Les manipulacions electromecàniques de Volkswagen i altres conquestes de la ciència (Premis Ig Nobel, 2016)

Ahir es van lliurar els guardons Ig Nobel. L’edició del 2016, com les anteriors, combina objectes científics estrambòtiques, amb metodologies curioses i, a banda d’això, qüestions realment ignominioses. Repassem la llista de guanyadors.

Premi Ig Nobel de reproducció: fibres tèxtils i sexe en rates i en humans

Ahmed Shafik

La caiguda dels índexs espermàtics ha estat ja de fa dècades una preocupació recurrent. De teories per explicar-la n’hi ha moltes, però hi ha qui en fa responsable l’ús de pantalons de fibres sintètiques. És en aquest context que cal entendre algunes recerques d’Ahmed Shafik (1933-2007), de la Facultat de Medicina de la Universitat del Cairo, fetes fa 25 anys. El jurat de l’Ig Nobel li ha concedit el premi, a títol pòstum, “per estudiar els efectes de dur pantalons de poliester, cotó o llana en la vida sexual de rates, i per realitzar tests similars amb mascles humans“.

En efecte, la revista European Urology publicava en el 1993 un article en el qual utilitzava rates com a model animal dels “efectes de diferents tipus de fibres tèxtils en l’activitat sexual”. En total, utilitzà 75 rates dividides en cinc grups iguals, un de control i quatre de tèxtils (100% polièster; 50/50% polièster/cotó; 100% cotó; 100% llana). Les rates control anaven despullades, i les rates tèxtils amb calçotets. S’estudià el comportament sexual després de 6 i 12 mesos de dur els calçotets, i 6 mesos després d’haver-los-hi finalment tret. L’activitat sexual es mesurava com a taxa d’intromissió per muntar, alhora que també s’estudiava, amb un volímetre electrostàtic, els potencials generats pel penis i l’escrot. El polièster reduïa significativament la taxa d’intromissió. Shafik ho atribuïa als potencials electrostàtics generats pel poliester que “induirien camps electrostàtic en les estructures intrapenils”. Aquesta reducció de l’activitat sexual era reversible, com mostrava la recuperació de la normalitat després de 6 mesos dels grups afectats una vegada desvestits de nou.

Mesos abans, el mes de maig del 1992, la revista Contraception havia publicat un altre article de Shafik. En aquest cas l’estudi es feia amb humans. Hi participaren 14 homes que, durant 12 mesos, dugueren els escrots amb un suspensor de poliester. S’hi va fer un seguiment de la qualitat del semen, la mida dels testicles, la diferència de temperatura rectal-testicular, els nivells sèrics d’hormones reproductives i una biòpsia testicular. També es van estudiar els potencials electrostàtics generats per la fricció de l’escrot amb el poliester. ´Tots els 14 participants esdevingueren azoospèrmics després d’haver dut, de mitjana, durant 140 dies el suspensor. El volum testicular havia disminuït, així com la difereència de temperatura rectal-testicular. Els nivells hormonals, però, no havien canviat. Les biòpsies revelaven canvis degeneratius en els túbuls seminífers. Una vegada conclòs el període 12 mesos, es revertiren aquests canvis en qüestió de 160 dies. Durant el període d’azoospèrmia, les dones d’aquests homes, a indicació de Shafik, deixaren de prendre anticonceptius, i cap d’elles no quedà en gestació. De els 14 parelles, 5 tenien ja intenció de tindre fills, i ho aconseguiren. Per això, Shafik considerava que els suspensors de poliesters són “un mètode reversible, acceptable i barat de contracepció en homes”.

El llegat d’Ahmed Shafik és preservat per la fundació que du el seu nom.

Premi Ig Nobel d’economia: la personalitat de marca de les roques

En la teoria de marquèting ocupa un lloc ben rellevant l’anomenada “personalitat de marca”, és a dir les característiques diferenciadores associades al “nom” del producte. En el 1997, Jennifer L. Aaker definí l’escala de “personalitat de marca” (“brand personality scale”, BP). Alguns crítics del treball d’Aaker han criticat la circularitat d’aquesta escala, en tant que definidora del mateix concepte que voldria analitzar. Mark Avis, de la Universitat de Massey (NZ), Sarah Forbes, de la Universitat de Birmingham (UK) i Shelagh Ferguson, de la Universitat d’Otago (NZ) l’emprengueren en aquest sentit en el 2014, i això els ha valgut l’Ig Nobel “per comprovar les personalitats percebudes de roques, des d’una perspectiva de vendes i de marquèting“.

Avis, Forbes i Ferguson publicaren a la revista Marketing Theory un article crític amb l’escala BP. Com a objectes d’estudi empraren un objecte natural, diferents roques o, per ser més precisos, fotografies de roques, a les que tractaren com a estímuls per a l’escala BP emprant la metodologia d’Aaker. Avis et al. escolliren treballar amb roques com a estímuls, ja que “no tenen cap relació òbvia amb les marques comercials, ni tenen cap relació amb la formació de BP”. De les fotografies de roques, no obstant, es podien deduir “personalitats de marca” diferenciades. En conseqüència, alertaven de la necessitat de fer un exam crític de la idoneïtat l’escala BP en el món del marquèting.

Ahir, Avis i Forbes recollien un premi Ig Nobel que celebrava aquest enfocament per reduir a l’absurd una metodologia potser sobrevalorada.

Premi Ig Nobel de física: els avantatges de ser un cavall blanc i els atractius d’una tomba negra

El Premi Ig Nobel de física es mou entre el blanc i el negre. Els guardonats ho són per dues recerques. La blanca mostra “per què els cavalls de pèl blanc són els cavalls més ben defensats contra els tàvecs. La negra mostra que les libèl·lules són atretes fatalment a les tombes de color negre”.

En efecte, en un article a Proceedings of the Royal Society B del 2010, Gábor Horváth, Miklós Blahó, György Kriska, Ramón Hegedüs (llavors a la Universitat de Girona), Balázs Gerics, Róbert Farkas i Susanne Åkesson trobaven un avantatge inesperat en els cavalls blancs: la despolarització induïda per aquest pelatge els feia menys visibles als tàvecs. Els tàvecs per trobar hostes als quals xuclar la sang segueixen la llum polaritzada reflectida per la superfície corporal. Les cobertes fosques, negres o brunes, presenten una polarotaxi positiva. En canvi, les cobertes blanques els són més difícils de detectar. No sabem, però, fins quin punt aquest avantatge efectiu sobre la càrrega ectoparasitària compensa aspectes negatius deguts a la major exposició a radiació ultraviolada d’aquests animals: major risc de tumors malignes cutanis, deficiències visuals, etc.

La creu d’aquest article és un de publicat a la revista Freshwater Biology, signat per Gábor Horváth, Péter Malik, György Kriska i Hansruedi Wildermuth. El punt de partida de la recerca fou la observació, en un cementiri hongarès, de com libèl·lules del gènere Sympetrum freqüentaven les làpides negres i polides. Tal semblava com si les libèl·lules prenguessin aquestes superfícies com si fos la superfície d’una bassa. La clau es troba en la forma que aquestes superfície reflecteixen horitzontalment la llum polaritzada. Horváth et al. parlen de “trampa ecològica”, ja que les femelles poden tindre la temptació d’ovopositar damunt de les làpides pensant que és aigua: sobre sec, però, els ous no podran desenvolupar-se.

El Premi a aquestes recerques sobre llum polaritzada, tan lligades a fets de la cultura hongaresa com els cavalls blancs i les làpides negres, fou recollit per Susanne Åkesson.

Premi Ig Nobel de química: com Volkswagen reduí els indicadors d’emissions del seus cotxes

El setembre del 2015, l’EPA de Califòrnia notificava a Volkswagen que havia detectat violacions de la llei d’aire net. Bàsicament, hom havia detectat la falsificació dels tests d’emissions realitzats sobre els vehicles sortits de fàbrica. L’escàndol s’ha estès des de llavors a altres demarcacions i marques. I per això a Volkswagen se li ha concedit el premi “per resoldre el problema d’emissions contaminants excessives aconseguint que els vehicles produissin moltes menys emissions sempre que eren sotmesos a proves“. És clar que la idea no és que els vehicles superin les proves, sinó que aquestes proves es facin en condicions que reprodueixin les emissions que tindran els vehicles en el món exterior.

Premi Ig Nobel de medicina: gratar-se davant d’un mirall

La picor és una sensació, segons com, fàcil d’induir psicològicament. N’hi ha prou amb pensar en quelcom irritant sobre la pell. I ens sentir la picor, ens ve la pruïja de gratar-nos. I sentim, després d’haver-ho fet, un alleujament, per momentani que sigui. Christoph Helmchen, Carina Palzer, Thomas Münte, Silke Anders i Andreas Sprenguer han estat guardonat per un estudi psicofísic de l’any 2013 en el qual descobriren que “si et pica en un costat del cos, pots alleujar-lo si, en mirar-te al mirall, et grates l’altre costat del cos“. En conseqüència, ens recomanen que fem això de la “gratament especular” per alleugerir picors sense posar més vermella encara la zona afectada.

Qui recullia el premi ahir era Andreas Sprenger.

Premi Ig Nobel de psicologia: enquestes a un mentider

És coneguda la paradoxa d’Epimènides de Creta quan deia que tots els cretencs són mentiders. Els mentiders, és clar, alguna veritat han de dir. El Premi Ig Nobel se l’han endut Evelyne Debey, Maarten De Schryver, Gordon Logan, Kristina Suchotzki i Bruno Verschuere “per demanar a mil mentiders amb quina freqüència menteixen, i per decidir si creure o no aquestes respostes“.

Debey et al. anomenen els seus mentiders “pinocchio” en un article publicat a Acta Psychol (Amst). En total, analitzen 1005 persones entre 6 i 77 anys, i les enquesten sobre la freqüència amb la que menteixen. Per saber com de bé menteixen els sotmeten a un test de reacció temporal. Així, dedueixen que durant la infància augmenta la capacitat de mentir, que assoleix un màxim entre els adults joves per caure després amb l’edat. La freqüència amb la qual mentim assoleix un pic en l’adolescència. Les èpoques més impulsives, de menor autocontrol, són doncs les més mentideres de totes.

El premi era recollit per Bruno Verschuere

Premi Ig Nobel de la pau: com detectar la xerrameca pseudo-profunda

En el 2005, Harry Frankfurt definia “bullshit” com “quelcom que s’ha dissenyat per impressionar però que s’ha construït sense cap preocupació directa per la veritat”. Així no és pròpiament una mentida ja que, qui menteix, pensa que sap la veritat, que vol amagar. No és el cas del “bullshit”. Deu anys després, Gordon Pennycook, James Allan Cheyne, Nathaniel Barr, Derek Koehler i Jonathan Fugelsang feien un estudi sobre la qüestió. En el seu experiment els participants eren exposats a afirmacions construïdes amb mots aleatoris sense cap significat, de l’estil “la totalitat silencia fenòmens infinits”. Els resultats els duien a pensar que algunes persones són més receptives a aquesta xerrameca, i que no es tractiva simplement d’una qüestió de manca d’escepticisme indiscriminat, sinó la capacitat d’escatir una vaguetat enganyosa. Aquesta receptivitat s’associa a la tendència d’acceptar afirmacions com a veritat.

Dels autors, Pennycook, Barr, Koehler i Fugelsang recolliren el premi.

Premi Ig Nobel de biologia: conviure amb animals no-humans com un més de la colla

Els guardonats en aquesta categoria són Charles Foster, “per viure en la natura com, en diferents ocasions, un teixó, una llúdria, un cèrvol, una guineu i un ocell”, i Thomas Thwaites, “per crear extensions prostètiques per a les seves extremitats que li permeteren de moure’s a la manera d’una cabra, i passar així el temps a la muntanya amb la companyia d’aquests animals”.

L’experiència de Foster la relata a “Being a Beast” (Profile Books, 2016). Thwaites l’explica en un volum titulat: “GoatMan: A holiday from being human“.

Foster i Thwaites recollien ahir el premi. Les extensions dissenyades per Thwaites foren donades als organitzadors, que les exposaran a “Platform – Body/Space”, mostra que es podrà visitar a Het Nieuwe Instituut de Rotterdam a partir del 4 d’octubre.

Premi Ig Nobel de literatura: biografia d’un col·lector d’insectes

Fredrik Sjöberg (*Västervik, 1958) ha estat guardonat per la seva “trilogia autobiogràfica sobre el plaer de col·leccionar mosques que són mortes, i mosques que encara no ho són”. La trilogia, titulada en suec “En Flugsamlares Vag”, repassa la vida d’aquest entomòleg.

Sjöberg recollí el premi ahir.

Premi Ig Nobel de percepció: mirar el món a través de les pròpies cames

Quina és la natura de la percepció? Segons el model directe, la percepció s’explica fonamentalment en termes d’entorn. Alternativament, hom diria que la percepció del món exterior s’entrelliga amb la percepció del propi cos (teoria proprioceptiva). En el 2006, Atsuki Higashiyama i Kohei Adachi publicaren a Vision Research un estudi sobre aquesta controvèrsia.

En l’experiment prengueren part 90 observadors. Es tractava de jutjar la mida i la distància de cinc objectes. Els objectes eren de 32 cm a 163 cm d’alçada, i se situaven a una distància de l’observador entre 2,5 m i 45 m. En la primera comparació, 15 observadors havien d’inclinar-se d’esquenes als objectes i mirar-los entre les seves pròpies cames; uns altres 15 observadors els veien en una posició més còmoda i directa. En general, veure els objectes de cap per avall i entre les cames reduïda la constància en l’estimació de la mida i reduïa l’escala de l’estimació de la distància.

Com que la primera comparació pot veure’s afectada per l’orientació de la retina o l’orientació del cos, es feren dues comparacions més. En la segona comparació, 15 observadors restaven dempeus i observaven els objectes amb uns prismàtics que rotaven el camp visual en 180º (és a dir, que oferien imatges invertides). Un altres 15 observadors observaven els objectes sense els prismàtics inversors. Els resultats dels dos grups foren similars.

En la tercera comparació, 15 observadors romanien estirats d’esquena a terra i inclinaven el cap cap endavant per veure, a través dels prismàtics inversors, els objectes. Els altres 15 observadors eren de bocaterrosa i observaven així, sense prismàtics inversors, els objectes. En tots dos casos hi havia una disminució en la constància de l’estimació de la mida dels objectes, i s’estrenyia l’escala d’estimació de la distància.

Així doncs, Higashiyama & Adachi concloïen que era més aviat l’orientació corporal i no pas l’orientació retinal la rellevant en l’estimació visual. Alhora l’estimació de la mida i de la distància eren independents l’una de l’altra. Tot plegat anava a favor del model de percepció directa.

Higashiyama recollí el premi.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *