Paleoprimatologia: La teoria de la deriva continental d’Alfred Wegener guanyà acceptació a partir dels anys 1960 en part per les contribucions que feia per explicar dades paleobiogeogràfiques. Cal dir que també la paleobiogeografia contribuïa al seu torn a esclarir la cronologia del cicle de formació i fragmentació de supercontinents. No obstant això sorgien discrepàncies no pas menors. La formació de l’Oceà Etiòpic (l’Oceà Atlàntic Sud) hauria començat fa més de 100 milions d’anys. En aquella època no havien sorgit encara en el Vell Món ni primats ni rosegadors. Com s’explica, doncs, l’existència a l’Amèrica del Sud de grups autòctons de primats com els platirrins (justament denominats “mones del Nou Món”) o de rosegadors com els caviomorfs (capibares, cobaies, etc.)? Les dades filogenètiques assenyalen que platirrins i caviomorfs són descendents de clades originats al continent d’Afro-Aràbia en el període eocè (fa 56-34 milions d’anys). Les dades paleogeogràfiques indiquen que Afro-Aràbia i Sud-Amèrica eren separades per un Oceà Atlàntic de 1500-2000 km d’amplada (la xifra en l’actualitat és de 2848 km en la part més estreta). Per si no teníem prou amb aquests dos llinatges de mamífers sud-americans de difícil explicació, ara Erik R. Seiffert ens afegeix un tercer. En un article a la revista Science descriuen una nova espècie de primat a partir de molars fòssils trobats a la regió amazònica del Perú. No es tracta pas d’un platirrí, sinó d’un simi antropomorf, un parapitècid. Els parapitècids fins ara s’havien trobat sobretot en el registre paleontològic del nord d’Àfrica. Seiffert et al. suposen que els avantpassats d’aquest parapitècid sud-americà, com els avantpassats dels platirrins i dels caviomorfs creuaren l’Oceà Atlàntic fa 32-35 milions d’anys damunt de vegetació com si es tractés de rais naturals.
Erik Seiffert
Ucayalipithecus
Erik R. Seiffert és catedràtic del Department of Integrative Anatomical Sciences de la Keck School of Medicine de la University of Southern California, amb seu a Los Angeles. També és curador del Department of Mammalogy del Natural History Museum of Los Angeles County.
Marcelo F. Tejedor és membre del Instituto Patagónico de Geología y Paleontología, de Puerto Madryn (Chubut, Argentina), professor de la Facultad de Ciencias Naturales de la Universidad Nacional de la Patagonia, amb seu a Trelew (Chubut) i investigador del Gothenburg Global Biodiversity Centre.
El primatòleg John G. Fleagle és professor del Department of Anatomical Sciences de la Reinassance School of Medicine, de Stony Brook (NY).
Nelson M. Novo és membre de l’Instituto Patagónico de Geología y Paleontología.
Fanny M. Cornejo és investigadora a la Renaissance School of Medicine de la Stony Brook University, i de Yunkawasi, a Lima.
Mariano Bond és curador de la División de Paleontología de Vertebrados del Museo de Ciencias Naturales de La Plata.
Dorien de Vries és investigador de la Stony Brook University.
Kenneth E. Campbell és investigador del Department of Vertebrate Zoology del Natural History Museum of Los Angeles County.
Aquests investigadors basen la seva descripció en una sèrie de molars fòssils trobats en estrats paleogènics de Santa Rosa, a la província peruana d’Atalaya, a la Conca Amazònica. Els jaciments fossilífers de Santa Rosa foren descoberts el juliol del 1995, i han estudiats especialment per l’equip de Campbell, pel seu valor per conèixer els orígens dels platirrins.
Seiffert et al. apliquen una anàlisi filogenètica basada en un rellotge bayesià sobre les característiques dels molars. Troben que no encaixen amb el llinatge dels platirrins sinó que ho fan amb els parapitecoideus. En qualsevol cas, el caràcter és prou distintiu com perquè, a partir d’aquests molars, Seiffert et al. descriguin com a “gènere nou” Ucayalipithecus.
Un ràfting transatlàntic durant la Grande Coupure
Seiffert et al., doncs, es troben en el destret d’explicar què hi fa un parapitecoideu en estrats oligocènics de l’Amazones. Com hem dit, en el mateix destret ens trobem per explicar què hi fan els platirrins actuals a les Amèriques. Seiffert et al. pensen que Ucayalipithecus seria descendent d’un llinatge de parapitecoideus que haurien arribat a Amèrica del Sud procedents d’Àfrica a través d’un esdeveniment de ràfting. Concretament, daten en el límit entre l’Eocè i l’Oligocè, fa 35-32 milions d’anys, una finestra per a aquest tipus d’esdeveniments, quan el nivell dels oceans havia davallat.
Ja en el 1910, Hans Georg Stehlin s’havia referit amb el terme “Grande Coupure” per designar la ruptura existent entre les faunes eocènica i oligocènica d’Europa. Aquesta extinció massiva també s’ha descrit per a una fauna mastològica d’Àsia (“Mongolian Remodelling”). Aquests canvis haurien estat precipitats per un refredament climàtic, amb l’inici de la glaciació de l’Antàrtida, i el retrocés dels oceans. Tot i amb tot, Àfrica i Sud-Amèrica eren encara separades per un braç de mar considerable, i d’ací que calgui postular esdeveniments en forma de ràfting per explicar l’arribada a Sud-Amèrica dels ancestres de caviomorfs, platirrins i, ara també, parapitecoideus.
Els parapitecoideus mateixos haurien aparegut durant el període bartonià (fa 41-38 milions d’anys). Encara és matèria de discussió la seva relació exacta amb els simis moderns (ceboideus, cercopitecoïdeus i hominoideus), però probablement sigui un grup germà dins dels simiiformes i dins dels catarrins. Els catarrins són coneguts de vegades com a “mones del Vell Món” en oposició a les “mones del Nou Món” que són els platirrins. Però Ucayalipithecus seria el testimoni d’un catarrí al Nou Món durant l’Oligocè. Eventualment aquest llinatge s’extingiria, i cap catarrí no tornaria a posar els peus, que se sàpiga, a les Amèriques fins a l’arribada de l’ésser humà.
Lligams:
– A parapithecid stem anthropoid of African origin in the Paleogene of South America. Erik R. Seiffert, Marcelo F. Tejedor, John G. Fleagle, Nelson M. Novo, Fanny M. Cornejo, Mariano Bond, Dorien de Vries, Kenneth E. Campbell Jr. Science 368: 194-197 (2020)
