Una revisió sistemàtica de l’impacte de l’ús de bales de goma i similars en el “control de multituds”

La premsa s’està fent ressò en les darreres hores d’una revisió sistemàtica de Rohini J. Haar, Vincent Iacopino, Nikhil Ranadive, Madhavi Dandu i Sheri D. Weiser sobre les morts, lesions i incapacitacions derivades de l’ús de projectils d’impacte cinètic en situacions policials de “control de multitud”. L’estudi, que apareix a la revista British Medical Journal, fa un repàs sistemàtic d’allò que s’ha publicat sobre mortalitat, lesivitat i discapacitat permanent per diversos projectils (bales de goma i plàstiques, projectils en saquets, perdigons i altres projectils) emprats en detencions, protestes i contextos similars des de l’1 de gener del 1990 a l’1 de juny del 2017. Aquesta revisió recull 1984 casos de lesions, 53 d’ells mortals i 300 amb resultat de discapacitat permanent. Aquests projectils, que reben el nom comú de projectils d’impacte cinètic, segons els autors, no són “armes apropiades per a l’ús en situacions de control de multituds”.

Projectils de saquet

Una revisió de PubMed, Scopus, JSTOR i literatura grisa

Vicent Iacopino i Rojini J. Haar conceberen aquesta recerca. Iacopino és membre de Physicians for Human Rights. Haar és membre de la School of Public Health de la Division of Epidemiology de la University of California, Berkeley. En el desenvolupament de l’estudi, Haar comptà amb el suport de Nikhil Ranadive (de la Emory University School of Medicine, Atlanta), Madhavi Dandu (del Department of Medicine de la University of California, San Francisco) i Sheri D. Weiser (de la Division of HIV, ID and Global Medicine de la UC San Francisco).

Haar i Ranadive emprengueren la tasca de fer la cerca de la literatura i l’anàlisi. Haar escrigué un manuscrit inicial, que fou després completat i revisat pels altres autors. La publicació fou possible en part pel suport de la Berkeley Research Impact Initiative (BRII).

Si bé la revisió incorporal tota la informació publicada i rellevant sobre aquestes menes de projectils, i ofereix una comprensió de les lesions i discapacitats que produeixen, cal tindre present que l’heterogeneïtat dels estudis analitzats no permet fer una meta-anàlisi de les dades.

La raó que impulsà Iacopino i Haar a fer aquest estudi és evident. En els darrers anys, hi ha hagut una major atenció a les protestes populars contra governs i centres de poder, a les que s’ha respost sovint amb mesures policials que limiten el dret de reunió pacífica i que suposen un ús innecessari i desproporcionat de força. Les unitats d’antidisturbis s’escuden en el fet que ells utilitzen armes no-letals de control de multituds, entre les quals hi compten els projectils d’impacte cinètic.

Projectils d’impacte cinètic

Els projectils d’impacte cinètic cerquen la incapacitació temporal d’individus a través de producció de dolor o de lesions no-letals. Les anomenades “pilotes de goma” en són el cas més conegut, i consisteixen en un sol projectil adreçat a un sol individu. Però també hi ha projectils d’escampament que s’adrecen a grups sencers. En tots dos casos, funcionen a través de la transferència d’energia cinètica del projectil al cos de l’individu.

Els principals productors d’aquests projectils i de les llençadores corresponents són Brasil, Xina, Israel, Sud-Àfrica, Corea del Sud i els Estats Units. N’hi ha més d’una setantena de models, i els compradors són forces militars i policials, així com companyies de seguretat privada de tot el món.

Recerca bibliogràfica

Haar i Ranadive ha recercat les bases de dades de JSTOR, PubMed i Scopus sense restriccions de llengua, bo i emprat com a termes “rubber bullets”, “plastic bullets”, “bean bag rounds”, “baton rounds”, etc.

Les cerques incloïen estudis que documentaven lesions, morts o altres conseqüències de salut de projectils d’impacte cinètic publicats entre l’1 de gener del 1990 i l’1 de juny del 2017. No incloïen únicament a manifestants, sinó també a aficionats esportius, presos i agents policials.
I, alhora que compten manifestacions pacífiques, també hi compten avalots, esdeveniments esportius, aixecaments en presons, detencions, exposicions accidentals i entrenaments militars o policials. S’inclogueren estudis de cohort i sèries de casos (sempre que fossin superiors a quatre casos) així com estudis experimentals sobre els projectils.

Construïren una base de dades que incloïa per a cada cas dades demogràfiques, tipus d’arma, context d’ús, país i característiques de l’estudi.
Es filtraren les dades per evitar duplicacions. Es classificaren com a lesions menors les que eren presents en un exam físic, però que no requerien una assistència mèdica professional, és a dir contusions, abrasions i esquinços menors. Eren considerades lesions severes les que requerien una actuació mèdica professional: laceracions i ferides penetrants. Es classificava com a ceguesa la visió inferior a 6/60.

Vint-i-sis articles inclosos en la revisió

En total, revisaren 3228 citacions, llegiren 265 articles sencers i identificaren 26 articles que complien els criteris per a la inclusió en la revisió sistemàtica.

D’aquests 26 articles, 19 eren estudis retrospectius de cohort, 4 eren estudis prospectius de cohort i 3 eren sèries de casos. El nombre de subjectes estudiats anava de 5 a 612 persones, amb un total de 1487. La majoria de les quals eren joves adults (edat mitjana de 23,4 anys) de sexe masculí (93,8%). Dels 26 articles, 11 se centraven en protestes, 2 en detencions criminals i 1 en un avalot, mentre que els 14 restants cobrien contextos diversos.

Dels 26 articles, 11 eren sobre Israel/Palestina, bàsicament de la primera (1987-1993) i segona (2000-2005) intifada. Cinc eren de l’Àsia del Sud, uns de Caixmira i els altres del Nepal. Cinc eren del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tres dels Estats Units. Un de Suïssa. Un de Turquia. En termes de qualitat, dels 26 articles, 10 eren de qualitat alta, 11 de moderada i 3 de pobra. El 41% dels projectils estudiats eren de composició o nucli metàlic (emprats a Terra Santa i a Turquia), 22% eren pilotes de goma, el 26% pilotes plàstiques o de PVC i 11% de perdigonades i similars.

L’anàlisi sobre 1984 casos

Dels 26 articles deriven 1984 persones afectades directament pels projectils d’impacte cinètic. D’aquestes persones, 53 moriren (3%) i 300 quedaren permanentment incapacitades (15%).

Dels 53 casos mortals, el 56% responen a ferides de penetració i el 23% a lesions contusives. La meitat de les morts es degueren a traumatisme en el cap o en el coll, i un 27% a traumes toràcics i abdominals. Un cas mortal es degué a una ferida greu en un genoll, que resultà en un embolisme pulmonar amb fallida respiratòria.

Dels 300 casos de discapacitat permanent l’àmplia majoria consistia en pèrdua de visió i danys abdominals que conduïren a esplenectomies o colostomies. En dos casos, fou necessària l’amputació d’una extremitat.

De les 1931 supervivents, es registren 2135 lesions, el 71% de les quals foren severes. S’hi registraren 310 lesions oculars, de les quals 261 conduïren a ceguesa permanent. De les 738 lesions en extremitats, 7 conduïren a discapacitat permanent.

La majoria de les lesions (1219) i de discapacitats permanents (237) foren produïdes per bales amb nucli metàl·lic o amb altres components metàl·lics.

Dels 26 articles, 7 posaven de manifest que el retard en l’assistència mèdica contribuí a la morbiditat, degut als controls policials, a la por d’ésser detingut o represaliat, a la manca d’assistència quirúrgica o especialitzada o a limitacions socio-econòmiques d’accés a transport i centres sanitaris.

Unes armes “menys letals”

Haar et al. recorden que aquestes armes no són pròpiament “no-letals”. Poden produir i produeixen lesions severes i mort. Les velocitats d’impacte, al capdavall, són similars a les de munició convencional. És quan impacten a òrgans vitals (cap, coll, tòrax, abdomen) que resulten en lesions greus. Per això els protocols oficials en preveuen l’ús a “distància segura” i apuntant a la musculatura de les extremitats inferiors.

Segons Haar et al. aquestes armes tan sols s’haurien d’utilitzar en dos contextos de control de multitud:
1) detenció d’individus dedicats a comportament il·legal, sempre que hom tingui present la consideració de distància.
2) dispersió de multituds en situacions d’avalot que amenacen la seguretat pública.

Haar et al. són escèptics sobre que gasos lacrimògens, canons d’aigua, armes acústiques o dispositius elèctrics, siguin una alternativa a les bales de goma, ja que també poden produir lesions importants. Consideren, no obstant, que cal més recerca per entendre les diferències regionals en l’ús, control i responsabilitat d’aquestes armes.

Lligams:

Death, injury and disability from kinetic impact projectiles in crowd-control settings: a systematic review. Rohini J. Haar, Vincent Iacopino, Nikhil Ranadive, Madhavi Dandu, Sheri D. Weiser. British Medical Journal 7 (12) e018154 (2017).

Physicians for Human Rights.

Stop Bales de Goma.

Ojo con tu ojo.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.