El realisme dependent del model com a base d’una teoria de l’existència (‘El Gran Disseny’, Stephen Hawking i Leonard Mlodinow, 2010)

Cosmologia: Columna Edicions publicava el passat mes de novembre la traducció de David Jou (Sitges, 1953) d’aquest llibre, The Grand Design, signat per Stephen Hakwing (*Oxford, 1942) i Leonard Mlodinow (*Chicago, 1954). The Grand Design tingué una recepció en la premsa, particularment nord-americana, ben curiosa, en tant que els autors proclamen sense embuts que “la creació espontània és la raó per la qual existeix l’univers”, i ho fonamenten en les teories de la inflació caòtica, base de l’expansió ulterior de l’espai de galàxies que anomenem “univers observable”. Aquesta afirmació valgué tota una sèrie de comentaris creuats en el marc de les culture wars habituals i les admonicions de tots aquells que necessiten una jerarquia en el cel per imposar la pròpia en la terra. És clar, que el llibre (o les ressenyes del llibre, per millor dir) també fou saludat per aquells que enyoren els bons temps del determinisme científic quan el dimoni de Laplace podia predir amb precisions, per qualsevol moment, posicions i velocitats de tots els objectes conegudes les lleis naturals i sabudes les posicions i velocitats de tots els objectes en un instant inicial. El caràcter discret de la matèria i de l’energia i, tal com es temia Descartes en el seu moment, la velocitat finita de la llum, han trastocat força aquell paradigma. La física, de freda, s’ha tornat calenta, i de clàssica s’ha tornat quàntica. Ontologia i epistemologia no tenen més remei que fusionar-se.

El llibre de Hawking i Mlodinow segueix el fil de llibres anteriors de divulgació de Hawing (Història del temps: del big bang als forats negres, 1988; L’univers en una closca de nou, 2001; Sobre les espatlles de gegants, 2002) i també la Brevíssima història del temps (2005), en la qual col·laboraren també tots dos autors. La redacció del present volum té lloc entre el 2008 i el 2010, i els autors són prou curosos per no deixar-se endur per les modes del moment, i oferir una visió global (i personal) de l’estat de l’art de la cosmologia científica. Val a dir, que en la comprensió del text, per al públic general, resulten essencials les il·lustracions, des de l’humor de Sidney Harris als gràfics de Peter Bollinger.

L’ordenació del llibre és prou ambiciosa. Gira al voltant de tres qüestions: 1) Per què hi alguna cosa en lloc de no-res; 2) Per què existim?; 3) Per què hi ha aquest sistema particular de lleis en lloc d’un altre. Són conscients que cal començar per exposar els paradigmes bàsics del pensament científic i naturalista: el concepte de teoria i el concepte de llei natural. És en aquest marc on sorgeixen unes altres tres qüestions: 1) Quin és l’origen d’aquestes lleis?; 2) Hi ha algunes excepcions a aquestes lleis, com per exemple miracles?; 3) Hi ha un únic conjunt possible de lleis?. Els autors parteixen del determinisme científica per respondre negativament a la segona qüestió, i aborden el tema de les dificultats de la realitat objectiva (independent del subjecte pensant) sostenint un realisme dependent de model. En aquest marc, els autors superen les mixtificació d’una teoria del tot, ja que, si bé creuen que la teoria M pot unificar efectivament les teories fonamentals de l’univers, això no impedeix l’exigència de teories efectives per explicar compartiments determinats de l’univers (teories efectives que són la base de la química o de la biologia, de l’economia o de la sociologia). Aquest realisme dependent de model es basa en la satisfacció que ofereix el model quant a l’elegància, simplicitat (que hi hagi pocs elements arbitraris o ajustables), concordància amb les observacions realitzades i poder predictiu sobre futures observacions. Després de passar pels fonaments d’una possible teoria del tot, i de repassar les conseqüències quant a l’existència (el fet que el ‘nostre univers’ sigui només un dels nombrosos, però no infinits, universos possibles), els autors entren en la qüestió del principi antròpic feble i fort. L’assalt al principi antròpic fort és implacable. I encara que persisteix la dualitat incòmoda entre “lleis naturals” i “condicions inicial” i hom preveu molts esculls a una “teoria del tot”, no hi ha pas dubte que ens hi apropem acceleradament.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada