaneta americana

El nivell de cobertura assolit per al genoma de P. americana és de 295, mentre que per a P. australasiae i P. fuliginosa és de 40. La seqüència genòmica resultant de P. americana és de 3,38 Gb, és a dir una mica més que el genoma humà (3,23 Gb). Es tracta d’un genoma de grans dimensions, si atenem que dels insectes coneguts, aquesta xifra només la supera la Locusta migratoria. Val a dir que el 60% del genoma de P. americana consisteix d’elements repetitius: és aquesta expansió d’elements repetitius la que explica la mida genòmica. En aquest percentatge i en el percentatge de GC, P. americana no es diferencia gaire d’altres blatodeus.

Pel que fa als gens, inicialment Li et al. identificaren 21.336 gens codificadors de proteïna. D’aquests, n’han detectat expressió en un 95% dels casos. El 90% dels gens tenen homòlegs en altres espècies de blatodeus. El nombre d’exons per gen o la mida dels transcrits és la típica en genoma d’insectes. Cal remarcar però que la longitud mediana dels introns de P. americana és de 3 kb, un valor considerable (malgrat que només arriba a la meitat de L. migratoria), però això mateix remarca una correlació positiva entre la mida d’introns i la mida genòmica.

El genoma de P. americana conté 13.555 gens universals multicòpia. De fet, l’expansió relativa del nombre de gens s’explica per l’expansió d’aquests gens universals i no pas a l’aparició de gens específics.

Dels 2000 gens universals d’una sola còpia de P. americana, Li et al. seleccionaren 538 per fer una reconstrucció filogenètica. Els resultats confirmen el caràcter monofilètic dels blatodeus, sempre que dins d’ells incloguem els termits (tradicionalment classificat com a ordre independent sota l’epígraf d’isòpters). De fet, P. americana té un parentiu més estret amb termits com Macrotermes natalensis o Zootermopsis nevadensis que no pas amb B. germanica. El genoma de P. americana, de fet, ajudarà a entendre millor les relacions filogenètiques entre aquestes espècies.

L’adaptació ambiental de la panerola roja

L’adaptació de P. americana als ambients urbans s’ha explicat pel seu omnivorisme detritòfag, que l’ha permès sobreviure amb les restes alimentàries de la humanitat moderna. La comunicació química i la tolerància de factors químics (toxines) i biòlogics (patògens) són essencials per a aquesta adaptació. Així doncs, Li et al. es fixen especialment en gens implicats en la quimiorecepció, la detoxificació i la immunitat.

En la quimiorecepció participaren diverses famílies de quimioreceptors: olfactius (ORs), gustatoris (GRs), ionotròpics del glutamat (IRs). Les proteïnes d’unió a odorants (OBPs) faciliten la interacció de molècules amb els ORs. En el genoma de P. americana hi ha 154 ORs, un nombre que dobla el d’altres genomes de blatodeus. Això deu ajudar a la detecció més eficient de traces d’aliments en fermentació.

De gens GRs n’hi ha 522, la qual cosa suposa el més gran nombre de gens gustatoris mai trobat en una espècie d’insecte. D’aquests 522, n’hi ha 329 que podrien constituir una subfamília especialitzada en la recepció de gustos amargs. Probablement la identificació d’aquests sabors ajuda a la panerola a evitar o a moderar el consum d’aliments tòxics.

De gens IRs n’hi ha 640. És un nombre molt més elevat que el que trobem en els genomes coneguts de termits. Els IRs participen sobretot en connexió sinàptiques.

La família de gens OBPs és, contràriament, relativament poc nombrosa.

Dels gens de detoxificació, en P. americana Li et al. identifiquen 178 gens de citocrom P450, 90 gens d’esterases de carboxil/colina, 39 glutatió-transferases i 115 transportadors d’unió a ATP. Són xifres considerables, particularment la dels P450 (en el genoma humà tenim només 57), que s’atribueixen especialment a CYP3 (79 gens) i CYP4 (62 gens), i que deuen ajudar a la capacitat de resistència a insecticides i a la supervivència en condicions extremes.

El gust de les paneroles pels aliments en fermentació s’explica per la major digestibilitat d’aquests productes. Ara bé, aquests aliments fermenten precisament per l’acció microbiana, i són una font de microorganismes patògens. El sistema immunitari d’insectes és merament innat, i depèn de l’activació de tres vies moleculars principals: Imd, Toll, JAK-STAT. Les vies Imd i Toll condueixen a la síntesi i secreció de pèptids antimicrobians (AMP) a l’hemolimfa. L’activació de la via Toll es mediada per proteïnes d’unió a bacteris gram-negatius (GNBPs) El genoma de P. americana conté 14 gens Toll, 12 gens GNBP1, 2 gens GNBP3, 11 gens d’AMPs (defensines, termicines, attacines, drosomicines, Paprp-1, AFP). En els experiments d’injecció, la resposta antimicrobiana és més efectiva amb E. coli que no pas amb S. aureus o C. albicans. Els experiments d’ARNi mostren la rellevància de quatre gens (Toll-1A, Toll-1B, Myd88 i dorsal) en la supervivència a la injecció de S. aureus. Aquests gens, doncs, podrien constituir una diana d’interès en el control de plagues.

L’alta plasticitat de desenvolupament és un altre factor que explica l’adaptabilitat de les paneroles. Amb una mida mitjana de 53 mm, la panerola roja no sols és la més gran de les paneroles comunes, sinó també la de cicle vital més llarg (700 dies). Abans d’arribar a l’edat adulta fa de 6 a 14 mudes larvàries. L’extensió d’aquesta fase larvària s’explica per l’acció de l’hormona juvenil (JH), que contraresta l’acció de la 20-hidroxiecdisona (20E). En el genoma de P. americana hi ha una expansió de gens implicats en la biosíntesi i metabolisme de la JH (Jhamt i Jhe), del pèptid insulínic (Ilp) i de la proteïna cuticular.

Els experiments d’ARNi mosten l’efectivitat de blocar els gens EcR i RXR (dos gens implicats en el receptor nuclear de la 20E) per induir defectes de muda potencialment letals. El blocatge dels gens Met i Kr-h1, implicats en la via JH, promou una metamorfosi precoç. El blocatge dels gens InR, PI3K i TOR endarrereixen el creixement de les nimfes.

Estudis funcionals de gens implicats en la muda, creixement i maduració de la panerola roja

Si de l’ou a adult reproductor passen 700 dies de mitjana, l’edat adulta reproductora pot arribar als 600 dies. La reproducció segueix un patró periòdic, amb una maduració de l’ovari regulada per insulina, JH o 20E. Facultativament, aquesta espècie pot recórrer a la partenogènesi. El blocatge del gen Vg impedeix la maduració de l’ovari, com també ho fa el blocatge d’altres gens (InR, PI3K, TOR, Met, Kr-h1).

La regeneració d’apèndixs en P. americana és considerable en els estats larvaris. Els estudis funcionals de Li et al. mostren la rellevància dels gens Dpp i Mad.

En resum, Li et al. ofereixen una munió de dades genòmiques funcionals sobre P. americana, amb la identificació de nombroses dianes útils per al desenvolupament d’eines específiques de control de plagues. Ara mateix, però, l’atenció la centren en l’estudi de l’extracte etanòlic de panerola roja (Kang Fu Xin Ye) a la recerca de “factors de creixement” que expliquin la seva capacitat cicatritzants i si aquesta es relaciona amb la capacitat regenerativa del Xiao Qiang.

Lligams:

The genomic and functional landscapes of developmental plasticity in the American cockroach. Sheng Li, Shiming Zhu, Qiangqiang Jia, Dongwei Yuan, Chonghua Ren, Kang Li, Suning Liu, Yingying Cui, Haigang Zhao, Yanghui Cao, Gangqi Fang, Daqi Li, Xiaoming Zhao, Jianzhen Zhang, Qiaoyun Yue, Yongliang Fan, Xiaoqiang Yu, Qili Feng, Shuai Zhan. Nature Communications 9: 1008 (2018).

Publicat dins de 4. L'Animal | Envia un comentari

Els primers estels de l’univers: perfil d’absorció a 78 mHz en l’espectre celeste general

Judd D. Bowman, Alan E. E. Rogers, Raul A. Monsalve, Thomas J. Mozden i Nivedita Mahesh publiquen en la revista Nature d’aquesta setmana un article on descriuen el perfil d’absorció centrat a 78 megahertz de l’espectre mitjà celeste. Aquest perfil ens ofereix informació sobre els primers estels de l’univers.

La radiació ultraviolada d’aquests primers estels hauria d’haver interactuat amb el gas hidrogen primordial. Com a resultat d’aquesta interacció s’hauria alterat l’estat d’excitació de la línia hiperfina de 21 cm de l’hidrogen. Aquesta alteració promouria l’absorció fotònica pel gas hidrogen. Això, alhora, hauria afectat els fotons de la radiació còsmica de fons. L’efecte d’aquest darrer procés es manifestaria en una distorsió espectral de la radiació còsmica de fons en la banda de les radioones de freqüències inferiors a 200 mHz.

Bowman et al. han obtingut la mitjana celeste de l’espectre de radioones. Observen un aplanament en el perfiul d’absorció centrat en la banda de 78 mHz. L’amplada a mitja alçada d’aquest aplanament és a 19 mHz. L’amplitud és de 0,5 K.

Aquest aplanament es correspon als efectes de la radiació ultraviolada dels primers estels en el gas hidrogen primordial.

Ara bé, l’amplitud referida de 0,5 K és considerablement superior a la de les prediccions derivades del model cosmològic estàndard.

Aquesta discrepància es podria explicar de dues formes:
– el gas primordial era molt més fred en l’inici de l’era estel·lífera que no pas assum el model cosmològic estàndard.
– la temperatura de la radiació còsmica de fons era molt més elevada en aquesta època que no pas assum el model estàndard.

Bowman et al. consideren improbables alternatives astrofísiques a aquestes dues explicacions. S’orienten més aviat a una explicació basada en el refredament del gas primordial com a resultat d’interaccions entre la matèria fosca i la matèria bariònica. De fet, algunes extensions proposades al model cosmològic estàndard contemplen aquest efecte de la matèria fosca.

D’acord amb les dades de Bowman et al., 180 milions d’anys després del Big Bang, hi havia prou estels com per generar la línia espectral d’hidrogen Lyman-alfa (deguda a l’absorció fotònica del gas hidrogen primordial). El gas hidrogen trigà 100 milions d’anys addicional per escalfar-se a través d’aquest procés per damunt de la temperatura de radiació.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Els bots de Twitter durant la campanya del referèndum de l’1-O

Massimo Stella, Emilio Ferrara i Manlio De Domenico acaben de publicar un article (https://arxiv.org/abs/1802.07292) sobre el rol dels bots en el sosteniment i inflamació de contrastos en xarxes socials en-línia. Utilitzen com a cas d’estudi el Twitter durant la campanya del referèndum de l’1 d’octubre. En aquella ocasió, 1 milió d’usuaris generaren 4 milions de missatges. Stella et al. constaten la polarització entre “independentistes” i “constitucionalistes”. El seu estudi quantifica la influència dels bots polítics en aquells bescanvis. Remarquen que els bots interactuaren amb humans influents de tots dos grups, per bé que el gros consistí en bots que bombardaven independentistes amb continguts negatius i violents.

Massimo Stella i Manlio De Domenico són membres de la Fondazione Bruno Kessler, de Trento. Emilio Ferrara és membre de la USC Information Sciences Institute de Marina del Rey (Califòrnia).

Per a recollir les dades empraren etiquetes com #Catalunya, #Catalonia, #Catalogna, #1Oct, #votarem, #referendum, #1O. Utilitzaren Twitter Search API aplicat entre el 22 de setembre del 2017 i el 3 d’octubre del 2017. En total, recuperaren 3,6 milions de piulades úniques, emeses per 523.000 usuaris únics. A través de les repiulades, respostes i citacions construeixen una xarxa, el nucli de la qual inclou 12.000 usuaris i 16.000 interaccions.

De les piulades analitzades, el 23,6% eren de bots. De les respostes, aquesta xifra arribava al 38,8%. Els bots interactuaven amb humans principalment a través de repiulades i citacions.

Els sentiments positius dominaven en els dies previs del 30 de setembre. A partir de la mitja nit del del dia 1, va decréixer el sentiment a partir del compartiment d’opinions negatives. El sentiment negatiu assolí el màxim el migdia 1 d’octubre, per passar després a un sentiment més neutre.

Els autors reconstrueixen la xarxa en dos grups confrontats, independentistes i constitucionalistes. En tots dos grups hi ha humans i bots. Els independentistes parlen de “lliberat” i d'”independència” i s’associen amb la idea de combat i de vergonya envers el govern espanyol i la “violència policial”.

En tots dos grups, els bots actuen sobretot a través de la interacció dels “influencers” humans. Remarquen com bots interactuen amb el grup independentista promovent sentiments negatius, inspirant-hi idees de lluita, violència i vergonya contra el govern i la policia.

Els autors conclouen que els bots tenen un impacte potencial de manipulació social. Promouen una violència a les plataformes socials que poden impactar en el món real.

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

La descoberta de les malacidines, una nova classe d’antibiòtics dependents de calci

L’augment de la prevalença de la resistència d’antibiòtics entre els microorganismes patògens, no compensada per una introducció suficient de nous antibiòtics, constitueix una preocupació sanitària global. La mortalitat per infeccions que no responen a cap tractament antibiòtic podria decuplicar-se en qüestió de tres dècades. La penicil·lina fou descoberta en el 1928 com a producte natural del metabolisme secundari de fongs del gènere Penicillium. En les dècades següents, el rastreig deliberat dels productes naturals de bacteris i fongs cultivats en el laboratori va permetre ampliar l’arsenal d’antibiòtics. Però aquest ritme de descoberta ha decaigut. Una alternativa seria cerca productes naturals de microorganismes que no s’hagin pogut cultivar mai en el laboratori. El grup de recerca de Sean F. Brady, de la Rockefeller University, ha desenvolupat en aquest sentit una plataforma de descoberta de productes microbians sense passar per cultiu, que explota eines de seqüenciació, anàlisi bioinformàtica i expressió dels gens detectats. És així com han descobert una família fins ara desconeguda de productes antibiòtics, que han denominat malacidines. La descoberta la comuniquen en un article publicat aquesta setmana a Nature Microbiology. El fet que les malacidines siguin calci-dependents, les fa un antibiòtic més focalitzat. L’aplicació farmacològica d’aquestes substàncies dependrà ara dels resultats d’ulteriors experiments. Però allò més important és que la plataforma del grup de Brady, juntament amb altres iniciatives, obra la porta a la detecció de metabolits microbians fins ara gairebé inaccessibles.

L’aïllament d’ADN ambiental de mostres de 2000 sòls dels 48 estats contingus dels Estats Units és el punt de partida d’una plataforma que clona aquest ADN, el seqüencia, el transfereix a un bacteri hoste i n’obté els productes naturals codificats per aquest ADN

Una plataforma de rastreig de la diversitat ambiental de productes naturals

La Plataforma “Environmental Surveyor of Natural Product Diversity” (eSNaPD) ha estat desenvolupada pel “Laboratory of Genetically Encoded Small Moleculecules“, de The Rockefeller University de Nova York. El director d’aquest laboratori és Sean F. Brady, que és alhora professor associat de la universitat.

Aquesta recerca fou dissenyada per Brady i per Bradley M. Hover, del mateix laboratori. La realització fou a càrrec de Hover, de Seong-Hwan Kim, Michah Katz, Jeremy G. Owen, Melinda A. Ternei, Jeffrey Maniko i Andreia B. Estrela, tots ells del laboratori de Brady, a més de Henrik Molina, del Proteomics Resource Center de la mateixa universitat. En l’anàlisi de les dades participaren Hover, Kim i Zachary Charlop-Powers (també del laboratori de Brady). Steven Park i David S. Perlin, del Public Health Research Institute de la Rutgers University, de Newark, ajudaren a emmarcar la recerca en les necessitats de la microbiologia mèdica. La redacció de l’article la feren Hover i Brady, que la trameteren a Nature el 15 de juliol del 2017. Després d’una revisió l’article fou acceptat el 3 de gener del 2018 i publicat el 12 de febrer.

Aquesta investigació fou finançada en part per la Gates Foundation i pel National Institute of Health (projecte NIH U19AI109713). Hover i Charlop-Powers reben ajuts del NIH. Brady, Hover, Katz i Charlop-Powers treballen, a més, per a Lodo Therapeutics. Lodo Therapeutics, una start-up creada per Brady i de la qual Hover n’és director associat, també rep suport financer de la Gates Foundation.

Del sòl a l’antibiòtic

Amb motiu d’aquesta recerca, el Laboratori de Brady incorporà a la seva col·lecció de 185 mostres de sòl unes 1800 addicionals. Aquesta decuplicació de la col·lecció la fa més representativa de la diversitat de sòls dels Estats Units d’Amèrica.

D’una alíquota de 25 grams de mostra de sòl fan una extracció d’ADN. En aquest ADN ambiental cerquen la presència de dominis d’adenilació (ADs) de pèptid-sintetases no-ribosomals (NRPS). Les NRPS són enzims de síntesi que produeixen pèptids com a via independent de la síntesi proteica ribosomal. Tots els antibiòtics dependents de calci coneguts (daptomicina, friulimicina, CDA, laspartomicina, A54145, taromicina) són sintetitzats per NRPS, i aquest és doncs el punt de partida de Hover et al. Així doncs utilitzen els encebadors corresponents a aquests AD (5′-GCSTACSYSATSTACACSTCSGG-3′ i 5′-SASGTCVCCSGTSCGGTA-3′) per amplificar selectivament les mostres d’ADN ambiental (eDNA). Per a cada reacció d’amplificació necesiten uns 100 ng d’eDNA.

Els amplicons que resulten contenen seqüències potencialment vinculades a gens de síntesi de productes naturals són seqüenciats i analitzats bioinformàticament.

Paral·lelament, l’eDNA de cada mostra de sòl és clonat en llibreries de còsmids. Aquestes llibreries contenen fragments del metagenoma de cada mostra, incloses aquelles seqüències identificades bioinformàticament. Els clons de còsmids positius per a aquestes seqüències són seqüenciats per tal de recuperar els gens potencialment d’interès.

L’expressió heteròloga d’aquests gens es realitza primer en llevats, subclonant-los en un cromosoma bacterial artificial. Els constructes són després integrats en el cromosoma de Streptomyces albus J1074. Les espores dels bacteris així modificats genèticament són cultivades en un brou de soja.

Després de 14 dies de cultiu dels estreptomicets, se’n recupera el líquid de cultiu. Se’n fa una separació cromatogràfica, acoblada a una espectrometria de masses amb la finalitat de recuperar els metabòlits peptídics resultants. És així com s’aconseguí la separació de la malacidina-A i la malacidina-B.

L’estructura de les malacidines A i B fou estudiada per ressonància magnètica nuclear i per ionització d’elecrosprai. A través de la hidròlisi determinaren la configuració absoluta dels aminoàcids que integren les malacidines.

La susceptibilitat de bacteris patògens a les malacidines fou assajada en microplaques. Hom comparava aquesta susceptibilitat amb la daptomicina. També s’analitzava la susceptibilitat en absència o presència d’una suplementació de clorur càlcic (CaCl2), en absència o presència de sèrum boví fetal. Els bacteris estudiats foren una soca de tipus USA3000 del Staphylococcus aureus PFGE resistent a la meticil·lina (MRSA) i la soca TCH8431 de Streptococcus pneumoniae.

L’estudi de citotoxicitat de les malacidines es va fer amb les línies cèl·lulars HEK293 i MRC5. La HEK293 és una línia cel·lular derivada de ronyó embrionari humà (extret el 1973 d’un fetus legalment avortat als Països Baixos). La MRC5 és una línia derivada de fibroblasts pulmonars d’un fetus avortat el 1966. També feren un estudi d’activitat hemolítica in vitro.

La capacitat antibiòtica fou assajada en un model d’infecció cutània en rata produïda per la soca MW2 de MRSA.

En cultius de MRSA USA300 es va fer un assaig de resistència a les malacidines. Aquest assaig consisteix en una exposició continuada a malacidina-A i malacidina-B que seleccioni positivament bacteris resistents a aquests agents.

Quant al mecanisme d’acció de les malacidines, s’aplicà un assaig d’integritat de membrana en cultius de MRSA USA300. La integritat de membrana és assajada amb el colorant verd SYTOX.

Un altre assaig aplicat és el de l’acumulació UDP-MurNAc, que analitza possibles disfuncions de la síntesi de paret bacteriana. En aquest assaig, Hover et al. comptaren amb l’assessorament i suport de Frederick Rubino i Daniel Kahne.

Rubino i Kahne també els forniren de lípid II. Això els permeté d’estudiar la interacció directa de les malacidines amb precursors de la paret cel·lular, com el lípid II o el C55-P.

Els antibiòtics dependents de calci

Els antibiòtics dependents de calci són pèptids cíclic N-acilats. La seva acció antimicrobiana depèn de la unió a calci, que fan a través d’un motiu Asp-X-Asp-Gly de la seva seqüència peptídica. El més conegut és la daptomicina, que s’ha mostrat útil en el tractament de bacterèmies multiresistents. Aquests antibiòtics actuen interferint la biosíntesi de la paret cel·lular o afectant la integritat de la membrana cel·lular.

A partir del motiu Asp-X-Asp-Gly, com hem vist, Hover et al. aixequen el seu rastreig de sòls. Es tracta de trobar agrupacions de gens biosintètics que codifiquin aquestes seqüències.

Hom calcula que, en termes generals, cada gram de sòl conté un miler d’espècies bacterianes diferents. Així doncs, una col·lecció de 2000 sòls que sigui ecològicament i geogràficament diversa pot contindre un nombre d’espècies bacterianes superior a les de les col·leccions de cultius bacterians.

De les 2000 mostres de sòl, Hover et al. han trobat presència de dominis AD en tres quartes parts. D’aquests dominis AD tan sols un 13% es correspon a antibiòtics dependents de calci ja caracteritzats. I tan sols un 30% d’aquestes seqüències es troba en més d’una mostra. Aquestes xifres fan veure a Hover et al. que fins i tot una col·lecció de 2000 sòls dels Estats Units tan sols deu capturar una fracció de tota la diversitat biosintètica en antibiòtics dependents de calci. I això sense comptar que poden haver antibiòtics dependents de calci que utilitzin motius diferents a Asp-X-Asp-Gly.

La descoberta de les malacidines

El primer aspartat del motiu Asp-X-Asp-Gly és l’Asp4, i resulta el més rellevant des d’un punt de mira funcional. Una anàlisi filogenètica dels dominis AD recuperats per Hover et al. mostra una diversitat que depassa la dels antibiòtics dependents de calci prèviament coneguts. L’atenció la focalitzen en les seqüències més divergents que, alhora, siguin les més abundants. Una d’aquestes seqüències divergents és present al 19% dels metagenomes analitzats. A la família d’antibiòtics que s’hi correspon la denominen “malacidina”, a partir de l’acrònim de “metagenomic acidic lipopetide” + “cidina” (amb capacitat de matar).

La mostra de sòl DFD0097, corresponent a un sòl desèrtic, era ric en seqüències associades a aquestes malacidines. De la mostra de sòl elaboraren una llibreria de 20 milions de còsmids. La potència de la plataforma del grup de Brady es manifesta en la capacitat d’identificar en aquest oceà de còsmids, tres (DFD0097-644, DFD0097-735 i DFD0097-388) que contenen els 72 mil parells de nucleòtids d’un clúster de gens biosintètics. Generaren un cromosoma artificial bacterià (DFD0097-644:735:388) que feren créixer en cultius líquids de Streptomyces albus
J1074. Els extractes d’aquests cultius presentaven activitat antibacteriana contra Staphylococcus aureus. En aquests cultius aïllaren dos metabòlits específics, als que denominaren malacidina A i malacidina B.

La síntesi de malalcidines és codificada per un clúster de gens (mlcA, mlcK, mlcL, mlcM). Les malacidines són lipopèptids cíclics integrats per vuit aminoàcids i per lípids poliinsaturats.

La diferència entre la malacidina A i la malacidina B és la presència o absència d’un grup metilè en l’extrema de la cua lipídica. L’anell peptídic és de tan sols 10 aminoàcids. Les malacidines, de fet, no contenen el motiu Asp-X-Asp-Gly.

La dependència de calci de les malacidines

L’acció antibiòtica de les malacidines contra bacteris MRSA és clarament dependent de calci. En absència de calci, encara que hi siguin presents altres cations divalents les malacidines no tenen capacitat antibiòtica.

En presència de calci, però, les malacidines són actives contra un ventall de bacteris gram-positius, incloent-hi també patògens multiresistents.

La malacidina A reté la seva capacitat antibiòtica en presència de surfactants pulmonars. Això la diferencia de la daptomicina, que no és efectiva en pneumònies nosocomials perquè perd activitat en presència de surfactants.

L’administració de malacidina A per via tòpica és capaç de frenar la infecció amb MRSA en el model de ferida de rata.

Citotoxicitat i activitat hemolítica de les malacidines

En l’assajos de citotoxicitat i hemòlisi, les malacidines donen negatiu fins i tot en les concentracions més elevades (100-250 µg/mL).

Resistència a les malacidines

Malgrat els assajos realitzats, Hover et al. no han aconseguit la detecció de resistències a malacidines. Per exemple, després de 20 dies d’exposició a concentracions subletals de malacidina A, no detectaren la presència de S. aureus que en foren resistents a concentracions letals. Una línia de recerca que s’obre és la detecció de bacteris ambientals que siguin resistents a malacidina, i la possibilitat de transferència horitzontals dels gens de resistència corresponents.

El mecanisme d’acció de les malacidines

Les malalcidines no semblen actuar en la integritat de membrana, com si ho fa la daptomicina (a través de l’oligomerització de fosfolípids).

En presència de calci, però, les malacidines interfereixen en la síntesi de paret bacteriana. La malacidina interactua amb el lípid II, precursor necessari per a la paret cel·lular. Aquest és el mecanisme d’acció de la vancomicina, un antibiòtic clínic de darrer recurs. És molt interessant que la malacidina sigui activa, però, contra patògens resistents a la vancomicina.

El potencial dels mètodes metagenòmics de descoberta d’antibiòtics

Hover et al. tenen la intenció d’escalar i automatitzar la plataforma eSNaPD 2.0. Aquesta plataforma permetria la descoberta sistemàtica de productes naturals amb propietats antibiòtiques. La perspectiva metagenòmica fa que les malacidines hagin estat descobertes sense haver ni cultivat ni identificat el microorganisme que les sintetitza. El punt de partida, això sí, era el coneixement sobre antibiòtics dependents de calci.

Com diuen Hover et al, “els microbis ambientals són en una cursa armamentística continua”. Si per cada antibiòtic han d’aparèixer selectivament mecanismes de resistència, també per cada mecanisme de resistència es desenvolupen nous antibiòtics. Aquesta cursa armamentísica,
quan parlem de microorganismes patògens, i més en l’entorn de les infeccions nosocomials, es dispara a una escala descomunal. I caldrà veure encara si la descoberta i introducció de nous antibiòtics efectius es farà en les properes dècades a un ritme suficient.

Lligams:

Culture-independent discovery of the malacidins as calcium-dependent antibiotics with activity against multidrug-resistant Gram-positive pathogens. Bradley M. Hover, Seong-Hwam Kim, Micah Katz, Zachary Charlop-Powers, Jeremy G. Owen, Melinda A. Ternei, Jeffrey Maniko, Andreia B. Estrela, Henrik Molina, Steven Park, David S. Perlin, Sean F. Brady. Nature Microbiology doi:10.1038/s41564-018-0110-1 (2018).

Environmental Surveyor of Natural Product Diversity.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

L’habitabilitat subsuperficial de Terra durant l’Hadeà

Hom anomenà “hadeà” el primer eó geològic de la Terra, que abasta els primers 600 milions d’anys de l’existència planetària. El nom d’Hadeà a les condicions infernals (d’Hades) que regnaven com a conseqüència del procés d’acreció planetària i de la desintegració d’una càrrega superior d’elements radioactius. L’acreció, de fet, encara prenia la forma de freqüents col·lisions amb petits asteroides. O de no tan petits, car se suposa que l’impacte de la Terra amb el planeta Teia conduí a l’ejecció dels materials que donaren lloc a la Lluna. Fos com fos, és normal que hom assumís històricament que en aquest període la Terra no era habitable, i que els primeres formes de vida aparegueren en l’eó següent, l’arqueà, potser fa 3800 milions d’anys. De totes maneres, la tendència actual és fer retrocedir aquesta data. El geofísic Robert E. Grimm i el planetòleg Simone Marchi, del Southwest Research Institute de Boulder (Colorado) han modelitzat els efectes tèrmics del bombardament d’asteroides durant l’Hadeà sobre els primers quilòmetres de l’escorça planetària. Les conclusions les publicara en forma d’article el proper 1 de març a la revista Earth and Planetary Science Letters

Efectes tèrmics directes de l’acreció planetària sobre l’escorça terrestre durant l’Hadeà

Els efectes del bombardament perllongat en l’habitabilitat subsuperficial de la Terra durant l’Hadeà i el primer Arqueà

Un dels inconvenients per penetrar en la història de la Terra en l’Hadeà, és que els processos de circulació de l’escorça n’han esborrat gairebé tot rastre. Existeixen, però, materials datables en l’Hadeà, com zirconis. Alguns d’aquests zirconis detrítics es devien formar en presència d’aigua líquida, la qual cosa indica que, si més no en intervals, hi havia aigua líquida, sinó en la superfície terrestre, si en les capes subsuperficials.

Grimm & Marchi modelitzen l’evolució tèrmica de l’escorça terrestre durant l’Hadeà tenint present estimacions recents sobre el nivell de bombardament d’asteroides. Particularment, consideren els meteorors de majors dimensions (>100 km de diàmetres), que són els que produïen en la superfície terrestre enomes làmines de material fos.

Volums d’habitabilitats definits per temperatures compatibles amb l’aigua líquida

L’habitabilitat es defineix d’acord amb condicions de temperatura i pressió en les quals l’aigua es pugui trobar en estat líquid. Grimm &
Marchi modelitzen l’evolució de l’escorça durant el primer miler de milions d’anys (fa 4,5-3,5 milions d’anys). Segons el seu model tèrmic,
els volums d’habitabilitat creixen de manera continuada en el període. La tendència del bombardament a disminuir en intensitat promou aquest procés de refredament.

L’habitabilitat de la Terra hadeana

Hom anomena “esterilització global” a la desaparició completa del volum d’habitabilitat de l’escorça terrestre. El model de Grimm & Marchi mostra que això únicament abasta els primers 100 milions d’anys del període analitzat. De totes maneres, el bombardament és prou intens com per produir renovacions completes de la superfície terrestre en diverses ocasions durant el primer Hadeà (fa 4500-4200 milions d’anys). Ara bé, en el període posterior l’impacte tèrmic ja no és global. La formació de làmines de fusió com a conseqüència de grans impactes té un impacte limitat en l’espai i el temps i, en fer-se cada vegada més rars els grans impactes, la continuïtat de l’escorça queda com més va més garantida.

Les possibles biosferes subsuperficials de la Terra hadeana, doncs, tenien la capacitat de regnerar-se després d’un d’aquests impactes, a través de la infiltració d’aigües subterrànies. No obstant, Grimm & Marchi no descarten fenòmens d’esterilització global com a conseqüència de la formació d’atmosferes de vapor o de silicat-vapor.

Lligams:

Direct thermal effects of the Hadean bombardment did not limit early subsurface habitability. R. E. Grimm, S. Marchi. Earth Planet. Sci. Lett. 485, 1-8 (2018).

Life may have been possible in Earth’s earliest, most hellish eon. Carolyn Gramling. Science News, 26.01.2018

Publicat dins de 2. La Terra | Envia un comentari

La flexoelectricitat mineral en la remodelació i autoreparació dels ossos

F. Vasquez-Sancho, A. Abdollahi, D. Damjanovic i G. Catalan publiquen un article a Advanced Materials sobre la flexoelectricitat dels ossos. Si fins ara hom havia atribuït aquesta propietat a la piezoelectricitat de la col·làgena, Vasquez-Sancho et al. mostren com la flexoelectricitat de la hidroxiapatita (el mineral ossi) és suficient com per explicar-la.

Tall transversal d’un os. L’os cortical és la part dura externa. A dins trobem una estructura trabecular o esponjosa

Flexoelectricitat òssia

Vasquez-Sancho és investigador de l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2) de Bellaterra i del Centro de Investigación en Ciencia e Ingeniería de Materiales. Abdollahi és membre del Laboratori de Càlcul Numèric de la UPC de Barcelona. Damjanovic ho és de l’École Politechnique Federale de Lausanne. Catalana és també membre de l’ICN2.

Sota pressió, els ossos generen electricitat. Es tracta, doncs, d’una flexoelectricitat. Aquest comportament electromecànic es considera essencial en l’autoreparació i remodelatge del teixit ossi.

Aquesta flexoelectricitat òssia deriva principalment de la piezoelectricitat de la col·làgena, que és la principal proteïna estructural de l’os. Ara bé, també altres materials han de posseir aquesta propietat flexoelèctrica, és a dir que, en resposta a un gradient d’estirament, generaran un voltatge.

Vasquez-Sancho et al., a partir d’aquestes idees, han mesurat la flexoelectricitat de la hidroxiapatita i l’han comparada amb la de l’os. Són del mateix ordre de magnitud. Això els fa pensar que la flexoelectricitat de la hidroxiapatita és el principal component de la polarització induïda per flexionament en l’os cortical.

Vasquez-Sancho et al. han mesurat els coeficients flexoelèctrics i calcular els camps elèctrics generats per fractures en el mineral ossi. Calculen que la flexoelectricitat generada en aquestes fractures és teòricament prou gran com per induir l’apoptosi d’osteòcits, primer pas en la reparació de la fractura òssia.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

El gen neuronal Arc deriva d’un llinatge de retrotransposons

El gen Arc, que s’expressa en neurones, participa en diverses formes de plasticitat sinàptica. D’una banda, això li confereix rellevància en el desenvolupament neuronal i també en la memòria a llarg termini. Les sigles Arc es refereix al fet que és una proteïna d’activitat regulada per l’associació amb citoesquelet. La rellevància d’aquesta proteïna en diverses malalties neurològiques l’ha fet objecte d’una intensa recerca. Jason D. Sheperd ha coordinat una investigació sobre la funció molecular d’aquest gen i del seu producte gènic, la proteïna Arc, en la qual han comprovat que es tracta d’un gen evolucionat a partir d’un retrotransposó. El gener del 2017 trameteren els resultats a la revista Cell que, després d’un procés de revisió, els publica ara en forma d’article.

La proteïna Arc és capaç de mediar en la transferència intercel·lular de l’ARN missatger del gen Arc, tal com ho fan els retrovirus

Vesícules extracel·lulars transfereixen l’ARN missatger del gen Arc

El Laboratori de Shepherd mostra com el gen Arc té la capacitat d’autoensamblar-se, en forma d’ARN, dins de càpsides, que són emeses per la cèl·lula dins de vesícules. Aquestes vesícules contenen, doncs, en l’interior tant l’ARN missatger del gen Arc com la proteïna Arc.

Aquest sistema de transferència en vesícules ACBAR fa que el gen Arc d’una neurona donadora pugui arribar a una neurona receptora adjacent. En la neurona receptora, el contingut vesicular és alliberat al citoplasma, i l’ARNm pot ésser traduït en els ribosomes donant lloc a la síntesi de proteïnes Arc.

Si per comptes d’exposar una neurona a aquestes vesícules, se les exposa a càpsides Arc purificades, aquestes també són endocitades, i es realitza la transferència de l’ARNm contingut en elles.

La proteïna Arc actua com ho fan les proteïnes Gag retrovirals

El genoma dels retrovirus conté tres gens principals, que codifiquen per a tres proteïnes fonamentals: Gag, Pol i Env. La proteïna Pol és l’enzim responsable de la replicació del genoma retroviral i de la seva integració en el genoma cel·lular hoste. La proteïna Env és la proteïna de l’embolcall que permetrà la partícula retroviral d’infectar una cèl·lula. La proteïna Gag participa en l’ensamblatge de la càpside viral.

Pastuzyn et al. remarquen la similitud entre les propietats moleculars de la proteïna Arc i de les proteïnes retrovirals Gag.

El gen Arc deriva d’un llinatge de retrotransposons Ty3/gypsy

L’anàlisi evolutiva realitzada per Pastuzyn et al. a la llum de les seves descobertes indica que el gen Arc deriva d’un llinatge de retrotransposons Ty3/gypsy, present en els genomes de vertebrats. Els retrotransposons Ty3/gypsy són també a l’origen dels retrovirus. Així doncs,
Arc és el resultat de l’evolució d’un retroelement Gag que ha arribat a participar de manera essencial en la comunicació intercel·lular en el sistema nerviós.

Lligams:

The Neuronal Gene Arc Encodes a Repurposed Retrotransposon Gag Protein that Mediates Intercellular RNA Transfer. Elissa D. Pastuzyn, Cameron E. Day, Rachel B. Kearns, Madeleine Kyrke-Smith, Andrew V. Taibi, John McCormick, Nathan Yoder, David M. Belnap, Simon Erlendsson, Dustin R. Morado, John A.G. Briggs, Cédric Feschotte, Jason D. Shepherd.
Cell 172 p275-288.e18 (2018)

SheperdLab.

Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Envia un comentari

Els enfosquiments de l’estel variable KIC 8462852

La missió Kepler anotà tota una sèrie d’estels que presentaven oscil·lacions de lluminositat atribuïbles a trànsits planetaris. Entre aquests candidats, el 8462852 ha rebut una atenció particular d’ençà que Tabetha S. Boyajian en remarcà les peculiaritats. Hom especulà amb la possibilitat que aquestes peculiaritats es deguessin a alguna macrostructura artificial. De mica en mica, però, va aclarint-se el fenomen natural que podria explicar-ho tot plegat. Ara, en un article encapçalat per la mateixa Boyajian, uns 200 astrònoms exposen observacions fotomètriques realitzades sobre aquest estel.

Dues imatges de l’estel KIC 8462852, a l’infraroig (esquerra) i a l’ultraviolat (dreta)

Les caigudes de lluminositat de l’estel de Tabby

El maig del 2013 es tancava la missió Kepler. L’octubre del 2015 s’iniciava un programa de seguiment fotomètric de l’anomenat estel de Tabby Boyajian, KIC 8462852. El maig del 2017 es detectà una seqüència de caigudes de lluminositat, que continuà durant tota la sessió fins fa unes setmanes, quan la presència del Sol en la constel·lació del Sagitari impedeix observar aquest estel, situat en la constel·lació del Cigne.

Entre les caigudes, n’hi ha quatre de principals, que arriben a valors de l’1-2,5% de la lluminositat basal de l’estel. Es tracta de caigudes que duren dies o setmanes, i que han rebut els noms d’Elsie, Celeste, Skara Brae i Angkor.

Durant aquestes caigudes, no hi ha alteració aparent de l’espectre estel·lar o de la polarització. Sí que hi ha una envermelliment diferencial. Cal pensar doncs que aquests enfosquiments es deuen a la presència de pols ordinària (ben inferior a 1 micra de diàmetre) més que no pas de materials densos i opacs. No es descarta però que també es puguin deure a variacions intrínseques de la fotosfera estel·lar.

La família Elsie d’enfosquiments

La cronologia, en data juliana, va d’aquesta manera:
– JD 2457892 (18 de maig del 2017): es detecta una caiguda en la lluminositat de l’estel, que fou denominada “Elsie”.
– JD 2457893: “Elsie” arriba al nivell màxim d’enfosquiment.
– JD 2457900: l’estel ha tornat a valors normals de lluminositat. En total, Elsie ha durat uns 5 dies. L’entrada d’Elsie ha estat molt més brusca que la sortida.
– JD 2457922 (18 de juny): un segon enfosquiment, denominat “Celeste” assoleix un màxim d’enfosquiment. Hi seguiran uns 30 dies de depressió en la lluminositat.
– JD 2457974 (8 d’agost): Som al mig d’un tercer enfosquiment, designat com a “Skara Brae”, que arriba a una caiguda, durant unes hores, del 2% de la lluminositat basal.
– JD 2458006 (9 de setembre): Un quart enfosquiment, “Angkor”, que començà dos setmanes després de l’extinció de Skara Brae, arriba a un màxim. És el període d’enfosquiment més ràpid i sostingut (4 dies de durada).
– JD 2458050 (finals d’octubre): després d’Angkor es registra un augment de la lluminositat respecte els nivells basals de 0,5%, que comença a revertir.
– JD 2458100 (mitjans de desembre): es recupera la lluminositat basal.

Durant aquest període, es prengueren dades d’espectroscopia (a partir del 20 de maig del 2017), de fotometria d’infraroig, de polarimetria i de radioones (amb el Telescopi Allen de l’Institut SETI). No se’n detectaren variacions o senyals.

A partir dels registres, Boyajian et al. valoren diferents possibilitats de pols circumstel·lar (mida i composició química).

Vuit anys d’observacions

Des del 2009, hom disposa de dades sobre aquest estel, els primers quatre anys corresponents a la missió Kepler. La família Elsie d’enfosquiments del 2016 recorda a la família Q16 detectada per la missió Kepler, així com l’enfosquiment Skara Brae recorda l’enfosquiment D1540 observat per la missió Kepler. Els enfosquiments del 2017 han estat observats des de múltiples observatoris.

No semblen tractar-se de fenòmens purament periòdics. A més, cal comptar amb una tendència general a l’enfosquiment que fa davallar la línia basal de lluminositat. L’atribució més raonable d’aquests fenomens tindria a veure amb la dinàmica d’un núvol cometari.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Bon any 2018!

Bon any 2018! Enguany és un any especial en el sentit que és buit en la llista d’anys internacionals de Nacions Unides. A risc de caure en la cursileria, podríem dir que, com que el segle XXI compleix 18 anys, allò més remarcable és la majoria d’edat del segle XXI. Ho diem justificats en el fet que els 18 anys és l’edat d’entrada en la vida adulta d’acord amb la majoria de jurisdiccions. Arbitrari potser, però podríem dir que a aquesta alçada el segle ja hauria d’haver adquirit un caràcter. I ja posats, si arbitràries són les centúries no pas menys ho són els anys, car assenyalar l’inici d’un cicle o l’inici del comptatge de cicles és sempre objecte de la convenció. Així alguns gosen de dir que el segle XXI ja es mostra marcat per la globalització econòmica i l’extensió de la societat de consum, malgrat la Gran Recessió viscuda a començament de la dècada present, acompanyada, però, d’unes tensions geopolítiques preocupants. L’11 de novembre del 1918, es tancava la primera Gran Guerra del segle XX, i certament les dues guerres mundials i la guerra freda posterior marcà el segle. En el 1818, tancat el cicle napoleònic, semblava que el segle XIX quedaria caracteritzat per la síntesi de modernitat tecnològica i filosòfica i d’ordre social i polític, però el 5 de maig naixia a Trèveris Karl Heinrich Marx. En el 1718, en canvi, el segle XVIII semblava com a simple continuació de l’anterior, en el marc d’allò que historiadors posteriors anomenen la Segona Guerra dels Cent Anys. El 23 de maig del 1618, dos consellers reials (catòlics) eren defenestrats al Castell de Praga per una assemblea de representants populars (protestants), fet que al capdavall marcaria la crisi del segle XVII, entre la raó i el sectarisme. En el 1518, el Renaixement i les Descobertes havien posat les bases d’un segle XVI que justifica tota aquesta nostra visió eurocèntrica moderna. El 22 d’abril del 1418 es tancava el Concili Ecumènic de Constança, que semblava encarar el segle XV pel camí de la recuperació de la unitat i de l’ortodòxia de l’Església Occidental. Pels volts del 1318, Europa ja havia començat a experimentar l’altra cara del creixement demogràfic i de la interrelació econòmica, en forma de fams a gran escala, característiques de la crisi del segle XIV, en la qual destrucció i patiment semblaven alhora la conseqüència i la causa d’etapes anteriors d’expansió i prosperitat.

El mariscal Foch, els almirals Hope i Rosslyn, i altres signataris de l’armistici de l’11 de novembre del 1918, es deien fotografiar en el vagó on han signat aquest document, que havia de posar fi a totes les guerrres. El “vagó de l’armistici” era un vagó restaurant construït el 1913 per la Compagnie internationale des wagons-lits. Començà a circular el 4 de juny del 1914, pocs abans de l’inici de la conflagració, durant la qual serví en les línies de Saint-Brieuc, de Le Mans i de Deauville-Trouville. El setembre del 1918 havia estat transformat en vagó-saló i el mes següent s’incorporar el tren del Grand Quartier général del mariscal Foch, comandant aliat del front de l’Oest. Arribà al bosc de Compiègne el 7 de novembre, i continuà afectat militarment fins el setembre del 1919. Convertit ja en un símbol, fou exposat als Invalides entre el 1921 i el 1927, moment en el qual retornà a Compiègne, ja convertit en el “vagó de Compiègne”, símbol de la pau. En el mateix lloc d’exposició, Hitler hi faria signar l’armistici del 22 de juny del 1940. El vagó fou després traslladat a Berlín, i exposat a la porta de Brandenburg i al Lustgarten. Fou evacuat de Berlín el 1944, i amagat a Turíngia, on l’abril del 1945 el van cremar no fos cas que servís per a un tercer armistici. Un vagó-restaurant de la mateixa sèrie prendria el seu lloc a Compiègne l’11 de novembre del 1950

L’any 2018 gregorià i els altres

L’any 2018 AD és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical G (car comença en dilluns). Arrencarà en la data juliana de 2458119,5 i en el segon Unix de 1514764800. En el compte llarg maia l’any 2018 arrenca el 13.0.5.1.17. En termes de l’ISO 8601 la primera setmana del 2018 arrenca el mateix 1 de gener, i la darrera setmana, la que farà 52, conclourà el diumenge 30 de desembre del 2017. La Lluna començarà l’any gairebé plena, amb 13-14 dies d’edat. El Diumenge de Pasqua tindrà lloc l’1 d’abril. Per discrepàncies en el comptatge de l’edat lunar, la Pasqua hebrea s’escaurà el 31 de març, i la juliana el 8 d’abril.

L’any 2018 és l’any 2056 de l’era, l’any 2771 de la fundació de Roma i l’any 3184 de la Nostra Senyora de la Discòrdia. L’Any Nou Lunar s’escaurà el 16 de febrer, quan entrarem en l’era de la terra i en el signe del gos (戊戌年). L’equinocci vernal del 2018 marcarà l’inici de l’any 175 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2018 marcarà l’inici de l’any 7527 del món segons el còmput bizantí (5779 segons el còmput hebreu), l’any 2011 de l’encarnació segons el còmput etíop, l’any 1735 dels màrtirs segons el còmput alexandrí i l’any 227 de la república francesa. La lluna nova de setembre anunciarà els inicis de l’any 5779 del món segons el còmput hebreu i de l’any 1440 de l’hèjira. En general, l’any 2018 es correspon a l’any 6768 de la fundació d’Assur, el 4351 de l’era coreana, el 2968 de l’era amazic, el 2562 de l’era budista, el 1952 de l’era javanesa, el 1940 de l’era balinesa, el 1467 de l’era armeniana (ԹՎ ՌՆԿԷ), el 1425 de l’era bengalí, el 1380 de l’era birmana, el 1019 de l’era igbo, el 550 de l’era sikh, el 107 de l’era iutxe i el 107 de l’era republicana xinesa. També serà l’any 30 de l’era Heisei (平成30年), una era que ja s’ha anunciat que conclourà el 2019 amb l’abdicació imperial.

L’any 2018 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim acostament de la Terra al Sol, tindrà lloc 3 de gener a les 05:35UTC (0,9833094 UA). L’afeli s’escaurà el 6 de juliol a les 16:47UTC (1,0166961 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 16:15UTC i el 23 de setembre a les 01:54UTC. Els solsticis es produiran el 21 de juny a les 10:07UTC i el 21 de desembre a les 22:22UTC.

El 2018 serà un any de tres eclipsis solars, cap d’ells visible des de Barcelona:
– el 15 de febrer del 2018, amb màxim a les 20:51:29UTC. Serà un eclipsi parcial, visible al sud de Sud-Amèrica i a l’Antàrtida. És l’eclipsi 17 dels 71 inclosos en el saros 150.
– el 13 de juliol del 2018, amb màxim a les 03:01:05UTC. Serà un eclipsi parcial, visible al sud d’Austràlia. És l’eclipsi 69 dels 71 inclosos en el saros 117.
– l’11 d’agost del 2018, amb màxim a les 09:46:24UTC. Serà un eclipse parcial, visible al nord d’Euràsia i a la regió àrtica. És l’eclipsi 6 dels 71 inclosos en el saros 155.

Tindrem lluna nova el 17 de gener, el 15 de febrer, el 17 de març, el 16 d’abril, el 15 de maig, el 13 de juny, el 13 de juliol, l’11 d’agost, el 9 de setembre, el 9 d’octubre, el 7 de novembre i el 7 de desembre.

Tindrem dos eclipsis lunars:
– el 31 de gener tindrà lloc un eclipsi lunar total (saros 124). Centrat en el Pacífic, no serà pas visible des de Barcelona.
– la nit del 27 al 28 de juliol tindrem un eclipsi lunar total (saros 129). A Barcelona, la Lluna eixirà a les 21:08 (hora oficial CEST, divendres 27), ja eclipsada parcialment, i entrarà en eclipsi total a les 21:30. L’eclipsi total, amb la lluna tenyida de roig, durarà fins a les 23:13, i la Lluna abandonarà l’ombra a les 00:19 i la penombra a les 01:28. Serà segurament l’esdeveniment astronòmic que més interès despertarà a la nostra ciutat el 2018.

Entre les principals conjuncions de l’any 2018 podem citar:
– el 7 de gener, a les 03:40UTC, Mart i Júpiter es trobaran a 0,2º.
– 13 de gener, a les 08UTC, Mercuri arribarà 0,7º de Saturn.
– el 5 de març, a les 18:28UTC, Venus i Mercuri es trobaran a 1,4º.
– el 2 d’abril, a les 11:53UTC, Mart i Saturn es trobaran a 1,3º.
– el 20 de juny, a les 02:21UTC, Venus passarà a 0,4ºN del Cúmul del Pessebre.
– el 14 de novembre, a les 23:14UTC, Venus passarà a 0,2ºS d’Spica.
– el 16 de novembre, a les 04:16UTC, la Lluna ocultarà Mart. Aquesta ocultació serà visible al sud de Sud-Amèrica i a l’Antàrtida Occidental.
– el 9 de desembre, a les 05:30UTC, la Lluna ocultarà Saturn. Aquesta ocultació serà visible a la Sibèria Oriental.
– el 21 de desembre, a les 20UTC, Mercuri arribarà a 0,8º de Júpiter.

Les màximes elongacions de Mercuri seran l’1 de gener (matutina, 23º), el 15 de març (vespertina, 18º), el 29 de maig (matutina, 27º), el 12 de juliol (vespertina, 26º), el 26 d’agost (matutina, 18º), el 6 de novembre (vespertina, 23º) i l’11 de desembre (matutina, 21º).

Venus comença l’any amb una conjunció superior el 9 de gener. Passa, doncs, a ésser estel vespertí, categoria en la qual assolirà la màxima elongació el 17 d’agost (46º). El 2 d’octubre farà la conjunció inferior, que el tornarà al cel matutí.

L’oposició de Mart tindrà lloc el 27 de juliol, que el durà a 0,386 UA de la Terra (la màxima aproximació des del 2003). Entre l’abril i el maig, doncs, hi haurà la finestra biennal de llançament, que aprofitarà la missió InSight.

Les oposicions de Júpiter i Saturn tindran lloc, respectivament, el 9 de maig i el 27 de juny. La de Neptú serà el 7 de setembre i la d’Urà el 24 d’octubre

De les pluges d’estels indicarem les quadràntides (3 de gener, 20UTC), les lírides (22 d’abril, 18UTC), les eta-aquàrides (5 de maig, 07UTC), les delta-aquàrides (28 de juliol, 09UTC), les perseides (13 d’agost, 01UTC), les oriònides (21 d’octubre, 17UTC), les S-tàurides (5 de novembre, a les 18UTC), les N-tàurides (12 de novembre, a les 17UTC), les lleònides (17 de novembre, a les 23UTC), les gemínides (14 de desembre, a les 12UTC) i les úrsides (22 de desembre, a les 21h).

Pel que fa a la cosmonàutica, esmentarem:
– el març la NASA té previst el llançament del TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite). Aquesta telescopi orbital monitoritzarà 200.000 estels a la recerca de trànsits planetaris.
– el 5 de maig, la NASA aprofitarà la finestra de llançament esmentada cap a Mart per a la missió InSight (Interior Exploration Using Seismic Investigations, Geodesy and Heat Transport). La missió implantarà una estació geològica i meteorològica.
– el mes d’agost, la NASA té previst el llançament de la Parker Solar Probe. Aquesta missió cercarà una òrbita excèntrica, que li permeti acostar-se al Sol a 0,04 UA.
– el mes d’octubre l’ESA i la JAXA tenen previst el llançament de BepiColombo. Aquesta doble missió arribarà a Mercuri a final del 2025, moment en el que quedaran en òrbita el MPO i el MMO.
– al final del 2018 SpaceX té prevista una missió tripulada a la Lluna. Si la fa, serà la primera missió tripulada que va més enllà de la baixa òrbita terrestre en els darrers 45 anys. Per la seva banda, la JAXA té programada una altra missió lunar, la SELENE-2, aquesta sense tripulació, però que inclourà un satèl·lit, una estació de superfície i un ròver.

El nostre 2018 i els altres

Els fets escaiguts a Catalunya el darrer trimestre del 2017 no podran valorar-se plenament fins ben entrat en el 2018, quan la pràctica quotidiana de la majoria social decideixi realment, més enllà dels resultats electorals del 21 de desembre, el curs que cal prendre. Sens dubte, aquesta decisió, més que de consensos, partirà de la correlació de forces contraposades.

Esportivament, el nostre 2018 girarà al voltant del 21a Copa del Món de la FIFA, que es jugarà a Rússia. Hi competiran 32 equips, 14 de la UEFA, 5 de la CONMEBOL, 5 de la CAF, 5 de l’AFC i 3 de la CONCACAF. El primer partit enfrontarà al Luzhniki Stadium, Rússia i Aràbia Saudita, el 14 de juny, com si volgués ésser una imatge de les confrontacions geopolítiques dels nostres dies. La final serà el 15 de juliol.

Pel que fa al moviment olímpic, entre el 9 i el 25 de febrer tindrà lloc a Pyeongchag l’Olimpiada d’Hivern

Si fem una ullada al calendari electoral tenim:
– gener: eleccions presidencials a la República Txeca, a Xipre i Finlàndia.
– febrer: eleccions presidencials a Costa Rica i a Armènia. Eleccions legislatives a Barbados, Djibouti i Mònaco.
– març: eleccions generals a Sierra Leone. Eleccions presidencials a Rússia. Eleccions legislatives a Líbia. Eleccions al Senat de Pakistan. Eleccions municipals als Països Baixos. Referèndum a Guatemala sobre si confiar la qüestió de Belize al Tribunal Internacional de Justícia.
– abril: eleccions presidencials a Montenegro. Eleccions generals a Paraguai. Eleccions legislatives a Bhutan, a Fiji i a Gabon.
– maig: eleccions presidencials a Colòmbia i a Egipte. Eleccions legislatives al Líban, a Hongria i a Itàlia.
– juliol: eleccions generals a Mèxic. Eleccions legislatives a Afganistan i a Cambodja.
– setembre: eleccions legislatives a Suècia, a Camerun i a Pakistan.
– octubre: eleccions presidencials al Brasil, a l’Azerbaijan, a Camerun, a Geòrgia i a Veneçuela. Eleccions generals a Bòsnia-i-Hercegovina, a Luxemburg i a Malàisia.
– novembre: les mid-term elections dels Estats Units tindran lloc el 6 de novembre, i se les considera un plebiscit sobre els dos primers anys de la presidència de Trump. També hi haurà eleccions legislatives a Moldova i a Tailàndia, i presidencials a les Maldives. I referèndum d’independència Nova Caledònia.
– desembre: eleccions generals a Congo-Kinshasha. Eleccions legislatives a Togo.

Per miserable que sembli el nostre 2018, crec que és millor que no pas el 2018 de Rollerball (1975). La concentració monopolística de riquesa és més estètica entre nosaltres, més dissimulada. En conseqüència també ho és l’entreteniment. Els espectadors de rollerball gaudeixen d’aquest esport de contacte violent, i idolatren a les grans estrelles, tota vegada que també senten una Schadenfreude quan les veuen caure. El rollerball, entre nosaltres, pren formes més sofisticades de pànic moral, d’hipocresia cínica i d’escepticisme davant de l’esforç propi i aliè.

El pòster de “Rollerball” deia que “en un futur no tan distant, no hi haurà guerres, però hi haurà rollerball”.

D’altra banda, la nostra exploració oceanogràfica va amb bolquers en comparació amb la primera temporada de SeaQuest DSV (1993), que era ambientada justament en el 2018. També hem de dir que no som tan desesperats de recursos naturals… De moment.

Publicat dins de General | Envia un comentari