Regulació i oligopoli (Jean Tirole; Premi Nobel d’Economia)

El Premi Nobel d’Economia d’enguany ha estat concedit Jean Tirole, de Tolosa, “pel seu anàlisi del poder de mercat i de la regulació“.

Jean Tirole

Jean Tirole (*Troyes, Aube, 9.8.1953) va començar estudis a l’École Polytechnique (promotio X 1973) on es graduar com a enginyer general de ponts i camins. Es va doctorar en matemàtiques a la Universitat Paris-Dauphine (1978) i en economia al Massachusetts Institute of Technology (el seu director de tesi fou Eric Maskin). Les seves línies de recerca sobre l’economia industrial giren al voltant de l’aplicació de la teoria dels jocs i la teoria de la informació a aspectes de la regulació de l’activitat industrial.

El nom de Tirole s’ha fet conegut en els darrers anys, principalment per ésser, des del 1999, membre del Consell d’Anàlisi Econòmic. En el 2003, juntament amb Olivier Blanchard, proposà una taxació dels acomiadaments vinculada al finançament de l’assegurança d’atur. En aquell report també recomanaven un contracte de treball únic, bo i contemplant el factor d’antiguitat. Però són les seves aportacions sobre la crisi financera i el finançament de l’empresa industrial des del 2008 les que han estat més sentides.

Si Tirole ha rebut el Premi Nobel en solitari, és per la prematura desaparició, fa 10 anys, de Jean-Jacques Laffont, amb qui va realitzar bona part de les aportacions que ara han motivar el guardó, recollides a “A Theory of Incentives in Regulation and Procurement” (1993).

La teoria de l’organització industrial

El 1986 publicà Dynamic Models of Oligopoly i, el 1988, The Theory of Industrial Organization. Són moltes les indústries que, per la seva natura i/o per factors històrics, funcionen de manera mono- o oligopolista. La fixació de preus en aquests sectors s’aparta de la situació normal de mercat. Les poques companyies que controlen una elevada quota de mercat tendeixen a mantindre preus fins i tot encara que els costos de producció davallin (com a conseqüència de la innovació), bo i centrant la lluita entre elles en esforços de venda. Això quan no hi ha una col·lusió directa per repartir-se el pastís.

En l’esquema de l’economia política clàssica, els diferents actors del mercat, per la seva petitesa individual, no tenien “un poder de mercat” que fos notable. Però una companyia suficientment grossa sí el pot adquirir i, de fet, el seu èxit empresarial es compta per l’assoliment d’una quota.

Tirole, durant trenta anys, s’ha ocupat sobre quina ha d’ésser la política governamental en aquests sectors. Històricament, per fer-hi front, hom ha emès legislacions i institucions en pro de la “lliure competència”, contra els càrtels o les fusions/adquisicions empresarials, fixació de preus màxims, prohibició d’acords entre competidors, estímul de l’associació de proveïdors i clients “afectats” pels oligopolis, etc. Diferents veus de l’acadèmia (com l’Escola de Xicago) denunciaren, paradoxalment, aquestes mesures com una interferència en el funcionament del mercat. Tirole, des d’una altra perspectiva, forní models teòrics per avaluar aquestes polítiques en diferents sectors i situacions. Una mesura ben intencionada pot acabar afavorint la concentració del mercat i engreixar els beneficis d’aquestes empreses.

Tirole i Laffont estudiaren un ample ventall de sectors, però potser els més rellevants que tractaren foren el sector energètic (l’elèctric en particular) i les telecomunicacions. Més enllà de la indústria, també Tirole ha fet contribucions en el sector financer.

Aquesta entrada ha esta publicada en 6. La Civilització. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada