Jaume Josa (1945-2012), com a historiador de la biologia

El traspàs de Jaume Josa ha servit per glosar la seva figura des de diversos mitjans de comunicació. Com era d’esperar, bona part de la tinta s’ha gastat per destacar el Josa defensor de la tauromàquia davant de les regulacions (i, finalment, prohibicions) per part de l’Ajuntament de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Hom ha recordat els seus arguments, centrats en la llibertat d’organitzadors i seguidors d’aquests espectacles, alhora que reivindicant la cultura que s’hi ha generat, al voltant, a banda i banda de l’Atlàntic i, especialment, a banda i banda del Pirineu: Olot i Ceret, la Monumental de Barcelona i les Arenas de Nimes. Els seus correligionaris en aquells debats l’estimaven perquè la seva figura, d’home de ciència, progressista, irònic i, last and not least, català, el feia encara més valuós. Aquests mateixos fets li valdran algun atac des de l’altre bàndol. Deia Ramon Barnils que “un obituari amb atac és baixesa fàcil d’evitar, imperdonable doncs“.

L’àmbit acadèmic d’en Jaume Josa era de la història de la ciència, i de la biologia en particular. Ha estat membre de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica. Els seus inicis com a docent ja l’orientaren especialment en aquest camp, en fer-se càrrec de l’assignatura de Biologia de primer de carrera. Explicava, anys després, quin ambient hostil es trobà en la seva primera classe, plena d’alumnes expulsats pel primer numerus clausus de la carrera de Medicina, alguns dels quals li llençaven monedes… L’assignatura, en una de les reformes habituals del currículum, acabaria per desaparèixer, i l’atenció a la vessant històrica es reservà bàsicament a una assignatura d’Evolució del pensament biològic. Per Josa, la comprensió de la història de la biologia moderna, ens ha de fer remuntar als inicis de l’Alta Edat Mitjana (o de l’Antiguitat Tardana), i valorar també aquelles obres que, darrera de l’utilitarisme o del moralisme, ens deixen entreveure conceptes i creences sobre els éssers vius. Això val també per reconèixer les aportacions de les civilitzacions grega (bizantina), àrab (islàmica) o romànica (cristiana occidental). D’acord amb aquesta visió, les arrels de la revolució científica són, doncs, fondes, i hom les troba de forma més sovint a partir del segle XII, primer entre àrabs i perses, i després també en la Mediterrània i Europa occidentals. D’aquest període, Josa destacava, en l’àmbit català, les figures d’Arnau de Vilanova i de Ramon Llull. Pel que fa a la revolució científica pròpiament dita, l’accent el posava en els grans microscopistes, Marcello Malpighi (1628-1694), Nehemiah Grew (1641-1712), Jan Swammerdam (1637-1680), Antonie van Leuewnhoek (1632-1723), Robert Hooke (1635-1703) i Crisóstomo Martínez (1638-1694). Tot i que Roger Bacon ja emprà lents simples en el segle XIII i que ja en el XVI l’ús de lupes s’havia generalitzat, la introducció del microscopi i del telescopi té lloc en el tombant dels segles XVI i XVII, gràcies a les innovacions realitzades per Zacharias. Dels segles següents, el XVIII destaca per la sistematització de la història natural, amb figures com Carl von Linné i el comte de Buffon. El segle XIX és el segle de la teoria cel·lular i, encara més, el de la teoria de l’evolució de Charles Darwin i Alfred Russell Wallace. Josa s’interessà particularment en la història de la penetració del darwinisme, una història d’avenços i retrocessos, i que mostra també com el context social, polític, econòmic i cultural no s’ha d’oblidar mai en pensar en la història de les teories biològiques.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada