L’orangutan de Tapanuli (“Pongo tapanuliensis” sp. nov. Nurcahyo, Meijaard, Nowak, Frediksson & Groves)

En el 1997, una expedició al Districte de Batang Toru, a la Regència de Tapanuli Sud, en l’illa de Sumatra, descrigué una població d’orangutans. Situada en l’extrem sud de l’actual radi de difusió de l’orangutan de Sumatra, aquesta població es trobava relativament isolada. El novembre del 2013, habitants de Sugi Tonga feriren en el bosc un orangutan mascle adult, que es moria poc després. El cadàver fou lliurat a les autoritats, que en conservaren l’esquelet al Museum Zoologicum Bogoriense sota el número de registre MZB39182. Les característiques cranianes s’apartaven del rang esperat en l’orangutan de Sumatra (Pongo abelii). El març del 2014, es realitzà una nova expedició per estudiar la població d’orangutans del bosc de Batang Toru. Sota la direcció de Michael Krützen, un grup d’investigadors encapçalats per Alexander Nater, Maja P. Mattle-Greminger, Anton Nurcahyo o Matthew G. Nowak estudiaren les dades anatòmiques, etològiques i genòmiques de l’orangutan de Tapanuli. Nurcahyo, Meijaard, Nowak, Frediksson & Groves proposen classificar-lo com a espècie diferenciada,
Pongo tapanuliensis, i ho fan a través d’un article que apareixia aquesta setmana a la revista Current Biology.

Una femella d’orangutan de Batang Toru, fotografiada per Tim Laman el març del 2014

La taxonomia de l’orangutan

Els habitants de Sumatra i Borneo utilitzen més aviat els mots “maia” o “mawa”. El mot d’orang-utan vol dir realment “home de la selva”
i és motiu de discussió com aquest mot va acabar en la literatura científica europea a través de Jacobus Bontius (1631) i de Nicolaes Tulp (1641). En el 1760, Linné l’incloïa com a espècie única dins de la llista de grans simis. En el 1799, el comte de Lacépède defensà la creació del gènere Pongo per incloure aquesta espècie única d’orangutans. En el 1827, René Lesson proposava reconèixer com a subespècies diferents l’orangutan de Sumatra i l’orangutan de Borneo. En el 2001 hom optà per diferenciar dues espècies: l’orangutan de Borneo (Pongo pygmaeus) i l’orangutan de Sumatra (Pongo abelii).

Orangutans de Sumatra al sud del Llac Toba

L’àrea de distribució de l’orangutan de Sumatra se circumscriu al nord de l’illa, amb el llac Toba en l’extrem sud. De totes formes, al sud del llac Toba hom ja havia descrit la presència de poblacions abans del 1939. En el 1997, com hem dit, hom trobà una població d’orangutans a Batang Toru, ben al sud del Llac Toba. La primera descripció d’aquesta població es va fer a Tapanuli Sud, però després hom l’ha trobat en els districtes de Tapanuli Centre i de Tapanuli Nord. El novembre del 2013, prop de Sugi Tonga (Marancar, Tapanuli Sud), dins del Bosc de Batang Toru, un veí ferí mortalment un orangutan mascle adult. L’estudi de l’esquelet d’aquest individu motivà una expedició el març del 2014, en el decurs de la qual, ja dins del districte de Tapanuli Nord, Tim Laman fotografià diversos exemplars, mascles i femelles.

Les dades morfomètriques

Nater et al. compararen les restes òssies de MZB39182 amb restes òssies de 33 orangutans adults masculins. L’espècimen de Tapanuli destacava en una major amplada de l’ullal superior, un tub timpànic més curt, una articulació temporomandibular més curta i moltes altres característiques cranianes.

En termes generals, el crani de MZB39182 és significativament més petit al de qualsevol crani conegut d’orangutans del mateix estadi de desenvolupament. De 39 mesures craniomètriques, n’hi ha 24 que el deixen foran dels rangs interquartílics tant de Pongo abelii com de P. pygmaeus. Una anàlisi de components principals de 26 mesures cranio-mandibulars el situa de manera consistent fora d’aquestes dues espècies.

La morfologia externa de l’orangutan de Tapanuli és més similar a P. abelii que P. pygmaeus pel que fa a la gracilitat i al color canyella del pelatge. El pelatge, però, és més rinxolat.

Les dades comportamentuals

La crida llarga del mascle de l’orangutan de Tapanuli és d’una freqüència màxima superior a la dels orangutans del nord.

Les dades genòmiques

Nater et al. han estudiat el genoma complet de 37 orangutans de diverses procedències. Amb aquestes dades han modelitzat els llinatges evolutius, els nivells de flux genètic i l’antiguitat de l’aïllament genètic entre llinatges. L’anàlisi de components principals indica en el primer component la divergència entre els orangutans de Borneo i de Sumatra, però el segon component assenyala la separació de les tres espècies postulades de P. pygmaeus, P. abelii i P. tapanuliensis.

Segons les dades de Nater et al., els orangutans haurien arribat a Sumatra quan aquesta formava amb Borneo una gran illa, Sundaland, creuant el braç de mar que la separaria de l’Àsia continental. La zona del Llac Toba n’hauria estat el punt d’entrada. P. tapanuliensis seria la descendent directa d’aquesta població fundadora, i a partir d’ella es colonitzarien les altres àrees.

La separació entre els llinatges de P. tapanuliensis i de P. abelii s’hauria produït fa uns 3,4 milions d’anys. Després d’aquesta separació s’hauria mantingut, però, un flux genètic. Aquest flux genètic, però, hauria patit una reducció fa uns 100.000 anys, que podria vincular-se a una de les super-erupcions del volcà Toba (de fa 73.000 anys). La interrupció de flux genètic hauria arribat a ser total fa uns 20.000 anys, i ara encara es veu reforça per la pèrdua de l’habitat forestal.

Els orangutans són fortament matrilocals o, dit d’una altra manera, les femelles segueixen una forta filopàtria, que les fa quedar-se prop del lloc d’origen. Així, el flux genètic entre poblacions el medien bàsicament els mascles. Això explica la disparitat entre els llinatges materns que determina l’ADN mitocondrial i els llinatges paterns que determina el cromosoma Y. Mitocondrialment, P. tapanuliensis divergeix de P. abelii fa 3,97 milions d’anys, i divergeix de P. pygmaeus fa 2,41 milions d’anys. En canvi,
els llinatges masculins de les tres espècies d’orangutans mostren una coalescència recent, d’uns 430.000 anys.

La distribució

P. tapanuliensis viu en un petit nombre de àrees boscoses de Tapanuli, situades entre 300 i 1300 m per amunt del nivell del mar. L’àrea total de distribució seria d’uns 1000 km2, amb una població que no arribaria als 800 individus.

Les principals amenaces externes són la construcció de carreteres, la deforestació il·legal, la cacera i els conflictes amb els humans en les zones agroforestals de límit entre els cultius i el bosc. Un projecte hidroelèctric podria tindre un impacte en el 8% de l’hàbitat disponible, i tallar la connexió entre la zona oriental i l’occidental.



Aquesta entrada ha esta publicada en 4. L'Animal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *