Prediccions per a un segle i mig: una recopilació de la BBC

Si cliqueu en la imatge, veureu una recopilació sobre perspectives en diferents àmbits. La tècnica perspectivista es basa en la consulta d’experts (de diferents nivells) als quals se’ls demana prediccions en el seu camp, a les quals han de posar una data. Freqüentment, la metodologia inclou una segona fase en la qual els experts valoren les prediccions mitjanes fetes pel conjunt de consultats. En la imatge, la BBC ha recopilat dades de segona mà, publicades en la premsa general (ABC, BBC, CNN, the Guardian, Time magazine), en la de divulgació (Discovery News, Information Week, The Life Scientific, Popular Mechanics, Trendwatching), en l’àmbit tecnòlogic (IBM, MIT Technology Review Report, NASA, United Nations Environment Programme), i en el camp de la perspectivística (Long Bets, ‘The Singularity is Near’), i mitjançant Ladbrokes n’ha calculat les “probabilitats”, en forma de com es cobrarien en la finestreta d’una casa de juguesques.

Informàtica i robòtica

– La muralla xinesa contra la informació global: Sota el nom de “The Great Firewall” es coneix el sistema amb el qual les autoritats xineses filtren efectivament els continguts d’Internet accessibles en el territori de la República Popular. Amb 7 contra 4, la predicció és favorable a la fallida d’aquest sistema enguany mateix. La predicció és potser un xic optimista. Els sistemes de censura d’Internet aplicats a la Xina són múltiples i continuadament perfeccionats. La pròpia dinàmica d’internet, que tendeix cada vegada més a la fragmentació en “espais nacionals”, facilita la tasca de censura, no tan sols a les autoritats xineses sinó a la pràctica a totes les autoritats estatals. Sota diversos pretextos (la lluita contra continguts il•legals, la protecció de drets d’autor, etc.), els governs guanyaran en els propers més màgina ampla en aquesta censura, si bé s’hauran d’acomodar a negociar-ho amb els grans gegants de la xarxa (Google, Facebook, Twitter, etc.).

– una de les promeses de Google Earth és aconseguir permetre els usuaris de jugar jocs virtuals basats en la pròpia localització geogràfica. Els experts no creuen (100 contra 1) que això sigui possible enguany, però naturalment si es contempla un termini una mica més llarg, és lògic que s’aprofiti la geolocalització per donar més realisme als jocs.

– “la gent es podrà tocar a través del mòbil”: els experts consideren poc probable (100 contra 1) que això s’esdevingui en els propers cinc anys. De fet, els de la BBC ho comptabilitzen en el llistat de les “utopies”. Però, comptat i debatut, es tracta de substituir les actuals pantalles tàctils (que reben informació tàctil i la transdueixen en senyals elèctriques) en dispositius hàptics. Els dispositius hàptics poden transmetre forces, vibracions o moviments a l’usuari. És possible que en els propers cinc anys, aquesta tecnologia continuï relativament restringida. Però en un termini més ampli, les seves aplicacions ja es deixaran sentir prou.

– “Ús generalitzat de robots per a tasques agrícoles”: La majoria d’experts assenyalen (1 contra 25) que això es produirà en els propers cinc anys. Fa poques setmanes era notícia el robot per plantar llavors de David Dorhout. Diverses aproximacions robòtiques ja són habituals entre les grans explotacions dels països més desenvolupats. La robotització podria comportar moltes més facilitats a la hiperindustrialització de l’agricultura, amb la consegüent concentració.

– Incorporació d’un sentit de l’olfacte als computadors personals: La majoria d’experts donen per segur (1 contra 1000) que en els propers cinc anys es generalitzaran els dispositius quimiosensors acoblables a computadors personals. El nas electrònic s’ha desenvolupat considerablement en els últims anys. La clau, en aquest cas, no ha estat el desenvolupament d’analogies amb el sentit olfactiu, com l’ús de sensors que transdueixen la presència d’un determinat ventall de substàncies volàtils en senyals electrònics. D’altra banda, es requereix l’ensinistrament del sensor per reconèixer els senyals rebuts en el marc d’una base de dades de referència. Resulta difícil, però, creure en una generalització d’aquestes eines en l’àmbit domèstic en el futur immediat.

– “Pots connectar-te directament des del cervell”. Ja deia Arthur C. Clarke que qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia. Controlar, doncs, l’entrada a un sistema informàtic a través del pensament sembla certament màgic. Podem imaginar-nos, però, que tecnologies de lecura encefalogràfica podrien servir a aquesta finalitat en el futur. La majoria d’experts, però, consideren poc probable (10 contra 1) de disposar d’aquesta tecnologia en els propers 20 anys (pels volts del 2035).

– “Té lloc la singularitat tecnològica”. I què vol dir singularitat tecnològica? Els experts assumeixen que significa l’existència de màquines amb una intel•ligència superior a la humana. Consideren poc probable (8 contra 1) que això s’esdevingui pels volts del 2045. I per què singularitat? Perquè, amb l’aparició d’intel•ligències sobrehumanes, els esdeveniments posteriors ja no es poden jutjar d’acord amb els patrons de la perspectivística humana. O, dit d’una altra manera, les lleis socials humanes queden tecnològicament superades. John von Neumann ho expressà d’aquesta manera a mitjan segle XX: “el procés sempre accelerat de la tecnologia i canvis en el mode de vida humà fa la impressió d’aproximar-se a una mena de singularitat essencial en la història de la raça més enllà del qual els afers humans, tal com els coneixem, no poden continuar”. El mateix concepte de singularitat tecnològica és matèria de debat. De fet, si mirem la història recent, diverses innovacions tecnològiques ja ens haurien introduït en una singularitat relativa. Justament és aquest el caràcter que tenen les revolucions tecnològiques.

Política i economia

Pinterest és una xarxa social inspirada en els taulers d’anuncis (pinboards), en la qual els usuaris creen, cerquen, filtren, organitzen i comparteixen imatges i vídeos. Fou creada per Paul Sciarra, Evan Sharp i Ben Silbermann, i llençada el març del 2010. El 10 d’agost del 2012 esdevenia accessible per a tots els usuaris sense petició o convit previ, alhora que se’n distribuïa l’aplicació corresponent per a Android i iPad. Segons la predicció, el més probable (2 contra 1) és que Pinterest sigui adquirida per Google en els propers dotze mesos. Caldrà veure si això s’acompleix o no, o si Pinterest cau en les mans d’un competidor de Google. El preu, naturalment, decidirà si qui s’ho quedi fa o no fa fiasco.

– “Una moneda digital és acceptada universalment als Estats Units”. Segons la predicció és força probable (1 contra 5) que això s’esdevingui en els propers cinc anys. Potser és un xic massa optimista en el concepte d’acceptació universal, ja que això implicaria també el desenvolupament de sistemes de transacció també “offline” (en els quals, el botiguer, per exemple, pot recollir moneda digital sense haver d’interactuar prèviament amb el banc o emissor de la dita moneda digital). També caldrà veure el grau de centralització i de supervisió estatal o federal de cada sistema de moneda digital.

– “Xina supera Alemanya en reserves d’or”. Els experts avaluen com a molt probable (1 contra 4) que això s’esdevingui en els propers cinc anys. A desembre del 2010, la llista de reserves d’or l’encapçalava els Estats Units d’Amèrica, amb 8.133 tones, seguit de la República Federal d’Alemanya (3.396 tones). La Xina quedava força enrera, superada per Itàlia i França. Però ja llavors la Xina havia superat Suïssa. Des de llavors, les reserves mundial d’or han augmentat, superant les 30.000 tones (el rècord de tots els temps, del 1962, amb prop de 38.000 tones, queda molt lluny). Ja en desembre del 2009, la Xina havia plantejat l’objectiu d’arribar en 3-5 anys a un valor de 6.000 tones i 10.000 tones en 8-10 anys. El cas és que el govern xinès no ha actualitzat les dades (els últims reports, del 2009, parlaven de 1.000 tones). Les importacions d’or de Xina, però, són molt elevades i obeeixen a la voluntat del govern xinès de promoure el pes global del yuan. Així doncs, en qüestió de cinc anys, el més probable no és únicament que les reserves d’or superin a les alemanyes sinó també a les nord-americanes.

– “La presidència dels Estats Units recau en un candidat d’un tercer partit”. La majoria dels experts (25 contra 1) no contemplen aquest fet en els propers 10-20 anys (2-5 cicles electorals). En efecte, sembla que el bipartidisme del sistema electoral americà és prou sòlid. Els partits Demòcrata i Republicà funcionen com a àmplies coalicions, de forma que atreuen vots i suport d’un ample espectre. Funcionen com a autèntics embuts, ja que en efecte el control del partit queda en mans d’un espectre molt més reduït de conservadorisme moderat. Els dos partits tendeixen a diferenciar-se únicament en l’estètica, cosa necessària per fer la funció d’embut. Cal remuntar-se a l’època de Millard Fillmore (1850-1853) per trobar un president que no fos ni demòcrata ni republicà. En aquella època ni tan sols s’havia format l’actual Partit Republicà. Malgrat la solidesa dels dos partits en les eleccions presidencials, sí que és cert que els partits independents tenen cada vegada més rellevància tant en la formació de quadres (cooptats després per altres partits) com en la producció ideològica, i no es pot descartar que guanyin en presència en les institucions locals i estatals en les properes dècades.

– “El territori de la Lluna és reclamat per la Xina”. Aquesta proposta es considerada poc probable (5 contra 1) pels experts pensant en els volts del 2030. L’any passat es complien el 40è aniversari de la darrera missió tripulada a la Lluna. És poc probable que hi hagi noves missions tripulades a la Lluna en les properes dues dècades, malgrat que Space Adventures proposava una missió orbital a la Lluna (estil Apollo 8) per al 2015, o que les agències espacials índia i japonesa hagin parlat de missions tripulades que aterrarien a la Lluna pels volts del 2020. El Programa Aurora, de l’ESA, havia parlat de la data del 2024 per a aquest objectiu, però amb poca convicció. L’Agència Espacial Xinesa no contempla una missió d’aquesta mena per abans del 2025, però el seu programa espacial és el més sòlid. Pel que fa a la titularitat de la Lluna, existeix un Acord sobre les Activitats dels Estats en la Lluna i Altres Objectes Celestes, conegut com el Tractat de la Lluna. Aquesta Tractat entrà en vigor l’11 de juliol del 1984, precisament en l’època més fosca de l’exploració lunar, quan ja havien acabat les grans missions nord-americanes i soviètiques. D’altra banda, el Tractat tan sols ha estat ratificat per 13 estats, entre els quals no hi ha ni la Xina, ni la Índia, ni el Japó, ni Iran, ni els Estats Units ni la major part dels estats que integren l’ESA. La política xinesa oficial sembla contrària a apropiacions territorials a la Lluna, i només contempla per molt més endavant l’explotació de recursos (com l’heli 3). D’aquesta manera, la inclusió d’aquest punt en la carta del futur de la BBC no obeeix més que a una demagògia sinòfoba.

– “Establiment d’un govern mundial”: Els experts consultats consideren poc probable (8 contra 1) l’establiment d’un govern mundial en els propers 10-20 anys (pels volts del 2030). És clar que tot depèn del concepte de “govern mundial”. Són evidents les tendències a la concentració global (la “mundialització”). El món multipolar inclou l’especialització de les superpotències en diferents funcions, i així s’ha parlat d’una mena de “superimperialisme” en el qual la Xina adquireix rellevància com a actor econòmic global mentre que els Estats Units retenen clarament el seu rol de “gendarme mundial”. No obstant, no hi ha cap perspectiva d’un govern mundial, entès com un sistema constitucional, judicial, legislatiu, executiu i militar amb jurisdicció per tot el planeta. Les Nacions Unides, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, el G8-G20, el dret internacional, el Tribunal de Justícia Internacional o el Tribunal Criminal Internacional, no poden ni tan sols considerar-se veritables embrions d’aquest “estat mundial”. És poc probable tampoc que sorgeixin noves institucions a banda de les citades, o que l’ONU sigui reformada per adquirir un caràcter més representatiu i autònom.

– “S’aboleixen els impostos als Estats Units”. Els experts consideren molt poc probable (100 contra 1) que això s’esdevingui pels volts del 2100. Al capdavall, què vol dir abolir els “impostos”? L’Albània d’Enver Hoxha va fer un anunci semblant, ja en els anys 1970, però fou possible perquè l’estat albanès es finançava a través de l’extracció de la plus-vàlua de les empreses productives de titularitat estatal i dels beneficis dels monopolis estatals de serveis bàsics. Als Estats Units, els que demanen una disminució (o l’abolició) dels impostos, tendeixen a oposar-se també a l’establiment de monopolis (públics o privats), ja que abolir hoxhanianament els impostos consisteix simplement en substituir els impostos conscients per impostos inconscients. En tot cas, l’impost és caracteritza per consistir en un pagament sense contraprestació directa i que, a més, s’imposa sota l’amenaça de càstigs pecuniaris i/o de privació de llibertat. Res com els impostos, per evidenciar que l’estat és un autèntic aparell que, tot i ésser mantingut per la societat, adquireix una entitat pròpia i opressiva. Hobbes veia en l’estat un Leviatan que, el comú de les persones saludava en tant que eina per reprimir la lluita de tots contra tots (homo homini lupus). Marx veia en l’estat un instrument d’opressió de les classes dominants contra les classes dominades i, concretament, en l’estat capitalista, un comitè executiu de la classe burgesa. És curiós que bona part dels hereus (confessos o inconfessos) del marxisme tinguin una visió de l’estat més hobbesiana que marxiana. Els més lúcids, però, veuen que la superació dels impostos (dels impostos visibles i dels impostos invisibles) només es pot aconseguir amb la superació de l’estat. Ara bé, en una societat dividida en classes, esdevé inevitable que, a manca d’un estat, se’n creïn estructures que deriven ràpidament en estats. Així, els “experiments mentals” d’abolir, sense més, els Estats Units d’Amèrica, solen conduir a l’establiment d’associacions voluntàries que ràpidament degeneren en màfies i, ulteriorment, degeneren encara més per convertir-se en nous estats, dotats d’autolegitimitat. Mal negoci és occir al Leviatan per generar múltiples leviatanets: per comptes d’avançar cap a l’anarquia hem fet un pas a una poliarquia que tornarà eventualment al punt inicial. La tragèdia, en tot cas, és que l’immens desenvolupament de les forces productives, gràcies a les innovacions tecnològiques, podrien fer possible la fita de suprimir els impostos i suprimir els estats abans que no acabés el segle XXI. No avançar en aquest sentit, serà engruixir encara més les dinàmiques actuals, en la qual una bona part de les energies del 99% de la població són extretes i mai tornades en forma de beneficis corporatius, impostos que engreixen altes burocràcies i interessos financers que eleven fins al cim una finíssima capa de privilegiats.

Ciència i natura

– “Els Estats Units són superats per la Xina en el camp de la recerca científica”. La probabilitat s’estima en 8 contra 1 que això no passarà enguany. Es fa difícil, pero, determinar de quina manera es computa la recerca científica feta en un territori. Per nombre d’articles en publicacions científiques? Per nombre de patents sol•licitades? Per una combinació de totes dues? Per una combinació que tingui en compte criteris de qualitat (p.ex., si les publicacions són o no citades per d’altres publicacions; si les patents es tradueixen en vendes efectives de drets o en aplicacions directes)? No és gens fàcil de mesurar-ho. D’altra banda, és evident que tard o d’hora, la Xina, amb una població superior, acabarà per superar els Estats Units, si més no en les xifres quantitatives més grolleres. Curiosament, la BBC, un mitjà públic britànic, assenyala aquesta superació com a “distòpica”. Aquesta mera classificació mostra com es reprèn la lògica de la guerra freda, una lògica que podria esquinçar més d’hora que tard els mecanismes que encara fan de l’activitat científica una activitat global. Sigui com sigui, és un fet que, en el 2011, la Xina registrà 526.412 patents, mentre que els Estats Units en registraren 503.582.

– “Fer-te seqüenciar tot el genoma per menys de 100 $”. Els experts situen amb considerable probabilitat (1 contra 2) aquest fet en els propers cinc anys. En certa manera, potser és una predicció un xic optimista. Els costos actuals són de l’ordre de 10.000 $ (NHGRI Genome Sequencing Program). És veritat, però, que a efectes d’aconseguir una informació genòmica prou rellevant, hom pot centrar-se en un nombre més limitat de característiques, i reduir el preu: però llavors ja no som davant d’una seqüència completa. Si 10.000 $ ens sembla car, cal dir que fa cinc anys, el preu rondava els 10 milions de dòlars. Gràcies a la introducció de noves metodologies que van més enllà del mètode clàssic dels dideoxinucleòtids de Sanger, els preus han davallat de manera molt considerable. No podem descartar, doncs, que una nova onada metodològica provoqui una nova caiguda de preus. Llavors, sí, per 100 $, seria possible adquirir un llibre de més de 3.000 milions de caràcters, amb la seqüència dels nostres 46 cromosomes (més el cromosoma mitocondrial). En la “Biblioteca de Babel”, això vindria a ocupar tots els volum de tres o quatre cel•les hexagonals. La informació necessària per treure tot el profit a aquests més de dos mil llibres ocuparia uns quants altres volums, però hem d’advertir que la notació genòmica va unes quantes passes enrera a la seqüenciació.

– “Es crea el primer ratolí immortal”: els experts situen aquesta fita amb no gaire probabilitat (6 contra 1) en els propers cinc anys, però la probabilitat guanya si s’augmenta el termini… Naturalment, aquí “immortalitat” no s’empra en un sentit absolut. Els ratolins “immortals” no seran immunes a agressions externes o a privacions de necessitats bàsiques d’alimentació, hidratació, etc. Tan sols se’ls demana que siguin “immunes” a la mortalitat endògena, és a dir a la lligada al propi desenvolupament, a l’envelliment. D’acord amb les teories d’envelliment que lliguen aquest procés al propi funcionament metabòlic, una “immortalitat endògena” estricta també seria impossible. En canvi, les teories d’envelliment centrades en el concepte de “programa genètic” sí que conviden a cercar aquesta “immortalitat”. En efecte, els ratolins constitueixen el model preferit en la recerca sobre la genètica d’envelliment en mamífers (vg. aquesta revisió de Yuan et al., 2011). La identificació i manipulació d’alguns gens claus pot, certament, allargar força la longevitat màxima del ratolí. Combinades amb diferents tècniques de restricció dietària, els resultats poden ser espectaculars. Però la immortalitat en els mamífers segurament requereix el manteniment indefinit de capacitats regeneradores. Trobar els botons genètics que permetin això sí obriria la porta a un “ratolí immortal”.

– “l’Àrtic és lliure de glaç durant tots els mesos d’estiu”: la majoria d’experts creuen (3 contra 1) que això s’esdevindrà en els propers cinc anys. El passat estiu, el 16 de setembre del 2012, la coberta de glaç arribava a un nivell de 3,41 milions de km2, el valor més baix assolit des del 2007. De fet, el valor assolit el setembre del 2012 era d’un 51% al valor mitjà dels anys 1979-2000 en el mínim de setembre. A primera vista, la predicció pot semblar exagerada. El cas és que el creixement hivernal amb prou feines pot resistir el ritme de destrucció estival del glaç. Les variacions interanuals poden endarrerir o allargar la data. A partir del 2015, doncs, és probable que hi hagi anys que vegin un setembre àrtic totalment lliure de glaç.

– “Comercialització d’ulls biònics d’alta resolució”: Una de les imatges més impactants de Blade Runner, era la confecció d’ulls per separat per proveir els replicants. Existeixen actualment diversos projectes sobre pròtesis visuals. Amb divisió d’opinions, els experts suposen (6 contra 4) que aquesta tecnologia serà disponible en 5-10 anys.

Recessió experimentada per la Mar d’Aral entre el 1989 (esquerra) i el 2008 (dreta)

– “La Mar d’Aral s’asseca completament”: Els experts avaluen aquest fet (4 contra 5) amb probabilitat favorable per als propers 5-10 (gravitant a l’entorn del 2020). En els anys 1960, la Mar d’Aral era el quart llac del món en extensió, amb una superfície de 68.000 km2. Alimentat fonamentalment pel Syr Daria i l’Amu Darya, constituïa el centre d’una conca endorreica de 1.549.000 km2. Les obres d’irrigació en aquesta conca són les que han produït la dessecació paulatina de la Mar d’Aral, accelerada ja en els anys 1990. En el 2007 ja ocupava tan sols un 10% de la mida originària, dividit en quatre cossos, que en el 2009 havien esdevingut tres. La Mar d’Aral Nord és el cos supervivent més estès, degut al fet que inclou les zones més fondes (un màxim 42 metres sota el nivell de l’aigua del 2008), i sobre aquest cos s’han fet diverses obres per revertir la dessecació. El futur incert d’aquestes reparacions, i el fet que els estius de la zona tendeixen cada vegada a ésser més eixuts, fan que les perspectives per a la Mar d’Aral siguin ben galdoses.

– “Poder pujar els continguts del teu cervell a una computadora”. Els experts consideren molt poc probable (100 contra 1) que aquesta tecnologia sigui disponible en els propers 10-20 anys. Ja fa més de 40 anys, que hom ha proposat tècniques de transferència de la ment (dels continguts cerebrals) com a forma d’estendre la vida més enllà de les limitacions corporals (Martin, 1971). Bàsicament, el que es tracta de crear una simulació informàtica de la ment (o de parts de la ment) d’una persona. La capacitat informàtica necessària per fer la simulació podria ser disponible en menys d’una dècada. El repte, doncs, es tracta més aviat en comprendre els correlats físics (l’activitat cerebral física) amb els estats mentals. En base a la connectivitat interneuronal, s’han fet simulacions parcials del sistema nerviós d’alguns animals, inclòs aspectes funcionals i regions del cervell humà. Fa gairebé 50 anys, el 1964, que l’Institut de Recerca Prostètica Central va produir el primer braç mioelèctric, en el qual els impulsos musculars (en darrer terme cerebrals) es trasduïen en senyals elèctriques que movien un braç ortopèdic. Des de llavors i, en especial en les darreres dècades, la biònica ha avançat notablement. Si baixem el llistó del “mind uploading” a aspectes mentals parcials, pràcticament ja ho podríem considerar gairebé una realitat.

– “La gent rica és capaç de seleccionar elements de la dotació genètica de la llur descendència”. La majoria d’experts considera força probable (1 contra 8) que això ja sigui una realitat pels volts del 2050. En principi, les normatives bioètiques volen limitar o prohibir directament l’aplicació de l’enginyeria genètica a la línia germinal. En canvi, sí contemplen les modificacions genètiques de línies cel•lulars somàtiques (“teràpia gènica”). Però més enllà dels avenços en la genètica i en l’enginyeria genètica, també cal demanar-se sobre la mateixa evolució social de la “gent rica”. Una continuació del sistema econòmic actual sens dubte farà molt més rica la finíssima capa que controla una bona part dels recursos del planeta, alhora que n’enfortirà els trets parasitaris. L’experiència històrica mostra com aquestes capes aristocràtiques solen també ésser víctimes del xarlatanisme, així que es fàcil de preveure, ja en l’actualitat mateixa rampant, la presència de gurús genètics que vendran alguns tractament amb poca base mèdica i potser (només potser) amb una base genètica real.

– “Apareixen els primers humans clonats”. La majoria d’experts consideren (33 contra 1) que és poc probable que això s’esdevingui en els propers 50 anys. De nou, més que les limitacions tècniques (possiblement superades ja a hores d’ara) cal contemplar el rebuig social o les prevencions legals. Per clonació, cal dir que s’entén aquí l’obtenció d’un nou individu a partir de la transferència d’un nucli cel•lular somàtic a un òvul enucleat, tema, per cert, guardonat amb el darrer Premi Nobel. La clonació humana ha atret en el passat no pocs xarlatans. Sigui com sigui, cal dir que un “clon” obtingut per aquestes tècniques és, a tots els efectes, un nou individu (una nova persona), de la mateixa manera que la poliembrionia genera germans univitel•lins cadascun dels quals és reconegut com un individu diferent. Més encara ho serà en una situació clònica en la qual hi ha diferències d’entrada (per començar, epigenètiques) i també diferències en el desenvolupament (per començar, ja des de la mateixa edat embrionària).

– “Comença una nova era de gel”. Els experts descarten majoritària (però tan sols per un 20 contra 1) que això s’esdevingui pels volts del 2100. Però què és una era de gel? Una definició clàssica considera que la Terra es troba en una era de gel quan hi ha presència extensa de cobertes glacials permanents en els hemisferis nord i sud. D’acord amb aquesta definició, de fet, la Terra es trobaria en una era de gel ininterrompuda des de fa 2,6 milions d’anys. Dins d’una “era de gel” definida d’aquesta manera, hi ha una alternància entre períodes més crus, els “períodes glacials”, i períodes més càlids, els “períodes interglacials”. En l’actualitat, ens trobaríem en un “període interglacial” que hauria començat fa uns 11.400 anys. Es fa difícil dir quan ha de durar més aquest “període interglacial”. El “període interglacial” anterior, l’Eemià, va durar uns 16.000 anys. És molt probable que ja haguem creuat l’equador de l’actual “període interglacial”, que devia assolir un màxim de calidesa fa 9.000-5.000 anys. Quant als efectes de l’actual escalfament antropogènic del clima sobre les perspectiva del període interglacial, hi ha molt a debatre. El canvi climàtic té un component quantitatiu, que es mostraria en una tendència a l’augment de les temperatures mitjanes (particularment de les nocturnes i hivernals) i a l’augment del nivell mitjà dels oceans, però són de molt més difícil predicció els efectes sobre les precipitacions i sobre els corrents oceànics. No es pot descartar, que una interrupció en les corrents termohalines de l’Atlàntic Nord afavorissin, paradoxalment, un refredament local que propiciés la interrupció anticipada de l’actual “període interglacial”. Però això no sembla probable.

Societat

– “Metges prescriuen a pacients aplicacions mèdiques per al seu smartphone”. Això, que ja és un fet amb algunes aplicacions desenvolupades per professionals sanitaris, apareix en la predicció amb una probabilitat favorable (1 contra 20) per a enguany mateix. Companyies com “Clinically Relevant Technologies” ja en comercialitzen aplicacions mèdiques, fonamentalment destinades encara a l’ús del propi professional.

– “Facebook serà desplaçat en la llista de xarxes socials”. Es valora en 1 contra 1, que això s’esdevingui en els propers cinc anys. Actualment, Facebook duplica en nombre d’usuaris registrats a Twitter i Qzone, mentre que Google+ queda una mica més enrera. Evidentment, hi ha altres maneres de comptabilitzar les xarxes socials, per exemple, atenent als fluxos d’informació que es produeixen. La comparació, però, és odiosa, ja que cada xarxa social tendeix a especialitzar-se. En tot cas, sembla probable que Twitter, si més no, iguali en volum d’usuaris a Facebook en un futur proper.

– “Tecnologia de rastreig és inclosa en el cos de més del 50% dels americans”. Aquest futur, considerat distòpic, és alhora considerat improbable (100 contra 1) per a la majoria d’experts, si més no parlant de la data del 2025. La tecnologia d’injerts subcutanis de dispositius de seguiment per GPS ja és a l’abast, amb uns preus d’implantació d’uns 2000$, i unes quotes de seguiment anual de la mateixa vàlua. Si més no, aquests són els preus ofertats per Xega en el mercat mexicà, on la tecnologia es ven com una forma per ajudar a l’alliberament en cas d’un segrestament eventual. És clar que alguns experts consideren que aquests dispositius són poc més que inútils amb la tecnologia actual, si depassen un radi de distància superior a uns pocs centenars de metres. Si se superen les limitacions tecnològiques, aquests dispositius podrien tindre realment una funció en la traçabilitat de persones amb discapacitats, infants o gent gran. És clar que hi ha un rebuig associat al fet que aquesta tecnologia recorda als xips que s’implanten a animals domèstics. D’altra banda, en el 2009, hi havia als Estats Units un 3,1% de la població adulta sota supervisió correccional (bé empresonada o en llibertat vigilada) i la xifra continua pujant, alhora que ho fan les pressions per a la introducció generalitzada d’aquests dispositius de seguiment.

– “La terra de Txernòbil es desenvolupa com un parc nacional”. La majoria dels experts considera (3 contra 1) la probabilitat del fet pels volts de l’any 2035. Llavors ja haurà passat mig segle del greu accident nuclear del 24 d’abril del 1986. La Zona d’Exclusió de 30 km inclou un àrea de 2.600 km2, en la qual viuen clandestinament unes 400 persones. A efectes pràctics, malgrat els indubtables impactes que l’accident tingué en la flora i la fauna, la Zona d’Exclusió ja és en l’actualitat ara una mena de “parc involuntari”. Potser són exagerades les referències sobre l’expansió de la fauna i de la flora. Amb el temps, però, la radiactivitat local anirà davallant. Caldrà veure, però, si això no comportarà precisament l’anul•lació de facto de l’estatus de “parc natural involuntari”.

– “Cal la construcció de nous murs martítims per a la protecció de Bangkok”. La majoria d’experts (4 contra 1) consideren aquesta necessitat poc probable, si més no en qüestió de 10-20 anys. Bangkok, situada en el delta de Chao Phraya, té una elevació mitjana d’1,5 metres, amb molts sectors de la ciutat situats per sota del nivell de la mar. De fet, bona part de la terra Bangkok ha estat reclamada de zones pantanoses, gradualment drenades i convertides en regadiu (segles XVI-XIX) i, després, desenvolupades urbanísticament. Fins a final del segle XIX, la xarxa de canals constituïa el sistema principal de transport en la ciutat. La major part del sòl de Bangkok és d’argila marina tova, separada tan sols en 15 m de mitjana d’un vast sistema d’aqüífers. L’explotació dels aqüífers ha provocat un problema de subsidència, que assolí una taxa de fins a 0,12 m/any pels volts del 1981. És aquesta subsidència la que podria fer necessaris noves construccions de protecció contra inundacions, com es demostrà el passat octubre-novembre del 2011. D’altra banda, un altre factor, a banda de les inundacions fluvials, es troba en el creixement del nivell marí, que podria ser ja molt amenaçador vers el 2070.

Projeccions demogràfiques possibles de la població mundial. Els escenaris considerats en principi més plausibles, no contemplen cap pic de població en el segle XXI, però si una sensible frenada en la segona meitat, per assolir els 10.000 milions d’habitants tan sols en les últimes dècades del segle.

– “La població global arriba a un màxim i comença a decrèixer”. Una majoria d’experts (1 contra 4) contempla aquesta perspectiva per als volts del 2050. En l’actualitat, la població mundial s’estima en 7.060 milions de persones. Més de la meitat d’aquesta població té menys de 30 anys, i es calcula que la taxa de fertilitat global se situa en 2,52 infants per dona. En tot cas, la població continua creixent. D’acord amb les perspectives de major creixement de Nacions Unides, la població mundial assoliria els 16.000 milions (més del doble del valor actual) en el 2100, mantinguent pràcticament una taxa constant de creixement. Però el més probable és que hi ha una reducció en la taxa de creixement. En la perspectiva de menor creixement contemplada per Nacions Unides, s’arribaria a un pic de població de poc més de 8.000 milions abans del 2050, i començaria un decreixement ràpid, que retornaria a nivells de 6.000 milions en el 2100.

– “S’estableix una base a Mart”. S’entén que una base tripulada, i en la superfície marciana. Els experts són prou escèptics (33 contra 1) per situar aquesta fita en els propers 50 anys. L’escepticisme és lògic. L’Agència Espacial Xinesa, per exemple, havia situat en la franja del 2040-2060, una missió tripulada a Mart, en el benentès que no hi hauria cap estada perllongada en el planeta. El projecte Mars One, impulsat per Bas Landorp, ha dibuixat un escenari progressiu, que contemplaria una base poblada permanentment per 4 persones a partir del 2023, i amb relleus cada dos anys. En tot cas, no hi ha cap projecte sòlid i bé podria acabar el segle XXI sense que s’hagi fet cap viatge tripulat fora del sistema Terra-Lluna.

– “Si més no, una intel•ligència artificial té l’estatus de corporació”. Els experts rebutgen aquesta perspectiva (100 a 1) per al començament del segle XXII. Dos aspectes entren en aquesta frase: el desenvolupament de la intel•ligència artificial i el desenvolupament del concepte de corporació. En aquest segon termini, hi ha una clara tendència en l’aparell legal nord-americà, de reconèixer a les grans corporacions empresarials quelcom més que una mera personalitat jurídica. La pàtria de l’individualisme no pot més que cedir davant el caràcter social creixent de l’economia, i cedir la consideració d’individus a gegantines corporacions rere de les quals s’amaguen, al capdavall, persones físiques. La intel•ligència artificial forta, però, es caracteritza, eventualment, per la possessió de consciència, seny, saviesa, autoconsciència o d’altres trets associats a les persones físiques. Així com les corporacions empresarials, al capdavall, són creacions socials inanimades, sistemes d’intel•ligència artificial serien autèntics éssers conscients. Molt ha escrit la ciència ficció sobre la robotització avançada. En un estadi on la intel•ligència artificial ja hagués esdevingut una realitat, l’humanisme podria adquirir un tint discriminatori. D’altra banda, la intel•ligència artificial, com imaginava JD Bernal pot conduir a superar els límits de la condició humana, basats en l’individu o en el petit grup, per construir una mena de xarxa d’intel•ligència difusa.

– “Un ésser humà depassa els 150 anys d’edat”. La majoria d’experts consideren poc probable que això s’esdevingui pels volts del 2150 (40 contra 1). Segons la maledicció bíblica (Gènesi 6, 3), l’home té una limitació màxima de la longevitat de 120 anys. En els darrers 100 anys, l’esperança de vida mitjana al naixement ha passat de 31 anys a 67,2. Això ha estat gràcies a una reducció de la mortalitat infantil. La corba de la mortalitat humana s’ha transformat. En les societats anteriors, la mortalitat humana queia a plom, en línia recta, mentre que ara la major part dels membres de la cohort superen la infantesa, la joventut i la primera maduresa. Les morts es concentren en les dècades que voregen l’esperança de vida mitjana (entre la setena i la novena de la vida). En canvi, no sembla que hi hagi hagut canvis en la longevitat màxima. Òbviament, com més persones depassin la primera joventut, més persones arribaran a edats avançades. No tan sols ha augmentat l’esperança de vida en el naixement sinó que, en les darreres dècades, ha augmentat l’esperança de vida a partir dels 80 anys (la mortalitat en aquest segment d’edat ha caigut un 1,5% per any des de fa mig segle). Però si l’esperança de vida és fàcil de computar, la longevitat màxima és matèria de controvèrsia. El registre documental és molt incomplet i insegur. Que se sàpiga amb seguretat, tan sols una persona, Jeanne Calment (1875-1997) ha viscut més de 120 anys (concretament, 122 anys i 164 dies). Existeixen 29 casos documentats de persones que han fet més de 115 anys. El cas més antic de persona plenament documentada de més de 110 anys, és de Geert Adriaans Boomgaard (1788-1899). Tots aquests casos són excepcionals, i bé poden reflectir l’existència de factors genètiques que endarrereixen l’envelliment. És cert que, augments en l’esperança de vida, poden facilitar l’aflorament de nous rècords de longevitat, però difícilment fins a 150 anys.

Tecnologia

– “La majoria de persones porten permanentment dispositius que registren, emmagatzemen i indexen cada conversació que tenen”. Vista l’omnipresència de les xarxes socials en l’era dels dispositius mòbils, no sembla gaire agossarat pensar en aquest escenari. La majoria dels experts (5 contra 1) no ho veuen factible en menys de 10 anys, no tant per una limitació tecnològica, segurament, sinó per consideracions de polidesa.

– “Té lloc una demostració reeixida de l’energia de fusió”. Els experts semblen concedir una probabilitat considerable (3 contra 1) a que això s’esdevingui en qüestió de 5-10 anys (pels volts del 2020). La fusió nuclear és, en darrer terme, la font d’energia del Sol, que alimenta directament o indirecta, la nostra biosfera. En els anys 1950 hi havia força optimisme sobre el futur de l’energia nuclear de fusió i es considerava que en poques dècades les centrals de fusió substituirien les centrals de fissió (aquestes limitades per la necessitat d’urani, amb reserves grans però no inesgotables, i per la generació de residus radiactius). L’optimisme inicial es refredà força. Per al públic general, fins i tot, s’associaren algunes propostes, com la “fusió freda” de Fleischmann i Pons, desacreditada en el 1989, com autèntics fiascos. Les perspectives més optimistes sobre l’ús comercial de la fusió nuclear la situen ben entrada en la segona meitat del segle XXI. L’experiment més gran realitzat data del 1997, quan el Joint European Torus (JET) va produir un pic de 16,1 megawatts. El successor del JET és el Reactor Experimental Termonuclear International (ITER), a partir del qual sorgiria a Cadarash (Provença), la primera central nuclear de fusió comercial mai no pas abans del 2050.

– “Molts vols comercials es fan sense pilot”. La majoria de consultats consideren (3 contra 1) que en qüestió de 10-20 anys, pels volts del 2030, “molts volts comercials” es farien ja en vehicles sense tripulació. Els vehicles aeris no-tripulats o drones tenen en l’actualitat una aplicació fonamentalment militar, però també se’ls ha emprat en tasques d’extinció d’incendis. Però hi ha són a prova els primers prototips d’avions de passatgers sense pilot… o, per millor dir, amb el pilot a terra. Sembla probable que els primers avions “sense-pilot” siguin una realitat pràctica abans que ho siguin els cotxes “sense-conductor”. El cas és que el Congrés nord-americà ja ha demanat als reguladors d’aviació civil que integrin els avions no-tripulats en el sistema de control del tràfic aeri per al 2015, en previsió de l’augment d’usos com per exemple en la realització de fotografies aèries, monitorització del trànsit, etc. El projecte ASTRAEA (Autonomous Systems Technology Related Airborne Evaluation and Assessment) compta amb el suport de set companyies aeroespacials europees, i treballa en sistemes d’aviació controlats a distància. En l’horitzó de la pròpia ASTRAEA, per als anys 2020 i 2030, es pensa més aviat en avions dotats d’un únic pilot a bord, que rebria el suport d’un pilot a terra. Per més endavant, però, fins i tot en avions de passatgers, la cabina podria restar buida, i el control seria progressivament més automàtic.

– “Els cotxes esdevenen purament automàtics i sense conducció”. La majoria dels experts (4 contra 5) es decanten per situar aquesta fita per d’ací a 20 anys. En l’actualitat, hi ha tres estats dels Estats Units, Nevada, Florida i Califòrnia, que especifiquen els requisits legals que han de complir els cotxes sense conductor. En els anys 1980 i 1990, aparegueren els primers prototips. En l’actualitat, però, no hi ha cap vehicle completament autònom en el mercat, si bé molts models inclouen sistemes d’assistència notablement automàtics.

– “Hi ha, si més no, un edifici amb una alçada superior a 10 km”. És curiós que per 2 contra 1, aquesta fita sigui situada pels volts del 2050. 10 km són molts quilòmetres. És la distància que separa els fons més abissals dels oceans amb la superfície, i superior a la que separa el nivell de la mar amb els pics més elevats de l’Himàlaia. Caldria demanar-se si parlem d’edifici en sentit estricte, o d’estructura arquitectònica. La primera estructura arquitectònica en depassar els 100 metres d’alçada fou la Piràmide Roja de Dahsurs, construïda vers l’any 2590 a.C. La Piràmide de Queops, a Giza, fou durant gairebé 39 segles, la construcció més elevada, amb un màxim de 147 metres. Entre el 1311 i el 1884, el rècord el tingueren, successivament, diverses catedrals gòtiques europees fins que el Washington Monument posà el llistó en 169 metres. En el 1889, la Torre Eiffel el posava en 300 metres. El Burj Khalifa, completat l’1 d’octubre dle 2009, amb 829,8 metres d’alçada, és l’edifici i l’estructura arquitectònica més elevada. No hi ha cap projecte en marxa que pugui arrabassar el rècord al Burj Khalifa. No hem de descartar, és clar, que n’apareguin projectes arquitectònics que desitgin gratar la fita del quilòmetre… però 10 km? De totes formes, hem de pensar en el fet que un elevador espacial seria una estructura que connectaria la superfície de la Terra amb un contrapès orbital situat a 35.800.000 metres d’alçada (en òrbita geoestacionària). Segons, l’Obayashi Corporation, es podria construir pels volts del 2050, un elevador espacial basat en tecnologia de nanotubs: l’ascensor, amb capacitat per 30 passatgers, amb una velocitat de 200 km/h, cobriria la distància entre la superfície terrestre i l’òrbita geoestacionària en poc més d’una setmana.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada