El nucli del cometa 67P/Txuriúmov-Herassimenko es altament porós, però homogeni

En la revista Nature podem llegir l’article de Pätzold et al. que presenta dades sobre el camp gravitatori del cometa 67P, aconseguides per la missió Rosetta, que orbita aquest petit planeta des d’agost del 2014. La gravimetria obtinguda per la Rosetta, a acostaments de 10-100 km, permet una estimació precisa de la massa del cometa, de la densitat total, de la porositat i de l’estructura interna.

Fotomosaic del cometa 67P, d’acord amb imatges preses per la Rosetta el setembre del 2014

La massa gravitacional puntual assenyala que la massa del nucli cometari 67P és de 9,982·109 kg. A partir del volum, deduïm que la densitat de l’objecte és de 533 kg·m-3, és a dir de poc més de la meitat de la densitat estàndard de l’aigua. Els nuclis cometaris consisteixen, en l’expressió clàssic, en boles de neu brutes, és a dir en “pols i glaç d’aigua”. Aquesta riquesa en materials volàtils és el que permet que, en acostar-se a les regions inferiors del Sistema Solar, desenvolupen una cabellera i una cua. El cometa és, recordem-ho, el conjunt d’aquestes capes (nucli, cabellera, cua). Que ho fa, però, que el nucli sigui tan lleuger? La porositat. Però quina mena de porositat, és a dir quina dimensió tenen els porus del cometa?

L’índex de porositat del cometa 67P és de 72-74%. És una xifra similar a l’obtinguda pel cometa 9P/Tempel (estudiat en el 2005 per la missió Deep Impact, que s’hi estavellà; i en el 2011 per l’Stardust, que s’hi acostà a 181 km). Però les dades de la Rosetta són més precises, és clar. Pätzold et al. calculen que el nucli, en termes de massa, té una proporció 4:1 de pols:glaç, mentre que en termes de volum seria de 2:1. El nucli és relativament homogeni, sense que hi hagi indicis de grans buits, de grans cavernes. La porositat, doncs, seria una propietat inherent del material del nucli.



Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Asimetria quàntica entre temps i espai: Joan A. Vaccaro i la sageta del temps

Albert Einstein trobava en el conjunt de la teoria de la relativitat una certa confortació mística. La comprensió del temps com una quarta dimensió (espai de Minkovski) sembla, efectivament, abonar aquelles teories del temps que John McTaggart classificava com a “sèrie B”. El present seria, segons aquestes teories de “bloc espai-dimensional”, tan sols una llesca, una secció transversal, de l’univers complet. L’alternativa a aquestes teories són la sèrie A, que assum que tan sols el present existeix realment. Certament, la mètrica derivada de la teoria de la relativitat general era més complexa que l’espai tetradimensional clàssic que reflecteixen les teories B originàries. Tot i amb tot, la concepció B del temps presenta tota una sèrie de problemes. No és qüestió menor la del “lliure albiri”, car toparia amb un univers on el futur és escrit. És clar que existeixen alternatives que fan compatible lliure albiri i bloc B temporal, com la hipòtesi de múltiples mons amb la qual Everett interpretava la mecànica quàntica. Sir Arthur Eddington veia, però, una contradicció més grossa. Tota la física moderna sembla afavorir la concepció B del temps, però alhora la física moderna no pot ser satisfactòria, segons Eddington, sinó ens explica la diferència entre el passat i el futur, és a dir la direccionalitat del temps, la sageta del temps. El concepte de sageta del temps és alhora múltiple, amb components còsmics (expansió de l’univers), termals (lleis de la termodinàmica), quàntics i psicològics. La sageta del temps la podem entendre com una propietat que diferencia la dimensió temporal de les dimensions espacials. O, com diu, Joan A. Vaccaro

hi ha una asimetria entre el temps i l’espai en el sentit que els sistemes físics evolucionen inevitablement amb el temps, mentre que no hi ha una traducció ubícua corresponent amb l’espai“. Així comença un seu article publicat la setmana passada a Proceedings of the Royal Society A. Vaccaro suggereix que l’asimetria temps-espai no seria elemental, sinó que té una connexió profunda amb l’evolució temporal.

La sageta quàntica del temps

Des dels anys 1960, indicis sobre aquesta “sageta quàntica del temps” han estat registrats en experiments de física de partícules, especialment pel que fa als mesons K i B. L’asimetria T (reversió temporal) en la física de les partícules és un dels tres trencaments de la simetria, amb les altres dues basades en la conjugació de càrrega (C) i la inversió de paritat (P)

Ara bé, aquesta sageta del temps, com les clàssiques, no impedeix que la teoria de camp quàntic relativístic tracti les quatre dimensions de manera equivalent. Contràriament, en aquesta teoria s’assum que les lleis de conservació de l’energia i de la matèria operen de manera diferent en una d’aquestes quatre dimensions, no tant que aquesta dimensió sigui diferent de les altres tres.

Una asimetria fenomenològica o axiomàtica

El tractament de la teoria de camp quàntic relativístic entén que l’asimetria (o asimetries) entre el temps i l’espai com quelcom axiomàtic. Si, en canvi, l’asimetria tingués un caràcter fenomenològic seria més fàcil d’entendre la relació entre el temps i l’espai. Això demana trobar el mecanisme que afectaria de manera diferencial la dimensió temporal.

La matriu Cabibbo-Kobayashi-Maskawa (CKM)

La matriu CKM permet que el model estàndard de la física de partícules inclogui les violacions discretes de simetria (T, C i P). Aquestes violacions ens ajuden a explicar perquè en el nostre univers trobem protons, neutrons i electrons, més que no pas antiprotons, antineutrons i antielectrons. Vaccaro (2011) s’ocupava de com la violació de la simetria T podria afectar l’evolució temporal de manera global.

Apartar-se de la mecànica quàntica convencional en tres sentits

Vaccaro resum tres punts en els quals caldria apartar-se de la mecànica quàntica convencional:
– a) no imposar cap equació de moviment.
– b) considerar estats que descriuen la localització d’un objecte material bé en l’espai o en el temps. La funció d’ona temporal viola la conservació de massa, ja que descriu l’existència potencial de l’objecte en una part del temps i una inexistència definitiva en la resta.
– c) les operacions de simetria P i T són incloses en el formalisme explícitament.

D’entrada Vaccaro considera els efectes de la violació P en la localització espacial. Després, aplica la mateixa construcció en un estat quàntic que representa l’objecte localitzat en el temps, i en les que les reversions de camí s’expressen en termes de l’operador de simetria T. El formalisme és simètric amb respecte a la representació d’estats de matèria tant en l’espai i en el temps sempre que prevalen les simetries discretes. En canvi, quan la simetria T es viola, el formalisme exhibeix una asimetria temps-espai. Dit d’una altra manera, en la construcció de Vaccaro, l’asimetria temps-espai sorgeix fenomenològicament d’una violació T.

El formalisme de Vaccaro i la sageta del temps

El nou formalisme ofereix una base per entendre perquè les diferents sagetes del temps indiquen una direcció preferencial des del passat cap al futur, sense que no hi hagi cap direcció perferencial en les dimensions temporals. Efectivament, el formalisme contempla un ordre natural en el temps, de manera que els estats temporals posteriors són alhora estats més evolucionats que els anteriors.



Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Richard Levins, un biòleg dialèctic

El passat dimarts, 19 de gener del 2016, es moria a Cambridge (Massachusetts), a l’edat de 85 anys, Richard Levins. Conegut especialment per la introducció del concepte de metapoblació (població de poblacions) en el 1969, el seu nom l’associem amb el de Richard Lewontin, autors tots dos de “The Dialectical Biology” (Harvard University Press, 1985). Les contribucions de Levins en la genètica de poblacions i en l’ecologia matemàtica són indestriables de la seva posició com a filòsof de la ciència i com a activista social i polític, adscrit a l’escola marxista. Levins fou el company de Rosario Morales, traspassada el 2011, i el pare d’Aurora Levins Morales. Un dels seus néts és Manny Phesto.

Levins, en el sopar que hom li organitzà amb motiu del seu 85è aniversari, el 23 de maig del 2015

Richard Levins (1930-2016)

Richard Levins va nàixer a Brooklyn (NY) l’1 de juny del 1930. Provenia d’una família judeo-ucraïnesa, de la qual era “la quarta generació de marxistes”. Als 8 anys, el 1938, va llegir “Microbe Hunters” (1926), el famós llibre de Paul de Kruif (1890-1971) en el qual es repassava la història de la microbiologia des d’Anton van Leeuwenhoek (1632-1723) a Paul Ehrlich (1854-1916). Als 10 anys començà a llegir els llibres d’assaig i de divulgació de J. B. S. Haldane (1892-1964), sintetitzador, amb la genètica de poblacions, de la genètica mendeliana i de l’evolució darwiniana, i obertament marxista. Als 12 anys va començar a llegir els llibres de Charles Darwin.

Aquestes lectures juvenils influiran el curs dels seus estudis al Hunter College i després a la Cornell University, a Ithaca (NY), amb un currículum de matemàtica i agronomia. A Hunter va conèixer Rosario Morales, natural de Nova York, però filla de pares boricuas, originaris de Naranjito (Puerto Rico). Levins i Morales es casaren en el 1950. El jove matrimoni decidí migrar a Puerto Rico, on feren de pagès en una zona de muntanya, a Maricao. Alhora, s’implicaren en el Partit Comunista de Puerto Rico i en l’organització pagesa. El 24 de febrer del 1954, nasqué la primera filla del matrimoni, Aurora.

En el 1956, la família Levins tornà a New York, on van nàixer dos fills més, Ricardo i Alejandro. Levins comença a treballar en la seva tesi doctoral a la Columbia University. En el 1961, Levins esdevingué professor de la Universidad de Puerto Rico, i la família alternà períodes a Puerto Rico i a New York. Levins i Morales s’implicaren en el moviment independentista boricua més que no pas ho havien fet en el període anterior. En el 1964, Levins visità per primera vegada Cuba. La tesi doctoral (“Theory of fitness in a heterogeneous environment”) la defensà reeixidament en el 1965 a la Columbia University. En el 1967, Levins no aconseguí la renovació a la Universidad de Puerto Rico, i la família es traslladà a Chicago, on trobà plaça a la universitat.

La introducció de la teoria de metapoblacions va consagrar Levins en el 1969. Sota el patrocini, entre d’altres de Richard Lewontin i d’E. O. Wilson, Levins accedí a la posició de “John Rock Professor of Population Sciences” a Harvard. En els anys 1970, Lewontin i Levins polemitzaren fortament amb Wilson al voltant de la “sociobiologia”.

Teoria de metapoblacions

En ecologia, una “població” és al conjunt d’organismes d’una espècie que viuen en un àrea geogràfica particular. En genètica de poblacions, una “població mendeliana” és el conjunt d’organismes que tenen la capacitat d’encreuar-se. Ara bé, què vol dir “un àrea geogràfica particular”? En el tractament clàssic, aquest àrea es tractada com una unitat. En la pràctica, les coses poden resultar més complexes. Definir com a població, per exemple, una plaga que afecta un cultiu o un grup de cultius genera una sèrie de problemes. Hom podria, efectivament, concentrar-se en espais homogenis, en un camp concret, però hom perdria de vista que aquest camp concret pot ser recolonitzat per exemplars d’altres zones. Levins s’ocupà de com l’heterogeneïtat ambiental afectava l’avaluació de programes d’eliminació de plagues en l’agricultura, i introduí la noció de “metapoblació” (Levins, 1969).

La metapoblació pot entendre’s com un grup de poblacions (subpoblacions), separades espacialment, però no pas del tot isolades unes de les altres. El concepte resultà de gran interès en estratègies conservacionistes, que sovint han de tractar poblacions en hàbitats fragmentats. En el tractament de Levin en el 1969, N era la fracció de parcel·les ocupades per la plaga problema. Aquesta fracció evoluciona d’acord amb processos de colonització (c) i d’extinció (e):

dN/dt = cN(1-N) – eN

Lligams:

Articles de Richard Levins a Monthly Review.

Evolution in Changing Enviroments: Some Theoretical Explorations (1968). Volum clàssic de Levins, que recollia una sèrie de lliçons pronunciades a Cuba al llarg d’anys anteriors, i que tractava la genètica de poblacions sota la perspectiva d’un ambient canviant.

Publicacions de Lewontin i Levins en “Capitalism. Nature. Socialism. Algunes d’aquestes publicacions foren recollides en volums com “Biology under the influence” (Monthly Review, 2007).



Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

Un planeta hipotètic de 10 masses terrestres a 200-1200 unitats astronòmiques

La detecció d’exoplanetes és limitada pel fet que les tècniques actuals els detecten més fàcilment com més massius o voluminosos són o com més propers orbiten l’estel respectiu. Això val també per al nostre Sistema Solar. D’acord amb la definició actual de “planeta”, en el Sistema Solar són comptats vuit: Júpiter, Saturn, Neptú, Urà, Terra, Venus, Mart i Mercuri. És clar que aquesta llista podria no ser completa. Més enllà de l’òrbita de Neptú podrien haver planetes més grans que Mercuri però que, per la seva llunyania respecte del Sol, difícilment poden ser detectats.

És clar que la llista de planetes s’amplia si els definim senzillament com tot aquell objecte que orbita al voltant del Sol. Cada mes, en diferents posicions, hom detecta planetes menors nous, que són introduïts en els catàlegs.

Eric Hanlan ens explicava ahir com Mike Brown i Konstantin Batygin analitzen les òrbites de sis petits planetes transneptunians. Aquests sis planetes formen un grup orbital peculiar. Segons Brown i Batygin, darrera d’aquest agrupament orbital hi ha un planeta gegant, de 10 masses terrestres, que encara no hauria estat detectat.

Aquest planeta hipotètic tindria una òrbita ben el·líptica i ben inclinada respecte del pla general del Sistema Solar. Cal pensar que, com els altres objectes transneptunians, és un objecte expel·lit com a conseqüència dels cataclismes orbitals del Sistema Solar primigeni. En l’òrbita actual no s’acosta al Sol menys de 200 UA (7 vegades la distància Sol-Neptú), però deu arribar en l’afeli a una distància de 600-1200 UA.

Batygin i Brown publiquen els seus càlculs a The Astronomical Journal. Ara com ara, fan una crida a continuar l’anàlisi dels objectes transneptunians distants d’òrbita altament inclinada, que pot ajudar a acumular indicis sobre aquest gran planeta hipotètic. Amb una estimació més precisament dels elements orbitals i de la massa d’aquest suposat planeta serà factible començar una recerca directa.

Publicat dins de 1. L'Univers | 1 comentari

La supernova superlluminosa ASASSN-15lh

Fa uns dies Subo Dong et al. presentaven l’esborrany definitiu del seu article sobre una supernova altament superlluminosa, que havien començat a elaborar el 10 de juliol del 2015. L’objecte fou detectat en el marc del All Sky Automated Survey for SuperNovae (ASAS-SN) i, catalogat com a ASASSN-15lh. En el registre general de supernoves li correspon l’entrada SN 2015L.

L’objecte es troba a una ascensió recta de 22h02m15,45s i a una declinació sud de 61º39’34,64” (constel·lació de l’Indi). L’objecte es trobaria en una galàxia lluminosa situada a 3,8 milions d’anys. Així, la magnitud absoluta màxima que va assolir l’objecte seria de -23,5. Traduït en termes de lluminositat bolomètrica (2,2·1038 J·s-1) seria el doble de lluent que la supernova superlluminosa més brillant fins ara registrada. En els primers quatre mesos des de la detecció, la radiació global era de 1,1·1045 J.

Una supernova lluminosa o hipernova és una explosió estel·lar darrera de la qual poden haver diverses causes. Dong et al. les repassen d’acord amb les observacions acumulades sobre aquest objecte. No pensen que hi jugui un paper la interacció amb material circumstel·lar, i encara és d’hora per descartar el rol del níquel-56. Pel que fa al model de magnestel, l’ASASSN-15lh no acaba d’encaixar. A banda de fer el seguiment de com decau la lluminositat d’aquest objecte en els propers mesos, els autors consideren que caldria fer ús de telescopis espacials per tal de rastrejar la presència de supernoves superlluminoses en galàxies molt més allunyades, corresponents a edats més primerenques de l’univers. Com més ample sigui el catàleg d’aquestes hipernoves, més fàcil serà escatir-ne les causes i classificar-les més detalladament.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Autofàgia cel·lular contra la senescència

Fa uns mesos parlàvem de com l’autofàgia participar en alguns tipus de mort cel·lular programada. L’autofàgia és el procés cel·lular pel qual són digerits components subcel·lulars i té una forta rellevància en l’homeostasi tisul·lar. L’equip de Pura Muñoz-Cànoves, de la Universitat Pompeu Fabra, fa un temps que hi treballa. Ara aquest grup de recerca fa titulars, arran d’un seu article a la revista Nature. En aquest article se’ns presenta en rol preventiu de l’autofàgia front a la senescència. Concretament, ho observen en la capacitat de regeneració cel·lular de la musculatura. En edats avançades, les cel·lules totipotencials del múscul passen d’un estat quiescent a un estat senescent irreversible, de manera que ja no poden donar lloc a nous miòcits. García-Prat et al. observen en ratolins com l’autofàgia basal és essencial per mantindre l’estat quiescent de les cèl·lules totipotencials. En fallar el procés d’autofàgia, es perd la proteostasi, augmenta la disfunció mitocondrial i l’estrès oxidatiu, de manera que cau el nombre de cèl·lules satèl·lits, sense les quals les cèl·lules totipotencials esdevenen elles mateixes senescents. García-Prat remarquen que l’autofàgia també disminueix en cèl·lules satèl·lits de la musculatura humana en edat avançada (95 anys). Els autors arriben fins i tot a assenyalar la possible efectivitat d’alguns medicaments per al foment de la regeneració muscular en casos de sarcopènia geriàtrica.

La rapamicina, segons mostra aquest estudi, és capaç de millorar in vitro els nivells d’autofàgia en cèl·lules satèl·lits obtingudes de biòpsies musculars de pacients de 95 anys d’edat. La rapamicina és un antibiòtic identificat en el 1972 en cultius de “Streptomyces hygroscopicus”. La seva interferència amb la funció immunitària desaconsellà el seu ús inicial com a antifúngic, però en el 1999 fou aprovat per la FDA, i ara és utilitzat com a immunosupressor en la prevenció del rebuig de transplantaments, en revestiments d’stent coronaris i en dermatitis atòpica. Des del 2006, ha rebut interès com a fàrmac capaç de previndre l’envelliment.

(a) Tall histològic de biòpsies musculars de persones de 25 i 95 anys en condicions basals; les sagetes indiquen la presència de fibres musculars atròfiques. La barra indica una longitud de 0,05 mm. (b) Immunotinció de CD56 i p16INK4a. (c) Western blot de la p62 en mostres de cèl·lules satèl·lits, tractades o no amb rapamicina durant 48 hores. (d) nivells d’espècies reactives d’oxigen i de contingut mitocondrial en cèl·lules tractades i no tractades. (e) Imatges de cèl·lules tenyides amb CellROX. (f) Quantificació de cèl·lules humanes SA-beta-gal+. (g) Quantificació de cèl·lules satèl·lits capaces de proliferar (marcades amb bromodeoxiuridina). (h) Western blot de la pS6 i de la tubulina en cèl·lules tractades o no amb rapamicina. (i) Immunotinció de pS6. (j) Model de relació entre l’autofàgia i la senescència de cèl·lules totipotencials

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

La IUPAC confirma la descoberta dels darrers elements del període 7

En acabar l’any, la IUPAC-IUPAP confirmaven en un comunicat la descoberta/síntesi dels darrers elements químics pendents del període 7 de la taula periòdica: els elements 113, 115, 117 i 118. Ara s’obre un període per tal que els qui tenen la prioritat proposin noms i símbols que substitueixen els provisionals.

Per a l’element 113, la prioritat correspon al grup japonès RIKEN. Per als elements 115, 117 i 118, la prioritat correspon al consorci format per l’Institut Conjunt de Recerca Nuclear de Dubna, el Laboratori Nacional Lawrence de Livermore i el Laboratori Nacional d’Oak Ridge, encara que pel que fa a l’element 118 tan sols comptaran Dubna i Livermore.

Així doncs, d’aquí a uns mesos esperem que podrem continuar la sèrie dels Empèdocles Moderns a Desdelamediterrania.cat, bo i incloent tots aquests elements amb els noms i símbols definitius.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Bon any 2016! Bon Any Internacional dels Llegums Secs!

Tot just hem entrat en el 2016. Serà un any reivindicatiu a Irlanda, en record al Centenari de l’Aixecament de Pasqua. També continuaran arreu els centenaris sobre altres fets vinculats a la Gran Guerra, com ara el torpedinament del Sussex (entre les víctimes dels quals hi hagué Enric Granados; 24 de març) o la Batalla del Somme (1 de juliol). Aquests centenaris ens recorden aquella etapa de “guerres i revolucions”. Guerres i revolucions somouen també les planes d’actualitat. Però quina època no ho ha estat? A Catalunya mateix, commemorarem el Cinquantenari de la “Caputxinada”, o el Centenari de la mort d’Enric Granados, una de les víctimes del naufragi del Sussex, torpedinat pels alemanys. En termes culturals, també podem esmentar el Cinquantenari del traspàs de la novel•lista Víctor Català (Caterina Albert, 27 de gener) o els Cent-cinquanta anys del naixement del pintor Ramon Casas (5 de gener). En el mes de març recordarem el Cinquè Centenari de la mort del rei Ferran el Catòlic i la successió, en conseqüència, en els territoris hispànics del futur emperador Carles V. També es compliran, el 6 de novembre, els 1500 anys del Primer Concili Provincial de Tarragona, convocat per l’arquebisbe Joan. El 2016 és el Bimil•lenari de la publicació de les Epistulae ex Ponto, d’Ovidi. Commemorem també els 2500 anys de la mort de Darios, el rei de Pèrsia, succeït per Xerxes. O els 2500 anys del naixement d’Heròdot d’Halicarnàs, el Pare de la Història.

Davant la falsa dicotomia de triar entre dos grans blocs geopolítics, o la pressió d’adherir-se increbantablement al bàndol “que toca”, malgrat que sigui d’aquest bàndol d’on més greuges s’ha rebut, el poble irlandès, en mig de la contesa mundial, cercà la seva República

2015: Any Internacional dels Llegums Secs

Els llegums secs (πόλτος en llatí, d’on sorgeix la forma llatina puls) són els cultius de plantes lleguminoses que es destinen a l’obtenció de llavor seca (llenties, cigrons, etc.), bo i excloent aquells cultius que es consumeixen frescos (com sol passar amb els pèsols), els qui es destinen a l’obtenció d’olis o cremes (cacahuets) o els que serveixen per a farratges.

El 20 de desembre del 2013, l’Assemblea General de Nacions Unides resolgué aquesta commemoració, que fou encomanada a la FAO, en col•laboració amb els membres.

L’objectiu és elevar la consciència pública dels beneficis nutricionals dels llegums com a part d’una producció alimentària sostenible.

El Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia

El dissabte 24 de setembre serà la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, i l’endemà diumenge de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Enguany aquestes celebracions coincidiran amb el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia, que arrencava el Dia de la Immaculada Concepció del 2015 (8 de desembre) i que conclourà en la Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de l’Univers del 2016 (20 de novembre).

Des de l’any 1300, l’església romana celebra periòdicament jubileus, que han adquirit una periodicitat de 25 anys pel que fa als jubileus ordinaris, fets en cada any que acaba en 00, 25, 50 o 75. També se’n fan d’especials en els anys 33 i 83. Però a banda d’aquests n’hi ha d’extraordinaris, i el 13 de març del 2015, el Papa Francesc anunciava un d’aquests sota el tema de la mercè o misericòrdia. Dies després, l’11 d’abril, emetia una butlla sota el títol “Misericordiae Vultus”, que convocava doncs a aquest any de remissió de pecats i que, des del segle XV, constitueix una forma d’estimular el pelegrinatge a Roma.

Més enllà del 2016 gregorià

L’any 2016 e.c. és un any de traspàs, amb lletra dominal CB (C per als mesos de gener i febrer; B per als següents). L’1 de gener s’escau en divendres, de manera que en termes de l’ISO 8601, la primera setmana de l’any no començarà fins el 4 de gener. El Diumenge de Pasqua serà el 27 de març.

L’any 2016 AD equival a l’any 2769 de la urbe romana i a l’any 2054 de l’era. En el decurs del 2016 començarà l’any del món 7525 (segons el compte bizantí) o 5777 (segons el compte hebreu). Amb la nova lluna de febrer arrencarà un any de foc sota el signe de la mona (丙申年). Enguany es correspon a l’any holocènic 12016, l’any 6765/6766 del calendari assirià, l’any 4348/4349 del calendari coreà, l’any 3182 de la Nostra Senyora de la Discòria, l’any 2965/2966 del calendari amazic, l’any 2559/2560 de la Parinibbana, l’any 2008/2009 del calentari etíop, l’any 1732/1733 dels màrtirs d’Alexandria, l’any 1465/1466 del calendari armenià, l’any 1437/1438 de l’Hèjira, l’any 1422/1423 del calendari bengalí, l’any 1377/1378 del calendari birmà, l’any igbo 1016/1017, l’any 224/225 de la República, l’any 172/173 del calendari Bahá’í, l’any 105 de l’era jutxe, l’any 64/65 del reina Elisabet II d’Anglaterra, l’any 28 de l’era Heisei. L’any 2016 comença amb la data juliana de 2457389 i amb el temps unix de 1451606400, equivalents al compte llarg de 13.0.3.1.6.

L’any 2016 astronòmic

El periheli d’enguany serà el 2 de gener, a les 23UTC (0,98330UA). L’afeli es produirà el 4 de juliol, a les 16UTC (1,01675UA).

Els equinoccis seran el 20 de març (04:31UTC) i el 22 de setembre (14:21UTC). Els solsticis cauran en el 20 de juny (22:35UTC) i el 21 de desembre (10:45UTC).

Tindrem eclipsis solars el 9 de març (saros 130) i l’1 de setembre (saros 135), però cap dels dos no serà visible a casa nostra.

Tindrem lluna nova el 10 de gener, el 8 de febrer, el 9 de març, el 7 d’abril, el 6 de maig, el 5 de juny, el 4 de juliol, el 2 d’agost, l’1 de setembre, l’1 d’octubre, el 30 d’octubre, el 29 de novembre i el 29 de desembre.

Hi haurà tres eclipsis lunars. El del 23 de març serà penumbral, i no el veurem a casa nostra. Encara més penumbral, i tampoc visible des de la Mediterrània, serà el del 18 d’agost (que tancarà el saros 109). El 16 de setembre, hi haurà un tercer eclipsi penumbral, que aquest sí es podrà veure en part a casa nostra, tan bon punt la lluna plena sigui visible damunt l’horitzó, encara que serà poc notable.

Entre les conjuncions més destacades podem esmentar:
– 16 de febrer, a les 07:41UTC, Lluna i Aldebaran.
– 14 de març, a les 13:44UTC, Lluna i Aldebaran.
– 6 d’abril, a les 8.30UTC, Lluna i Venus.
– 10 d’abril, a les 22:05UTC, Lluna i Aldebaran.
– 3 de juny, a les 09:47UTC, Lluna i Mercuri.
– 2 de juliol, a les 03:58UTC, Lluna i Aldebaran.
– 9 de juliol, a les 10:08UTC, Lluna i Júpiter.
– 29 de juliol, a les 10:53UTC, Lluna i Aldebaran.
– 30 de juliol, a les 15:55UTC, Mercuri i Regulus.
– 4 d’agost, a les 22:12UTC, Lluna i Mercuri.
– 6 d’agost, a les 03:28UTC, Lluna i Júpiter.
– 25 d’agost, a les 16:21UTC, Lluna i Aldebaran.
– 21 de setembre, a les 22:13UTC, Lluna i Aldebaran.
– 29 de setembre, a les 01:42UTC, Lluna i Mercuri.
– 19 d’octubre, a les 06:18UTC, Lluna i Aldebaran.
– 15 de novembre, a les 16:50UTC, Lluna i Aldebaran.
– 13 de desembre, a les 04:14UTC, Lluna i Aldebaran.

Les màximes elongacions de Mercuri seran el 7 de febrer (25º, matutina), el 18 d’abril (19º, vespertina), el 5 de juny (24º, matutina), el 21 d’agost (27º, vespertina), el 19 de setembre (17º, matutina), l’11 de desembre (20º, vespertina).

Paga la pena que esmentem el trànsit de Mercuri del 9 de maig, que serà visible de manera completa a casa nostra. Ja abans del migdia, la petita ombra de Mercuri (pràcticament invisible sense augment, cal dir) començarà a creuar el disc solar en una trajectòria de més de set hores (vg. taules de l’USNO; Barcelona apareix a la pàgina 9). És el primer trànsit de mercuri des del 2006 i no en tornarà a haver una altra fins el novembre del 2019.

Venus començarà l’any com a estel matutí (la màxima elongació fou assolida el 26 d’octubre de l’any passat). El 6 de juny del 2016 s’esdevindrà la conjunció inferior, i passarà a ésser un estel vespertí, guanyant visibilitat especialment en la darrera part de l’any.

L’oposició de Mart tindrà lloc el 22 de maig.

L’oposició de Júpiter tindrà lloc el 8 de març.

L’oposició de Saturn tindrà lloc el 3 de juny.

L’oposició d’Urà tindrà lloc el 15 d’octubre.

L’oposició de Neptú tindrà lloc el 2 de setembre.

Entre les pluges d’estels tindrem les quadràntides (4 de gener), les lírides (22 d’abril), les eta-aquàrides (4 de maig), les delta-aquàrides (27 de juliol), les perseides (12 d’agost), les oriònides (5 d’octubre), les sud-tàurides (5 de novembre), les nord-tàurides (12 de novembre), les leònides (17 de novembre), les gemínides (14 de desembre).

Pel que fa a les missions interplanetàries:
– l’ExoMars Trace Gas Orbiter (TGO) serà llençat per l’ESA i Roscosmos el 14 de març. La missió és destinada a Mart i hi realitzarà mesures encaminades a estudiar l’existència de signes biològics al planeta.
– la missió Juno, llençada per la NASA el 5 d’agost del 2011, arribarà a Júpiter el 4 de juliol del 2016. S’inserirà en una òrbita polar que li permetrà realitzar estudis sobre la química planetària, el camp gravitacional i magnètic, etc.
-l’OSIRIS-REx serà llençada per la NASA el 3 de setembre. És una missió d’anada i tornada, que prendrà mostres de l’asteroide 101955 Bennu, un dels petits planetes (492 metres de diàmetre) que ofereix un risc més elevat d’impacte amb la Terra.

Els altres 2016

El 2016 és any olímpic, amb jocs previstos entre el 5 i el 21 d’agost a Rio de Janeiro. També és un any on es deixaran notar les reivindicacions dels antics habitants de Diego Garcia (Chagos), car expira el dret de les USAF a fer servir aquesta illa com a base, cosa que motivà una deportació massiva: les mobilitzacions cerquen evitar l’extensió automàtica per vint anys més d’aquesta cessió.

El 2016 nostrat queda marcat per la data del 9 de gener, quan expira el termini per investir un govern de la Generalitat. Si no és investit, el Parlament del 27S serà dissolt automàticament, i caldrà anar a noves eleccions.

Els principals conflictes bèl•lics en començar l’any 2016. Tambors de guerra ressonen arreu. No pocs jocs o films bèl•lics de la dècada passada (Gungriffon Blaze, 2000; Call of Duty Warfare 2, 2009) tenien lloc en l’any 2016. Afganistan, l’Àsia Sud-occidental i Nigèria són escenaris de cruentes guerres que produeixen desenes de milers de víctimes cada any. A les massacres produïdes arreu cal sumar les tensions creixents entre les grans potències, difícilment compensades per la complexitat de les aliances geopolítiques. Les contradiccions socials, econòmiques i ecològiques del sistema-món afloren amb tota violència. Som, en paraules del Butlletí de Científics Atòmics, a 3 minuts de la mitjanit.

Envia un comentari

La recuperació de l’Akatsuki: cinc anys de paciència per inserir un satèl·lit artificial a Venus

El 6 de desembre del 2010, va fallar la maniobra que havia d’inserir en l’òrbita de Venus la sonda japonesa あかつき, llençada el març anterior des del cosmòdrom de Tanegashima. L’Agència Espacial Nipona va decidir hivernar la sonda, deixar-la en òrbita heliocèntrica, i esperar cinc anys a un nou acostament de la sonda a Venus. S’hi feren ajustaments el novembre del 2011 i el juliol i setembre d’enguany. Finalment, la recuperació ha estat reixida, i l’Akatsuki entrà en l’òrbita de Venus aquest dilluns 7 de setembre. Una vegada adoptada l’òrbita definitiva, comença dos anys d’experiments científics que ajudaran a entendre millor el clima del nostre planeta germà.

Representació artística de l’Akatsuki, en el seu pas d’una òrbita heliocèntrica a una de citereocèntrica

La missió Akatsuki

Després del desencís de la Nozomi, que no va arribar a inserir-se en l’òrbita de Mart, l’Agència Espacial Japonesa tingué com a primer gran projecte de sonda interplanetària un mòdul orbital venusià. El pressupost de la missió era de 14,6 milers de milions de iens, sense comptar els 9,8 mil milions de iens que costaria el llençament.

El cos principal feia 1,45 x 1,04 x 1,44 m. Comptaria amb dos panells solars de 1,4 m2 cadascun, capaços d’oferir, quan la sonda fos en l’òrbita de Venus, uns 700 W de potència. La maniobrabilitat l’oferira un motor de 500 N d’hidrazina-N2O4, així com vuit motors de 23 N d’hidrazina i quatre motors de 3 N d’hidrazina. El sistema de comunicacióm constava d’un transponedor de 8 GHz, connectat a una antena plana de 1,6 m i a quatre antenes addicionals. La massa total de la nau en el llençament seria de 517,6 kg, dels quals 196,3 kg corresponien a propel·lents.

L’instrumental científic suposava una massa total de 34 kg, i constava de sis elements:
– la càmera de llum visible (552-777 nm).
– la càmara d’ultraviolat (UVI).
– la càmara d’infraroig d’ona llarga (LIR).
– una càmera de microones de 1000 nm (IR1).
– una càmera de microones de 2000 nm (IR2).
– un experiment de radioones.

El mes d’octubre del 2009, “The Planetary Society” i JAXA iniciaren una campanya de quatre mesos durant la qual hom podia enviar el seu nom i un missatge que fos carregat en l’Akatskuki. Els missatges serien impressos en plaques d’alumini, col·locades a bord de l’astronau. En total, participaren 260.214 persones, missatges incorporats en 90 plaques d’alumini. Tres d’aquestes plaques eren dedicades a Hatsune Miku, un dels “vocaloids” de Crypton Future Media.

Primer intent i maniobres de recuperació

La construcció de l’Akatsuki tingué lloc al Campus de Sagamihara. El 17 de març del 2010, la nau era transportada des de Sagamihara al Centre Espacial de Tanegashima, on arribà el 19 de març. El 4 de maig fou encapsulada en el carenat del cohet H-IIA, on també era encabit l’IKAROS. El 9 de maig el carenat era col·locat damunt del cohet H-IIA.

La data prevista de llançament era el 18 de maig. L’oratge obligà a endarrerir el llençament al dia 20, i efectivament tingué lloc llavors a les 21:58:22UTC.

Pel que fa a IKAROS, el 21 de maig era inserit en òrbita heliocèntrica. Es tractava de la primera nau propulsada principalment per vela solar, i començà el seu programa científic d’estudi del vent solar, de la pols còsmica i de l’explosions de raigs gamma, en l’entorn privilegiat del medi interplanetari.

L’Akatsuki, per la seva banda, entrava també en òrbita heliocèntrica, amb la vista posada amb una aproximació a Venus que tindria lloc el 6 de desembre del 2010.

El dia 6 de desembre, a les 23:49UTC, començà la ignició del motor de maniobra orbital. El motor havia d’estar actiu durant 12 minuts per tal que l’Akatsuki s’inserís en una òrbita venusina. El sistema de maniobra patí una errada, i el 8 de desembre, la JAXA confirmà que la inserció orbital no s’havia produït. El motor, per comptes de 12 minuts, hauria estat en marxa durant 3 minuts, en aturar-se degut a dipòsits salins acumulats damunt de la vàlvula que comunicava el tanc de pressurització d’heli i el tanc de combustible. Els sistemes de seguretat havien aturat el motor, salvant la nau.

La prioritat era aprofitar la finestra següent, encara que aquesta no tindria lloc sinó després de cinc anys. De moment, activaren els mecanismes d’hibernació. El 7 i el 14 de setembre del 2011, hom comprovà l’estat dels motors, identificant-ne quins havien quedat malmesos. L’octubre del 2011, hom alliberà 65 kg de NOx, que ja no eren aprofitables, amb la qual cosa es reduïa la massa de la nau. Es feren maniobres l’1 de novembre del 2011, i els dies 10 i 21 del mateix mes. Va caldre repensar la missió ja que la nova òrbita d’inserció no podia ser la mateixa. L’octubre del 2013, la nau inicià una lenta aproximació a Venus. Es feren quatre maniobres de correcció entre el 17 de juliol del 2015 i l’11 de setembre.

El 7 de desembre, s’activaren quatre motors durant 20 minuts, i l’Akatsuki entrà en l’òrbita de Venus. El març del 2016 adoptarà l’òrbita definitiva, amb un període 9 dies. L’òrabit actual té un periapsis de 400 km i un apopapsis de 440.000 km.

Els objectius científics

El març del 2016 començarà la part científica de la missió. Caldrà veure llavors fins quin punt han patit els instruments aquests cinc anys d’òrbita heliocèntrica (amb un periheli de 0,6 UA).

El satèl·lit prendrà dades de:
– les tempestes elèctriques (a través de la càmara LAC).
– els núvols alts (a través de la càmara LIR).
– la distribució del SO2 i altres gasos atmosfèrics (a través de la càmara d’ultraviolat).
– la radiació calorífica del sòl venusià i, en especial, dels volcans (a través de l’IR1).
– la radiació calorífica emesa per les capes baixes de la densa atmosfera venusina (a través de l’IR2).

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

El galió San José: un tresor de més de 5000 milions d’euros enfonsat davant de Cartagena d’Índies

El passat divendres 27 de novembre, investigadors de l’Instituto Colombiano de Anropología e Historia (ICANH) i personal de l’Armada Nacional de la República de Colombia i de la Dirección General Marítima Colombiana localitzaven davant del litoral de la Península de Barú les restes del galió San José, enfonsat arran d’un combat naval escaigut el 28 de maig del 1708. Hores abans de l’enfonsament, el galió San José i la flota que l’escortava havien sortit de Cartagena d’Índies. El galió San José havia de transportar a la Península un carregament d’11 milions de monedes d’or. En aquella època, la Corona espanyola, en mans de Felip V, era aliada de la Corona francesa, i les Dues Corones eren en guerra amb una àmplia aliança en la qual participava el Regne Unit de Gran Bretanya. Els aliats, fins i tot, havien ocupat Madrid, la capital d’Espanya, breument l’any anterior, transportant-hi el seu pretendent a la corona, Carles III, proclamat ja com a tal, entre d’altres, a la Corona d’Aragó. El tresor del San José (200 tones d’argent, or, etc.) tindria actualment un valor de 5000 milions d’euros. Dissabte passat, el president colombià Juan Manuel Santos feia pública la troballa.

El combat naval davant de Cartagena del 28 de maig del 1708, segons un oli de Samuel Scott (1702-1772) que retrata just el moment de l’explosió que provocà l’enfonsament del San José, que transportava el gros del tresor espanyol que volia interceptar l’esquadra britànica

El galió San José

El galió “San José” fou construït a la drassana de Mapil (Aginaga, Usurbil, Donostialdea, Guipúscoa) el 1697-1698, per iniciativa de la família Eslava, i sota les especificacions de Francisco Antonio Garrote i la direcció de Miguel de Echebeste. El contracte signat per Pedro de Aróstegui amb la Corona en 1696 suposava la construcció de dues naus, el “San José” i “San Joaquín”, però Aróstegui es va morir en el 1697. Tots dos galions eren de tres cobertes, feien 59 metres d’eslora, 17 metres de mànega i 7 metres d’eslora, amb un desplaçament de 1200 tones mètriques. L’avarament del San José es va fer el 28 de setembre del 1698. El lliurament de tots dos galions es va fer el 1699.

El primer viatge fou de Pasaia a Cádiz, fet en paral·lel pel San José i el San Joaquín. En principi, els dos galions s’havien d’incorporar a la Armada de la Guarda de la Carrera de Indias (o Armada de Avería), amb funcions, respectivament, de nau capitana i almiranta. El galió San José duia 112 canons.

L’Armada havia de partir el març del 1700, però aquesta operació fou suspesa, i ajornada cap al gener del 1701. El novembre del 1700, es va morir el rei Carles II d’Espanya. La successió va recaure en el nét del rei Lluís XIV de França, el duc Felip d’Anjou, que entrà a Madrid el 18 de febrer. Però l’emperador Leopold va proclamar rei, des de Viena, al seu fill segon, l’arxiduc Carles. La primera acció de guerra tingué lloc a Carpi d’Adige el juliol de 1701, on troparen les tropes imperials del príncep Eugeni de Saboia amb les franceses del mariscal Catinat.

Davant d’aquest panorama, l’Armada anul·là la sortida del gener del 1701, i va haver d’abocar el mar bona part de les vitualles acumulades, que s’estaven podrint. El maig del 1702 es programà de nou la sortida, i de nou quedà ajornada, tota vegada que la guera continuava en terres italianes, i augmentava la mobilització d’anglesos, holandesos i portuguesos contra les Dues Corones.

A final d’agost del 1702, l’almirall sir George Rooke atacà la badia de Cadis, la defensa de la qual recaigué en el general José Fernández de Santillán, comandant de l’Armada de Avería. Santillán i les galeres del comte de Fernán Núñez reeixiren a evitar el desembarcament anglès i, el 30 de setembre, la flota de Rooke tornà cap a Anglaterra. En el camí Rooke aconseguí capturar la Flota de Nova Espanya de Manuel de Velasco, que tornava de les Índies i s’havia refugiat a Vigo.

La situació bèl·lica, doncs, empitjorava, i els ajornaments de partir cap a Amèrica es reiteraven: setembre del 1703, març del 1704, febrer del 1705. Això suposava enormes despeses en vitualles malmeses i en els costos de llicenciar i d’embarcar tripulacions.

El març del 1705, l’Armada d’Avería, deixà Cadis per participar en el bloqueig de Gibraltar, plaça capturada pels anglesos. Però el bloqueig fou desbaratat per la flota del vicealmirall John Leake.

El darrer viatge del galió San José

El 10 de març del 1706 sortí la flota. La nau capitana era el San José, a càrrec del general José Fernández de Santillán, que ja havia rebut el títol de comte de Casa Alegre. La nau almiranta era el San Joaquín, a càrrec de l’almirall Miguel Agustín de Villanueva. El patatxo Santa Cruz era la tercera nau en nombre de canons. Les tres naus havien de protegir un total de deu mercants.

La travessia la feren en companyia l’Armada d’Averia amb la Flota de Nova Espanya (13 mercants i 3 bucs de guerra), que comandava Diego Fernández de Santillán, nebot del comte de Casa Alegre.

El 27 d’abril, les dues flotes arribaven a Cartagena d’Índies. Poc després arribava l’esquadra francesa comandada per Jean Duchase, en la qual havia viatjat el nou virrei del Perú, Manuel d’Oms de Santa Pau, marquès de Castelldosrius. Mentre la Flota de Nova Espanya partia de Cartagena en direcció a Veracruz, escortada per la flota de Duchase, l’Armada d’Averia romangué a Cartagena.

El 2 de febrer del 1708, la flota de Casa Alegre deixà Cartagena per arribar a Portobelo el dia 10. Entre abril i maig del 1708, s’organitzà la Fira de Portobelo, gràcies a la qual, la flota va poder embarcar 22 milions de monedes de vuit escuts, dels quals la meitat els transportava el San José.

El governador de Cartagena, José de Zúñiga, informà el comte de Casa Alegre de moviments fets per l’esquadra anglesa del comodor Charles Wager. Amb base a Jamaica, aquesta flota havia patrullat des d’abril del 1708 prop de les illes del Rosario.

El combat naval

El comte de Casa Alegre valorà les informacions de Zúñiga, però no volia romandre més temps a Portobelo. Calia fer el trajecte de Portobelo a Cartagena, fer-hi allà les reparació, i viatjar de Cartagena a l’Havana, tot plegat abans que comencés l’estació dels huracans. Arribar com més aviat millor a l’Havana també era important, ja que la flota francesa de Duchase s’havia ofert a escortar-los en el camí de retorn a la Península si s’hi unien abans que aquesta partís cap a França.

Així doncs, el 28 de maig, la flota del comte de Casa Alegre sortí de Portobelo. La Flota comptava amb 11 mercants, i a les tasques d’escolta del San José i del San Joaquín, calia sumar la de dues fragates franceses. A banda de la carrega esmentada d’or i d’argent, la flota transportava un bon nombre de passatgers.

El 7 de juny, la Flota avistà les illes de San Bernardo. Ancoraren durant la nit, davant del perill de creuar les aigües someres de l’illa del Rosario. El matí del 8 de juny reprengueren la travessia, ja a les envistes de la badia de Cartagena.

Llavors ja avistaren l’esquadra anglesa. La manca de vent els féu aturar la navegació fins a les tres de la tarda. La flota adoptà una formació de combat, amb el San José al centre. A les cinc, començà l’intercanvi de foc, quan l’obrí el Kingston del capità Simon Bridge contra el San Joaquín. L’Expedition, la nau capitana dels anglesos, s’adreçà contra el San José.

A quarts de vuit, ja fosc, el San José patí una forta explosió, que afecta també l’Expedition, que s’hi havia acostat a uns 60 metres. El San José, que ja feia aigües en sortir de Portobelo, s’enfonsà ràpidament. Dels 600 tripulants i passatgers del San José, tan sols pogueren ser rescatades unes 11 persones.

La recerca

D’acord amb les fons històriques, el tresor del San José ha estat valorat entre 2000 i 5000 milions de dòlars actuals, encara que algunes apreciacions arriben a donar una xifra de 10.000 milions de dòlars. En qualsevol cas, es tractava d’un dels tresors més fabulosos mai enfonsats al Carib.

No és fins el 1980 que realment esdevé factible una operació de recerca i de salvament. En el 1981, la companyia Sea Search Armada (SSA) s’oferí al govern colombià a rescatar el tresor del San José, bo i reservant-se un 50% del valor. La SSA afirmava conèixer la localització del derelicte, però el govern colombià refusà a qualsevol renúncia de titularitat. L’empresa nord-americana pledejà en els tribunals colombians, i el 2007 la Cort Suprema fallà en favor de SSA, en concedir-li la meitat del valor que arribés mai a rescatar. El cas arribà als tribunals dels Estats Units, on una sentència del 25 d’octubre del 2011 declarava que el galió era propietat de l’estat colombià. La llei 1675/2013 del Congrés de Colòmbia esclaria els mecanismes i titularitat del rescat de naufragis històrics.

D’acord amb la llei citada començà un procés de recerca activa per l’ICANH i la DIMAR, en el qual participaren investigadors de centres de dins i fora de Colòmbia.

Imatges del derelicte del San José

El destí del tresor

El compromís de les autoritats es crear un museu a Cartagena dedicat a aquesta troballa arqueològica.

El ministre d’Exteriors d’Espanya, José Manuel García-Margallo, ha declarat que iniciarà contactes diplomàtics amb Colòmbia. Segons Espanya, el San José, en tant que vaixell d’estat, amb pavelló espanyol, és patrimoni del Regne d’Espanya, segons el que estableix la UNESCO en la Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Cultural Subaquàtic.

És clar que la interpretació de Colòmbia és una altra. La República Colombiana és hereva del Regne de “Tierra Firme”, part integrant de la Monarquia Hispànica. Els tresors del San José procedien de Nova Granada i del Perú. Però el més rellevant és que ara es troben en aigües territorials colombianes. A més, Colòmbia no ha signat la citada Convenció.

De moment, els bescanvis diplomàtics entre Espanya i Colòmbia, tant del part del ministre Margallo com de la ministra de Cultura de Colòmbia, Mariana Garcés, han estat prou correctes.

Més agres són els bescanvis de l’SSA i les autoritats colombianes. El govern colombià nega que l’SSA hagi conegut mai la localització precisa del derelicte.

Més enllà de la qüestió del patrimoni, ara s’obre la qüestió del rescat. Ara com ara, han començat els estudis de sòl, de profunditat i de columna d’aigua i s’han començat a dissenyar els procediments arqueològics.

Lligams:

El Galeón San José y la batalla de Barú, de Santiago Gómez. Todo a babor

Archivo General de Indias.

“Hemos encontrado, 307 años después de su hundimiento, el Galeón San José”, portal del Ministerio de Cultura de Colòmbia

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari