L’origen de malària a Amèrica del Sud: quan va creuar l’atlàntic Plasmodium falciparum

No fou fins el novembre del 1880, que Charles Louis Alphonse Laveran descobrí a través del microscopi, en la sang d’un pacient de malària, els primers indicis de l’agent causal, Plasmodium. I hom va haver d’esperar-se al 1894 perquè Patrick Manson hipotetitzés que el vector d’aquest paràsit era un mosquit. Giovanni Battista Grassi fou qui determinà, en el tombant de segle, que els únics vectors de la malària són mosquits del gènere Anopheles. Prèviament, hom atribuïa la causa de la malaltia a un mal aire (malària) o bé a la influència de localitat pantanoses (paludisme). Al llarg del segle XX, ha augmentat notablement el coneixement sobre Plasmodium. Ja cinc espècies de Plasmodium que s’han descrit en casos de malària en himans, Plasmodium falciparum, Plasmodium vivax, Plasmodium ovale, Plasmodium malariae i Plasmodium knowlesi. D’aquestes espècies, P. knowlesi tan sols infecta humans rarament, ja que l’hoste més habitual són els macacs. De les altres quatre espècies, és P. falciparum la que centra els esforços mèdics, ja que és la principal causant de casos de malària severa en humans, i pràcticament l’única responsable del milió de morts anuals per aquesta causa. Les zones amb risc de malària inclouen àmplies zones de l’Amèrica Llatina, d’Àfrica i de l’Àsia meridional i oriental. D’acord amb estudis recents, P. falciparum hauria evolucionat a partir d’un llinatge de Plasmodium que tenia en el goril•la l’hoste més habitual, en una data no gaire ben definida del passat, possiblement fa uns 10.000 anys. D’aquest origen africà s’hauria escampat a Euràsia. I a Amèrica? En general, hom ha pensat que la introducció de P. falciparum a Amèrica es produeix arran de les colonitzacions europees del darrer mig mil•lenni. Però això és matèria de debat. Com a contribució a aquest debat podem citar un article que es publicarà properament a la revista PNAS. L’article, presentat per Francisco J. Ayala, del Departament d’Ecologia i Biologia Evolutiva de la University of California at Irvine, presenta una recerca encapçalada per Erhan Yalcindag i Eric Elguero, del Labortori de Malalties Infeccioses i Vectors de l’Institut de Recerca per al Desenvolupament de la Universitat de Montpelhièr. La recerca ha comparat genèticament mostres de P. falciparum de l’Àfrica subsahariana, d’Orient Mitjà, del Sud-est d’Àsia i d’Amèrica del Sud.

Microfotografia d’una extensió de sang d’una persona infectada per Plasmodium falciparum

Una espècie notablement homogènia

L’estudi comparatiu s’ha basat en ADN microsatèl•lit (seqüències simples repetides en tàndem en determinades zones del genoma) i en polimorfismes puntuals (punts de la seqüència genòmica que mostren una variabilitat entre els individus d’una població) del genoma de P. falciparum. Com en altres estudis previs, la variabilitat genètica de fons de P. falciparum és relativament pobra. Això podria assenyalar bé un origen relativament recent, o bé que l’espècie va passar per un coll d’ampolla en un moment del passat recent (fa uns mil•lennis).

La major diversitat genètica de l’espècie té lloc a l’Àfrica i, particularment, a l’Àfrica Occidental, des d’on se suposa que l’espècie hauria difós cap a altres zones d’Àfrica (cap al sud, est i nord) i cap a Euràsia.

L’origen polifilètic de les poblacions sud-americanes de Plasmodium falciparum

Malgrat tot, hom pot reconstruir força bé les relacions de parentiu entre les diferents mostres estudiades per Yalcindag et al.

En el cas de les variants sud-americanes, aquestes es poden agrupar en dues branques. Les dues branques mostren, a grans trets, una distribució geogràfica. Mentre una és la que predomina a Amèrica Central, el Carib i el nord de Sud-amèrica, l’altra predomina a les regions més australs del continent.

La distància genètica entre els dos grups és prou elevada com per suposar que són el resultat de dues introduccions independents de P. falciparum a les Amèriques.

Els autors creuen que totes dues introduccions van tenir lloc no fa gaires segles, segurament com el resultat del tràfic d’esclaus de l’Àfrica Occidental cap a les Amèriques. Això posa en entredit les dades arqueològiques i genètiques que suggerien un origen precolombí de malària. És clar, que encara s’hauria de veure si les altres espècies de Plasmodium també responen a aquest esquema d’introducció post-colombina.

I els vectors? La distribució del mosquit Anopheles és mundial i és molt més antiga que la difusió de Plasmodium. Foren els anofelins autòctons d’Amèrica els qui serviren de vector a les primeres introduccions del protozou en el continent. En aquest sentit, convé recordar que malgrat que la malària ha estat erradicada de la riba nord de la Mediterrània, hi són ben presents encara les poblacions d’anofelins que podrien servir de nou per vehicular el paràsit.

Aquesta entrada ha esta publicada en 3. La Vida. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada