La colonització de les terres emergides per “liquens” ediacarans

Paleobiologia: Durant la major part de la història de la biosfera de la Terra, les superfícies continentals restaren inhabitades. Deixant de banda l’establiment de comunitats microbianes, cal esperar al Devonià tardà (fa uns 385-359 milions d’anys) per trobar uns biomes continentals anàlegs als actuals. Aquells biomes foren el resultat d’una evolució prèvia de 100-200 milions d’anys, en la qual les plantes vasculars tingueren el protagonisme. En un article a Nature, però, Gregory J. Retallack proposa una reinterpretació de fòssils més antics, de l’Ediacarà (fa 635-532 milions d’anys), com a restes d’una flora terrestre.

La fauna i flora ediacarana

Distribució de les masses continentals i oceàniques fa 560 milions d’anys

En l’esquema clàssic de la geologia, que divideix les eres en primària (paleozoica), secundària (mesozoica), terciària (cenozoica) i quaternària (antropozoica), la vida semblava aparèixer de manera prou sobtada en l’inici de l’era primària. Per això, els estrats anteriors al paleozoic, rebien el nom d’era azoica. Progressivament, però, hom reconegué que l’aparició de la vida als oceans havia d’ésser prou més antiga i que l’era azoica havia estat realment una “era criptozoica”, poblada exclusivament per formes de vida unicel•lular que no podien deixar petjada en el registre fòssil. Així doncs, a començament del Cambrià (el primer període del paleozoic), s’hauria produït una autèntica revolució (la revolució cambriana) que hauria donat lloc a les primeres formes de vida complexa (pluricel•lulars), és a dir a l’era de les formes de vida aparent, a l’era fanerozoica.

És cert que bona part de les divisions del regne animal pluricel•lular (metazous) s’originaren pels volts del Cambrià primerenc, en una radiació evolutiva revolucionària. Però aquesta radiació evolutiva no es feia, com s’havia pensat, en un marc exclusivament unicel•lular. En el 2004, la Unió Internacional de Ciències Geològiques acceptava el nom d’Ediacarà per referir-se al període immediatament anterior al Cambrià, denominat en reconeixement d’Ediacara Hills, el lloc on Reg Sprigg havia descobert, en 1946, els primers indicis d’una biota pluricel•lular precambriana.

Encara avui hi ha forta discussió sobre la relació entre la biota Ediacarana i l’explosió Cambriana posterior. Per uns, la biota Ediacarana és, essencialment, l’ancestre de la biota Cambriana. Per d’altres, l’explosió Ediacarana hauria estat un primer intent, fallit, i superat per la Cambriana, de generar una biota pluricel•lular. Hi ha qui també ha interpretat la biota Ediacarana com el resultat de la simbiosi entre “fongs” i “algues”.

La formació Rawnsley

Retallack repassa les dades dels estrats ediacaran de la formació de quartzita de Rawnskely, a l’Austràlia del Sud. Aquesta formació fou el resultat d’una deposició de sediments transportats pel vent i acumulats en una zona de llacs i, si més no, part dels quals constituïrien sòls secs. Retallack enumera diverses evidències sobre el caràcter de paleosòl d’aquesta formació (facies, esquerdes de dilatació, nòduls, cristalls de sorra, dades isotòpiques, etc.).

La diversitat de formes de vida en els paleosòls ediacarans

El procés de ferruginització sinsedimentària ha permès que en la formació Rawnsley quedessin les impressions dels organismes que la poblaren. Retallack ho interpreta de manera anàloga a les impressions de plantes fòssils i d’escorça edàfica que hom troba en els paleosòls sorrencs més tardans.

El clima de l’Austràlia de l’època (llavors una de les regions del supercontinent Pannotia) era temperat-fred i sec.

Fa 550 milions d’anys, Pannotia s’havia escindit en diversos continents, entre ells Austràlia-AntàrtidaOriental

Entre els organismes que creixien en aquest sòl ediacarà, hi havia:
Charniodiscus, amb una fronda segmentada i d’extrem acabat en punta.
Dickinsonia, amb aspecte d’oval ribetejat

Hallidaya.
Parvancorina: amb un eix central engruixit.
Phyllozoon: amb un aspecte cadenat.
Praecambridium: amb un cos articulat.
Rugoconites: que es presenta com impressions circulars o ovalades, envoltades d’una mena de tentacles.
Tribrachidium: amb una simetria triradial característica.
Rivalurites: que es presenta en forma d’impressions que recorden la pell d’un elefant.

La natura de tots aquests organismes ha estat matèria d’intensos debats. Retallack els interpreta com si fossin organismes sèssils, fixats en un sòl fred i sec. Serien una mena de líquens estructuralment complexos (més que no pas la majoria de líquens actuals), nodrits per la fotosíntesi de l’alga i suportats per les fibres fúngiques. Aquesta interpretació topa amb les més habituals, que consideren aquests organismes com a organismes mòbils que es desplaçaven pel fons marí. Després de 500 milions d’anys d’un planeta dominat per les formes animals nascudes del Cambrià, hem de reconèixer que ens costa molt i molt afigurar-nos la veritable natura dels éssers anteriors a la revolució cambriana, i que les nostres categories “post-revolucionàries” d’animal o de fong potser són més que res un obstacle per a comprendre-les.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada