El temps de triar i remenar en el funcionament dels mercats (Peter A. Diamond, Dale T. Mortensen, Christopher A. Pissarides; Premi Nobel d’Economia, 2010)

Ja ho deia aquella falca publicitària: “Triï, remeni, i si troba res de millor, compri-ho”. Més fàcil és de dir que de fer. En el mercat triem ofertes d’allò que volem: un lloc de treball o força de treball, un lloc on viure o algú que ens llogui o compri un lloc per viure-hi, un producte o un servei o algú que ens vulgui consumir. L’economia clàssica, d’Adam Smith als nostres dies, ha tingut com a punt d’arrencada un mercat perfecte, integrat per éssers racionals que cerquen el màxim benefici fotent el mínim brot possible i tot amb la més digna transparència i amb el més escrupulós respecte al principi-de-no-agredir-primer. Les coses, naturalment, sempre disten d’ésser tan perfectes. En els mercats apareixen “friccions”. I una té molt a veure amb el temps i amb el procés de “triar” entre les diverses ofertes. Si hom volgués reduir l’esforç de selecció a un mínim, acceptaria la primera cosa que li vingués per davant, amb les consegüents ineficiència. Però si hom allarga més del necessari aquest temps, no trobarà segurament ofertes sensiblements millors sinó que perdrà temps i prou. Les necessitats poden ser més o menys urgents i els criteris de selecció més o menys constants. Avui, la Reial Acadèmia Sueca de Ciència anunciava que el guardó de Riksbank suec (el “Nobel d’Economia”) anirà a parar a Peter A. Diamond, a Dale T. Mortensen i a Christopher A. Pissarides “per la llur anàlisi dels mercats amb friccions de cerca”.

Peter A. Diamond

Peter A. Diamond (*New York City, 1940) es va doctorar en economia el 1963 en el Massachusetts Institute of Technology (MIT), en el qual ha desenvolupat la seva carrera professional.

Dale T. Mortensen

Dale T. Mortensen (*Enterprise, Oregon, 1939) es va doctorar en economia a la Carnegie Mellon University (Pittsburgh, Pennsilvània). És professor d’economia en la Northwester University (Evanston, Illinois).

Christopher A. Pissarides

Christopher A. Pissarides (*Nicòsia, 1948) es va doctorar en la London School of Economics and Political Science el 1973. Hi ha desenvolupat la seva carrera i, eventualment, combinà la nacionalitat xipriota originària amb la britànica.

Les friccions de cerca

Els models de “costos de cerca” permeten d’analitzar el “preu” que paguen els “mercats” per aquest procés de “selecció”. Aquest preu es manifesta de múltiples maneres: per exemple, en el fet que hi hagi persones desocupades en una societat en la qual hi ha vacants desocupades. O en el fet que hi hagi persones que pateixen per trobar un lloc on viure, mentre d’altres cerquen algú que els llogui (o compri) un pis, un apartament o una cambra. La llei de l’oferta i de la demanda (que tota demanda crea la seva oferta, o a l’inrevés) presenta, en conseqüència, un desajust.

El concepte de “fricció de cerca” vol aplegar tant les consideracions temporals (el temps de cerca) com de recursos generals destinats al procés de selecció (els recursos de cerca). El cas més estudiat és el del “mercat de treball”, però es pot estendre a tots els altres mercats de béns i de serveis. Si el procés de cerca fos “automàtic”, les relacions de compra-venda serien més “satisfactòries”, que no si resulta que hi ha compradors que no han trobat el venedor òptim. En el cas extrem, poden haver compradors que creguin que no hi ha venedors del gènere que cerquen, ocupadors que no trobin treballadors adaptats al perfil que tenen en el cap, o treballadors desocupats que no trobin ofertes de treball de les quals compleixin els “requisits mínims”.

Peter Diamond és un autor rellevant pel que fa als fonaments dels models de “mercats amb cerca”, mentre que Dale Mortensen i Christopher Pissarides han dut aquests models al “mercat de treball”. Una de les raons per les quals han rebut el Premi Nobel són algunes de les conclusions a les quals arriben els seus treballs. Per exemple, arriben a la conclusió que reduir els subsidis per desocupació, ajudaria a reduir els nivells de desocupació. O que, d’altra banda, facilitar els processos de contractació i d’acomiadament, també reduiria l’atur estructural.

És clar que aquestes conclusions són només part de les aportacions de Mortensen i Pissarides. També tenen molt a dir quant als processos de selecció de personal de les empreses o quant al funcionament de les agències de col·locació (públiques o privades, o especialitzades en treball temporal). Malauradament, els seus consells en aquest àmbit no gaudeixen del mateix grau de divulgació.

El temps de cerca, doncs, forma part del temps de circulació, que inclou el període esmerçat en trobar comprador per a les mercaderies ofertades (siguin força de treball, béns o serveis). La rellevància d’aquests models abasta no tan sols l’economia productiva, sinó també la teoria monetària, la política econòmica, l’economia financera, etc. Els efectes que la introducció de les noves tecnologies de la informació i de la comunicació tindran sobre el temps de cerca encara no s’han deixat notar tant com semblaria. Perquè, si d’una banda redueixen els temps, de l’altra augmenten el volum d’informació i, per tant, el cost de gestionar-la.

Lligam:

"The Prize in Economic Sciences 2010 – Press Release". Nobelprize.org. 11 Oct 2010.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada