La quarta pandèmia de grip en cent anys

Virologia: En la història hom ha registrat quatre pandèmies de grip: la de 1889 (amb 1 milió de víctimes), la de 1918 (amb 40 milions), la de 1957 (amb 1-1,5 milions de morts) i la de 1968 (amb 0,75-1 milió de morts). D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut, hauríem de sumar una cinquena pandèmia, la del 2009. Les raons per declarar la pandèmia és bàsicament el fet que una determinada soca de virus de la grip es troba en plena difusió en dues o més àrees planetàries (concretament, a Nord-amèrica, a l’Àsia oriental i a Europa). Certament això no vol dir que aquesta grip pandèmica sigui més greu que altres passes de grip. En la majoria dels prop de 28.000 casos registrats els símptomes gripals han estat lleugers (tal ha estat el cas del mig centenar de casos que hi ha hagut a tot Catalunya). No obstant hi ha signes de preocupació: no tant pels índexs de mortalitat (un 0,5%, xifra que, d’altra banda, és força inferior a la mortalitat de les pandèmies de 1957 i 1968) com pel fet que una bona part dels casos greus s’han donat entre els “joves adults” (quan les grips habituals, normalment, són més severes en les edats més extremes, per jovenesa o vellesa). D’altra banda l’experiència de les grips russa (1889) i espanyola (1918) és la de successives onades en mig de la pandèmia que són de letalitat creixent.

El virus de la pandèmia del 2009

Fins a finals d’abril del 2009 no es va poder identificar el virus responsable del que començà com un brot epidèmic de grip a la regió central de Mèxic. Es tractava d’un virus d’influenza A H1N1, producte de la recombinació dels cromosomes (cada virus del grip en té vuit de cromosomes) d’un virus de grip humana, d’un virus de grip aviària i de dos virus de grip porcina. Durant els darrers mesos del 2008 i a començaments del 2009 es devia forjar aquesta combinació, segurament primer entre els porcs, per passar després, com a zoonosi, a humans i, finalment, ja en els darrers dos mesos, passar a convertir-se en un virus de transmissió humà-humà. No és estrany que la qüestió de noms hagi fet anar de corcoll a les autoritats sanitàries i a la “societat civil”. Dir-ne “grip porcina”, quan la transmissió ja era humà-humà, semblava gratuït i posava en perill, absurdament, la venda d’embotits. Dir-ne “grip mexicana” tenia unes connotacions mexicanòfobes especialment incòmodes als Estats Units. Dir-ne “grip nova” és alarmista i, certament, un pèl absurd. Així que dir-ne “grip pandèmica del 2009” tampoc no és cap solució, però d’alguna manera n’hem de dir.

En què quedarà la cosa?

Ningú no pot dir amb certesa que passarà. El 1976 es va anunciar el risc pandèmic d’un brot nord-americà de grip (d’origen porcí), i la cosa no va arribar mai a situació de “pandèmia”. El 2004 tothom assenyalava els brots de grip aviària del sud-est asiàtic i qualsevol ànec mort en el racó més remot d’Europa aixecava pànics estremidors. Vés per on, ara ens trobem en una situació “més avançada” que la del 1976 i el 2004, però després de quaranta anys dient que “ve el llop”…

Els virus de la grip són de difícil previsió. La seva pròpia maquinària molecular en garanteix la diversificació genètica, tant pel que fa a la mutació, com pel que fa a la recombinació cromosòmica. Cada partícula vírica és integrada per vuit cromosomes o molècules d’ADN, cadascuna de les quals conté informació per a la síntesi d’una proteïna: si una cèl·lula és infectada simultàniament per dos soques diferents de virus (realment això és improbable, però cada segon hi ha milions de cèl·lules que són infectades per un virus de la grip…) se’n poden generar 28 (=256) combinacions diferents. En l’evolució del virus actua una selecció natural implacable: les mutacions i recombinacions que generen virus que tinguin dificultats per infectar o que siguin fàcilment reconeguts pel sistema immunitari la ballaran magra. En canvi, mutacions que facilitin la infecció o eludeixin el sistema immunitari reeixiran. És clar que si una combinació determinada aconsegueix l’èxit i es difon entre la població humana (o porcina, o aviar, etc.), aquesta mateixa població fabricarà anticossos contra ella amb més freqüència, i el seu èxit serà el futur fracàs (quan l’efecte de la immunitat adquirida superi el de l’eficiència infectiva). És un joc entre el sistema immunitari i la infectivitat viral, però que no podem entendre de forma completa si no tenim presents tota una altra sèrie de factors socials: la higiene disminueix la transmissió del virus i l’alimentació correcta pot fer relativament benigna el que seria una malaltia potencialment letal. No hem d’oblidar tampoc, que en la letalitat de la grip juguen també un important factor les patologies prèvies del sistema respiratori i l’actuació de patògens oportunistes (com Haemophilus influenzae, originalment considerat responsable de la grip fins que les observacions del 1918 ho descartaren). Però en definitiva, això recorda el “debat” entre Robert Koch i Rudolf Virchow sobre el tifus en les regions mineres de Silèsia. Koch cercava el paràsit (avui sabem que era una rickèttsia) i Virchow es fixava en les condicions de “vida” de la població silesiana. Així doncs, l’evolució de la pandèmia de grip del 2009 és força indestriable de les condicions de vida del 2009, per bé o per mal.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada