“Kumimanu biceae”: un pinguí gegant de 100 kg i 1,77 m de fa 57 milions d’anys

Dougal Dixon a “After Man” (1981) fabulava sobre possibles organismes del futur llunyà, d’ací a 50 milions d’anys, i entre les criatures que imaginava hi havia un pinguí gegant que feia les “funcions ecològiques” de les actuals balenes. Dixon extreia aquesta inspiració del fet que fa 50 milions d’anys hi havia espècies de pingüins, és a dir d’aus de l’ordre de les esfenisciformes, que eren més grosses que les actuals. Gerald Mayr,
R. Paul Scofield, Vanesa L. De Pietri i Alan J. D. Tennyson descriuen a Nature Communications la que podria haver estat una de les espècies de pingüí més gegantina, amb una alçada de 1,77 m i una massa corporal de 100 kg. Ho fan a través d’un fòssil trobat a Hampden Beach (Otago, Nova Zelanda) que, pel seu nivell estratigràfic, tindria una antiguitat de 55,5-59,5 milions d’anys.

Alguns ossos de NMNZ S.45877, holotip de “Kumimanu biceae”, com ara la porció cranial de l’escàpula esquerra (a), vèrtebres toràciques (d i e), fèmur (f), esternó (g), tibiotars (h). La barra fa mig metre

Els pingüins gegants del primer Cenozoic

En l’evolució de l’ordre dels esfenisciformes crida l’atenció el gegantisme relatiu assolit per algunes espècies a començament de l’Era Terciària. Kaikuru grebnefi, de l’oligocè, tindria una llargada corporal de 1,5 m. Alguns individus de Palaeudyptes klekowski, de l’eocè, podrien haver fet 2 m. Entrat el miocè, però, aquests pingüins gegants desapareixen, probablement perquè ja no podien competir amb la diversificació de mamífers marins.

Un esquelet parcial trobat a la formació Moeraki, en Hampden Beach (Otago)

Nova Zelanda és la terra que concentra més restes dels esfenisciformes gegants. Mayr et al. reporten un esquelet parcial d’un pingüí gegant fossilitzat en la formació Moeraki, del paleocè, en la localitat de Hampden Beach (Otago). No tan sols seria un dels pingüins gegants més antics,
sinó també un dels més grans.

Per Mayr et al., som davant d’una nova espècie i un nou gènere d’esfenisciforme. L’holotip, NMNZ S.45877, és un esquelet parcial d’un sol individu que inclou l’extrem cranial de l’escàpula esquerra, la part dreta del coracoide, part de l’esternó, part de l’húmer esquerra, la part proximal de l’ulna esquerra, el fèmur dret, bona part del tibiotars dret, part del sinsacre, tres vèrtebres i alguns altres fragments ossis.

El nom genèric, de Kumimanu, es forma a partir dels mots maorís, “kumi” (un gegant mitològic) i “manu”, que vol dir ocell. L’adjectiu específic, biceae, és un homenatge a Bice Tennyson, la mare d’Alan J. D. Tennyson, ja que fou ella la que animà l’interès del fill en la història natural.

El fòssil fou trobat a Hampden Beach, en el marc de la formació Moeraki. Data del Paleocè tardà, concretament de final del Teurià, en el nivell estratigràfic local NZP5, que tindria una edat absoluta de 55,5-59,5 milions d’anys. En una mostra de la matriu de la peça s’identificà la presència del dinoflagelat Paleocystodinium australinum, que corroborà l’adscripció a l’estatge Teurià.

L’húmer tindria una llargada estimada entre 185 i 228 mm. El fèmur, complet, fa uns 161 mm. Mayr et al. estimen que l’holotip de K. biceae feia 1,77 m i pesava 101 kg. Aquestsa valors tan sols serien superats per P. klekowskii.

L’anàlisi filogenètica indica un origen múltiple dels pingüins gegants

Per escatir la posició filogenètica de Kumimanu biceae, Mayr et al. comparen les seves característiques amb la d’un ample ventall d’espècies fòssils i vivents de l’ordre dels esfenisciformes. Consideren com a pingüí gegant, tot aquell que superi en dimensions el pingüí emperador (Aptenodytes forsteri), el qual pot fer 122 cm de llargada i 45 kg de massa corporal.

K. biceae ocupa una posició relativament basal en l’ordre dels esfenisciformes, tan sols superada per espècies del gènere Waimanu. Queda fora, doncs, del llinatge que sobreviuria al Paleocè. K. biceae demostraria doncs que els pingüins gegants han aparegut, si més no, dues vegades en la història evolutiva dels esfenisciformes.

El gigantisme de K. biceae hauria sorgit en un estadi primerenc de la història dels esfenisciformes, quan ja havien abandonat el vol i havien esdevingut nedadors. Sense limitacions aerodinàmiques, la hidrodinàmia no era pas tan incompatible amb unes bones dimensions que, alhora, servien per escalar posicions en les sempre combatudes xarxes tròfiques marines. Els esfenisciformes substituïen els grans rèptils marins, desaparegut en l’extinció massiva del Cretàcic-Cenozoic. El gigantisme devia ésser afavorit per unes condicions climàtiques generals més càlides.
Al capdavall, llavors el món era en l’estadi d’hivernacle i no pas en l’estadi d’iglú dels nostres dies.

La tendència al gigantisme és afavorida pels avantatges de supervivència i aparellament associats a una mida elevada. Els pingüins més grossos ho tenen més fàcil per reeixir en la competència intra- interspecífica per aconseguir un territori de cria.

Mayr et al. consideren que allò que cal explicar no és el gigantisme en el Paleogè, sinó més aviat la manca de gigantisme en el Neogè. Hom ha suposat que els pingüins gegants desaparegueren víctimes de la competència amb mamífers marins, tant odontocets com pinnípedes. Els conflictes actualment existents entre pingüins i pinnípedes per les zones de cria reforcen aquesta visió.

Lligams:

A Paleocene penguin from New Zealand substantiates multiple origins of gigantism in fossil Sphenisciformes. Gerald Mayr, R. Paul Scofield, Vanesa L. De Pietri, Alan J. D. Tennyson. Nature Communications 8, 1927 (2017).

Aquesta entrada ha esta publicada en 4. L'Animal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.