Un tauró de Groenlàndia de 400 anys d’edat

Anomenat “eqalussuaq” en inuit, Somniosus microcephalus és un tauró d’extrems. Ho és per ésser l’espècie de tauró que viu més al nord, en l’Oceà Glacial Àrtic, encara que també se’l pot trobar en aigües temperades de l’Atlàntic Nord. També ho és per la mida. La majoria d’espècimens observats fa entre 2 i 5 metres, i poden arribar a pesar 400 kg. Ara bé, també s’han registrat animals de 6,4 metres de longitud i de 1000 kg de pes, i d’algun altre s’ha estimat una mida de 7,3 metres i 1400 kg de pes. També és una espècie extrema quant a la toxicitat de la seva carn, degut a la concentració d’òxid de trimetilamina. També és elevada la concentració d’urea, i el sabor de la carn és prou repulsiu com perquè els inuit expliquin l’origen del primer eqalussuaq en la roba amb la qual s’havia eixugat una dona vella els cabells després d’haver-se’ls rentat amb la pròpia orina. Tot i amb tot, si la carn se sotmet a diversos cicles d’ebullició, assecat i fermentació, se n’obté el “kæstur hákarl”, present a la cuina islandesa, si bé manté encara una perceptible flaire amoniacal. L’espècie, en qualsevol cas, no es troba amenaçada. A aquesta llista d’extrems, però, caldria afegir també la seva longevitat. Un grup d’investigadors coordinat per Julius Nielsen reporten l’anàlisi de carboni-14 de cristal·lins oculars de 28 espècimens femella de S. microcephalus. Nielsen et al., bo i aprofitant l’augment de radiocarboni en els oceans com a resultats dels tests nuclears dels anys 1950, refinen les dades que ja teníem sobre la longevitat d’aquesta espècie. Així calculen que la maduresa sexual no l’assoleixen fins els 150 anys. De l’espècimen més gran, de 5 metres de longitud, estimen una edat de 392 ± 120 anys, la més gran coneguda per a un animal vertebrat.

“Somniosus microcephalus” fou descrita en el 1801 per Marcus Elieser Bloch i Johann Gottlob Schneider. En el 1957, l’espècie fou identificada com a ovovivípara, amb camades de 10 cries que, en nàixer, fan ja uns 90 cm. El GEERG estudia des del 2001 aquesta espècie en el Fiord de Saguenay i en el Golf de Sant Llorenç

La longevitat en vertebrats

Fins fa no gaire hom suposava que l’espècie humana es comptava entre les més longeves entre els vertebrats. Al capdavall, tan sols un grapat d’espècies tenen individus coneguts que hagin depassat els 100 anys. En són exemple, a banda de l’espècie humana, els tuatares (Sphenodon punctatus), la tortuga gegant de les Galápagos (Geochelone nigra, 175 anys), la tortuga radiada (Geochelone radiata, 188 anys) i la tortuga gegant d’Aldabra (Geochelone gigantea, 255 anys). Ara bé, algunes espècies de vertebrats marins haurien de superar aquestes xifres.

Somniosus microcephalus és un tauró de creixement lent i tot així, els exemplars més grans superen els 5 metres de llargada. Per estimar millor les taxes de creixement, Julius Nielsen, de la Secció de Biologia Marina de la Universitat de Copenhague, liderà un estudi en el que també participaren els seus col·legues Kirstine F. Steffensen i John F. Steffensen, a més d’investigadors de l’Institut Groenlandès de Recursos Naturals (RAsmus B. Hedeholm), del Departament de Física i Astronomia de la Universitat d’Aarhus (Jan Heinemeier, Jesper Olsen), del Departament de Ciències Biològiques de la Universitat d’Indiana a South Bend (Peter G. Bushnell), del Departament de Biologia Àrtica i Marina de la Universitat Àrtica de Noruega a Tromsø (Jørgen S. Chistiansen), de la Unitat de l’Accelerador de Radiocarboni de la Universitat d’Oxford (Christopher Bronk Ramsey), de la National Oceanic and Atmospheric Administration (Richard W. Brill) i del Centre de Recerca del Clima de Grenlàndia (Malene Simon).

Una recerca sobre vint-i-vuit espècimens

La recerca es va fer sobre el nucli del cristal·lí d’ulls de vint-i-vuit espècimens de Somniosus microcephalus, tots ells femelles, de mides diferents (de 81 a 502 cm de llargada).

És coneguda la petjada que els tests nuclears atmosfèrics, particularment concentrats en els anys 1950, van fer sobre l’abundància relativa de l’isòtop radioactiu del carboni, el carboni-14 (14C). En el 1965, l’abundància relativa del carboni-14 en l’atmosfera era dues vegades superior a la de 10 anys enrere. L’abandonament dels tests nuclears atmosfèrics va fer possible una reducció paulatina. Però el “radiocarboni de les bombes”, amb una semivida de 5730 anys, passà senzillament de l’atmosfera a altres reservoris. Els teixits biològics amb poca renovació, com ara la zona nuclear del cristal·lí, que es generaren al voltant dels anys 1960 mostren una petjada del “radiocarboni de les bombes”.

Dades de radiocarboni corresponents a dues localitats situades a les antípodes respectives. Com a conseqüència dels assaigs nuclears de la primera època de la “guerra freda”, els nivells atmosfèrics de radiocarboni es duplicaren, assolint un pic devers el 1963-65. Des de llavors els nivells han baixat fins a retornar als valors primigenis. Però aquest radiocarboni excessiu s’acumulà, entre d’altres reservoris, en els teixits.

Aquest puls de radiocarboni dels primers anys 1960 és tan sols detectable en els cristal·lins d’espècimens de menys de 2,2 m de longitud, és a dir entre els espècimens més joves. Les taurons de més de 2,2 m són doncs anteriors als assaigs nuclears. A partir d’aquesta datació absoluta, Nielsen et al. construeixen la taxa de creixement de l’espècie. És així com estimen que la maduresa sexual s’assoleix en aquesta espècie a una edat considerable, de 156 ± 22. L’espècimen més llarg, de 502 cm, devia tindre una edat de 392 ± 120 anys.

Un superdepredador de moviments lents

En la xarxa tròfica de les aigues àrtiques i subàrtiques, Somniosus microcephalus ocupa un dels nivells més alts, alimentant-se de taurons més petits, de rajades, d’anguiles, de capelins, de truites alpines, de lumps, etc. S’ha suggerit que, durant l’hivern, és un important depredador de foques, a les quals deu sorprendre mentre dormen, ja que el tauró de Groenlàndia, amb puntes de velocitat no superiors a 2,6 km/h. Més anecdòticament, en els estòmacs d’alguns taurons de Grenlàndia hom ha trobat restes de fauna terrestre (óssos polars, cavalls, ants, rens), ja que a més de caçador és carronyaire. Prefereix les aigües més fredes (-0,6 a 10ºC), a fondàries per sota de 1200 m, però en l’hivern és més fàcil trobar-lo.

El tauró de Groenlàndia no té depredadors, però sí paràsits. El copèpode Ommatokoita elongata s’adhereix a la còrnia de l’ull del tauró, produint eventualment la ceguesa. Val a dir, però, que els taurons depenen més de l’olfacte que no pas de la vista. Amb aquestes poques dades podem fer-nos una idea de les forces evolutives que han afavorit una maduració tardana i una elevada longevitat en aquesta espècie. S’ignora el període de pseudogestació, però deu ser llarg, ja que les cries neixen amb una mida ja considerable. L’endarreriment de la maduració sexual deu contrarestar la lenta taxa de creixement. Per compensar-la, és necessari que l’esperança de vida global superi notablement aquesta edat de maduració.

Aquesta entrada ha esta publicada en 4. L'Animal. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *