S’estavella una i en ve una altra: la Lluna torna a posar-se de moda

Si una cosa ens ensenya la història de l’exploració lunar és que qui esperi processos històrics linials, de progressions aritmètiques o geomètriques pures, és condemnat a decebre’s. El 1959 es va produir la primera aproximació d’una nau d’origen terrestre, concretament soviètic, al nostre planeta veí. A mitjans dels anys 1960 es produeixen els primer aterratges (o allunatges, encara que això ara pren un altre significat en els nostres dies) controlats. I entre mitjans dels anys 1960 i el 1976 hi van haver 65 d’aquests aterratges, dels quals 6 amb naus tripulades, concretament nord-americanes. El 1972 conclou el programa nord-americà Apollo, i el 1976 se suspèn el programa soviètic Luna. Entrem a l’eclipsi de l’exploració espacial (en la qual, els èxits de les missions Pioner X i XI, i Voyager 1 i 2 són fruits pòstums de la primera etapa ascendent). Entre el 1976 i el 1990 no va haver-hi cap missió lunar. La sequera la trenca l’Agència Espacial Japonesa (1990). En els anys 1990s hi hauria dues missions més, nord-americanes. I en la dècada present la cosa s’ha animat una mica, amb mòduls orbitals i d’aterratge, llençats per nord-americans, europeus, japonesos, indis i xinesos. Fa una setmana, la missió japonesa Kaguya concloïa amb l’estavellament en el sud-est de la cara visible de la Lluna. I ahir era llençat el Lunar Recon Orbiter (LRO). En l’actualitat es calcula en 176 les tones mètriques de brossa llençada deliberadament a la Lluna (val a dir 172 d’aquestes 176 tones són d’abans del 1976…).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a S’estavella una i en ve una altra: la Lluna torna a posar-se de moda

  1. Dídac diu:

    Una cosa és un turisme especial de vols suborbitals (a 100 km d’alçada) o de vols orbitals (a 300 km d’alçada) i una altra anar a la Lluna (a 400.000 km d’alçada). La Lluna és a 1000 vegades de distància de la superfície terrestre que no pas és l’Estació Orbital Internacional. I Mart és, pel cap baix, a una distància 100 vegades superior que la Lluna. Els vols suborbitals i orbitals no han estat encara ben explotats comercialment, i possiblement encara trigaran un parell o tres de dècades en convertir-se en una destinació luxosa (però no inassequible). No hi ha dubte que si l’esperit dels 1960 hagués continuat, ara els vols suborbitals i orbital serien bufar i fer ampolles. Però difícilment s’hauria anat més enllà de mantenir un parell o tres de Skylabs, i una missió a la Lluna cada dos o tres anys. Ara bé, en la situació hem de comptar el cost-benefici. El benefici propagandístic d’arribar primer a la Lluna superava el cost. En l’actualitat el benefici és inferior, i el cost és, si fa no fa, el mateix.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada