S’estavella una i en ve una altra: la Lluna torna a posar-se de moda

Si una cosa ens ensenya la història de l’exploració lunar és que qui esperi processos històrics linials, de progressions aritmètiques o geomètriques pures, és condemnat a decebre’s. El 1959 es va produir la primera aproximació d’una nau d’origen terrestre, concretament soviètic, al nostre planeta veí. A mitjans dels anys 1960 es produeixen els primer aterratges (o allunatges, encara que això ara pren un altre significat en els nostres dies) controlats. I entre mitjans dels anys 1960 i el 1976 hi van haver 65 d’aquests aterratges, dels quals 6 amb naus tripulades, concretament nord-americanes. El 1972 conclou el programa nord-americà Apollo, i el 1976 se suspèn el programa soviètic Luna. Entrem a l’eclipsi de l’exploració espacial (en la qual, els èxits de les missions Pioner X i XI, i Voyager 1 i 2 són fruits pòstums de la primera etapa ascendent). Entre el 1976 i el 1990 no va haver-hi cap missió lunar. La sequera la trenca l’Agència Espacial Japonesa (1990). En els anys 1990s hi hauria dues missions més, nord-americanes. I en la dècada present la cosa s’ha animat una mica, amb mòduls orbitals i d’aterratge, llençats per nord-americans, europeus, japonesos, indis i xinesos. Fa una setmana, la missió japonesa Kaguya concloïa amb l’estavellament en el sud-est de la cara visible de la Lluna. I ahir era llençat el Lunar Recon Orbiter (LRO). En l’actualitat es calcula en 176 les tones mètriques de brossa llençada deliberadament a la Lluna (val a dir 172 d’aquestes 176 tones són d’abans del 1976…).

Tweet