La correlació entre divisions cel·lulars totipotencials i la incidència de tumors: una estimació de Tomasetti, Li i Vogelstein

Christian Tomassetti i Lu Li, de la Department de Biostatística de la Johns Hopkins University, i Bert Vogelstein, del Ludwig Center and Howard Hughes Medical Institute del Johns Hopkins Kimmel Cancer Center, tots tres de Baltimore (Marylanbd), ofereixen en un article a la revista Science un estudi de fins a quin punt les mutacions somàtiques espontànies contribueixen al desenvolupament de càncers. Les mutacions són al darrera dels processos de transformació tumoral, però aquestes mutacions poden haver estat heretades (H) o poden haver estat induïdes per factors ambientals (E). El tercer component de mutacions és el que té una natura estocàstica, relacionada amb el propi funcionament normal de la maquinària de replicació/reparació d’ADN (R). Segons Tomasetti et al., dos terços de les mutacions registrades en els càncers humans corresponen a aquest tercer component R.

Contribució dels tres components, hereditari, replicatiu i ambiental, a les mutacions associades a diferents tipus de tumors, segons les estimacions de Tomassetti et al. per a la població femenina del Regne Unit

Anàlisi de dades de 423 registres de 69 països diferents

En un estudi anterior, Tomassetti & Vogelstein (2015) havien analitzat dades de la població dels Estats Units. En aquest nou estudi Tomassetti et al. analitzen dades de 69 països, que abasten dos terços de la població mundial. Aquestes dades són disponibles per a descarregar en la web de l’Agència Internacional per a la Recerca en Càncer. Són dades tabulades, no pas registres individuals, i apareixen en forma de nombre de casos per sexe, per edat (en intervals de cinc anys) i per tipus de càncer. Aquestes dades combinen 423 registres oncològics.

Tomassetti et al. estudien la correlació entre el nombre de divisions mitòtiques que pateix un teixit i la incidència de càncer per a 17 tipus diferents de tumors. La correlació entre aquestes dues variables és de 0,80. Aquesta correlació varia lleugerament entre països. Pel que fa a grups d’edat, la correlació és més elevada en les persones més grans.

El pes dels tres components: ambiental (E), hereditari (H) i replicatiu (R)

Aquests tres components tenen una relació dialèctica. Si en la humanitat no hi haguessin variants genètiques amb major risc de patir càncer o no hi haguessin factors ambientals que augmentessin aquest risc, llavors l’únic component associat a mutacions somàtiques i a incidència de càncer seria el component replicatiu (R). Hom no pot imaginar-se la supressió d’aquest component, ja que sense mutació no hi hauria possibilitat d’evolució. Si en aquestes condicions de R=100%, hom introduís un agent mutàgen que decupliqués el risc de desenvolupar càncer, llavors el 90% dels casos de càncer seria evitables si hom defugís aquest agent mutàgen. Ara bé, en aquestes condicions, les mutacions R encara suposarien el 40% del total. En termes generals, Tomassetti et al. estimen que si un factor ambiental augmenta x vegades la taxa de mutació somàtica, llavors (x-1)/x de les mutacions somàtiques seran atribuïbles a aquest factor ambiental.

Tomassetti et al. recorden que els estudis epidemiològic de l’adenocarcinoma de pulmó indiquen que el 90% d’aquests casos seria evitable. El factor ambiental (E) domina en aquests casos, particularment pel que fa al consum de tabac (importància menor té el fet d’ésser fumador passiu, exposicions laborals, exposicions a radiacions ionitzants, a la contaminació atmosfèrica o a la dieta). En canvi, el factor hereditari (H) és desconegut en l’adenocarcinoma de pulmó. En un 40% dels pacients d’adenocarcinoma de pulmó, totes les mutacions que conduïren a la transformació tumoral són atribuïbles al component E; en un 50% dels pacients tan sols una part d’aquestes mutacions eren del component E i les altres eren del component R (replicatiu); en el 10% restant de pacients totes les mutacions corresponien al component R. És aquest 10% de casos el que hom podria considerar “replicativament” inevitables. No obstant això, el 35% de les mutacions que provoquen l’adenocarcinoma de pulmó són “replicatives”, és a dir no vinculades als factors “ambientals”.

En l’adenocarcinoma ductal pancreàtic, tan sols un 37% dels casos es consideren evitables. En aquest tipus de tumor, Tomassetti et al. estimen el pes de cada component: 18% de mutacions ambientals, 5% de mutacions heretades, 77% de mutacions replicatives.

En el càncer de pròstata, s’estima que el 95% de les mutacions són de caràcter replicatiu.

Globalment, per a 32 tipus tumorals, Tomassetti et al. estimen que el component E és responsable del 23% de les mutacions. És clar, que arriba al 60% en el càncer de pulmó, esòfag i pell, i a no pas més del 15% en tumors de pròstata, cervell o mama.

El component H és responsable del 5% de les mutacions oncogèniques.

El component R és responsable del 66% de les mutacions oncogèniques.

Si per comptes de fixar-nos en les mutacions, ens fixem en els tumors, Tomassetti et al. calculen que el 42% dels càncers tindrien una etologia ambiental, és a dir que hom podria evitar-los si es defugissin els factors ambientals ja coneguts. El Cancer Research UK estima que el 21% de les morts de càncer de menors de 80 anys es podrien evitar amb canvis d’hàbits de vida.

Aquests percentatges, però, podrien canviar si l’epidemiologia identifica més factors ambientals que encara no hem detectat. Llavors el component R es reduiria en favor del component E. D’altra banda, no tots els factors ambientals són igual de defugibles, i la dificultat de defugir-los varia també segons la població humana i l’estructura social.

La taxa de mutació somàtica basal és de 3 mutacions per divisió cel·lular. Els factors ambientals poden augmentar aquesta taxa, però segons Tomassetti et al. el valor basal s’identifica amb les mutacions purament replicatives.



Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

La teoria matemàtica d’ondetes (Yves Meyer, Premi Abel 2017)

Aquests setmana, l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres anunciava la concessió del guardó Abel d’enguany a Yves Meyer “pel seu rol central en el desenvolupament de la teoria matemàtica d’ondetes“. El Comitè que ha decidit el guardó el formen John Rognes, Marta Sanz-Solé, Luigi Ambrosio, Marie-France Vignéras i Ben J. Green.

Yves Meyer

Yves Meyer (*París, 19.7.1939) va estudiar al Lycée Carnot de Tunis, on excel·lí en les assignatures de grec i de matemàtiques. Formà part de la promoció de ciències del 1957 de l’École normale supérieure, on tornà a destacar en matemàtiques. La seva carrera docent l’ha fet al Prytanée National Militaire de La Flèche (1960-1963), a l’Université de Strasbourg (1963-1966), a l’Université Paris-Sud (1966-1980), al Centre de mathématiques de l’École polytechnique (1980-1986), al CEREMADE (1985-1995) i a l’École normale supérieure de Cachan (1999-2003).

Meyer treballà inicialment en els nombres de Pisot, amb els quals creà els “conjunts de Meyer”. Per exemple, hom pot construir un conjunt de Meyer a partir de les potències d’exponent enter del nombre phi. Els conjunts de Meyer tenen la propietat d’ésser gairebé periòdics, amb patrons que es repeteixen infinitament per bé que no d’una forma perfectament regular. Aquesta recerca després seria útil per a Daniel Schechtman en la descoberta dels quasicristalls (vg. el comentari que vam fer el 2011 amb motiu del Premi Nobel de Schechtman).

L’interès de Meyer amb les propietats quasiperiòdiques tenia a veure amb les transformacions de Fourier, basades en funcions sinusoidals. En aquest mateix sentit, Meyer treballà amb els operadors integrals singulars.

La teoria d’ondetes

A partir del començament dels 1980 es desplega la teoria matemàtica d’ondetes (“ondelettes” en la literatura francesa, i “wavelets” en l’anglesa) amb les aportacions de Jean Morlet (1931-2007), Alex Grossmann, Ingrid Daubechies i Stéphane Mallat (*1962). En aquest desenvolupament, la matemàtica s’ajudà d’aportacions de la ciència computacional i de la tecnologia de la informació. Morlet i Grossmann eren motivats per l’estudi d’ones sísmiques. Hom explica que Meyer conegué la feina de Morlet i Grossmann en la cua de la fotocopiadora a través d’un article de la primavera del 1984 que un col·lega havia sol·licitat. Meyer s’interessà per l’article en veure la similitud en la teoria matemàtica desenvolupada per Morlet & Grossmann i la que ell mateix tirava endavant.

La teoria matemàtica d’ondetes ha servit a l’anàlisi harmònica. Així ha contribuït a la compressió de dades i la reducció de soroll en multituds d’àmbits: imatgeria mèdica, arxius digitals, cinema digital, tractament de dades astronòmiques, etc. La “revolució de les ondetes” es manifestà especialment devers el 1990 en el tractament d’imatge i àudio.

Les ondetes o onetes són una classe de funcions que permeten localitzar una determinada funció i escalar-la. L’ondeta de Meyer és una ondeta ortogonal infinitament diferenciable i amb suport infinit. A partir de l’ondeta mare es poden formar per translació i contracció ondetes filles. La transformació i la matriu d’ondetes són anàlogues amb la transformació i la matriu de Fourier, però presenten algunes propietats superiors. Així, qualsevol senyal pot descomposar-se en ondetes.

Ondeta de Meyer

La revolució de les ondetes, alhora, ha tingut un impacte notable en l’anàlisi harmònica i en les equacions diferencials parcials, amb el desenvolupament d’eines com la compacticitat compensada, els paraproductes o el càlcul paradiferencial. Aquestes eines s’han aplicat en l’estudi de la turbulència en física de fluids.

Lligams:

The Work of Yves Meyer, de Terence Tao.



Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

La regulació traduccional de CPEB com a diana per a la construcció d’adenovirus oncolítics selectius

Si fa uns dies Eneko Villanueva Verdejo defensava amb èxit la seva tesi sobre noves estratègies de control post-transcripcional en el desenvolupament d’adenovirus oncolítics, avui es publica un article central d’aquesta recerca a Nature Communications. Aquest treball el signen per l’IDIBAPS, Villanueva i la seva directora de tesi, Cristina Fillat, a més de Maria Rovira-Rigau; per l’IMIM, Pilar Navarro; per l’IRBB, Annarita Sibilio i Raul Méndez. Villanueva és qui dissenyà i realitzà aquests experiments, alhora que Navarro fornia reactius, mentre Rovira-Rigau i Sibilio feien algunes recerques complementàries. Tramès el 21 d’octubre del 2015, va caldre un dur procés de revisió fins a la seva acceptació, el 2 de febrer del 2017.

La inserció de seqüències reguladores CPE en la regió 3′ flanquejant del gen E1A d’adenovirus

Per aconseguir virus oncoselectius que puguin aplicar-se a teràpies antitumorals cal basar-se en els trets distintius de les cèl·lules cancerígenes. La recerca de Villanueva ha anat encaminada als trets distintius de la regulació post-transcripcional, és a dir aquella que va dels ARN missatgers produïts en el nucli cel·lular a les proteïnes sintetitzades en els ribosomes citoplasmàtics.

De manera general, en les cèl·lules cancerígenes s’activa el control de la traducció dels ARNm a proteïna mitjançant el sistema de poliadenilació citoplasmàtica. La cadena d’adenines (cua de poliadenina) que caracteritza l’extrem 3′ dels ARNm és essencial per a la seva traducció. Les proteïnes CPEBs participen específicament en aquest procés promovent l’estabilitat de l’ARNm i la seva traducció.

Si en el gen E1A d’un adenovirus oncolític s’hi afegeixen seqüències reguladores CPE, el constructe adquireix una major oncoselectivitat. Els virus adquireixen plena potència contra cèl·lules tumorals, però tenen una acció atenuada en teixits normals.

L’element citoplàsmic de poliadenilació (CPE)

Les seqüències CPE tenen la forma general de 5′-UUUUA(A)U-3′. Les proteïnes de la família CPEB (CPEB-1, CPEB-2, CPEB-3 i CPEB-4) s’uneixen específicament a aquestes seqüències. Cadascuna de les CPEB té efectes diversos i, segons el context, poden actuar com a repressors traduccionals o, per contra, promoure la poliadenilació i la consegüent activació traduccional. Les proteïnes CPEBs es troben altament conservades en tots els vertebrats.

En aquest article, Villanueva et al. assajaren diverses combinacions de CPEs en les seqüències d’adenovirus.

El genoma adenoviral desenvolupat per Villanueva et al. (a). En la imatge veiem dades sobre expressió del gen E1A (b), la seva poliadenilació (d). La producció viral (f) indica que la infecció és oncoselectiva i amb potència citotòxica in vitro (g)

L’oncoselectivitat d’aquests adenovirus (AdCPE) és mediada específicament per la CPEB4. El gen CPEB4 apareix sovint sobreexpressat en càncers colorectals.

Els experiments in vivo també mostren l’oncoselectivitat dels AdCPE. En teixit normal de ratolí, la replicació és limitada, cosa que no passa amb els adenovirus originals (a, b). En ratolins als que s’ha implantat tumors, els AdCPE ataquen específicament les cèl·lules cancerígenes. Els AdCPE, d’altra banda, no presenten l’hepatotoxicitat marcada dels adenovirus.



Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

La difusió del primer neolític a la Mediterrània Occidental: quatre modelitzacions

Segons les dades arqueològiques l’expansió del Neolític a Europa tingué lloc a una taxa mitjana de 1 km cada any. No obstant, a la Regió Mediterrània Occidental hom constata una taxa més ràpida. Neus Isern, João Zilhão, Joaquim Fort i Albert J. Ammerman han modelitzat aquesta expansió. En un article a la revista PNAS conclouen que la navegació de cabotatge explica la ràpida difusió del neolític en la Mediterrània Occidental i la Península Ibèrica.

Dels quatre models contemplats, el quart és el que més s’ajusta a les dades arqueològiques

2500 km en 3 segles

Neus Isern i Joaquim Fort són membres del Laboratori de Sistemes Complexos i del Departament de Física de la Universitat de Girona. João Zilhão és investigador del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona. Albert J. Ammerman és membre del Department of Classics de la Colgate University, de Hamilton (NY). El punt de partida és la discrepància entre la taxa de difusió del Neolític a la Mediterrània Occidental quan se la compara amb la taxa general d’Europa. Si a Europa, la velocitat de difusió de 100 km en un segle, a la Mediterrània Occidental el neolític es difongué en una distància de 2500 km en tan sols tres segles (mitjans dels V mil·lenni a.C.). Aquesta taxa vuit vegades superior ha estat atribuïda a la navegació.

Isern et al. han desenvolupat un model computacional per identificar els elements i mecanismes principals de la difusió neolítica i estimar els valors de difusió que produeixen. Aquests valors, alhora, es contrasten amb la datació dels primers jaciments neolítics de la Península Ibèrica i zones adjacents.

D’acord amb el model que més s’ajusta a les datacions, Isern et al. conclouen que:
– la navegació és nececessària per aconseguir prediccions de difusió compatibles amb les datacions arqueològiques. La taxa de navegació seria de 300 km per generació.
– les prediccions més ajustades s’aconsegueixen amb un model de dispersió litoral basat en navegacions de cabotatge.
– el protagonisme de la ràpida difusió del neolític a la regió recau en el viatges marins de llarga distància. La interacció amb la població mesolítica autòctona per part dels pobles neolítics hauria tingut un paper menor en la difusió.

Lligams:

Modeling the role of voyaging in the coastal spread of the Early Neolithic in the West Mediterranean. Neus Isern, João Zilhão, Joaquim Fort, and Albert J. Ammerman. PNAS 114: 897-902 (2017).

Els desplaçaments marítims van impulsar la ràpida expansió del neolític pel Mediterrani occidental (UB Notícies).

Els neolítics van viatjar més ràpid per mar. Àlex Milian. El Temps.

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

Paleogenètica de càlculs dentals: una finestra oberta als neandertals

Paleogenètica: Laura S. Weyrich, Keith Dobney i Alan Cooper dissenyaren una recerca per obtindre seqüències genètiques de placa dental calcificada (càlculs) assignables a l’Homo neanderthalensis. Els resultats d’aquesta recerca apareixen ara en forma d’article a la revista Nature i ens forneixen dades sobre els hàbits alimentaris dels neandertals.

El crani “La Chapelle-aux-Saints 1”, especimen tipus de “Homo neanderthalensis”, descrit el 1908

Recol·lecció d’especimens

Alan G. Morris, Kurt W. Alt, David Caramelli, Veit Dresely, Milly Farrell, Michael Francken, Neville Gully, Wolfgang Haak, Karen Hardy, Katerina Harvati, Petra Held, John Kaidonis, Carles Lalueza-Fox, Marco de la Rasilla, Antonio Rosas, Patrick Semal, Arkadiusz Soltysiak, Donatella Usai i Joachim Wahl han fornit les mostres per a l’estudi i han ajudat a interpretar els objectes arqueològics associats.

Els experiments (extracció, seqüenciació) els realitzà Weyrich, al Australian Centre for Ancient DNA de la Universitat d’Adelaida (Austràlia del Sud). En l’anàlisi bioinformàtica, a més de Weyrich, participaren Sebastian Duchene, Edward C. Holmes, Julien Soubrier, Bastien Llamas, James Breen, Luis Arriola, Andrew G. Farrer i Alan Cooper. Daniel H. Hudson desenvolupà algunes de les eines bioinformàtiques utilitzades. La rellevància mèdica de les dades fou analitzada per Neville Gully, John Kaidonis i Grant Townsend. Weyrich i Cooper redactaren l’article, que fou revisat pels altres autors. Tramès a la revista Nature el 2 d’agost del 2016, fou acceptat per publicà el 30 de gener, i publicat ahir 8 de març.

Disparitat entre regions

Els càlculs dentals de la Grotte de Spy (Jempee-sur-Samber, Namur, Valònia) assenyalen una dieta neandertal altament basada en carn: rinoceront llanut, mufló salvatge, etc. En canvi, les restes de la Cueva del Sidrón (Piloña, Astúries) ofereixen un perfil genètic que indica una dieta pràcticament vegetariana: bolets, pinyons de pi, molza.

Pel que fa a les comunitats bacterianes orals, les diferències entre Spy i El Sidrón són notables.

Un dels individus de El Sidrón, que va viure fa 48.000 anys, mostrava un abscès dental i patiria una infecció crònica d’Enterocytozoon bieneusi. El seu càlcul dental indica que hauria consumit escorça d’arbre rica en àcid salicílic i fongs del gènere “Penicillium”. Els autors ho qualifiquen de “auto-medicació”. En el càlcul dental d’aquest individu s’ha pogut reconstruir el genoma gairebé complet de Methanobrevibacter oralis.

Els autors consideren que “l’ADN preservat en càlculs dentals representa una font notable d’informació sobre el comportament i salut d’antigues espècies hominines i alhora un sistema únic que és útil en l’estudi de l’evolució microbiana a llarg termini“.

Publicat dins de 5. La Intel·ligència | Envia un comentari

Set planetes per a l’estel TRAPPIST-1

En el 2010 entrà en funcionament a l’Observatori Euroxilè de La Silla el “TRAnsiting Planets and PlanetesImals Small Telescope-South” (TRAPPIST). El primer estel que estudià en la recerca de trànsits planetaris, TRAPPIST-1, és un estel de la constel·lació de l’Aiguader, a tocar del límit de Peixos. És un estel nan vermell ultra-fred, situat a uns 12 parsecs (39 anys-llum) del nostre Sistema Solar, i amb entrada en el catàleg 2MASS (2MASS J23062928-0502285). Gillon et al. (2016) estimaren l’existència de tres planetes de mida similar a la Terra orbitant al voltant de TRAPPIST-1. El sistema de TRAPPIST-1 fou estudiat després amb diversos instruments, entre ells el telescopi orbital d’infraroig Spitzer. Les observacions amb Spitzer han donat lloc a una presentació a NASA.gov, en la qual s’ha comunicat la detecció de set planetes rocallosos. D’aquests set planetes, tres se situarien en l’anomenada “zona habitable”. Un d’aquests tres, el més interior, possiblement amb rotació síncrona, presenta indicis de ser un planeta rica en H2O.

El telescopi TRAPPIST

Els planetes detectats en el 2016, foren el b, c i d, tots situats en la zona “càlida” del Sistema Solar. Els tres situats en la “zona habitable” serien l’e, f i g. TRAPPIST-1e és el que desperta més interès. El seu període orbital és d’uns 6 dies, i rep una irradiació similar a la que rep la Terra.

Gillon et al. (2017) ens parlen de set planetes. Els sis planetes interiors mostren ressonància orbital (amb períodes de 1,51, 2,42, 4,04, 6,06, 9,21 i 12,35 dies), cosa que indicaria que serien planetes que haurien migrat des d’òrbites més exteriors. Atenent als nivells de radiació de l’estel (baixos però sense les flamarades habituals de la majoria de nans vermells), els set planetes tindrien temperatures d’equilibri compatibles amb un estat líquid per a l’aigua superficial.

Aquesta seria la llista de planetes:
– TRAPPIST-1b: S’han registrat 37 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,011 UA. El radi planetari seria un 8,6% superior al de la Terra, i la massa un 15% inferior (densitat = 0,66). La temperatura superficial d’equilibri seria de 400 K.
– TRAPPIST-1c: S’han registrat 29 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,015 UA. El radi planetari seria un 5,6% superior al de la Terra, i la massa un 38% superior (densitat = 1,17). La temperatura superficial d’equilibri seria de 342 K.
– TRAPPIST-1d. S’han registrat 9 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,021 UA. El radi planetari seria un 23% inferior al de la Terra i la massa un 59% inferior (densitat = 0,89). La temperatura superficial d’equilibri seria de 288 K.
– TRAPPIST-1e. S’han registrat 7 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,28 UA. El radi planetari seria un 8% inferior al de la Terra i la massa un 38% inferior (densitat = 0,8). La temperatura superficial d’equilibri seria de 251 K.
– TRAPPIST-1f. S’han registrat 4 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,037 UA. El radi planetari seria un 5% superior al de la Terra i la massa un 32% inferior (densitat = 0,60). La temperatura superficial d’equilibri seria de 219 K.
– TRAPPIST-1g. S’han registrat 5 trànsits. La distància mitjana a l’estel és de 0,045 UA. El radi planetari seria un 13% superior al de la Terra i la massa un 34% superior (densitat = 0,94). La temperatura superficial d’equilibri seria de 199 K.
– TRAPPIST-1h. S’ha registrat 1 únic trànsit. La distància mitjana a l’estel és de 0,063 UA. El radi planetari seria un 24% inferior al de la Terra. No s’ha pogut estimar encara la massa planetària.

Hom suposa que tots els set planetes segueixen un període de rotació sincrònic a la translació. Això fa que el punt subsolar sigui més o menys fix en la superfície planetària, generant dos hemisferis permanentment diürns i nocturns. TRAPPIST-1b rep un nivell d’irradiació 4,3 vegades superior al de la Terra, mentre TRAPPIST-1h rebria tan sols un 13%. Els tres planetes interiors (b,c,d) segurament han desenvolupat un efecte hivernacle disparatat (com Venus). En canvi, els planetes exteriors (e,f,g) podrien tindre oceans d’aigua si és que hi ha prou H2O disponible. Noves observacions aniran encaminades a conèixer quelcom de l’atmosfera d’aquests set planetes.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Com els fibroblasts associats a tumors atorguen invasivitat a les cel·lules canceroses

En els darrers anys el coneixement de les bases moleculars i cel·lulars de la invasivitat dels tumors malignes i dels processos de metàstasi ha rebut un considerable impuls. Els fibroblasts associats a tumors (CAFs), encara que ells mateixos són cel·lules no-tumorals, promouen la invasivitat i la metàstasi de cèl·lules tumorals. Un grup d’investigadors de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya i del Francis Crick Institute de Londres ha estudiat el mecanisme físico-químic que hi ha al darrera de l’acció dels CAFs. En un article a Nature Cell Biology mostren el rol de l’adhesió cel·lular mecànicament activada mediada per E-cadherina i N-cadherina en aquest procés.

Un assaig tridimensional d’invasivitat de cel·lules tumorals ha permès Labernadie et al. identificar les molècules d’adhesió a través de les quals els fibroblasts associats a tumor obren pas a les cel·lules canceroses

Un assaig tridimensional de la invasivitat tumoral

Anna Labernadie i Xavier Trepat, de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), i Erik Sahai, de The Francis Crick Institute dissenyaren els experiments encaminats a estudiar com els fibroblasts associats a tumors els atorguen invasivitat. Takuya Kato, del Francis Crick, hi va fer aportacions ulteriors a aquest disseny. Mentre Kato conduïa els experiments esfereoïdals (3D) d’invasió i generava línies cel·lules A431 KO, Labernadie realitzà el gros de la feina experimental. Els assaigs de citometria magnètica foren dissenyats i realitzats a l’IBEC, amb la intervenció de Labernadie, Alberto Elosegui-Artola, Victor González-Tarragó i Pere Roca-Cusachs. Per a l’anàlisi de la força exercida pels fibroblasts es va utilitzar el programari que desenvoluparen a l’IBEC Agustí Brugués i Xavier Serra-Picamal. Les anàlisis de PCR quantitativa es van fer al Crick Institute, a càrrec de Stefanie Derzsi. Les observacions amb el microscopi de reconstrucció òptica estocàstica (STORM) les feren a l’IBEC Labernadie i Lorenzo Albertazzi. Des de la Unitat de Biofísica i Bioenginyeria de la Facultat de Medicina de la UB, Jordi Alcaraz forní fibroblasts associats a tumors de pacients amb carcinoma de pulmó (NSCLC). Aquests cultius primaris foren tramesos al Crick Institute, dels quals Esther Arwert prengué imatges i anàlisis, mentre Anne Weston en feia microelectrografies.

Labernadie, Sahai i Trepat redactaren l’article a partir de les comunicacions dels seus col·laboradors. L’article fou rebut a Nature Cell Biology el 17 de novembre del 2016. Després d’un procés de revisió fou acceptat el 18 de gener del 2017, i publicat de manera avançada el 20 de febrer, amb ressò de la premsa general.

Adhesió cel·lular i força mecànica

Segons Labernadie et al., els fibroblasts associats a tumor exerceixen la força física damunt de les cèl·lules canceroses que en permetrà la invasió col·lectiva. La transmissió d’aquesta força mecànica és possible gràcies a l’adhesió entre fibroblasts i cèl·lules tumorals. Concretament es tracta d’una adhesió heterofílica entre la N-cadherina de la membrana dels fibroblasts i la E-cadherina de la membrana de les cèl·lules tumorals.

Aquesta adhesió intercel·lular és mecànicament activa. Sotmesa a la força, desencadena una senyalització cel·lular que condueix al recrutament de beta-catenina. D’aquesta manera hi ha un reforçament de l’adhesió intercel·lular a través de la interacció resultant entre alfa-catenina i vinculina.

Els experiments de Labernadie et al. mostren que si hom impedeix l’adhesió entre E-cadherina i N-cadherina, els fibroblasts perden la capacitat de guiar la migració cel·lular col·lectiva i les cel·lules tumorals perden la capacitat invasiva. Sense formar part de l’adhesió intercel·lular, l’acció de la N-cadherina du els fibroblasts a dissociar-se de les cèl·lules tumorals.

Tot i el rol central que semblen tindre la E-cadherina i la N-cadherina, en la interacció entre fibroblasts i cel·lules tumorals també participen nectines i afadines.

Les mostres procedents de biòpsies realitzades per Jordi Alcaraz assenyalen l’existència en carcinomes de pulmó d’adhesions heterotípiques entre les cèl·lules epitelials tumorals i fibroblasts associats al tumor.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

Runyon, Stern, Lauer, Grundy, Summers i Singer proposen una definició geofísica de planeta

Amb motiu de la Lunar and Planetary Science Conference, K. D. Runyon, S. A. Stern, T. R. Lauer, W. Grundy, M. E. Summers i K. N. Singer presenten una nova definició geofísica de planeta. Els sis investigadors participen en la missió New Horizons i elaboren la seva definició en funció d’una qüestió que els fan sovint: “Per què vau enviar la New Horizons a Plutó si ja no és un planeta?“.

Runyon et al. proposen una definició geofísica, és a dir centrada en la propietats físiques intrínseques de l’astre més que no pas en les seves propietats orbitals extrínseques. Plutó, en essència, fou bandejat per l’IAU de la categoria de planeta per raons orbitals, bo i que la raó de fons fos la descoberta d’altres cossos transneptunians de mides similars.

Vet ací la definició de Runyon et al.:

Un planeta és un cos massiu sub-estel·lar que no ha sofert mai fusió nuclear i que té un gravitació pròpia suficient per assumir una forma esferoïdal adequadament descrita amb un el·lipsoide triaxial, amb independència dels seus paràmetres orbitals

Aquesta definició diferencia, d’una banda, planeta i estel (referència a la fusió nuclear), i d’altra banda, planeta i asteroide (referència a l’el·lipsoide).

Per la banda de dalt, la referència a la fusió nuclear exclou clarament els estels i els objectes estel·lars que en el seu moment van sofrir aquest procés (nans blancs, estels de neutrons, forats negres). Però, en principi, els nans bruns haurien de ser considerats planetes.

Per la banda de sota, la referència a l’el·lipsoide triaxial, exclou els asteroides. Els finolis diran, però, que ni tan sols la Terra s’adapta perfectament a un el·lipsoide triaxial.

L’etimologia de planeta

Algú arrufarà el nas considerant que “planeta” és un terme d’origen grec que assenyala “moviment”. Això fa que alguns vinculen el caràcter de planeta a orbitar al voltant d’un estel. Així fan mala cara de incloure-hi nans bruns i altres astres que es trobin en l’espai interestel·lar. O que la definició inclogui satèl·lits de planetes.

Però també aquests cossos són “planetes” en el sentit del terme de moviment. Al capdavall, tots els astres són en moviment en un marc de referència galàctic. I els satèl·lits si bé orbiten un planeta, també orbiten de manera secundària l’estel que orbita el seu planeta primari.

Etimològicament, doncs, tots els astres, estels inclosos, són planetes. Algú podria sentir-se temptat d’introduir altres termes. Per comptes d’estels/planetes, la contraposició helions/geons o coses d’aquest estil.

La definició de la Unió Astronòmica Internacional del 2006 s’ha fet obsoleta?

Literalment, la definició de l’IAU del 2006 suggeriria que tan sols serien planetes els que orbiten (directament) el nostre Sol. Queden fora, doncs, no tan sols els planetes interestel·lars, sinó també els planetes extrasolars.

La definició també feia referència a l’aclariment orbital. Però dels vuit planetes oficials cobreix aquesta condició si atenem. N’hi ha prou a pensar en tots els asteroides que creuen l’òrbita de la Terra. Els planetes exteriors tenen, d’altra banda, molta més dificultat per complir aquesta exigència.

Més de 100 planetes en el nostre Sistema Solar/p>

La definició presentada atorgaria la categoria de planeta a uns 110 cossos del Sistema Solar. L’actual de l’IAU és de vuit planetes.

Entre els 110 planetes del Sistema Solar hi ha dos gegants gasosos, dos gegants glacials, quatre gegants rocosos, una vintena de planetes secundaris, un del cinyell de Piazzi i una vuitantena del cinyell de Kuiper. Aquest darrer nombre és el que és obert a crèixer amb noves descobertes.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

El gènere Methylobacterium és el més abundant entre els bacteris de l’aeroplàncton del Metro de Barcelona

La nota de premsa de Metro Barcelona sobre el catàleg de microorganismes en l’aire ha tingut un notable ressò mediàtic. L’onada de fred, acompanyada d’una onada d’infeccions respiratòries, estimula l’interès per aquestes coses. La nota de premsa fa referència especialment a l’article que Triadó-Margarit et al. publiquen a Indoor Air (International Journal of Indoor Environment and Health).

L’aeroplàncton del Metro de Barcelona

En aquest catàleg s’examinà la composició i abundància en l’espai i el temps de bioaerosols recollits en el Metro de Barcelona durant un període fred.

Mitjançant PCR quantitativa s’obtingueren dades d’abundància dels microorganismes següents:
– bacteris. La càrrega bacteriana de l’aire de metro és relativament elevada, de 104 bacteris/m3.
Aspergillus fumigatus.
– virus de la grip (influenza A i B).
– rinovirus.

La composició i biodiversitat de comunitat bacteriana

Mitjançant la piroseqüenciació del gen ribosomal 16S, Triadó-Margarit et al. identifiquen els grups taxonòmics que integren la comunitat bacteriana dels bioaerosols de metro.

Les comunitats bacterials del bioaerosol se superposen en gran mesura als microorganismes que trobem en tres, andanes o vestíbuls. El gros pertanyen, però, a un nombre reduït de taxa, dels quals el gènere més freqüent és Methylobacterium. Els gèneres bacterians associats a l’espècie humana no arriben al 2% de les seqüències detectades. Triadó-Margarit et al. conclouen en aquest sentit que “els passatgers no són la principal font de bioaerosols en el Metro de Barcelona“.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

Bon any 2017, primer centenari de l’octubre vermell

En efecte, el 2017 és el centenari del cicle revolucionari rus del 1917 que, d’una manera o d’una altra, ha marcat l’imaginari polític de les darreres deu dècades. Fa cent anys poques persones haurien previst la cadena d’esdeveniments que s’havien de seguir a Rússia en qüestió d’11 mesos. Però la Primera Guerra Mundial ja anava d’això, de desgast de l’enemic fins que aquest desgast es traduís en una crisi social interna que forcés la pau. És clar que la Revolució del 1905, també relacionada amb una guerra, la russo-japonesa, havia posat de manifest les forces que es desfermarien en el 1917. Rússia, com els altres països ortodoxos, retenien llavors encara el calendari julià la qual cosa explica que la Revolució de Febrer tingués lloc el 8 de març del 1917 (en el compte gregorià, coincident amb el Dia Internacional de la Dona Treballadora) i que la Revolució d’Octubre tingués lloc el 7 de novembre del 1917 (25 d’octubre en el compte julià). Des del mateix moment dels fets una intensa literatura ha provat de caracteritzar la Revolució d’Octubre. No faltaran veus que, amb l’experiència de les dues darreres dècades, diran que la veritable revolució fou la de Febrer, que foragità l’autocràcia tsarista. D’altres, assenyalaran que les consignes de febrer, de Pau, Terra i Treball no haurien pogut ser avançades sense l’Octubre. Dins i fora del moviment comunista veurem en els propers mesos desfilar anàlisis sobre allò que s’anomena el cicle d’octubre, la història del partit bolxevic i de l’estat soviètic. Els diferents corrents repetiran en quin moment el cicle d’octubre degenerà o fou revisat, o patí un Termidor o un Brumari o una directa Restauració. Pels incomodats pel debat hi ha un altre centenari, el Cinquè Centenari de la Reforma Luterana, és a dir quan Martinus Luther trameté una “Disputatio pro declaratione virtutis indulgentiarum” al seu arquebisbe. No és la primera vegada que hi ha una coincidència d’aquestes característiques, doncs en el 1983 fou alhora el Primer Centenari de la Mort de Karl Marx (5 de maig) i el Cinquè Centenari del Naixement de Luter (10 de novembre), amb els equilibris corresponents que es feren, per exemple, a la República Democràtica d’Alemanya.

Assemblea del Soviet de Petrograd

2017: L’Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament

L’Assemblea General de Nacions Unides adoptà el desembre del 2015 una resolució per declarar l’any 2017 com a Any Internacional del Turisme Sostenible per al Desenvolupament.

L’organització de l’Any Internacional 2017 va a càrrec de l’Organització Mundial del Turisme de Nacions Unides (UNWTO). La UNWTO promou un turisme que sigui impulsor del creixement econòmic, del desenvolupament inclusiu i de la sostenibilitat ambiental. En el 1999 l’Assemblea General de la UNWTO adoptà un Codi Global d’Ètica del Turisme, la supervisió i avaluació del qual va a càrrec, des del 2004, del Comitè Mundial sobre Ètica del Turisme. El decàleg del Codi Global era el següent:
1- La contribució del turisme a la comprensió i respecte mutus entre pobles i societats.
2- El turisme com a vehicle per a la realització individual i col·lectiva.
3- El turisme com a factor de desenvolupament sostenible.
4- El turisme com a usuari de l’herència cultural de la humanitat i com a contribuïdor de la seva promoció.
5- El turisme com a activitat benèfica per als països i comunitats hostes.
6- Les obligacions dels actors implicats en el desenvolupament del turisme.
7- El dret al turisme.
8- La llibertat de moviments dels turistes.
9- Drets dels treballadors i emprenedors en la indústria turística.
10- Implementació dels principis del Codi Global d’Ètica per al Turisme.

En el marc d’aquesta concepció, el turisme seria un dels instruments dels Objectius del Desenvolupament Sostenible de l’Agenda de Nacions Unides per al 2030, que es resumeixen en posar fi a la pobresa, protegir el planeta i garantir la prosperitat per a tots. En termes de patrimoni natural i històric, hom cita sovint el turisme com l’element “valoritzador” en una economia global de mercat. En termes més generals, el turisme és vist com un potencial redistribuïdor de riquesa. Ara bé, les realitats de l’impacte ambiental i social del turisme de masses en localitats concretes posa en entredit aquesta imatge. És per això que s’afegeix l’etiqueta de “sostenible”.

L’Any Internacional 2017 vol servir per remarcar el rol del turisme en cinc àrees cabdals:
– el creixement econòmic inclusiu i sostenible.
– la inclusivitat social, l’ocupació i la reducció de pobresa.
– l’eficiència de recursos, la protecció ambiental i el canvi climàtic.
– els valors culturals, la diversitat i el patrimoni.
– la comprensió mútua, la pau i la seguretat.

L’any 2017 gregorià i els altres

L’any 2017 e.c. és un any comú (de 365 dies), amb lletra dominical A (car comença en diumenge). Arrencarà en la data juliana de 2458018,5 i en el segon Unix de 1483228800. De fet, el segon Unix 1,5·109 exacte s’escaurà a les 02:40UTC de la matinada del 14 de juliol del 2017. En el compte llarga maia l’any 2017 arrenca el 13.0.4.11.6. En termes de l’ISO 8601 la primera setmana del 2017 és la que arrenca el 2 de gener i la darrera setmana, la que farà 52, conclourà el diumenge 31 de desembre del 2017. La Lluna començarà l’any amb poc menys de 3 dies d’edat, i el Diumenge de Pasqua no tindrà lloc fins el 16 d’abril. Enguany la Pasqua gregoriana coincidirà amb la juliana i amb l’hebrea (que s’escaurà l’11 d’abril).

L’any 2017 és l’any 2055 de l’era, l’any 2770 de la fundació de Roma i l’any 3183 de la Nostra Senyora de la Discòrdia. L’Any Nou Xinès s’escaurà el 28 de gener, mantenint-nos en l’era del foc i passant al signe del gall (丁酉年 ). Segons el Calendari Hebreu, entrarem en l’any 5778 del món el 17 de març del 2017. L’equinocci vernal del 2017 també marcarà l’inici de l’any 174 de l’era bahá’í. L’equinocci autumnal del 2017 marcarà l’inici de l’any 7526 del món segons el còmput bizantí, l’any 2010 de l’encarnació segons el còmput etíop i l’any 1734 dels màrtirs segons el còmput alexandrí i l’any 226 de la república francesa. Per una d’aquelles coincidències el 22 de setembre arrencarà l’any 1439 de l’hèjira. En general, l’any 2017 correspon a l’any 6767 de la fundació d’Assur, el 4350 de l’era coreana, el 2967 de l’era amazic, el 2561 de l’era budista, el 1951 de l’era javanesa, el 1466 de l’era armeniana, el 1424 de l’era bengalí, el 1379 de l’era birmana, el 1018 de l’era igbo, el 549 de l’era sikh, el 106 de l’era iutxe, el 106 de l’era republicana xinesa.

L’any 2017 astronòmic

El periheli d’enguany, màxim acostament de la Terra al Sol, tindrà lloc el 4 de gener a les 14:18UTC (0,98331 UA). L’afeli s’escaurà el 3 de juliol a les 20:11UTC (1,01668 UA).

Els equinoccis seran el 20 de març a les 10:28UTC i el 22 de setembre a les 20:02UTC. Els solsticis es produiran el 31 de juny a les 04:24UTC i el 21 de desembre a les 16:28UTC.

Tindrem dos eclipsis solars, encara que cap dels dos serà visible des de Barcelona:
– el 26 de febrer del 2017 amb màxim a les 14:54:33UTC. Serà un eclipsi anul·lar, creuant una franja que anirà del sud de Xile fins a Zàmbia. Bé com a eclipsi anul·lar o parcial, serà visible tan sols a Sud-amèrica i a Àfrica. És l’eclipsi 29 dels 71 inclosos en el saros 140.
– el 21 d’agost del 2017 amb màxim a les 18:26:40UTC. Sens dubte serà un eclipsi força mediàtic, ja que la franja de totalitat creuarà els 48 estats contigus dels Estats Units d’Amèrica, des d’Oregon a Geòrgia. Com a eclipsi parcial serà visible a tota l’Amèrica del Nord. És l’eclipsi 22 dels 77 inclosos en el saros 145.

Tindrem lluna nova, a més del 28 de gener, el 26 de febrer, el 28 de març, el 26 d’abril, el 25 de maig, el 24 de juny, el 23 de juliol, el 21 d’agost, el 20 de setembre, el 19 d’octubre, el 18 de novembre i el 18 de desembre.

Tindrem dos eclipsis lunars:
– la nit del 10 a l’11 de febrer tindrem un eclipsi lunar penumbral (saros 114). A Barcelona veurem com la Lluna entra en la penombra a les 23:34 (hora oficial CEST) i acaba de sortir-hi a les 03:53 (hora oficial).
– la nit del 7 al 8 d’agost tindrem un eclipsi lunar parcial (saros 119). A Barcelona veurem tan sols la part final de l’eclipsi: la Lluna sortirà amb una petita franja de penombra a les 20:55 (hora oficial CEST), que es farà màxima a les 20.59, però que ja s’haurà esvaït del tot a les 21.18.

Entre les principals conjuncions de l’any podem citar:
– el 2 de gener, a les 09.20UTC, Venus se situarà a 2º al sud de la Lluna creixent.
– el 3 de gener, a les 06.47UTC, la Lluna creixent arribarà a ocultar Mart. Aquesta ocultació no la podrem veure a Barcelona.
– el 9 de gener a les 09hUTC, Mercuri se situarà a 6,7º de Saturn.
– el 9 de gener a les 14.07UTC, la Lluna passarà a 0,4º al nord d’Aldebaran.
– el 19 de gener, a les 05.26UTC, Júpiter arribarà a 2,7º al sud de la Lluna.
– el 24 de gener, a les 10.37UTC, Saturn arribarà a 3,7º al sud de la Lluna.
– el 31 de gener, a les 14.34UTC, Venus arribarà a 4,1ºN de la Lluna.
– l’1 de febrer a les 01.09hUTC, Mart a 2,3ºN de la Lluna.
– el 5 de febrer la Lluna passarà a 0,2º al nord d’Aldebaran.
– el 15 de febrer Júpiter a 2,7ºS de la Lluna.
– el 20 de febrer Saturn a 3,6ºS de la Lluna.
– l’1 de març a les 18.58UTC, Mart a 4,3ºN de la Lluna.
– el 5 de març la Lluna passarà a 0,2º al sud d’Aldebaran.
– 14 de març, a les 20.04h, Júpiter a 2,5ºS de la Lluna.
– el 20 de març, a les 10:49UTC, Saturn a 3,4ºS de la Lluna.
– l’1 d’abril, a les 08.50UTC, la Lluna passarà a 0,3ºN d’Aldebaran.
– el 10 d’abril, a les 21h20UTC, Júpiter a 2,2ºS de la Lluna.
– el 16 d’abril, a les 18h39UTC, Saturn a 3,2ºS de la Lluna.
– el 23 d’abril, a les 17h59UTC, Venus a 5,2ºN de la Lluna.
– el 7 de maig, a les 21:24UTC, Júpiter a 2,1ºS de la Lluna.
– el 13 de maig a les 23.07UTC, Saturn a 3,1ºS de la Lluna.
– el 22 de maig, a les 12:32UTC, Venus a 2,4ºN de la Lluna.
– el 24 de maig a les 01:20UTC, Mercuri a 1,6ºN de la Lluna.
– el 31 de maig, la Lluna passarà a 0,3ºS de Règulus.
– el 3 de juny a les 23.57UTC, Júpiter a 2,3ºS de la Lluna.
– el 10 de juny a les 01.25UTC, Saturn a 3,1ºS de la Lluna.
– el 20 de juny a les 21.13UTC, Venus a 2,4ºN de la Lluna.
– el 28 de juny a les 00.26UTC, la Lluna passarà a 0,1º al sud de Règulus.
– l’1 de juliol a les 07.28UTC, Júpiter a 2,7ºS de la Lluna.
– el 7 de juliol a les 3.34UTC, Saturn a 3,2ºS de la Lluna.
– el 10 de juliol, Mercuri passarà a 0,1ºN del Cúmul del Pessebre.
– el 19 de juliol a les 23.37UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
-el 20 de juliol a les 11.13UTC, Venus a 2,7ºN de la Lluna.
– el 25 de juliol a les 08.49UTC, la Lluna ocultarà Mercuri. A les 10.14UTC, la Lluna ocultarà Règulus.
– el 28 de juliol a les 20.15UTC, Júpiter a 3,1ºS de la Lluna.
– el 3 d’agost, a les 07.31UTC, Saturn a 3,5ºS de la Lluna.
– el 16 d’agost, a les 06.39UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
– el 19 d’agost, a les 04.45UTC, Venus a 2,2ºN de la Lluna.
– el 25 d’agost, a les 13.00UTC, Júpiter a 3,5ºS de la Lluna.
– el 30 d’agost, a les 14.23UTC, Saturn a 3,6ºS de la Lluna.
– el 5 de setembre a 00hUTC, Mercuri a 3,2º de Mart.
– el 12 de setembre, a les 12.09UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN d’Aldebaran.
– el 16 de setembre, a les 18hUTC, Mercuri a 0,1º de Mart.
– el 18 de setembre, a les 00.56UTC, la Lluna ocultarà Venus, i a les 23.22h, ocultarà Mercuri.
– el 22 de setembre a les 07.51UTC, Júpiter a 3,7ºS de la Lluna.
– el 27 de setembre a les 00.09UTC, Saturn a 3,5ºS de la Lluna.
– el 15 d’octubre a les 10.54UTC, la Lluna passarà a 0,2ºN de Règulus.
– el 17 d’octubre a les 10.04UTC, Mart a 1,8ºS de la Lluna.
– el 18 d’octubre a les 00.21UTC, Venus a 2,0ºS de la Lluna.
– el 24 d’octubre a les 11.54UTC, Saturn a 3,3ºS de la Lluna.
– l’11 de novembre a les 16.07UTC, la Lluna passarà a 0,4ºN de Règulus.
– el 15 de novembre a les 00.40UTC, Mart a 3,2ºS de la Lluna.
– el 21 de novembre a les 00.34UTC, Saturn a 3,0ºS de la Lluna.
– el 7 de desembre a les 00h, Mercuri a 1,3º de Saturn.
– el 13 de desembre a les 16.27UTC, Mart a 4,2ºS de la Lluna.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 19 de gener (matutina, 24º), l’1 d’abril (vespertina, 19º), el 17 de maig (matutina, 26º), el 30 de juliol (vespertina, 27º), el 12 de setembre (matutina, 18º), el 24 de novembre (matutina, 22º).

Venus comença l’any com a estel vespertí, i assolirà la màxima elongació el 12 de gener (47º). El 25 de març farà conjunció inferior, i serà estel matutí, amb una elongació màxima el 3 de juny (46º). Tancarà l’any, doncs, com a estel matutí.

Les oposicions de Júpiter i Saturn tindran lloc, respectivament, el 7 d’abril i el 15 de juny. Neptú farà oposició el 5 de setembre i Urà el 19 d’octubre.

De les pluges d’estel indicarem les quadràntides (3 de gener, 14UTC), les lírides (22 d’abril, 12UTC), les eta-aquàrides (5 de maig, 01UTC), les delta-aquàrides (28 de juliol, 03UTC), les perseides (12 d’agost, 19UTC), les oriònides (21 d’octubre, 11UTC), les S-tàurides (5 de novembre, a les 11UTC), les N-tàurides (12 de novembre, a les 11UTC), les leònides (17 de novembre, a les 17UTC), les gemínides (14 de desembre, a les 06UTC) i les úrsides (22 de desembre, a les 15UTC).

Pel que fa a la cosmonàutica, destacarem:
– el 15 de setembre, la nau Cassini conclourà 13 anys d’exploració del sistema saturnià enfonsant-se en l’atmosfera de Saturn.
– el desembre serà llançada la missió TESS (Transiting Exoplanet Survey Satellite) de la NASA. Aquest telescopi orbital monitoritzarà la lluminositat de més de 200.000 estels durant dos anys, amb l’objectiu de captar possibles trànsits planetaris. Hom calcula que TESS podrà catalogar 1500 planetes, dels quals una tercera part tindran radis inferiors 12.000 km.
– el desembre serà llançada la missió CHEOPS (CHaracterising ExOPlanets Satellite), de l’ESA. Aquest telescopi orbital no es dedicarà tant a la descoberta d’exoplanetes com a l’estudi d’exoplanetes ja coneguts. L’objectiu és determinar amb més precisió el diàmetre d’exoplanetes.

El nostre 2017 i els altres

El 20 de gener del 2017, Donald Trump assumirà la presidència dels Estats Units d’Amèrica. S’inaugura una nova era de lideratges forts i personalistes? Presumiblement es parlarà molt dels “grans líders”, categoria que potser és abusada quan hom vol incloure des de Duterte a Putin. Però el cas és que, per exemple, en les eleccions presidencials franceses podem tenir un discurs fortament presidencialista amb candidatures com les de Le Pen, Fillon i Valls.

A casa nostra, sembla que els lideratges són més col·lectius. El 2017 sembla dominat en aquest cas pel “referèndum o referèndum”. Però aquesta cantarella de les jornades històriques pateix un cert desgast, i els cants de sirena de l’entesa i del diàleg volen desencoratjar les temptacions de ruptura.

Lideratges forts o consensos castradors. Vet ací el dilema que ens presenta el 2017. Contra aquestes simplicitats, també hi ha esforços de comptar amb la complexitat. L’Exposició Mundial d’Astana, que se celebrarà entre el 10 de juny i el 10 de setembre, voldrà tractar la qüestió de l’energia del futur. Potser arribaran a temps els de SyntheticYeast oferir el llevat de genoma sintètic que serà la base d’una nova forma de produir biocombustibles.

No ens podem queixar, però, en principi, del nostre 2017. En el 2017 de “Earth Defense Force 2017” (D3 Publisher, 2013) el jugador se les havia de veure amb el primer contacte amb una raça alienígena que resultava altament hostil. En el 2017 de “Cherry-2000” (1987), topem amb una societat postapocalíptica fragmentada, burocratitzada i hipersexualitzada. En el 2017 de “The Running Man” (1987), vivim en una societat marcada pel control policial i la censura cultural. A Barb Wire (1996), el 2017 era marcat per la Segona Guerra Civil Americana.

Fa vint anys, els guionistes de “Barb Wire” imaginaven una Amèrica del 2017 marcada per la guerra civil, amb una Barb Wire (Pamela Anderson) que provava de tirar endavant amb el seu club nocturn de Hammerhead, com si fos el Rick’s Cafe de Casablanca

Fa quaranta anys, Billy Joel escrigué i gravà “Miami 2017 (Seen the Lights Go Out on Broadway)”. Joel, natural del Bronx, llavors vivia a Los Angeles, des d’on seguia la difícil situació de les finances de la Ciutat de Nova York. Joel s’imaginà a 68 anys, el 2017, exiliat a Miami com tants d’altres nova-iorquesos, rememorant la destrucció apocalíptica de Nova York: l’apagada de llums de Broadway, l’enderrocament de l’Empire States, l’ensorrament dels ponts, la crema d’esglésies a Harlem. “That was so many years ago/before we all lived here in Florida/before the Mafia took over Mexico/there are no many who remember/they say a handful still survive/to tell the world about/the way the lights went out/and keep the memory alive”.

Publicat dins de General | Envia un comentari