La sobreextracció d’un aqüifer com un desencadenant en el terratrèmol de Lorca del 2011

Després de tretze mesos de durada, concloïa ahir el judici contra responsables de predicció sísmica arran del terratrèmol de l’Aquila del 6 d’abril del 2008, que deixà 308 víctimes mortals. Set encausats eren declarats culpables d’homicidi involuntari per no haver fet cas dels “indicis”. Però, quins indicis? Quins són els avenços que ha fet realment la sismologia en la predicció dels terratrèmols? Per una d’aquelles coincidències temporals, també aquests dies la revista Nature Geoscience publica en-línia, un article que ja en el títol indica que “la distribució del desplaçament de falla del terratrèmol de Lorca del 2011 fou controlada per la descàrrega d’aigües subterrànies“.


Estat en què quedà l’Església de Sant Jaume, arran del terratrèmol.

El terratrèmol de Lorca tingué lloc l’11 de maig del 2011. A les 17h05, hora local, hi hagué un sisme de magnitud 4,4, que ja produí nombrosos danys materials, especialment en edificis antics. A les 18h47, tingué lloc un sisme de 5,1, amb un hipocentre relativament poc profund (a 1 km de la superfície). Hi hagué nou morts i dotzenes de ferits. Com també en el cas de l’Aquila, les ferides de la destrucció encara són patents.

José Fernández, del Instituto de Geociencias de Madrid, i Pablo J. González, del Departament de Ciències de la Terra de la University of Western Ontario han escollit el terratrèmol de Lorca com a model per analitzar com característiques de la fricció de falla i de l’estrès presísmic poden influir en la iniciació, propagació i detenció d’un terratrèmol. L’estudi de terratrèmols naturals, en aquest camp, s’ha complementat també amb estudis sobre inducció i desencadenament artificial de terratrèmols. González analitzà les dades geodèsiques de radar d’abans i després del terratrèmol, i modelitzà la dislocació, la càrrega de falla i la difusió de les pressions. Mitjançant el model de dislocació elàstica, González localitzà la nucleació i l’àrea del principal desplaçament de falla, que hauria tingut a profunditats de 2-4 km, en un pla de ruptura que segueix la falla d’Alhama de Múrcia. Amb la col·laboració de Kristy F. Tiampo, González elaborà els models CFF. Mimmo Palano, de l’Istituto Nazionale di Geofisica e Vulcanologia, processà les dades diàries de GPS per tal de calcular el tensor bidimensional de deformació. Flavio Cannavó, col·lega de Mimmo Palano, processà les dades de GPS d’alta freqüència. Amb totes aquestes dades, hom ja podia resseguir com el desplaçament s’estengué cap a la superfície, a través de segmens de falla, i amb una propietats friccionals que passaren d’inestables a estables. Hi ha una correlació entre el canvi d’estrès modelitzat i el que hauria de resultar de l’extracció d’aigua subterrània d’un aqüifer proper. No es tracta de dir que l’extracció d’aigua generés el terratrèmol, sinó que el “controlà”, és a dir li donà la forma i magnitud que tingué finalment.

Aquesta entrada ha esta publicada en 2. La Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada