Baselga, Esteller i Massagué: la recerca oncològica rep el XXVIII Premi Internacional Catalunya

http://nicset.com/canada-viagra-cheap/ Canada Viagra Cheap

http://www.vnjh.cz/?paper-on-ethics Paper On Ethics

http://xplodethis.com/latex-package-for-phd-thesis/ Latex Package For Phd Thesis

http://inet.edu.vn/upload/essay-editing-company/ Essay Editing Company

http://www.mve.hu/?essays-writing-support Essays Writing Support

http://kiev.com.ua/?law-school-personal-statement-editing-service Law School Personal Statement Editing Service

Professional College Application Essay Writers

http://talkingtech.net/research-papers-electronics/ Research Papers Electronics

http://bellesbumprom.by/?my-robot-does-my-homework-nesbitt My Robot Does My Homework Nesbitt

http://purdue.lambdaphiepsilon.com/are-assignment-writing-services-good/ Are Assignment Writing Services Good

here Comment Faire Une Dissertation En Histoire

http://macaulay.cuny.edu/redesign/ptlls-assignment-help/ Ptlls Assignment Help

Cranfield Masters Thesis

http://euratex.eu/?help-with-ethics-homework Help With Ethics Homework

How To Write A Literary Criticism Essay

Writing Services Victoria Bc

http://www.maps.upc.edu/marijuana-essay/ Marijuana Essay

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari

El concepte de les grans transicions evolutives i el seu impacte en la biologia sintètica

http://talkingtech.net/writers-block-thesis/ Writers Block Thesis

Cold War Term Paper

http://www.mask-shop.ru/suretabs-cialis/ Suretabs Cialis

here How To Use Viagra Properly

http://www.essc.unt.edu/index.php?2114 Master Thesis Mba

Should Kids Have Homework

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

L’habitabilitat del nostre univers: una estimació d’Abraham Loeb

http://abstinc.com/literature-review-writing-services-uk/ Literature Review Writing Services Uk

http://www.oalth.gr/essay-writing-about-nutrition/ Essay Writing About Nutrition

http://oisp.hcmut.edu.vn/?best-cv-writing-service-london-online Best Cv Writing Service London Online

http://www.jagiellonka.plock.pl/?writing-paper-to-write-on Writing Paper To Write On

http://www.dekart.com/?phd-dissertation-ru Phd Dissertation Ru

Essay On Customer Service

http://coral.ufsm.br/hans/?english-papers English Papers

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Una cinquena força fonamental?

123 Help Essay

http://planetside.co.uk/?rhetoric-and-professional-writing-waterloo Rhetoric And Professional Writing Waterloo

Essay Writer Maine

http://www.grupo-pya.com/dissertation-paper/ Dissertation Paper

http://www.augmensys.com/?how-to-write-a-reflection-essay How To Write A Reflection Essay

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Detecten un augment de la incidència i gravetat de complicacions neurològiques per enterovirus

Ahir, la Generalitat de Catalunya publicava un comunicat sobre el reforçament de la vigilància i els protocols clínics al conjunt de la xarxa assistència davant l’aparició de diversos afeccions neurològiques associades amb infecció infantil per enterovirus. En total, s’han detectat 40 casos i, malgrat que la majoria han evolucionat favorablement, n’hi ha hagut d’afectacions molt greus _(nou ingressos en unitat de cures intensives) i una possible defunció. El Departament de Salut ha recordat la importància de les mesures higièniques habituals (rentar-se amb aigua i sabó) per previndre les infeccions. Alhora, fan una crida a consultar el pediatrà en casos febrils de somnolència, decaïment, tremolors o altres símptomes neurològics.

Enterovirus i complicacions neurològiques

La poliomielitis fou definida com a malaltia per Michael Underwood en el 1789. Des de final del segle XIX es registraren grans brots epidèmiques, que la feren una de les infeccions infantils més preocupants. En els anys 1950 s’iniciaren campanyes de vaccinació, que han fet que avui el virus de la polio tan sols es transmeti en poblacions humanes en regions d’Afganistan i Pakistan, encara que roman l’amenaça de nous brots en altres països.

El virus de la polio és, efectivament, un enterovirus. Però hi ha d’altres enterovirus, pels quals no hi ha vaccí, que poden produir infeccions neurològiques. Greninger et al. (2015) descrigueren una soca d’enterovirus D68 que seria, responsable, de casos de mielitis flàccida aguda als Estats Units des del 2012, amb una incidència de 50 casos en aquest país en el 2015. A diferència del virus de polio, en aquests casos rarament es produeix una paràlisi permanent, però en la fase aguda aquests enterovirus poden tindre efectes devastadors.

Esquema de les relacions filogenètiques d’enterovirus i rinovirus que afecten l’espècie humana

En total, són 71 els serotips d’enterovirus que s’han descrit en infeccions humanes. La classificació dels enterovirus en poliovirus, virus Coxsackie A, Coxsackie B i ecovirus es fonamenta en diferències en patogènesi. En termes generals, són virus de transmissió fecal-oral, que produeixen infeccions digestives, encara que també poden afectar les vies respiratòries i, més rarament òrgans interns (miocarditis, meningitis) i complicacions neurològiques. Com altres “picornavirus”, són virus de genoma d’ARN monocatenari. El genoma és traduïble directament pels ribosomes de les cèl·lules infectades, amb producció de proteïnes virals, inclosa l’ARN polimerada ARN-dependent que en permetrà la replicació.

Els 71 serotips esmentats es classifiquen en 12 espècies (A, B, C, D, E, F, G, H i J). Així doncs, l’enterovirus D68 es correspon al serotip 68 i a l’espècie D. Aquest serotip fou identificat originàriament en el 1962. La majoria d’infeccions no passen d’un refredat, i no sempre produeixen febre. Hi ha una variació genètica considerable en molts d’aquests serotips i són els que presenten neurotropisme els qui generen infeccions potencialment greus.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

L’augment de l’àrea foliar mundial com a conseqüència de l’enriquiment atmosfèric de diòxid de carboni

L’ús de combustibles fòssils (carbó, petroli, gas, etc.) i d’altres factors han provocat en les darreres dècades un augment constant de la concentració atmosfèrica de CO2. Això, juntament amb altres elements, suposa un augment de l’efecte hivernacle i, com a conseqüència, un canvi climàtic global, conegut com a escalfament antropogènic. L’augment atmosfèric de CO2 és contrarestat, només en part, per la captació dels oceans i l’assimilació per la vegetació terrestre. En els oceans això comporta una perillosa tendència a l’acidificació. Pel que fa a la vegetació terrestre, l’augment de CO2 tindria un efecte fertilitzant. Avui, a la revista Nature Climate Change, apareix un article que prova de quantificar aquest “enverdiment”, és a dir aquest augment de la superfície foliar. Per fer-ho estudien l’índex d’àrea foliar calculat amb imatges de satèl·lit que cobreixen el període 1982-2009, i proven d’esbrinar-ne les causes del canvi.

Els principals biomes continentals es defineixen principalment pel tipus de vegetació

Una anàlisi de l’evolució de la coberta vegetal

La recerca és el resultat d’una col·laboració internacional, si bé l’anàlisi ha estat realitzada per Zhu Zaichun, de l’Institut de Recerca de l’Altiplà Tibetà i de l’Institut Sino-Francès de Ciència de Sistemes de la Terra. Entre els coautors hi ha, entre molts d’altres, Josep Peñuelas, de la Unitat d’Ecologia Global de Cerdanyola del Vallès i Josep G. Canadell, del Projecte de Carboni Global de Canberra.

El període analitzat abasta del 1982 al 2009, i té com a principal paràmetre l’índex d’àrea foliar estimat per imatges de satèl·lit. Els autors investiguen quatre factors: 1) l’efecte de fertilització del CO2 atmosfèric, 2) la deposició de nitrogen atmosfèric, 3) el canvi climàtic, 4) els canvis en la cobertura vegetal. Per valorar aquests factors, utilitzen deu models d’ecosistema global.

Més enverdiment que enbruniment

Bona part de la superfície continental amb cobertura vegetal experimenta un augment de superfície foliar si hom integra les dades corresponents a l’estació de creixement. Aquest enverdiment afecta el 25-50% d’aquesta superfície. La tendència contrària, de reducció de l’àrea foliar, és present tan sols en 4% de la superfície.

La tendència a l’enverdiment es deuria en un 70% de l’efecte de fertilització de CO2, mentre que el rol dels altres tres factors considerats seria menor (9% per a la deposició de nitrogen; 8% per al canvi climàtic; 4% per als canvis de cobertura del sòl). L’efecte d’enverdiment promogut pel CO2 és nítidament dominant en la vegetació tropical. Ara bé, l’enverdiment registrat a l’Altiplà Tibetà s’explica pel canvi climàtic. En d’altres regions, com al SE de la Xina o a l’est dels Estats Units l’enverdiment es deu a canvis en la cobertura del sòl (abandonament de camps o canvis en les activitats agrícoles).

Publicat dins de 2. La Terra | Envia un comentari

L’arbre de la vida segons Hug et al., 2016

Fa unes poques hores es publicava en línia un article a Nature Microbiology amb el títol “A new view of the tree of life”. D’arbres de la vida, és a dir d’esquemes que tractessin tota la diversitat d’organismes biològics n’hi ha hagut d’abans d’Aristòtil i tot. La revolució científica ens forní classificacions més sistemàtiques, com les de Linné. L’adveniment de la teoria evolutiva ens va fer veure que la base de la classificació biològica és la comunitat de descendència i l’aparició de noves característiques. L’esquema clàssic de regne animal vs. regne vegetal fou qüestionat amb propostes de 2, 3, 5 o més regnes. Fa 30 anys, les tècniques de biologia molecular, a través de la seqüenciació de gens conservats, van permetre Carl Woese d’estructurar els organismes en tres dominis: eubacteris, arqueobacteris i eucariotes. L’explosició de dades genòmiques, particularment de bacteris i arqueons ens dibuixen un panorama, però, més continu. Els fluxos genètics horitzonals i l’endosimbiosi no acaben, és clar, d’ofegar la possibilitat de traçar un arbre de diferenciació, que condueix els llinatges actuals cap al llinatge del “darrer ancestre comú”. L’arbre de Hug et al., naturalment, és provisional. Noves dades genòmiques ens faran veure noves perspectives, però si ens dóna un tast més precís de la diversitat biològica existent

L’arbre de la vida és ocupat gairebé exclusivament per formes microbianes, que són les més diverses genèticament, les primeres en aparèixer, i les que sostenen en bona mesura el component biològic dels cicles biogeoquímics. La fanerobiota, els organismes pluricel·lulars, ocupen tan sols alguns branquillons de l’extrem inferior dret de l’arbre

Una nova visió de l’arbre de la vida

L’article el signen Laura A. Hug, Brett J. Baker, Karthik Anantharaman, Christopher T. Brown, Alexander J. Probst, Cindy J. Castelle, Cristina N. Butterfield, Alex W. Hernsdorf, Yuki Amano, Kotaro Ise, Yohey Suzuki, Natasha Dudek, David A. Relman, Kari M. Finstad, Ronald Amundson, Brian C. Thomas i Jillian F. Banfield

Hug et al. hi han incorporat noves dades genòmiques de 1000 microorganismes que no han estat mai cultivats en el laboratori i de la fisiologia dels quals hom coneix ben poc. Aquesta incorporació posa de manifest com, dels tres dominis de Woese, el més divers és el dels bacteris. Els eucariotes, filogenèticament, cal entendre’ls com una branquilló dels arqueons, i els arqueons, alhora, com una branca dels bacteris.

Per a cadascun dels organismes analitzats (3083), Hug et al. arrengleraran i concatenaren un conjunt de 16 seqüències de proteïnes ribosomals deduïdes genèticament. L’ús de setze seqüències dóna potència a la comparació. Els ribosomes són els orgànuls de síntesi proteica i hom espera que les disparitats en la seqüència de proteïnes es degui exclusivament a la deriva gènica, i no a la participació de processos adaptatius.

Diversitat genètica i cicles biogeoquímics

Potser algú podria remarcar que les addicions de Hug et al. ens mostren, bàsicament, l’existència d’una “biosfera fosca”, és a dir d’un nombre ingent de llinatges bacterians dels quals tenim molt poca o nul·la notícia. Però, al mateix temps, hom tendeix a menysprear aquesta “biosfera fosca”, a considerar-la poc rellevant en termes de biomassa o de producció, o en termes de participació qualitativa en cicles biogeoquímics. Ara bé, els nostres models biogeoquímics ens construeixen precisament damunt del coneixement fisiològic de microorganismes cultivables. Carl Zimmer, en les pàgines del NY Times, insistia en aquest aspecte.

El banc de dades genòmiques

La base de dades de Genomes Microbians Integrats contenia el setembre del 2015, quan fou consultat per Hug et al. dades de 30.437 genomes. A començament del 2016, aquesta xifra era de 33.116 genomes. Comptant-hi les dades actualment en revisió la xifra pujava a 38.395 genomes. La xifra creix de dia en dia. Els estudis metagenòmics prenen dades de mostres ambientals que, processades adequadament, poden individualitzar-se en dades genòmiques. La genòmica unicel·lular permet obtindre dades genòmiques amb unes poques cèl·lules, sense que sigui necessari cultivar-les en laboratori per formar colònies quantioses.

Woese, des dels anys 1970, feia taxonomia genètica d’acord amb uns gens ben conservats (SSU rDNA). Ara hom fa taxonomia genòmica, i aquestes anàlisi forneixen no tan sols dades filogenètiques sinó també informacions genètiques de les quals podem deduir dades metabòliques (si més no de potencialitat metabòlica).

Un esquema revisitat de tres dominis

Hom podria, d’acord amb les dades de Hug et al., reformular la idea de tres dominis de Woese. Però ara els grups serien tres: 1) Bacteris pròpiament dits; 2) Bacteris CPR; 3) Arqueons i eucariotes. Els bacteris CPR són també denominats “microgenomats”, pel fet de disposar de genomes relativament petits. La majoria dels microgenomats deuen ser bacteris endosimbionts. No sabem si els microgenomats són tan diversos i diferenciats pel fet d’ésser un grup antic o ho són per haver patit una forta radiació, marcada per altes taxes evolutives.

Però més aviat ens sentim inclinats a remarcar la relativa continuïtat existent en l’arbre de la vida i l’arbitrarietat de dividir-lo en 2, 3 o més dominis.

Publicat dins de 3. La Vida | Envia un comentari

La taxa actual d’emissions de CO2 es 10 vegades superior a la màxima assolida en l’eocè inicial

Al llarg de la història climàtica de la Terra s’han alternat dos estats dominants: l’estat hivernacle i l’estat iglú. En general, l’estat hivernacle ha dominat al llarg del temps, amb irrupcions temporals de l’estat iglú. Fa uns 34 milions d’anys, la Terra passà a l’estat iglú vigent en l’actualitat. Fou llavors que començaren a formar-se les plaques glacials de l’Antàrtida. Aquest estat iglú alterna períodes de glaciació amb relatius períodes interglacials: actualment ens trobem en un d’aquests períodes interglacials, un que va començar fa uns 11.700 anys. Així doncs, la Terra, fa 55,5 milions d’anys es trobava en un estat hivernacle, amb temperatures mitjanes superiors a les actuals, i sense una criosfera ressenyable. Dins d’aquell estat hivernacle s’hi donaven períodes d’especial augment de la temperatura, com el que tingué lloc en la transició del Paleocè a l’Eocè. En aquella època hi hagué una injecció massiva de CO2 en un període relativament breu de temps (menys de 20.000 anys), la qual cosa provocà uns augments de la temperatura mitjana de 5-8 K. No cal dir que aquest esdeveniment té interès per a l’època nostra present, marcada per les emissions antropogèniques de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, per treure’n totes les lliçons possibles cal reconstruir el ritme d’emissions de CO2 que conduiren al “màxim tèrmic del Paleocè-Eocè” (PETM, en l’acrònim anglès). A partir de dades sobre la distribució isotòpica de carboni i d’oxigen de jaciments de New Jersey d’aquell període, un grup d’investigadors coordinat per Richard E. Zeebe fa una sèrie d’estimacions, que publiquen en forma d’article a la revista Nature Geoscience. Calculen que la taxa d’emissions de CO2 que conduí al PETM no arribà mai a 1,1·1012 kg C/any. En canvi, en el 2014, aquesta taxa assolí un valor rècord de 1013 g C/any.

L’estudi de la freqüència isotòpica d’oxigen-18 en sediments marins permet fer una reconstrucció de les temperatures prevalents en els darrers 65 milions d’anys. La primera meitat del Cenozoic cau en un “estat hivernacle” dels climes de la Terra, que assoleix un màxim tèrmic en l’eocè, i amb un pic especialment destacat en l’inici d’aquesta era (PETM). Aquest “estat hivernacle” es tanca amb la glaciació de l’Antàrtida. Llavors s’inicia un “estat iglú” que s’agreuja particularment en el miocè. Des de llavors s’han alternat freds períodes glacials amb breus períodes interglacials, en un dels quals ens trobem en l’actualitat.

Una estimació de la taxa d’emissions de CO2 que desencadenà el PETM

Richard E. Zeebe, de la School of Ocean and Earth Science and Technology de la Universitat de Hawaii; Andy Ridgwel, de la School of Geographical Sciences de la Universitat de Bristol; i James C. Zachos, de la Universitat de Califòrnia en Santa Cruz; han estudiat les freqüències isotòpiques de carboni i oxigen de sediments paleocènics-eocènics del litorial de New Jersey: Bass River, Wilson Lake, Millville. No els interessa pas tant la datació absoluta d’aquests sediments, com la datació relativa de cadascun d’ells.

Amb una temperatura de deposició més elevada, la freqüència isotòpica de carboni-13 i d’oxigen-18 hauria de ser superior. Això es deu en darrera instància a que l’augment de concentracions de CO2 en l’atmosfera i l’oceà, en tant que substrat, afecta la composició del carbonat càlcic que fixen els organismes marins (com el foraminífer Subbotina) que constitueixen després aquests sediments. Prenent mostres de diferents fondàries, hom pot reconstruir l’evolució de la variació d’aquestes freqüències isotòpiques.

Zeebe et al. apliquen un model que transformi les dades de fondària de sediment en una sèrie temporal. Alhora, tradueixen les variacions isotòpiques en dades de concentració atmosfèrica de CO2.

D’acord amb les dades de New Jersey, l’alliberament de CO2 que conduí al PETM durà un mínim de 4000 anys. La taxa màxima d’alliberament no depassà valors sostinguts de 1,1·10-12 C/any. D’aquesta manera, els autors conclouen que “la taxa actual d’alliberament antropogènic de carboni no té precedents en els darrers 66 milions d’any“. Així doncs, el PETM no funcionaria com a anàleg de la situació actual. Aquesta afirmació de Zebee et al. és un advertiment als qui assenyalen que el PETM tingué un efecte limitat en la taxa d’extinció d’organismes. Les emissions antropogèniques tenen lloc en un període molt més breu de temps, i amb una taxa deu vegades superior, de manera que, segons Zebee et al., “les disrupcions ecosistèmiques” del futur immediat no tindran tampoc precedents.

Publicat dins de 2. La Terra | Envia un comentari

La demostració del darrer teorema de Fermat (Andrew J. Wiles, Premi Abel 2016)

Una de les demostracions matemàtiques més conegudes dels darrers temps és la practicada per sir Andrew J. Wiles, de la Universitat d’Oxford, damunt de l’anomenat “darrer teorema de Fermat”. La història és ben coneguda. Per a la fórmula an + bn = cn, hom coneix triplets de nombres enters quan n=1 o n=2, però no se’n coneix cap si n és un nombre enter superior. Es conjectura que no es coneixen perquè no existeixen aquests triplets per a aquests valors enters de n. En el 1637, Pierre de Fermat en el marge d’una còpia de l’Arithmetica afirmava que tenia una prova d’aquesta conjectura, però que el marge era massa estret per encabir-la. Ignorem quina era la prova de Fermat. La conjectura mateixa fou coneguda entre els matemàtics com a “conjectura de Fermat” o “teorema de Fermat” o, més precisament, com el “darrer teorema de Fermat”. Molts intentaren provar aquest teorema, topant-hi amb fortes dificultats, de manera que es guanyà la fama del “problema matemàtic més difícil”. Andrew J. Wiles emprà la conjectura de modularitat per a corbes el·líptiques semistables per fer una complexa demostració del teorema. Tan complexa, que va caldre una llarga revisió abans de donar-la per vàlida. En efecte, si Wiles anuncià la seva prova el 23 de juny del 1993, en la conferència “Elliptic Curves and Galois Representations”, el mes de setembre del 1993 hom hi trobà un error. El 19 de setembre del 1994, Wiles aconseguí de corregir la prova, que fou publicada el maig del 1995, en forma de 150 pàgines, aconseguides després de set anys de recerca. Vint any després, l’Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres ha atorgat el Premi Abel del 2016 a Wiles per aquesta demostració. El guardó, dotat de 6 milions de corones, serà lliurat pel príncep Haakon a Olso el proper 24 de maig.

Pàgina de l’edició bilingüe de l’Arithmetica de Diofant de Clement-Samuel Fermat (1670), que inclou el famós comentari fet pel seu pare trenta-tres anys abans en una edició llatina del mateix llibre

El darrer teorema de Fermat

Cubum autem in duos cubos, aut quadratoquadratum in duos quadratoquadratos, et generaliter nullam in infinitum ultra quadratum potestatem in duos ejusdem nominis fas est dividire: cujus rei demonstrationem mirabilem sane detexi. Hanc marginis exiguitas non caperet“.

Aquest és el text que escriu Pèire de Fermat (*Bèumont de Lomanha, Gasconha) en el 1637, quan tindria uns trenta anys en una còpia de l’edició llatina del 1621 de l’Arithmetica de Diofant d’Alexandria, concretament a la pàgina corresponent al problema II.8 d’aquesta obra clàssica. Quan Fermat es va morir, el 12 de gener del 1665, el seu fill, Clement-Samuel heretà aquest volum i, el 1670, va fer una edició augmentada de l’Arithmetica amb els comentaris del seu pare, inclòs el text citat.

Fermat, en els cercles matemàtics, adquirí fama de fer circular conjectures sense demostrar-les. El cert és que sí que es coneix una demostració seva sobre la impossibilitat citada de triplets enters quan n=4. En la correspondència amb Mersenne, Pascal o Wallis, Fermat fa referència al problema quan n=3 o n=4, però mai no esmenta el cas general.

El darrer teorema de Fermat com el problema més difícil.

El nom de “darrer teorema” de Fermat va referència al fet que un problema proposat per Fermat continués encara obert ben entrat el segle XVIII. En el 1816, l’Acadèmia Francesa de Ciències oferí un premi per a un prova general de Fermat per a qualsevol exponent enter. En el 1850, es renovà aquest premi. L’Acadèmia de Brussel·les n’oferí un altre.

En el 1908, Paul Wolfskehl oferí 100.000 marcs d’or a l’Acadèmia de Ciències de Göttingen per a una demostració completa. Entre les normes d’aquest premi hi havia garanties de revisió i que es produís en 100 anys.

La demostració de Wiles

Amb la força bruta de la computació, Harry Vandiver (1954) demostrà la conjectura de Fermat per a tots els nombres primers inferiors a 2521. Samuel Wagstaff (1978) ho va estendre a tots els nombres primers inferiors a 125.000, xifra que en el 1993, s’havia estès a 4.000.000.

L’aproximació de Wiles partia d’una altra conjectura, la de Tanyiyama-Shimura-Weil (1955). Aquest conjectura o teorema de modularitat afirma que les corbes el·líptiques sobre nombres racionals es relacionen amb formes modulars. En el 1984, Gerhard Frey havia vinculat la conjectura de Fermat amb la conjectura de modularitat. Frey remarca que si hi hagués un triplet per a n > 2, llavors la corba el·líptica y2 = x·(x-an)·(x+bn) tindria propietats tan inusuals que seria improbable que fos modular. Dit d’una altra manera, si queia la conjectura de Fermat, havia de caure també la conjectura de la modularitat. Si hom provés, concloïa Frey, la segona conjectura, també provaria la primera.

La intuició de Frey fou demostrada gràcies als treballs de Jean-Pierre Serre i Ken Ribert (1986). A partir del teorema de Ribet, Wiles treballa durant sis anys gairebé en secret fins a la primera comunicació del 1993.

Wiles recollí el premi instituït per Wolfskehl el 27 de juny del 1997, deu anys i escaig abans que es tanqués la finestra proposada pel guardó.

La feina continua

La demostració de Wiles va obrir noves perspectives en la teoria dels nombres. No obstant, el darrer teorema de Fermat és obert a demostracions que siguin més senzilles que la de Wiles, per bé que no se n’ha publicat cap. Alhora, hi ha esforços per encarar l’equació an = bn + cn amb valors de n no enters, és a dir a estendre la conjectura i el teorema al conjunt de nombres racionals o, fins i tot, al conjunt de nombres reals.

Publicat dins de 1. L'Univers | Envia un comentari

Correlacions entre estatura i índex de massa corporal i l’estatus socioeconòmic: un estudi del UK Biobank

El British Medical Journal publica aquesta setmana un estudi fet al UK Biobank que mostra com l’estatura (especialment, en homes) i l’índex de massa corporal (especialment en dones) es relacionen amb cinc variables socioeconòmiques (any de finalització dels estudis a temps complet; nivell educatiu; classe laboral; nivell d’ingressos; índex de deprivació de Townsend). L’estudi, signat per Jessica Tyrrell, Samuel E. Jones, Robin Beaumont, Christina M. Astley, Rebecca Lovell, Hanieh Yaghooktar, Marcus Tuke, Katherine S. Ruth, Rachel M. Freathy, Joel N. Hirschhorn, Andrew R. Wood, Anna Murray, Michael N. Weedon i Timothy M. Frayling, té en comptes els components genètic i no-genètic d’alçada i índex de massa corporal, i assenyala que “la gent amb sobrepès, especialment dones, es troben en una situació de desavantatge” i que “la gent més alta, especialment homes són en una d’avantatge”.

L’índex de massa corporal s’expressa com el quocient de la massa corporal amb el quadrat de l’estatura

El UK Biobank

Entre el 2006 i el 2010, el UK Biobank recrutà mig milió de voluntaris dels diferents països del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, d’edats compreses entre els 37 i els 73 anys. Els participants ompliren qüestionaris i foren entrevistats sobre dades personals, estat de salut i estils de vida. Se’ls prengueren mesures antropomètriques i de pressió sanguínia, i se’n recolliren mostres de sang, orina i saliva.

Una mostra de 120.286 persones del UK Biobank

Tyrrell et al. han treballat amb una subpoblació del UK Biobank, formada per 120.286 persones “of white British descent“. D’aquesta subpoblació, n’hi havia 119.669 de les quals hom tenia dades genètiques vàlides i se’n disposava de l’índex de massa corporal (IMC) i de l’estatura. La selecció d’aquest “grup ètnic”, l’autòcton de les Illes Britàniques, és justificada pels autors pel fet que és l’únic grup prou abundant com per fer l’estudi.

L’estatus socioeconòmic: cinc variables

Les cinc variables emprades per Tyrrell et al. són les següents:
– a) L’edat a la qual havien acabat els estudis a temps complet, que havia estat facilitada en qüestionaris de 82.543 persones de la submostra.
– b) El nivell educatiu, que traduïren en una dicotomia entre persones amb nivell educatiu de grau o professional (53.652 persones) o inferior (64.913 persones).
– c) la classe laboral (job class), que traduïren en una dicotomia entre feines no-qualificades (21.036 persones) i qualificades (55.698 persones).
– d) grups d’ingressos, segmentats per ingressos anuals de la llar de cinc nivells (separats per 18.000, 31.000, 52.000 i 100.000 lliures esterlines).
– e) índex de deprivació Townsend. Aquest índex, introduït per Peter Townsend en el 1988, es fixava en quatre variables (desocupació laboral, no tindre cotxe de propietat, no tindre habitatge de propietat, sobreocupació de l’habitatge).

Variables de salut

Tyrrell et al. tingueren en compte quatre variables de salut:
– si el participant havia declarat en el qüestionari que patia malaltia arterial coronària.
– si en l’exam el participant havia mostrat hipertensió o bé en el qüestionari havia dit que prenien algun fàrmac antihipertensiu.
– si el participant havia declarat que patia alguna malaltia crònica o discapacitat.
– si el pacient declarava patir diabetis de tipus 2.

Variants genètiques i randomització mendeliana

Pel que fa a l’estatura, Tyrrell et al. seleccionaren 396 variants genètiques que s’hi associen, i que per elles mateixen expliquen un 12,3% de la variança en la subpoblació analitzada. Pel que fa a l’IMC, seleccionaren 69 variants genètiques que s’hi associen, i que expliquen un 1,5% de la variança en la subpoblació esmentada. Cada participant, doncs, era classificat en funció del nombre d’al·lels que presentés associats a l’estatura o a l’IMC.

La randomització basada en aquests trets genètics, d’herència mendeliana, permet destriar la base genètica de l’estatura i de l’IMC dels factors no-genètiques que co-determinen aquestes variables antropomètriques.

La relació entre l’estatura determinada genèticament i l’estatus socioeconòmic

Pel que fa als anys d’educació a temps complert, dels 82.543 participants analitzats, Tyrrell et al. troben una forta correlació amb l’estatura. L’associació és similar en homes i dones. Una estatura 6,3 cm superior s’associa a 0,2 anys d’educació a temps complert. Quan hom té en compte la base genètica de l’estatura, l’associació és menor però encara significativa.

Pel que fa a la titulació acadèmica, hom trobava que una estatura 6,3 cm superior s’associada a un augment (1,25) de la probabilitat d’aconseguir un títol de graduat o equivalent. L’associació torna a ésser similar en homes i dones. L’anàlisi genètica esborra, però, aquesta asssociació.

Pel que fa a la classe laboral, amb 76.404 participants, hi havia una correlació: una estatura 6,3 cm superior s’associa a un augment (1,29) de la probabilitat de tindre una feina qualificada. La normalització genètica reduïa l’associació. Tyrrell et al. també comprovaren l’existència d’una associació quan la classe laboral s’estratificava en 11 nivells.

Pel que fa a la renda familiar, amb 103.327 participants, hi havia correlació, un 50% més forta en homes que en dones. Una estatura 6,3 cm superior s’associava amb un augment de la renda anual de 2940 lliures esterlines. Quan es considerava el factor genètica, l’associació disminuïa, però persistia (6,3 cm d’estatura genètica s’associada a 1130 lliures esterlines anuals addicionals).

Pel que a l’índex de privació de Townsend, amb 119.519 participants, hi havia correlació, més forta en homes que en dones. En fer-se la normalització genètica, l’associació tan sols persistia en homes.

Índex de massa corporal i estatus socioeconòmic

Pel que fa a l’edat d’acabament d’estudis a temps complet, un augment d’IMC de 4,6 s’associa amb 0,15 anys d’avançament d’aquesta edat. Aquesta associació desapareixia en fer-se la normalització genètica.

Pel que fa al nivell educatiu, un augment d’IMC de 4,6 s’associava amb una probabilitat menor d’assolir un grau acadèmic (0,83). Aquesta associació desapareixia en fer-se la normalització genètica.

Pel que fa a la classe laboral, un augment d’IMC de 4,6 s’associava amb una probabilitat menor d’assolir feines qualificades (0,91). L’associació era més forta en dones. En fer-se la normalització genètica, l’associació desapareixia.

Pel que fa a la renda familiar, un augment d’IMC de 4,6 s’associa a una caiguda de renda. Però mentre en les dones la caiguda de renda era de 1890 lliures esterlines, en homes era de tan sols 210 lliures. Quan es feia la normalització genètica, l’associació persistia en les dones però no en els homes.

Quant a l’índex de privació de Townsend, l’associació era dues vegades més forta en dones que en homes. I, amb normalització genètica, persistia encara en les dones.

La relació causal

Per valorar la relació causal d’aquestes associacions, Tyrrell et al. fan servir el mètode d’Egger, basat en les dades genètiques. Així poden afirmar que una estatura baixa i un IMC superior condueixen a pitjors mesures d’estatus socioeconòmic. És clar que la població analitzada es correspon a britànics nascuts entre el 1938 i el 1971. Alhora, cal recordar que els factors genètics que influeixen en l’estatura i l’IMC també s’associen a la influència parental sobre l’estatus socioeconòmic. Els mateixos autors recorden que al Regne Unit hi ha una estratificació regional, de manera que els comtats del nord que mostren a la vegada menor estatus socioeconòmic, major IMC i menor estatura que els comtats del sud. La variabilitat individual (i familiar) té lloc en una societat de classes, que s’entrecreuen en diferències regionals a gran escala i també en diferències zonals dins de cada localitat. Particular esment, fan Tyrrell et al. de les diferències de gènere: si l’estatura impacta més en els homes, en les dones ho fa més l’IMC.

Publicat dins de 6. La Civilització | Envia un comentari