L’heretabilitat general de cinc malalties mentals: un estudi del Consorci de Genòmica Psiquiàtrica

Genètica: Un dels conceptes bàsics de la genètica és la idea que qualsevol caràcter present en els sistemes biològics té un component heretable i un component no-heretable. Aquest segon component depèn de variables ambientals. En conseqüència, podem definir l’heretabilitat d’un tret com “la proporció de variança fenotípica atribuïble a la variança genètica“. O, dit d’una altra manera, i parlant en l’àmbit de l’etologia o de la biologia del comportament com “fins a quin punt les diferències individuals genètiques contribueixen a diferències individuals en un comportament“. Qui vulgui introduir-se en el tema i, a més fer-ho des de la perspectiva de la psicologia humana, pot recórrer a una excel·lent introducció d’en Gregory Carey. El mateix Carey alerta de cinc punts importants a tindre presents: 1) heretabilitat i ambientalitat són conceptes abstractes, que no forneixen informació sobre els factors genètics i ambientals concrets que influeixen en el tret o comportament a estudiar; 2) heretabilitat i ambientalitat són conceptes poblacionals, que ens informen de la variabilitat de poblacions i no pas ens diuen la rellevància de gens o ambient en una persona concreta; 3) l’heretabilitat depèn del rang d’ambients típics de la població que estudiem, de manera que els estudis sobre poblacions en un ambient homogeni tendiran a sobrerepresentar l’heretabilitat del tret estudiat; 4) l’ambientalitat depèn del rang de genotips de la població que estudiem, de manera que els estudis sobre poblacions genèticament molt homogènies tendiran a sobrerepresentar l’ambientalitat del tret estudiat; 5) que un tret indesitjat sigui molt heretable no vol dir que no es pugui corregir ambientalment si hom hi aplica condicions ambientals prou extremes. I encara podríem afegir, en el camp de la psicologia, un sisè punt sobre el fet que ço que és indesitjat depèn del desig concret en una situació concreta, i no de normativitats caigudes del cel. Tot això és necessari tindre-ho present si volem entendre l’article titulat “Relació genètica entre cinc malalties psiquiàtriques estimada a partir d’anàlisis hologenòmiques de polimorfismes puntuals“, que publicarà properament Nature Genetics

El Consorci de Genòmica Psiquiàtrica i el seu Grup Inter-malalties

L’article en qüestió el signa col·lectivament el Cross-Disorder Group del Psychiatric Genomics Consortium. Històricament, hom havia estudiat l’heretabilitat de trets comportamentuals i mentals a través de l’observació de parents, bé comparant progenitors amb fills, fent comparacions entre germans i, en especial, comparacions entre bessons univitelins i bivitelins. Les tecnologies modernes de seqüenciació i, particularment, la possibilitat de fer seqüenciacions de genoma complet, permeten un estudi directe dels factors genètics. És l’anàlisi hologenòmica la que forneix potència i interès a aquest estudi publicat a Nature Genetics.

Genoma i cinc malalties mentals

Emprant dades genòmiques de milers de persones, classificades d’acord amb criteris psiquiàtrics, aquesta recerca creua dades genètiques i dades psiquiàtriques.

Pel que fa a les dades genètiques se centra en els polimorfismes mononucleotídics (SNPs, en l’acrònim anglès). El genoma humà és integrat en darrer terme per més de 3.000 milions de parells de bases. D’aquests 3.000 milions de parells de bases, vora un 99% són fixes, és a dir que, si hi ha variants, aquestes són poc comunes en la població humana. Es considera que són polimòrfiques, quan la variant majoritària no arriba al 99%. Hi ha entre 10-30 milions de parells de bases que presenten polimorfisme en la població humana. De fet, aquests SNP suposen el 90% de totes les variacions de seqüència, de manera que són un bon indicador de variabilitat genètica.

D’aquests SNPs, la immensa majoria (vora un 95%) no tenen conseqüències funcionals, bé perquè no tinguin un impacte en el proteoma (conjunt de proteïnes de l’organisme) o perquè, quan el tenen, aquest impacte sigui compensat d’una manera o una altra. El nostre coneixement de com es tradueix el genoma en proteoma i en funcionalitat és força incomplet, ja que si bé hom ha conclòs la tasca seqüenciadora del genoma humà encara queda molt per fer en l’anotació del genoma

Pel que fa a les dades psiquiàtriques, aquest estudi té en consideració cinc malalties:
– l’esquizofrènia.
– el trastorn bipolar.
– el trastorn depressiu sever episòdic i recurrent.
– els trastorns de tipus autístic
– el trastorn de dèficit d’atenció o el trastorn hiperactiu.

L’anàlisi de la variança

La variança és un paràmetre estatístic que informa de la distribució de probabilitats d’una població. En les variables contemplades en aquest estudi, és qüestió de tot o res. Cada SNP pot tindre, com a màxim, quatre variants (segons els quatre tipus de bases que trobem en la seqüència de l’ADN). Cadascuna de les cinc malalties descrites és o no és, l’individu és malalt o és sa, sempre d’acord amb les definicions de la “classificació internacional de malalties”. Els mètode univariats permeten conèixer la variació genètica dins de cada malaltia, mentre que els mètodes bivariats permeten conèixer la covariació entre malalties.

Globalment, entre un 17% i un 29% de la variança entre tindre malaltia mental i no tindre-la, és explicada pels SNPs, és a dir per la variabilitat genètica. Naturalment, aquesta xifra baixa d’heretabilitat no implica que els estudis genètics no tinguin un valor. El tenen en casos de forta agregació familiar de malalties mentals. I també el tenen en tant que els gens associats a aquestes malalties, segurament compleixen funcions neurofisiològiques cabdals. De fet, l’investiment en neurogenètica s’orienta fonamentalment a la descoberta de noves dianes terapèutiques que informin processos de selecció i assaig de molècules prometedores en la psicofarmacologia.

La correlació entre malalties

L’anàlisi covariat fa que els autors arribin a diverses conclusions:
– hi ha correlació alta (0,68) entre esquizofrènia i malaltia bipolar, és a dir que la base genètica d’aquests dos trastorns és, en part, comuna.
– en canvi, la correlació entre esquizofrènia i depressió servera és moderada (0,43).
– també és moderada la correlació entre malaltia bipolar i depressió severa (0,47).
– pràcticament no hi ha correlació genètica per les altres combinacions: és el cas del trastorn hiperactiu i la depressió severa (0,32) o de l’esquizofrènia i els trastorns autístics (0,16)
– les altres combinacions no mostren cap mena significativa de covariació.

Aquesta entrada ha esta publicada en 5. La Intel·ligència. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.