Innovació, clima i creixement econòmic (William D. Nordhaus, Paul M. Romer; Premi Nobel d’Economia, 2018)

La Reial Acadèmia Sueca de Ciència ha comunicat la concessió del Premi del Banc Reial Suec en Ciències Econòmiques en memòria d’Alfred Nobel d’enguany a William D. Nordhaus i Paul M. Romer. Nordhaus l’ha rebut “per integrar el canvi climàtic en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini”. Romer, “per integrar les innovacions tecnològiques en l’anàlisi macroeconòmica de llarg termini”.

William D. Nordhaus: macroeconomia i canvi climàtic

William D. Nordhaus (*Albuquerque, Nou Mèxic, 31.5.1941) es graduà a la Yale University el 1963, després d’haver fet una estada a l’Institut d’Etudes Politiques (1962). Es va doctorar al MIT en el 1967, sota la supervisió de Robert Solow. Sota el mestratge de Solow s’interessà en els models d’endogenització dels externalitats dels sistemes econòmics. El 1967, tornà a Yale, on esdevingué professor d’economia. Fou un dels membres del Consell d’Assessors Econòmics entre el 1977 i el 1979.

En els anys 1970, Nordhaus estudià els aspectes econòmics de l’escalfament global derivat del consum de combustibles fòssils. A mitjan dels 1990, creà un “model de valoració integrat“, que contemplava factors físics, químics i econòmics. Aquest model serví al desenvolupament de les taxes de carboni i altres intervencions per pal·liar el canvi climàtic.

Paul M. Romer: macroeconomia i innovació

Paul M. Romer (*Denver, Colorado, 1955) es va graduar a la Phillips Exeter Academy. Després d’estudiar al MIT i a la Queen’s University, a la University of Chicago es va graduar en matemàtiques (1977), i va fer el mestratge (1978) i el doctorat (1983) en economia. Fou professor a Berkeley, a Chicago i a Rochester. En el 2001, deixà l’acadèmia per fundar Aplia, companyia de creació de problemes i qüestionaris per a estudiants universitaris. Entre octubre el 2016 i gener del 2018 fou l’economista en cap del Banc Mundial. Actualment, és professor a la NYU Stern School of Business.

Romer treballà sobre com el coneixement actua com a motor del creixement econòmic a llarg termini. Alhora, però, els agents econòmics, d’acord amb les condicions del mercat, prenen decisions que determinaran la introducció de noves idees i de noves tecnologies, tema al qual dedicà la tesi doctoral, sota la supervisió de José Scheinkman i Robert Lucas Jr. Es tractava de construir representacions matemàtiques d’economies en les quals el canvi tecnològic s’entengués com a resultat d’accions intencionals d’agents econòmics, és a dir dels seus investiments en recerca i desenvolupament. A partir del 1990, Romer enuncià una teoria de creixement endogen. Aquesta teoria contempla l’especificitat de les idees en una economia de mercat, que no poden reduir-se a un bé més. La teoria del creixement endogen ha inspirat polítiques adreçades al foment de la innovació.

Lligams:

Economic Growth and Climate: The Carbon Dioxide Problem. William Nordhaus. American Economic Review 67: 341-346 (1977).

Endogenous Technological Change. Paul Romer. Journal of Political Economy 98: S71-102 (1990).

Managing the Global Commons: The Economics of Global Change. William D. Nordhaus. Cambridge, MA: MIT Press (1994).

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada