L’eradicació del virus de la pesta bovina

Virologia: Ahir, la FAO declarava en un comunicat que la pesta bovina, com a malaltia per un morbil·livirus (RPV), podia ja considerar-se com a completament eradicada. Fet i fet, una declaració similar, fins ara, no s’havia fet de cap altra malaltia vírica fora de la verola humana.

La pesta bovina en el segle XVIII

La saviesa popular, de fet, ja havia vist les similituds entre els símptomes de la verola humana i de la pesta bovina: febre, anorèxia, mucositat nasal i llagrimal, aftes bocals i genitals, diarrea, etc. Una i altra apareixien en forma de brots epidèmics. No obstant, també era obvi que es tractava de dues malalties diferents, cosa que no es podia dir, per exemple, de la verola humana i de la febre bovina, ja que la segona, contagiada als humans, podia conferir protecció contra la primera.

Fos com fos, les epidèmies de pesta bovina assoliren proporcions considerables a Europa. A banda, de les epidèmies regionals, hi hagué tres períodes pandèmics en el Setcents: 1709-1720, 1742-1760 i 1768-1786.

En temps d’aquesta primera pandèmia, es va fer evident el caràcter contagiós de la malura. A començament del segle XVIII, el metge Giovanni Maria Lancisi recomanava el sacrifici no tan sols dels animals malalts sinó també dels que animals sans que hi haguessin estat en contacte. Aquest consell dràstic depenia de com avaluar quins animals havien estat en contacte amb la malaltia. Si bé, la malaltia semblava transmetre’s per contacte, hi havia indicis d’una transmissió indirecta per aigua o per aire. El curs de la malaltia (6-12 dies) feia també difícil reconèixer els animals que la covaven i, possiblement, ja la transmetien.

En el decurs d’aquests brots epidèmics, es comprovà també que ramats sobrevivents d’un brot anterior resisitien millor l’arribada d’un segon brot. Això va fer pensar en la possibilitat que la inoculació de fluids d’animals malalts podria tindre un efecte preventiu si hom trobava la dosi adient. En els anys 1750 es van fer diversos experiments a Anglaterra, que serien continuats en les dècades posteriors als Països Baixos (Pieter Camper, en els anys 1760; Geert Reiners, el 1777) i a Dinamarca. A partir dels anys 1780, va decaure l’interès per a aquesta tècnica, ja que el sacrifici controlat reeixí a controlar-la.

La identificació del virus

Els progressos de la medicina veterinària van poder permetre una classificació acurada de les malalties bovines. La pesta bovina va guanyar, en els Països Germànics, la denominació més precisa de “rinderpest”. L’interès científic per la malaltia va crèixer arran de la gran epidèmia que afectà Gran Bretanya el 1865-1866. Però fou fora d’Europa on, la pesta bovina va fer més estralls, com fou el cas de Sud-àfrica en els anys 1890 (amb la mort de més del 80% de tots els caps de bestiar) i de l’Àfrica Oriental en els anys 1930 (que transformà l’estil de vida de nacions senceres, com els nuer).

L’interès per tècniques d’immunització no es va reprendre fins el tombant dels segles XIX i XX. En aquella època es determinà el caràcter víric de la malaltia. En diversos països s’implantaren campanyes de vaccinació. El caràcter geogràficament restringit d’aquestes campanyes n’afectava la utilitat. El combat internacional contra la pesta bovina fou un dels motors, el 1924, de la fundació de l’Organització Mundial per la Sanitat Animal (OIE).

Els avenços assolits a Europa, Nord-amèrica, Sud-àfrica o Austràlia, contrastaven amb l’impacte de la pesta bovina en els ramats de l’Àfrica intertropical. En el 1950, aquesta problemàtica era una de les que figuraven en l’agenda d’un nou organisme, l’Oficina Inter-africana de Malalties Epizoòtiques. L’objectiu era aconseguir l’eradicació de la pesta bovina del continent.

Paral•lelament, és en aquesta època i en les dècades posteriors que es caracteritza el virus, ja aïllat. Classificat com a morbil•livirus, durant una època figurà en els programes de desenvolupament d’armes biològiques.

El llarg camí de l’eradicació

Walter Plowright (*Holbeach, 20.7.1923) s’incorporà a aquest projecte d’eradicació com a patòleg veterinari. Es va establir a l’East African Veterinary Research Organization, a Muguga.

En aquella època, s’empraven vaccins morts contra la pesta bovina. Fet i fet, aquests vaccins eren hereus directes de les tècniques d’inoculació del segle XVIII, passades pel tamís de les tècniques d’inactivació i de coadjuvants desenvolupades en la segona meitat del XIX. Aquests vaccins no es podien administrar a animals massa joves (en els quals calia confiar en la immunització passiva a través de la llet de la mare vaccinada). Aquests vaccins inactius també requerien l’administració de successives dosis.

L’alternativa a aquests vaccins era aconseguir un “vaccí viu”, és a dir un virus atenuat però infecciós. El grup de Plowright va seguir la petja d’Albert Sabin en l’ús de cultius cel•lulars en el laboratori per produir aquests virus atenuats. Malgrat la sofisticació de la tècnica, el cost final de les dosis vaccinals era assequible, i entre el 1956 i 1963 es va fer el primer estudi de camp. L’avantatge del vaccí viu (TCRV) era que es podia administrar a animals de diferents edats i que conferia una immunització per tota la vida. El 1964, Plowright tornava a Gran Bretanya, on desenvoluparia els darrers vint anys de la seva carrera, fins al retir el 1983.

A conseqüència dels treballs de Plowright, arrencà el programa de vaccinació JP 15, d’abast gairebé panafricà. En els anys 1960 i 1970, minvaren efectivament els casos de pesta bovina i, de tots els països participants, en 1979, únicament es reportaren casos del Sudan.

El 1969, una epidèmia de pesta bovina agranà l’Orient Mitjà, des d’Afganistan fins al Líban. Com a resposta s’impulsà una campanya massiva de vaccinació que, juntament amb altres mesures, va aconseguir en tres anys l’eradicació de la pesta bovina de gairebé tot Àsia, amb l’excepció del Líban i l’Índia.

Al començament dels anys 1980, la pesta bovina semblava limitada doncs a tres àrees: Índia, Líban i Sudan. Però era lluny d’haver quedat continguda. El cessament de les grans campanyes de vaccinació a Àfrica, propicià l’extensió d’una epidèmia d’origen sudanès per bona part del continent, afectant no només ramats sinó també bòvids salvatges. Com a resposta, s’inicià el 1987 la Campanya Panafricana contra la Pesta Bovina. A nivell mundial, sota el patrocini de la FAO i de l’OIE, arrencava un Programa Global d’Eradicació de la Pesta Bovina.

En els anys 1990, ja havien desaparegut els focus asiàtics, però la malaltia restava a l’Àfrica Oriental (en regions del Sudan i de Somàlia).

A partir de 1995, els casos de brots epidèmics són cada vegada més esporàdics. El darrer cas confirmat tingué lloc a Kènia, el 2001, per bé que se sospita que encara hi ha hagut casos posteriors, no reportats, a Somàlia. En tot cas, les dades permeteren suspendre les darreres vaccinacions el 2006, si bé les altres mesures de prevenció del programa es mantingueren fins el 2009.

Ja en el 2008, hom parlava amb certa seguretat de l’eradicació del virus de la pesta bovina. El novembre del 2009, la FAO establia els controls necessaris per declarar aquesta eradicació, amb tota la prudència per evitar un fiasco. Amb tanta prudència, Walter Plowright no va arribar a veure-la, car es va morir el 19 de febrer del 2010.

El 14 d’octubre del 2010, la FAO emetia una declaració en la qual es declarava que “l’organització té la seguretat que el virus de la pesta bovina ha estat eliminat d’Europa, Àsia, Orient Mitjà, Península Aràbiga i Àfrica”. No obstant això, l’ONU esperarà als reports finals de mitjan del 2011 per fer l’anunci formal.

Una sèrie de laboratoris especialitzats conserven reserves del virus de la pesta bovina, i encara ho faran per molts anys.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada