La difusió del primer neolític a la Mediterrània Occidental: quatre modelitzacions

Segons les dades arqueològiques l’expansió del Neolític a Europa tingué lloc a una taxa mitjana de 1 km cada any. No obstant, a la Regió Mediterrània Occidental hom constata una taxa més ràpida. Neus Isern, João Zilhão, Joaquim Fort i Albert J. Ammerman han modelitzat aquesta expansió. En un article a la revista PNAS conclouen que la navegació de cabotatge explica la ràpida difusió del neolític en la Mediterrània Occidental i la Península Ibèrica.

Dels quatre models contemplats, el quart és el que més s’ajusta a les dades arqueològiques

2500 km en 3 segles

Neus Isern i Joaquim Fort són membres del Laboratori de Sistemes Complexos i del Departament de Física de la Universitat de Girona. João Zilhão és investigador del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Albert J. Ammerman és membre del Department of Classics de la Colgate University, de Hamilton (NY). El punt de partida és la discrepància entre la taxa de difusió del Neolític a la Mediterrània Occidental quan se la compara amb la taxa general d’Europa. Si a Europa, la velocitat de difusió de 100 km en un segle, a la Mediterrània Occidental el neolític es difongué en una distància de 2500 km en tan sols tres segles (mitjans dels V mil·lenni a.C.). Aquesta taxa vuit vegades superior ha estat atribuïda a la navegació.

Isern et al. han desenvolupat un model computacional per identificar els elements i mecanismes principals de la difusió neolítica i estimar els valors de difusió que produeixen. Aquests valors, alhora, es contrasten amb la datació dels primers jaciments neolítics de la Península Ibèrica i zones adjacents.

D’acord amb el model que més s’ajusta a les datacions, Isern et al. conclouen que:
– la navegació és nececessària per aconseguir prediccions de difusió compatibles amb les datacions arqueològiques. La taxa de navegació seria de 300 km per generació.
– les prediccions més ajustades s’aconsegueixen amb un model de dispersió litoral basat en navegacions de cabotatge.
– el protagonisme de la ràpida difusió del neolític a la regió recau en el viatges marins de llarga distància. La interacció amb la població mesolítica autòctona per part dels pobles neolítics hauria tingut un paper menor en la difusió.

Lligams:

Modeling the role of voyaging in the coastal spread of the Early Neolithic in the West Mediterranean. Neus Isern, João Zilhão, Joaquim Fort, and Albert J. Ammerman. PNAS 114: 897-902 (2017).

Els desplaçaments marítims van impulsar la ràpida expansió del neolític pel Mediterrani occidental (UB Notícies).

Els neolítics van viatjar més ràpid per mar. Àlex Milian. El Temps.



Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

Paleogenètica de càlculs dentals: una finestra oberta als neandertals

Paleogenètica: Laura S. Weyrich, Keith Dobney i Alan Cooper dissenyaren una recerca per obtindre seqüències genètiques de placa dental calcificada (càlculs) assignables a l’Homo neanderthalensis. Els resultats d’aquesta recerca apareixen ara en forma d’article a la revista Nature i ens forneixen dades sobre els hàbits alimentaris dels neandertals.

El crani “La Chapelle-aux-Saints 1”, especimen tipus de “Homo neanderthalensis”, descrit el 1908

Recol·lecció d’especimens

Alan G. Morris, Kurt W. Alt, David Caramelli, Veit Dresely, Milly Farrell, Michael Francken, Neville Gully, Wolfgang Haak, Karen Hardy, Katerina Harvati, Petra Held, John Kaidonis, Carles Lalueza-Fox, Marco de la Rasilla, Antonio Rosas, Patrick Semal, Arkadiusz Soltysiak, Donatella Usai i Joachim Wahl han fornit les mostres per a l’estudi i han ajudat a interpretar els objectes arqueològics associats.

Els experiments (extracció, seqüenciació) els realitzà Weyrich, al Australian Centre for Ancient DNA de la Universitat d’Adelaida (Austràlia del Sud). En l’anàlisi bioinformàtica, a més de Weyrich, participaren Sebastian Duchene, Edward C. Holmes, Julien Soubrier, Bastien Llamas, James Breen, Luis Arriola, Andrew G. Farrer i Alan Cooper. Daniel H. Hudson desenvolupà algunes de les eines bioinformàtiques utilitzades. La rellevància mèdica de les dades fou analitzada per Neville Gully, John Kaidonis i Grant Townsend. Weyrich i Cooper redactaren l’article, que fou revisat pels altres autors. Tramès a la revista Nature el 2 d’agost del 2016, fou acceptat per publicà el 30 de gener, i publicat ahir 8 de març.

Disparitat entre regions

Els càlculs dentals de la Grotte de Spy (Jempee-sur-Samber, Namur, Valònia) assenyalen una dieta neandertal altament basada en carn: rinoceront llanut, mufló salvatge, etc. En canvi, les restes de la Cueva del Sidrón (Piloña, Astúries) ofereixen un perfil genètic que indica una dieta pràcticament vegetariana: bolets, pinyons de pi, molza.

Pel que fa a les comunitats bacterianes orals, les diferències entre Spy i El Sidrón són notables.

Un dels individus de El Sidrón, que va viure fa 48.000 anys, mostrava un abscès dental i patiria una infecció crònica d’Enterocytozoon bieneusi. El seu càlcul dental indica que hauria consumit escorça d’arbre rica en àcid salicílic i fongs del gènere “Penicillium”. Els autors ho qualifiquen de “auto-medicació”. En el càlcul dental d’aquest individu s’ha pogut reconstruir el genoma gairebé complet de Methanobrevibacter oralis.

Els autors consideren que “l’ADN preservat en càlculs dentals representa una font notable d’informació sobre el comportament i salut d’antigues espècies hominines i alhora un sistema únic que és útil en l’estudi de l’evolució microbiana a llarg termini“.



Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Envia un comentari

Set planetes per a l’estel TRAPPIST-1

En el 2010 entrà en funcionament a l’Observatori Euroxilè de La Silla el “TRAnsiting Planets and PlanetesImals Small Telescope-South” (TRAPPIST). El primer estel que estudià en la recerca de trànsits planetaris, TRAPPIST-1, és un estel de la constel·lació de l’Aiguader, a tocar del límit de Peixos. És un estel nan vermell ultra-fred, situat a uns 12 parsecs (39 anys-llum) del nostre Sistema Solar, i amb entrada en el catàleg 2MASS (2MASS J23062928-0502285). Gillon et al. (2016) estimaren l’existència de tres planetes de mida similar a la Terra orbitant al voltant de TRAPPIST-1. El sistema de TRAPPIST-1 fou estudiat després amb diversos instruments, entre ells el telescopi orbital d’infraroig Spitzer. Les observacions amb Spitzer han donat lloc a una presentació a NASA.gov, en la qual s’ha comunicat la detecció de set planetes rocallosos. D’aquests set planetes, tres se situarien en l’anomenada “zona habitable”. Un d’aquests tres, el més interior, possiblement amb rotació síncrona, presenta indicis de ser un planeta rica en H2O.

El telescopi TRAPPIST

Els planetes detectats en el 2016, foren el b, c i d, tots situats en la zona “càlida” del Sistema Solar. Els tres situats en la “zona habitable” serien l’e, f i g. TRAPPIST-1e és el que desperta més interès. El seu període orbital és d’uns 6 dies, i rep una irradiació similar a la que rep la Terra.

Gillon et al. (2017) ens parlen de set planetes. Els sis planetes interiors mostren ressonància orbital (amb períodes de 1,51, 2,42, 4,04, 6,06, 9,21 i 12,35 dies), cosa que indicaria que serien planetes que haurien migrat des d’òrbites més exteriors. Atenent als nivells de radiació de l’estel (baixos però sense les flamarades habituals de la majoria de nans vermells), els set planetes tindrien temperatures d’equilibri compatibles amb un estat líquid per a l’aigua superficial.

Aquesta seria la llista de planetes:
– TRAPPIST-1b: S’han registrat 37 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,011 UA. El radi planetari seria un 8,6% superior al de la Terra, i la massa un 15% inferior (densitat = 0,66). La temperatura superficial d’equilibri seria de 400 K.
– TRAPPIST-1c: S’han registrat 29 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,015 UA. El radi planetari seria un 5,6% superior al de la Terra, i la massa un 38% superior (densitat = 1,17). La temperatura superficial d’equilibri seria de 342 K.
– TRAPPIST-1d. S’han registrat 9 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,021 UA. El radi planetari seria un 23% inferior al de la Terra i la massa un 59% inferior (densitat = 0,89). La temperatura superficial d’equilibri seria de 288 K.
– TRAPPIST-1e. S’han registrat 7 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,28 UA. El radi planetari seria un 8% inferior al de la Terra i la massa un 38% inferior (densitat = 0,8). La temperatura superficial d’equilibri seria de 251 K.
– TRAPPIST-1f. S’han registrat 4 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,037 UA. El radi planetari seria un 5% superior al de la Terra i la massa un 32% inferior (densitat = 0,60). La temperatura superficial d’equilibri seria de 219 K.
– TRAPPIST-1g. S’han registrat 5 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,045 UA. El radi planetari seria un 13% superior al de la Terra i la massa un 34% superior (densitat = 0,94). La temperatura superficial d’equilibri seria de 199 K.
– TRAPPIST-1h. S’ha registrat 1 únic trànsit. La distància mitjana a l’estel és de 0,063 UA. El radi planetari seria un 24% inferior al de la Terra. No s’ha pogut estimar encara la massa planetària.

Hom suposa que tots els set planetes segueixen un període de rotació sincrònic a la translació. Això fa que el punt subsolar sigui més o menys fix en la superfície planetària, generant dos hemisferis permanentment diürns i nocturns. TRAPPIST-1b rep un nivell d’irradiació 4,3 vegades superior al de la Terra, mentre TRAPPIST-1h rebria tan sols un 13%. Els tres planetes interiors (b,c,d) segurament han desenvolupat un efecte hivernacle disparatat (com Venus). En canvi, els planetes exteriors (e,f,g) podrien tindre oceans d’aigua si és que hi ha prou H2O disponible. Noves observacions aniran encaminades a conèixer quelcom de l’atmosfera d’aquests set planetes.



Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Com els fibroblasts associats a tumors atorguen invasivitat a les cel·lules canceroses

En els darrers anys el coneixement de les bases moleculars i cel·lulars de la invasivitat dels tumors malignes i dels processos de metàstasi ha rebut un considerable impuls. Els fibroblasts associats a tumors (CAFs), encara que ells mateixos són cel·lules no-tumorals, promouen la invasivitat i la metàstasi de cèl·lules tumorals. Un grup d’investigadors de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i del Francis Crick Institute de Londres ha estudiat el mecanisme físico-químic que hi ha al darrera de l’acció dels CAFs. En un article a Nature Cell Biology mostren el rol de l’adhesió cel·lular mecànicament activada mediada per E-cadherina i N-cadherina en aquest procés.

Un assaig tridimensional d’invasivitat de cel·lules tumorals ha permès Labernadie et al. identificar les molècules d’adhesió a través de les quals els fibroblasts associats a tumor obren pas a les cel·lules canceroses

Un assaig tridimensional de la invasivitat tumoral

Anna Labernadie i Xavier Trepat, de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i Erik Sahai, de The Francis Crick Institute dissenyaren els experiments encaminats a estudiar com els fibroblasts associats a tumors els atorguen invasivitat. Takuya Kato, del Francis Crick, hi va fer aportacions ulteriors a aquest disseny. Mentre Kato conduïa els experiments esfereoïdals (3D) d’invasió i generava línies cel·lules A431 KO, Labernadie realitzà el gros de la feina experimental. Els assaigs de citometria magnètica foren dissenyats i realitzats a l’IBEC, amb la intervenció de Labernadie, Alberto Elosegui-Artola, Victor González-Tarragó i Pere Roca-Cusachs. Per a l’anàlisi de la força exercida pels fibroblasts es va utilitzar el programari que desenvoluparen a l’IBEC Agustí Brugués i Xavier Serra-Picamal. Les anàlisis de PCR quantitativa es van fer al Crick Institute, a càrrec de Stefanie Derzsi. Les observacions amb el microscopi de reconstrucció òptica estocàstica (STORM) les feren a l’IBEC Labernadie i Lorenzo Albertazzi. Des de la Unitat de Biofísica i Bioenginyeria de la Facultat de Medicina de la UB, Jordi Alcaraz forní fibroblasts associats a tumors de pacients amb carcinoma de pulmó (NSCLC). Aquests cultius primaris foren tramesos al Crick Institute, dels quals Esther Arwert prengué imatges i anàlisis, mentre Anne Weston en feia microelectrografies.

Labernadie, Sahai i Trepat redactaren l’article a partir de les comunicacions dels seus col·laboradors. L’article fou rebut a Nature Cell Biology el 17 de novembre del 2016. Després d’un procés de revisió fou acceptat el 18 de gener del 2017, i publicat de manera avançada el 20 de febrer, amb ressò de la premsa general.

Adhesió cel·lular i força mecànica

Segons Labernadie et al., els fibroblasts associats a tumor exerceixen la força física damunt de les cèl·lules canceroses que en permetrà la invasió col·lectiva. La transmissió d’aquesta força mecànica és possible gràcies a l’adhesió entre fibroblasts i cèl·lules tumorals. Concretament es tracta d’una adhesió heterofílica entre la N-cadherina de la membrana dels fibroblasts i la E-cadherina de la membrana de les cèl·lules tumorals.

Aquesta adhesió intercel·lular és mecànicament activa. Sotmesa a la força, desencadena una senyalització cel·lular que condueix al recrutament de beta-catenina. D’aquesta manera hi ha un reforçament de l’adhesió intercel·lular a través de la interacció resultant entre alfa-catenina i vinculina.

Els experiments de Labernadie et al. mostren que si hom impedeix l’adhesió entre E-cadherina i N-cadherina, els fibroblasts perden la capacitat de guiar la migració cel·lular col·lectiva i les cel·lules tumorals perden la capacitat invasiva. Sense formar part de l’adhesió intercel·lular, l’acció de la N-cadherina du els fibroblasts a dissociar-se de les cèl·lules tumorals.

Tot i el rol central que semblen tindre la E-cadherina i la N-cadherina, en la interacció entre fibroblasts i cel·lules tumorals també participen nectines i afadines.

Les mostres procedents de biòpsies realitzades per Jordi Alcaraz assenyalen l’existència en carcinomes de pulmó d’adhesions heterotípiques entre les cèl·lules epitelials tumorals i fibroblasts associats al tumor.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

Runyon, Stern, Lauer, Grundy, Summers i Singer proposen una definició geofísica de planeta

Amb motiu de la Lunar and Planetary Science Conference, K. D. Runyon, S. A. Stern, T. R. Lauer, W. Grundy, M. E. Summers i K. N. Singer presenten una nova definició geofísica de planeta. Els sis investigadors participen en la missió New Horizons i elaboren la seva definició en funció d’una qüestió que els fan sovint: “Per què vau enviar la New Horizons a Plutó si ja no és un planeta?“.

Runyon et al. proposen una definició geofísica, és a dir centrada en la propietats físiques intrínseques de l’astre més que no pas en les seves propietats orbitals extrínseques. Plutó, en essència, fou bandejat per l’IAU de la categoria de planeta per raons orbitals, bo i que la raó de fons fos la descoberta d’altres cossos transneptunians de mides similars.

Vet ací la definició de Runyon et al.:

Un planeta és un cos massiu sub-estel·lar que no ha sofert mai fusió nuclear i que té un gravitació pròpia suficient per assumir una forma esferoïdal adequadament descrita amb un el·lipsoide triaxial, amb independència dels seus paràmetres orbitals

Aquesta definició diferencia, d’una banda, planeta i estel (referència a la fusió nuclear), i d’altra banda, planeta i asteroide (referència a l’el·lipsoide).

Per la banda de dalt, la referència a la fusió nuclear exclou clarament els estels i els objectes estel·lars que en el seu moment van sofrir aquest procés (nans blancs, estels de neutrons, forats negres). Però, en principi, els nans bruns haurien de ser considerats planetes.

Per la banda de sota, la referència a l’el·lipsoide triaxial, exclou els asteroides. Els finolis diran, però, que ni tan sols la Terra s’adapta perfectament a un el·lipsoide triaxial.

L’etimologia de planeta

Algú arrufarà el nas considerant que “planeta” és un terme d’origen grec que assenyala “moviment”. Això fa que alguns vinculen el caràcter de planeta a orbitar al voltant d’un estel. Així fan mala cara de incloure-hi nans bruns i altres astres que es trobin en l’espai interestel·lar. O que la definició inclogui satèl·lits de planetes.

Però també aquests cossos són “planetes” en el sentit del terme de moviment. Al capdavall, tots els astres són en moviment en un marc de referència galàctic. I els satèl·lits si bé orbiten un planeta, també orbiten de manera secundària l’estel que orbita el seu planeta primari.

Etimològicament, doncs, tots els astres, estels inclosos, són planetes. Algú podria sentir-se temptat d’introduir altres termes. Per comptes d’estels/planetes, la contraposició helions/geons o coses d’aquest estil.

La definició de la Unió Astronòmica Internacional del 2006 s’ha fet obsoleta?

Literalment, la definició de l’IAU del 2006 suggeriria que tan sols serien planetes els que orbiten (directament) el nostre Sol. Queden fora, doncs, no tan sols els planetes interestel·lars, sinó també els planetes extrasolars.

La definició també feia referència a l’aclariment orbital. Però dels vuit planetes oficials cobreix aquesta condició si atenem. N’hi ha prou a pensar en tots els asteroides que creuen l’òrbita de la Terra. Els planetes exteriors tenen, d’altra banda, molta més dificultat per complir aquesta exigència.

Més de 100 planetes en el nostre Sistema Solar/p>

La definició presentada atorgaria la categoria de planeta a uns 110 cossos del Sistema Solar. L’actual de l’IAU és de vuit planetes.

Entre els 110 planetes del Sistema Solar hi ha dos gegants gasosos, dos gegants glacials, quatre gegants rocosos, una vintena de planetes secundaris, un del cinyell de Piazzi i una vuitantena del cinyell de Kuiper. Aquest darrer nombre és el que és obert a crèixer amb noves descobertes.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

El gènere Methylobacterium és el més abundant entre els bacteris de l’aeroplàncton del Metro de Barcelona

La nota de premsa de Metro Barcelona sobre el catàleg de microorganismes en l’aire ha tingut un notable ressò mediàtic. L’onada de fred, acompanyada d’una onada d’infeccions respiratòries, estimula l’interès per aquestes coses. La nota de premsa fa referència especialment a l’article que Triadó-Margarit et al. publiquen a Indoor Air (International Journal of Indoor Environment and Health).

L’aeroplàncton del Metro de Barcelona

En aquest catàleg s’examinà la composició i abundància en l’espai i el temps de bioaerosols recollits en el Metro de Barcelona durant un període fred.

Mitjançant PCR quantitativa s’obtingueren dades d’abundància dels microorganismes següents:
– bacteris. La càrrega bacteriana de l’aire de metro és relativament elevada, de 104 bacteris/m3.
Aspergillus fumigatus.
– virus de la grip (influenza A i B).
– rinovirus.

La composició i biodiversitat de comunitat bacteriana

Mitjançant la piroseqüenciació del gen ribosomal 16S, Triadó-Margarit et al. identifiquen els grups taxonòmics que integren la comunitat bacteriana dels bioaerosols de metro.

Les comunitats bacterials del bioaerosol se superposen en gran mesura als microorganismes que trobem en tres, andanes o vestíbuls. El gros pertanyen, però, a un nombre reduït de taxa, dels quals el gènere més freqüent és Methylobacterium. Els gèneres bacterians associats a l’espècie humana no arriben al 2% de les seqüències detectades. Triadó-Margarit et al. conclouen en aquest sentit que “els passatgers no són la principal font de bioaerosols en el Metro de Barcelona“.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

Bon any 2017, primer centenari de l’octubre vermell

En efecte, el 2017 és el centenari del cicle revolucionari rus del 1917 que, d’una manera o d’una altra, ha marcat l’imaginari polític de les darreres deu dècades. Fa cent anys poques persones haurien previst la cadena d’esdeveniments que s’havien de seguir a Rússia en qüestió d’11 mesos. Però la Primera Guerra Mundial ja anava d’això, de desgast de l’enemic fins que aquest desgast es traduís en una crisi social interna que forcés la pau. És clar que la Revolució del 1905, també relacionada amb una guerra, la russo-japonesa, havia posat de manifest les forces que es desfermarien en el 1917. Rússia, com els altres països ortodoxos, retenien llavors encara el calendari julià la qual cosa explica que la Revolució de Febrer tingués lloc el 8 de març del 1917 (en el compte gregorià, coincident amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora) i que la Revolució d’Octubre tingués lloc el 7 de novembre del 1917 (25 d’octubre en el compte julià). Des del mateix moment dels fets una intensa literatura ha provat de caracteritzar la Revolució d’Octubre. No faltaran veus que, amb l’experiència de les dues darreres dècades, diran que la veritable revolució fou la de Febrer, que foragità l’autocràcia tsarista. D’altres, assenyalaran que les consignes de febrer, de Pau, Terra i Treball no haurien pogut ser avançades sense l’Octubre. Dins i fora del moviment comunista veurem en els propers mesos desfilar anàlisis sobre allò que s’anomena el cicle d’octubre, la història del partit bolxevic i de l’estat soviètic. Els diferents corrents repetiran en quin moment el cicle d’octubre degenerà o fou revisat, o patí un Termidor o un Brumari o una directa Restauració. Pels incomodats pel debat hi ha un altre centenari, el Cinquè Centenari de la Reforma Luterana, és a dir quan Martinus Luther trameté una “Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum” al seu arquebisbe. No és la primera vegada que hi ha una coincidència d’aquestes característiques, doncs en el 1983 fou alhora el Primer Centenari de la Mort de Karl Marx (5 de maig) i el Cinquè Centenari del Naixement de Luter (10 de novembre), amb els equilibris corresponents que es feren, per exemple, a la República Democràtica d’Alemanya.

Assemblea del Soviet de Petrograd

2017: L’Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament

L’Assemblea General de Nacions Unides adoptà el desembre del 2015 una resolució per declarar l’any 2017 com a Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament.

L’organització de l’Any Internacional 2017 va a càrrec de l’Organització Mundial del Turisme de Nacions Unides (UNWTO). La UNWTO promou un turisme que sigui impulsor del creixement econòmic, del desenvolupament inclusiu i de la sostenibilitat ambiental. En el 1999 l’Assemblea General de la UNWTO adoptà un Codi Global d’Ètica del Turisme, la supervisió i avaluació del qual va a càrrec, des del 2004, del Comitè Mundial sobre Ètica del Turisme. El decàleg del Codi Global era el següent:
1- La contribució del turisme a la comprensió i respecte mutus entre pobles i societats.
2- El turisme com a vehicle per a la realització individual i col·lectiva.
3- El turisme com a factor de desenvolupament sostenible.
4- El turisme com a usuari de l’herència cultural de la humanitat i com a contribuïdor de la seva promoció.
5- El turisme com a activitat benèfica per als països i comunitats hostes.
6- Les obligacions dels actors implicats en el desenvolupament del turisme.
7- El dret al turisme.
8- La llibertat de moviments dels turistes.
9- Drets dels treballadors i emprenedors en la indústria turística.
10- Implementació dels principis del Codi Global d’Ètica per al Turisme.

En el marc d’aquesta concepció, el turisme seria un dels instruments dels Objectius del Desenvolupament Sostenible de l’Agenda de Nacions Unides per al 2030, que es resumeixen en posar fi a la pobresa, protegir el planeta i garantir la prosperitat per a tots. En termes de patrimoni natural i històric, hom cita sovint el turisme com l’element “valoritzador” en una economia global de mercat. En termes més generals, el turisme és vist com un potencial redistribuïdor de riquesa. Ara bé, les realitats de l’impacte ambiental i social del turisme de masses en localitats concretes posa en entredit aquesta imatge. És per això que s’afegeix l’etiqueta de “sostenible”.

L’Any Internacional 2017 vol servir per remarcar el rol del turisme en cinc àrees cabdals:
– el creixement econòmic inclusiu i sostenible.
– la inclusivitat social, l’ocupació i la reducció de pobresa.
– l’eficiència de recursos, la protecció ambiental i el canvi climàtic.
– els valors culturals, la diversitat i el patrimoni.
– la comprensió mútua, la pau i la seguretat.

L’any 2017 gregorià i els altres

L’any 2017 e.c. és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical A (car comença en diumenge). Arrencarà en la data juliana de 2458018,5 i en el segon Unix de 1483228800. De fet, el segon Unix 1,5·109 exacte s’escaurà a les 02:40UTC de la matinada del 14 de juliol del 2017. En el compte llarga maia l’any 2017 arrenca el 13.0.4.11.6. En termes de l’ISO 8601 la primera setmana del 2017 és la que arrenca el 2 de gener i la darrera setmana, la que farà 52, conclourà el diumenge 31 de desembre del 2017. La Lluna començarà l’any amb poc menys de 3 dies d’edat, i el Diumenge de Pasqua no tindrà lloc fins el 16 d’abril. Enguany la Pasqua gregoriana coincidirà amb la juliana i amb l’hebrea (que s’escaurà l’11 d’abril).

L’any 2017 és l’any 2055 de l’era, l’any 2770 de la fundació de Roma i l’any 3183 de la Nostra Senyora de la Discòrdia. L’Any Nou Xinès s’escaurà el 28 de gener, mantenint-nos en l’era del foc i passant al signe del gall (丁酉年 ). Segons el Calendari Hebreu, entrarem en l’any 5778 del món el 17 de març del 2017. L’equinocci vernal del 2017 també marcarà l’inici de l’any 174 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2017 marcarà l’inici de l’any 7526 del món segons el còmput bizantí, l’any 2010 de l’encarnació segons el còmput etíop i l’any 1734 dels màrtirs segons el còmput alexandrí i l’any 226 de la república francesa. Per una d’aquelles coincidències el 22 de setembre arrencarà l’any 1439 de l’hèjira. En general, l’any 2017 correspon a l’any 6767 de la fundació d’Assur, el 4350 de l’era coreana, el 2967 de l’era amazic, el 2561 de l’era budista, el 1951 de l’era javanesa, el 1466 de l’era armeniana, el 1424 de l’era bengalí, el 1379 de l’era birmana, el 1018 de l’era igbo, el 549 de l’era sikh, el 106 de l’era iutxe, el 106 de l’era republicana xinesa.

L’any 2017 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim acostament de la Terra al Sol, tindrà lloc el 4 de gener a les 14:18UTC (0,98331 UA). L’afeli s’escaurà el 3 de juliol a les 20:11UTC (1,01668 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 10:28UTC i el 22 de setembre a les 20:02UTC. Els solsticis es produiran el 31 de juny a les 04:24UTC i el 21 de desembre a les 16:28UTC.

Tindrem dos eclipsis solars, encara que cap dels dos serà visible des de Barcelona:
– el 26 de febrer del 2017 amb màxim a les 14:54:33UTC. Serà un eclipsi anul·lar, creuant una franja que anirà del sud de Xile fins a Zàmbia. Bé com a eclipsi anul·lar o parcial, serà visible tan sols a Sud-amèrica i a Àfrica. És l’eclipsi 29 dels 71 inclosos en el saros 140.
– el 21 d’agost del 2017 amb màxim a les 18:26:40UTC. Sens dubte serà un eclipsi força mediàtic, ja que la franja de totalitat creuarà els 48 estats contigus dels Estats Units d’Amèrica, des d’Oregon a Geòrgia. Com a eclipsi parcial serà visible a tota l’Amèrica del Nord. És l’eclipsi 22 dels 77 inclosos en el saros 145.

Tindrem lluna nova, a més del 28 de gener, el 26 de febrer, el 28 de març, el 26 d’abril, el 25 de maig, el 24 de juny, el 23 de juliol, el 21 d’agost, el 20 de setembre, el 19 d’octubre, el 18 de novembre i el 18 de desembre.

Tindrem dos eclipsis lunars:
– la nit del 10 a l’11 de febrer tindrem un eclipsi lunar penumbral (saros 114). A Barcelona veurem com la Lluna entra en la penombra a les 23:34 (hora oficial CEST) i acaba de sortir-hi a les 03:53 (hora oficial).
– la nit del 7 al 8 d’agost tindrem un eclipsi lunar parcial (saros 119). A Barcelona veurem tan sols la part final de l’eclipsi: la Lluna sortirà amb una petita franja de penombra a les 20:55 (hora oficial CEST), que es farà màxima a les 20.59, però que ja s’haurà esvaït del tot a les 21.18.

Entre les principals conjuncions de l’any podem citar:
– el 2 de gener, a les 09.20UTC, Venus se situarà a 2º al sud de la Lluna creixent.
– el 3 de gener, a les 06.47UTC, la Lluna creixent arribarà a ocultar Mart. Aquesta ocultació no la podrem veure a Barcelona.
– el 9 de gener a les 09hUTC, Mercuri se situarà a 6,7º de Saturn.
– el 9 de gener a les 14.07UTC, la Lluna passarà a 0,4º al nord d’Aldebaran.
– el 19 de gener, a les 05.26UTC, Júpiter arribarà a 2,7º al sud de la Lluna.
– el 24 de gener, a les 10.37UTC, Saturn arribarà a 3,7º al sud de la Lluna.
– el 31 de gener, a les 14.34UTC, Venus arribarà a 4,1ºN de la Lluna.
– l’1 de febrer a les 01.09hUTC, Mart a 2,3ºN de la Lluna.
– el 5 de febrer la Lluna passarà a 0,2º al nord d’Aldebaran.
– el 15 de febrer Júpiter a 2,7ºS de la Lluna.
– el 20 de febrer Saturn a 3,6ºS de la Lluna.
– l’1 de març a les 18.58UTC, Mart a 4,3ºN de la Lluna.
– el 5 de març la Lluna passarà a 0,2º al sud d’Aldebaran.
– 14 de març, a les 20.04h, Júpiter a 2,5ºS de la Lluna.
– el 20 de març, a les 10:49UTC, Saturn a 3,4ºS de la Lluna.
– l’1 d’abril, a les 08.50UTC, la Lluna passarà a 0,3ºN d’Aldebaran.
– el 10 d’abril, a les 21h20UTC, Júpiter a 2,2ºS de la Lluna.
– el 16 d’abril, a les 18h39UTC, Saturn a 3,2ºS de la Lluna.
– el 23 d’abril, a les 17h59UTC, Venus a 5,2ºN de la Lluna.
– el 7 de maig, a les 21:24UTC, Júpiter a 2,1ºS de la Lluna.
– el 13 de maig a les 23.07UTC, Saturn a 3,1ºS de la Lluna.
– el 22 de maig, a les 12:32UTC, Venus a 2,4ºN de la Lluna.
– el 24 de maig a les 01:20UTC, Mercuri a 1,6ºN de la Lluna.
– el 31 de maig, la Lluna passarà a 0,3ºS de Règulus.
– el 3 de juny a les 23.57UTC, Júpiter a 2,3ºS de la Lluna.
– el 10 de juny a les 01.25UTC, Saturn a 3,1ºS de la Lluna.
– el 20 de juny a les 21.13UTC, Venus a 2,4ºN de la Lluna.
– el 28 de juny a les 00.26UTC, la Lluna passarà a 0,1º al sud de Règulus.
– l’1 de juliol a les 07.28UTC, Júpiter a 2,7ºS de la Lluna.
– el 7 de juliol a les 3.34UTC, Saturn a 3,2ºS de la Lluna.
– el 10 de juliol, Mercuri passarà a 0,1ºN del Cúmul del Pessebre.
– el 19 de juliol a les 23.37UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
-el 20 de juliol a les 11.13UTC, Venus a 2,7ºN de la Lluna.
– el 25 de juliol a les 08.49UTC, la Lluna ocultarà Mercuri. A les 10.14UTC, la Lluna ocultarà Règulus.
– el 28 de juliol a les 20.15UTC, Júpiter a 3,1ºS de la Lluna.
– el 3 d’agost, a les 07.31UTC, Saturn a 3,5ºS de la Lluna.
– el 16 d’agost, a les 06.39UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
– el 19 d’agost, a les 04.45UTC, Venus a 2,2ºN de la Lluna.
– el 25 d’agost, a les 13.00UTC, Júpiter a 3,5ºS de la Lluna.
– el 30 d’agost, a les 14.23UTC, Saturn a 3,6ºS de la Lluna.
– el 5 de setembre a 00hUTC, Mercuri a 3,2º de Mart.
– el 12 de setembre, a les 12.09UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
– el 16 de setembre, a les 18hUTC, Mercuri a 0,1º de Mart.
– el 18 de setembre, a les 00.56UTC, la Lluna ocultarà Venus, i a les 23.22h, ocultarà Mercuri.
– el 22 de setembre a les 07.51UTC, Júpiter a 3,7ºS de la Lluna.
– el 27 de setembre a les 00.09UTC, Saturn a 3,5ºS de la Lluna.
– el 15 d’octubre a les 10.54UTC, la Lluna passarà a 0,2ºN de Règulus.
– el 17 d’octubre a les 10.04UTC, Mart a 1,8ºS de la Lluna.
– el 18 d’octubre a les 00.21UTC, Venus a 2,0ºS de la Lluna.
– el 24 d’octubre a les 11.54UTC, Saturn a 3,3ºS de la Lluna.
– l’11 de novembre a les 16.07UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN de Règulus.
– el 15 de novembre a les 00.40UTC, Mart a 3,2ºS de la Lluna.
– el 21 de novembre a les 00.34UTC, Saturn a 3,0ºS de la Lluna.
– el 7 de desembre a les 00h, Mercuri a 1,3º de Saturn.
– el 13 de desembre a les 16.27UTC, Mart a 4,2ºS de la Lluna.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 19 de gener (matutina, 24º), l’1 d’abril (vespertina, 19º), el 17 de maig (matutina, 26º), el 30 de juliol (vespertina, 27º), el 12 de setembre (matutina, 18º), el 24 de novembre (matutina, 22º).

Venus comença l’any com a estel vespertí, i assolirà la màxima elongació el 12 de gener (47º). El 25 de març farà conjunció inferior, i serà estel matutí, amb una elongació màxima el 3 de juny (46º). Tancarà l’any, doncs, com a estel matutí.

Les oposicions de Júpiter i Saturn tindran lloc, respectivament, el 7 d’abril i el 15 de juny. Neptú farà oposició el 5 de setembre i Urà el 19 d’octubre.

De les pluges d’estel indicarem les quadràntides (3 de gener, 14UTC), les lírides (22 d’abril, 12UTC), les eta-aquàrides (5 de maig, 01UTC), les delta-aquàrides (28 de juliol, 03UTC), les perseides (12 d’agost, 19UTC), les oriònides (21 d’octubre, 11UTC), les S-tàurides (5 de novembre, a les 11UTC), les N-tàurides (12 de novembre, a les 11UTC), les leònides (17 de novembre, a les 17UTC), les gemínides (14 de desembre, a les 06UTC) i les úrsides (22 de desembre, a les 15UTC).

Pel que fa a la cosmonàutica, destacarem:
– el 15 de setembre, la nau Cassini conclourà 13 anys d’exploració del sistema saturnià enfonsant-se en l’atmosfera de Saturn.
– el desembre serà llançada la missió TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA. Aquest telescopi orbital monitoritzarà la lluminositat de més de 200.000 estels durant dos anys, amb l’objectiu de captar possibles trànsits planetaris. Hom calcula que TESS podrà catalogar 1500 planetes, dels quals una tercera part tindran radis inferiors 12.000 km.
– el desembre serà llançada la missió CHEOPS (CHaracterising ExOPlanets Satellite), de l’ESA. Aquest telescopi orbital no es dedicarà tant a la descoberta d’exoplanetes com a l’estudi d’exoplanetes ja coneguts. L’objectiu és determinar amb més precisió el diàmetre d’exoplanetes.

El nostre 2017 i els altres

El 20 de gener del 2017, Donald Trump assumirà la presidència dels Estats Units d’Amèrica. S’inaugura una nova era de lideratges forts i personalistes? Presumiblement es parlarà molt dels “grans líders”, categoria que potser és abusada quan hom vol incloure des de Duterte a Putin. Però el cas és que, per exemple, en les eleccions presidencials franceses podem tenir un discurs fortament presidencialista amb candidatures com les de Le Pen, Fillon i Valls.

A casa nostra, sembla que els lideratges són més col·lectius. El 2017 sembla dominat en aquest cas pel “referèndum o referèndum”. Però aquesta cantarella de les jornades històriques pateix un cert desgast, i els cants de sirena de l’entesa i del diàleg volen desencoratjar les temptacions de ruptura.

Lideratges forts o consensos castradors. Vet ací el dilema que ens presenta el 2017. Contra aquestes simplicitats, també hi ha esforços de comptar amb la complexitat. L’Exposició Mundial d’Astana, que se celebrarà entre el 10 de juny i el 10 de setembre, voldrà tractar la qüestió de l’energia del futur. Potser arribaran a temps els de SyntheticYeast oferir el llevat de genoma sintètic que serà la base d’una nova forma de produir biocombustibles.

No ens podem queixar, però, en principi, del nostre 2017. En el 2017 de “Earth Defense Force 2017” (D3 Publisher, 2013) el jugador se les havia de veure amb el primer contacte amb una raça alienígena que resultava altament hostil. En el 2017 de “Cherry-2000” (1987), topem amb una societat postapocalíptica fragmentada, burocratitzada i hipersexualitzada. En el 2017 de “The Running Man” (1987), vivim en una societat marcada pel control policial i la censura cultural. A Barb Wire (1996), el 2017 era marcat per la Segona Guerra Civil Americana.

Fa vint anys, els guionistes de “Barb Wire” imaginaven una Amèrica del 2017 marcada per la guerra civil, amb una Barb Wire (Pamela Anderson) que provava de tirar endavant amb el seu club nocturn de Hammerhead, com si fos el Rick’s Cafe de Casablanca

Fa quaranta anys, Billy Joel escrigué i gravà “Miami 2017 (Seen the Lights Go Out on Broadway)”. Joel, natural del Bronx, llavors vivia a Los Angeles, des d’on seguia la difícil situació de les finances de la Ciutat de Nova York. Joel s’imaginà a 68 anys, el 2017, exiliat a Miami com tants d’altres nova-iorquesos, rememorant la destrucció apocalíptica de Nova York: l’apagada de llums de Broadway, l’enderrocament de l’Empire States, l’ensorrament dels ponts, la crema d’esglésies a Harlem. “That was so many years ago/before we all lived here in Florida/before the Mafia took over Mexico/there are no many who remember/they say a handful still survive/to tell the world about/the way the lights went out/and keep the memory alive”.

Publicat dins de General | Envia un comentari

Els resultats de l’assaig Ebola ça Suffit! a Conakry i altres localitats sobre el vaccí rVSV-ZEBOV

La revista Lancet publicava ahir els resultats finals de l’assaig Ebola Ça Suffit sobre el vaccí rVSV-ZEBOV. Aquest vaccí és un vaccí recombinant amb capacitat replicativa basat en el virus de l’estomatitis vesicular. Utilitza com a antigen la glicoproteïna de superfície de l’Ebolavirus Zaire. L’objectiu de l’assaig és conèixer la capacitat d’aquest vaccí per previndre la malaltia d’Ebola en persones que han estat en contacte primari o secundari de persones infectades recentment d’aquesta malaltia, que tants estralls ha causat a Guinea i a Sierra Leone.

Conakry

Un assaig dut a terme a Conakry, a Tomkolili i Bombali

L’assaig s’ha dut a terme a Conakry i a les vuit prefectures que envolten aquesta ciutat de la regió de Baixa Guinea, així com a Tomkolili i Bombali, en Sierra Leone.

El vaccí s’administrava en una única dosi intramuscular. La injecció, en el múscul deltoide, comportava la recepció de 2·107 unitats víriques.

Durant el període d’estudi (març-juliol del 2015), després de confirmar-se un cas de malaltia d’Ebola, els investigadors elaboraven una llista de totes les persones que havien en contacte amb la persona afectada, així com amb les persones que havien estat contacte amb els contactes primaris. Les persones elegibles per a rebre el vaccí havien d’ésser majors de 18 anys, no trobar-se ni en gestació ni donant pit, ni tinguent cap malaltia severa. Les persones que accedien a rebre el vaccí eren repartides aleatòriament en dos grups, un dels quals rebia era vaccinat immediatament i l’altre ho era 21 dies després. Pel que fa a les persones de 6-17 anys, encara que no entraren en l’estudi, també reberen l’oferta de vaccinar-se.

Com a resultat primari es fixà un període mínim de 10 dies per valorar si la persona vaccinada havia estat infectada amb el virus d’Ebola d’acord amb els resultats del laboratori.

Es tracta doncs d’un assaig de grups randomitzats, de marca oberta i basat en un anell de contactes i contactes de contactes de casos confirmats d’ebola en el laboratori. L’assaig va rebre el codi PACTR201503001057193 del Registre d’Assaigs Clínics Pan-Africà.

Els resultats

En total s’hi inclogueren 51 grups per a la vaccinació immediata, corresponents a 4539 contactes i contactes de contactes. D’aquestes 4539 persones, eren elegibles per participar en l’estudi, 3232. De les 3232 persones elegibles, consentiren de participar 2151 persones. La vaccinació immediata fou aplicada a 2119 persones.

Per a la vaccinació endarrerida de 21 dies, s’hi inclogueren 47 grups, corresponents 4557 contactes. Dels 4557, foren elegibles 3096, i d’aquests 3096, consentiren de participar 2539. El vaccí el rebren 2041 persones.

Del grup de vaccinació immediata, no hi hagué ni un sol cas d’Ebola. En l’altre grup, en 7 dels 47 cercles hi hagueren casos d’infecció, que afectaren 16 persones. Això dóna una eficàcia del vaccí del 100%.

Fora de l’estudi d’eficàcia, en 19 cercles, amb un total de 2745 contactes i contactes de contactes, dels quals eren elegibles 2006 persones, s’administrà el vaccí a 1677 de manera immediata. D’aquestes 1677 persones vaccinades, 194 eren infants. En cap de les persones vaccinades immediatament hi hagué cap cas d’ebola, la qual cosa reforça l’estimació del 100% d’eficàcia.

És remarcable el fet que la protecció vaccinal funcionés no tan sols entre les persones vaccinades sinó també en aquelles persones que no la reberen i que eren en contacte amb els vaccinats.

Un seguiment de fins a 84 dies

En total, en el marc de l’estudi, han rebut el vaccí 5837 persones (inclosos els 194 infants). Se n’ha fet un seguiment de fins a 84 dies. El 53,9% de les persones vaccinades reportaren algun efecte advers en els primers 14 dies després de rebre el vaccí, ja fos mal de cap (25,4%), fatiga (18,9%) o dolor muscular (13,1%). En 80 casos, hi hagueren reaccions adverses severes, dels quals tres casos haurien estat provocats pel vaccí: una reacció febril, una reacció anafilàctica i una grip.

El finançament

L’estudi ha rebut el finançament de l’OMS, de l’UK Wellcome Trust, de Médecins Sans Frontières, del Ministeri Noruec d’Afers Estrangers i del govern canadenc. L’estudi ha estat coordinat per la doctora Ana Maria Henao-Restrepo, sota la direcció del professor John-Arne Roettingen i la doctora Marie-Paule Kieny.

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

Els canvis d’arquitectura cerebral associats a la gestació

Elseline Hoekzema et al. publiquen a Nature Neuroscience un article que analitza els canvis duradors (>2 anys) en l’estructura cerebral associats a la gestació, analitzats a través de metodologies de neuroimatge. Hoekzema remarca com aquests canvis permeten reconèixer en una mostra de neuroimatges quines corresponen a dones gestants o que han sortit d’una gestació recent de les que no.

Elseline A. Hoekzema

Neuroimatges per resonància magnètica

L’objectiu d’aquest estudi era identificar canvis estructurals cerebrals associats a la gestació i a la maternitat/paternitat. Els experiments foren dissenyats per Elseline Hoekzema, Erika Barba-Müller, Susanna Carmona i Oscar Vilarroya, de la Unitat de Recerca en Neurociència Cognitiva (URNC) de la UAB. En el recrutament de voluntaris participaren Cristina Pozzobon, Florencio Lucco i Agustín Ballesteros, de la seu barcelonina de l’Institut Valencià d’Infertilitat (IVI), que alhora es feien càrrec de la informació clínica. Barba-Müller supervisà els terminis del projecte. Barba-Müller i Carmona, juntament amb Marisol Picado, també de la URNC, feren l’adquisició de dades. En l’adquisició de dades i la interpretació participaren la Universitat de Leiden (amb Hoekzema i Eveline A. Crone, a través del Laboratori de Cervell i Desenvolupament i de l’Institut de Cervell i Cognició de Leiden), el Departament de Bioenginyeria i Enginyeria Aeroespacial de la Universidad Carlos III de Madrid (amb Carmona i David García-García i Manuel Desco). L’anàlisi de dades fou a càrrec d’Hoekzema. Carmona i García-García feren, això sí, l’anàlisi d’àrea i de gruix. Hoekzema redactà els resultats, que fou després revisat per tots els altres autors. El trameteren a Nature Neuroscience el passat 24 de febrer. Acceptat el 15 de novembre, fou publicat el 19 de desembre, amb considerable ressò en la premsa (p.ex., amb article de Nicola Davis al Guardian).

Es tracta d’un estudi de cohort prospectiu, que durà 5 anys i 4 mesos. Com hem dit, el recrutament es va dur a terme a través de la seu de l’IVI a Barcelona. L’estudi era obert a dones nul·lípares, tant si tenien planificat provar de quedar en gestació com no, i a les seves parelles masculines. L’estudi fou aprovat pel Comitè Ètic d’Investigació Clínica de l’Institut Municipal d’Assistència Sanitària.

En total, foren seleccionats per a l’estudi 65 dones i 56 homes, els quals passaren per la primera sessió de ressonància magnètica. De les dones cap no havia experimentat una gestació prèvia, si més no, més enllà del tercer trimestre. Dels homes cap no havia estat pare. Uns altres critieris d’exclusió era el no patir condicions neurològiques o psiquiàtriques o tindre un historial de toxicomanies. D’aquestes persones selecciones, 43 dones i 37 homes tenien la intenció de ser pares durant l’estudi, a través dels tractaments de l’IVI. D’aquestes 43 dones, unes 25 quedaren en gestació, de les quals 20 ho feren dins del primer semestre de l’estudi, i les altres 5 en el segon. Els 32 participants (17 dones i 15 homes) que no reeixiren en el tractament de fertilitat ja no havien de continuar en l’estudi, però dues parelles optaren per continuar-lo, ara ja dins del grup control. Contràriament, dues parelles que formaven part del grup control passaren al grup gestacional degut a embarassos inesperats. Val a dir que 8 persones caigueren de l’estudi per incompareixença en la segona sessió (4), per problemes en la qualitat de les imatges (3) o per desenvolupar una reacció claustrofòbica dins de l’escànner (1).

En la mostra final consistí doncs en 25 dones primípares (F-PRG), 20 dones nul·lípares (F-CTR), 19 pares primerencs (M-PRG) i 17 homes (M-CTR) sense infants. Entre el grup PRG i el grup CTR no hi havia diferències d’edat o de nivell educatiu. La segona sessió de MRI es va fer després del part (de mitjana, unes 10 setmanes després del part). De les 25 dones primípares, 16 s’havien sotmès a tractament de fertilitat (12 a fecundació in vitro, de les quals 3 per donació d’òvul i 5 per injecció intracitoplàsmica d’esperma; 3 per inseminació intrauterina i 1 per transferència d’un embrió congelat). De les 25 gestacions, 2 resultaren de risc, una per complicacions renals i l’altra per síndrome antifosfolípid. Dels 25 parts (8 cesàries), 4 foren de bessonades (2 parelles mixtes de bessons, i 2 parelles de cada sexe). Dels 21 parts simples, 10 foren nois i 11 noies. Dels 25 parts, 2 foren prematurs i una de les 25 mares patí eclàmpsia durant el part. De les 25 mares, 16 practicaven lactància exclusiva en temps de la segona sessió de MRI. Una de les 25 mares patí depressió post-part.

Dos anys després del part les 25 mares de l’estudi foren cridades, però es descartaren les dones que havien experimentat una segona gestació, de manera que tan sols 11 mares hi prengueren part.

Totes les sessions de MRI es feren en el mateix escànner Philips 3T. Associats a les sessions es feren anàlisis de sang i tests cognitius (aprenentatge verbal, memòria de treball, reactivitat interpersonal).

El volum de matèria grisa

Els canvis més remarcables associats a la gestació consisteixen en una reducció del volum de matèria grisa (cossos neuronals) en diverses regions cerebrals vinculades a processos socials, com ara la “teoria de la ment”. La majoria d’aquests canvis persisteixen, si més no, dos anys després del part.

Comparació entre les dones nul·lípares i les dones unípares de l’estudi perl que fa al volum de matèria grisa en diferents regions cerebrals (solc temporal, frontal, fusiform). Els canvis tenen un caràcter simètric i afecten principalment la línia central cortical anterior i posterior, així com sectors específics de l’escorça prefrontal i temporal

Aquests canvis no eren afectats pel fet que la concepció fos natural o assistida amb un tractament de fertilitat.

La caiguda en matèria grisa en diferents localitzacions associada a la gestació era conservada dos anys després, excepte en el grup hipocampal

Els efectes en tests cognitius

Juntament amb les neuroimatges, els subjectes de l’estudi realitzaren diversos tests cognitius sobre memòria verbal i de treball. No s’observaren canvis associats a la maternitat o a la paternitat.

L’explicació dels canvis

Hoekzema et al. remarquen com els canvis s’associen específicament a la gestació, ja que no es registren en les parelles masculines. Així, suposen que els canvis cerebrals es deuen al procés biològic de la gestació, i particularment als nivells endògens d’hormones estereoidals sexuals. De fet ho comparen amb els canvis d’estructura cerebral associats a la pubertat (que revisaven en el 2011 Peper et al.), on els nivells elevats d’estradiol de les noies adolescents s’associen a pèrdues de volum de matèria grisa en regions similars a les que detecten Hoekzema et al. en la gestació.

En què consisteix, però, aquesta reducció de volum de matèria grisa? Amb les dades de MRI no és possible distingir entre els diversos processos cel·lulars i moleculars que poden ser responsables: canvis en el nombre de sinapsis, en el nombre de cèl·lules glials, el nombre de cel·lules neuronals, en l’estructura dendrítica, la vasculatura, el volum sanguini i la circulació locals, augment del nivell de mielinització, etc.

Per les àrees afectades, Hoekzema et al. creuen que “el cervell femení pateix durant la gestació una maduració o especialització ulterior de la xarxa neuronal per enfortir la cognició social“. Un aspecte de la cognició social és el sistema de la teoria de la ment, a través de la qual es reforça l’apreciació dels estats i processos mentals aliens. En les dades d’Hoekzema et al. detecten una correlació entre els canvis de volum de matèria grisa i el grau de vincle mare-infant detectat a través de les respostes del test corresponent.

Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Envia un comentari

Les condrites carbonàcies en la formació de molècules prebiòtiques en un medi de formamida/aigua

Origen de la vida: Una de les primeres etapes en l’origen de la vida és la síntesi abiòtica de les molècules orgàniques necessàries per a la formació dels primers sistemes pre- o protobiòtics. El famós experiment de Miller-Urey en el 1952 mostrà com era possible la síntesi d’un ampli ventall de molècules orgàniques a partir de substrats inorgànics en una atmosfera reductora sotmesa a descàrregues elèctriques. Observacions ulteriors ens han ensenyat la diversitat de molècules orgàniques existents en el medi interestel·lar en condicions abiòtiques. A mesura, però, que tenim més dades sobre les condicions de la Terra primigènia, apareix el repte d’explicar amb més detall els processos implicats en la formació de molècules prebiòtiques. Un exemple de la recerca que es fa actualment sobre la matèria ens l’ofereix un article a Scientific Reports que analitza en el laboratori la capacitat catalítica de diversos meteorits rics en condrites carbonàcies en la síntesi de nucleobases, aminoàcids i àcids carboxílics. L’estudi és el resultat d’una col·laboració entre el Departament de Biologia i Ecologia de la Universitat de Tuscia, a Viterbo, amb Ernesto Di Mauro i Raffaele Saladino, i del grup de Josep M. Trigo-Rodríguez & Carles E. Moyano-Cambero de l’Institut de Ciències Espacials (IEEC) de Bellaterra.

Tall del meteorit d’Allende, la condrita carbonànica més grossa mai trobada a la Terra, caiguda al nostre planeta el 8 de febrer del 1969. En el tall s’aprecien còndrules circulars, característiques d’aquest tipus de meteorits

El rol dels meteorits en l’origen de la vida

Encara no tenim una resposta satisfactòria sobre l’origen de la hidrosfera terrestre i molt menys encara sobre la biosfera. En les darreres dècades ha crescut l’opinió que suposa que asteroids i cometes tingueren un rol en tots dos processos. Al capdavall, la Terra mateixa és el resultat de l’acreció de planetessimals. Pel que fa a la formació de les molècules orgàniques fonamentals que integrarien els primers sistemes prebiòtics, hom ha posat l’atenció en les condrites carbonàcies que, en l’actualitat, suposen el 4,6% dels meteorits que topen amb la Terra. Per analitzar aquest rol, Luca Rotelli, Eleonora Carota i Lorenzo Botta, del DEB de la Universitat de Túscia han realitzat una sèrie d’experiments de condensació barrejant formamida i diverses mostres de meteorits. Aquests meteorits els hi facilitaren Josep M. Trigo-Rodríguez i Carles E. Moyano-Cambero, del Grup de Meteorits, Cossos Menors i Ciències Planetàries, que prèviament havien fet anàlisis de reactivitat dels meteorits. Ernesto Di Mauro i Raffaele Sandino, juntament amb Trigo-Rodríguez, autors del disseny experimental, escrigueren un report que trameteren a Nature el 20 de juliol del 2016, que acceptà per a la publicació a Scientific Reports el passat 14 de novembre.

Les condrites carbonàcies es troben entre els materials més antics del Sistema Solar, amb minerals condensats en la nebulosa primigènia o potser abans i tot. Quan la Terra tenia ja entre 300 i 600 milions d’anys va patir, juntament, amb els altres cossos del Baix Sistema Solar un intens bombardament de meteorits, una minoria dels quals eren carregats de condrites carbonàcies. La composició dels meteorits amb condrites devia diferir substancialment de la composició de l’escorça terrestre: minerals reactius, alt contingut d’aigua (fins a un 25%), presència de molècules orgàniques (amb concentracions d’aminoàcids de l’ordre de 1 ng/g), etc.

Metodologia experimental

De les mostres de meteorit analitzades es descartava el material fusionat de l’escorça i se les esmicolava en un morter. La pols (50 mg) era tractada amb 1 mL de NaOH 0,1 N i amb 3 mL barreja de cloroform-metanol (2:1 v/v). Després se l’exposava a 1 mL de H2SO4 0,1 N i de nou amb la barreja de cloroform-metanol. Com a mostres sense tractar s’utilitzaren els meteorits ALH 84028 i EET 92042.

Per a cada experiment s’escalfava 1 mL de formamida a 140ºC durant 24 hores en presència de la mostra problema (afegida a una concentració de l’1% respecte la formamida). S’hi afegia a la reacció un 40% d’aigua, fos destil·lada (DW), termal (TW) o marina (SW). L’aigua afegida havia estat prèviament filtrada (200 nm de mida de por). Com a reaccions de referència hom utilitzà la formamida sola, la formamida amb aigua però sense meteorit, i el meteorit i l’aigua sense formamida.

En concloure les 24h, les mostres eren centrifugades. El meteorit del pellet era rentat amb metanol, i després destil·lat. Aquest material era analitzat per cromatografia de gasos acoblada a espectrometria de masses, prèvia derivació de les mostres amb N-N-bis-trimetilsilil-trifluoroacetamida i piridina, i emprant com a estàndard intern àcid betulínic i àcid 3beta-hidroxi-20-lupenoic.

Els resultats per als sis meteorits analitzats

Comptat i debatut, s’analitzaren mostres de sis meteorits amb condrites carbonàcies: ALH 84028 (classe CV3), EET 92042 (classe CR2), MIL 05024 (classe CO3), LAR 04318 (classe CK4), GRO 95551 (classe C-ung) i GRO 95566 (classe C2-ung).

De les reaccions amb mostres no tractades de meteorits es dedueix que aquests materials no alliberen substàncies orgàniques endògenes.

Esquema de les substàncies orgàniques formades a partir de la formamida i l’aigua en presència de meteorits: àcid glicòlic (1), àcid oxàlic (2), àcid pirúvic (3), àcid làctic (4), àcid parabànic (5), àcid màlic (6), àcid succínic (7), àcid oxalacètic (8), àcid fumàric (9), àcid cetoglutàric (10), àcid cítric (11), àcid palmític (12), àcid esteàric (13), uracil (14), adenina (15), guanina (16), hipoxantina (17), isocitosina (18), 2,6-diaminopurina (19), 4-pirimidinona (20), àcid uracil-5-carboxílic (21), 2,4-diamin-6-hidroxipirimidina (22), glicina (23), formil-glicina (24), alanina (25), urea (26), guanidina (27).

Pel que fa al meteorit ALH 84028, en presència d’aigua destil·lada, el ventall de substàncies produïdes a partir de la formamida era limitat (àcid oxàlic, àcid cítric, àcid palmític, àcid esteàric, glicina, urea, guanidina). Però si la incubació s’havia fet amb aigua termal o amb aigua marina, el ventall de substàncies produïdes era molt més ampli.

Per als altres meteorits, la incubació amb l’aigua termal resultava més favorable en termes de varietat i de rendiment que no pas amb aigua marina. Els meteorits que produïen una major nombre d’espècies d’àcids carboxílics eren ALH 84028, LAR 04318 i GRO 95566. L’àcid màlic tan sols fou produït en presència de LAR 04318. L’àcid oxalacètic tan sols va aparèixer en les reaccions amb EET 92042 i GRO 95566. Un altre cas d’especificitat el trobem en la comparació entre ALH 84028 i LAR 04318: mentre el primer produeix una gran varietat d’àcids carboxílics, el segon no produeix pas tanta varietat però si més quantitat.

Pel que fa a les nucleobases, les més representades foren l’adenina i la guanina. En el cas dels aminoàcids, en totes les reaccions estudiades aparegueren els més senzills: la glicina, la formil-glicina i l’alanina.

Rellevància per en la Terra primitiva

En el cas del meteorit EET 92042 el panell de substàncies orgàniques sintetitzades en l’experiment reprodueix el ventall de substàncies orgàniques endògens que trobem en la mostra originària. No és pas aquest el cas de ALH 84028: la dotació orgànica endògena del meteorit és menys diversa que les substàncies orgàniques que pot catalitzar en un ambient ric en formamida i aigua.

Hom ha esgrimit que el contingut de matèria orgànica dels meteorits que impactaven amb la Terra devia patir una seriosa reducció com a conseqüència de l’impacte. Tot i amb tot, l’experiment mostra que els minerals de les condrites carbonàcies tenen la capacitat de catalitzar la formació d’un ventall de substàncies orgàniques si en el nou ambient troben els substrats adequats (formamida, aigua, sals). En els experiments, l’aigua termal és la més favorable, segurament degut a una major concentració de calci, magnesi, estronci i bari, i a la presència d’ions manganès i ferro. De fet, Kompanichenko et al. (2015) han trobat en fons hidrotermals estèrils de Kamtxatka, la síntesi abiòtica d’hidrocarburs aromàtics i alcans, cosa que suggereix que els entorns hidrotermals haurien estat els més favorables per a la síntesi orgànica. En aquests sistemes el factor limitant podrien ser precisament minerals catalitzadors com els que trobem en condrites carbonàcies.

Pel que fa a les diferents classes de condrites analitzades Rotelli et al. posen de manifest que la classe amb més capacitat catalitzadora seria la CR, seguida de la CV3 i de la CO3. Rotelli et al. conclouen que l’estudi, que posa de manifest el rol de l’aigua, dels processos termals i dels precursors orgànics reactius com la formamida, “obre la port a entendre l’aparició de vida en altres cossos planetaris que experimentaren una aportació eficient de materials condrítics carbonacis com Mart, Tità o Europa”.

És clar que cal ser prudent. Per ampli que sigui el ventall de substàncies orgàniques (àcids carboxílics, nucleobases, aminoàcids) que puguin formar-se dins dels meteorits o dins del planetes receptors, el salt de passar de la mera sopa orgànica als sistemes pre-biòtics (els coacervats que deia Oparin) és encara d’una amplitud considerable.

Lligams:

The key role of meteorites in the formation of relevant prebiotic molecules in a formamide/water environment. Luca Rotelli, Josep M. Trigo-Rodríguez, Carles E. Moyano-Cambero, Eleonora Carota, Lorenzo Botta, Ernesto Di Mauro & Raffaele Saladino. Scientific Reports 6, Article number: 38888 (2016) doi:10.1038/srep38888

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari