Premis IgNobel 2010: quan la ciència mèdica ens mostra que cal caminar per la neu amb els mitjons per fora

Ja som al mes d’octubre! I el mes d’octubre, a més d’ésser el mes del Premis Octubre és també el mes dels Premis Nobel. L’entrada en aquest mes revolucionari ja fa temps que és anunciada amb la cerimònia a Harvard, de lliurament dels Premis Ig Nobel. Els Premis Ig Nobel són quelcom més que un Nobel a les pífies. Fet i fet, hi ha Ig Nobel que ho són per metodologies o objectes de recerca que sonen ‘gracioses’. Que ens expliquin com pujar a les muntanyes russes pot alleujar un atac d’astma, o que, efectivament, renegar després d’haver patit un colp és beneficiós, són coses dignes de saber. Són els Ig Nobel simpàtics, gens incompatibles amb els Nobel de Suècia i, si no, al temps. És més, ningú que no faci quelcom que sigui IgNobelitzable no pot ésser un candidat real als tres (o quatre) premis Nobel científics. També hi ha els Ig Nobel que denuncien recerques esbiaixades per ignorància o mala fe, o els que senzillament fan befa dels que amaguen esquemes piramidals sota una recoberta de pseudociència econòmica.

Premi Ignobel 2010 d’Enginyeria: la telerecollida d’esput de cetacis

Karina Acevedo-Whitehouse, Agnes Rocha-Gosselin i Diane Gendron presentaven en el número del 2 d’abril del 2010 d’Animal Conservation un mètode per fer justament això: recollir (des de lluny) mostres de l’aigua expulsada pels orificis respiratoris de les balenes. En la imatge il·lustrativa, veieu com funciona el mètode. Les autores, en el moment de la publicació, havien recollit 22 mostres, corresponents a 8 espècies diferents de cetacis, i havien fet diverses avaluacions bacteriològiques. La informació d’aquestes mostres, però, és encara més prometedora si tenim present altres factors microbiològics (vírics, etc.) i toxicològics, i poden ajudar a entendre els brots epidèmics que han castigat recentment nombroses espècies de cetacis

Les tres coautores recollien ahir, doncs, aquest premi, confiades en el fet que això ajudarà a difondre la seva metodologia.

Premi Ignobel 2010 de Medicina: una muntanya russa contra l’astma

Simon Rietveld i Ilja van Best són ben conscients de la rellevància que la percepció de la dificultat respiratòria té en l’evolució de la pròpia astma. Però si s’han guanyat el Premi Ignobel de Medicina ha estat pel fet que, en un estudi del 2006, publicat a Behaviour Research and Therapy, ho lligaven amb les muntanyes russes. L’estudi mostraba com una situació d’estrés emocional interferia positivament amb la percepció de la dispnea. El títol de l’estudi de Rietveld i van Beest arribava a parlar de “Rollercoaster Asthma”.

En l’estudi participaren 40 noies voluntàries, 25 d’elles amb astma sever, i 15 «controls sanes». Hom volia conèixer l’efecte de l’estrès sobre la percepció de dificultats respiratòries (és a dir, de dispnees). Per fer-ho, l’estrès era induït mitjançant viatges repetits en una muntanya russa. Els autors comprovaren l’efecte positiu en aquesta percepció que manifestaven les dones astmàtiques després d’una volta.

Els dos coautors recollien el premi, sens dubte orgullosos d’haver posat el seu gra de sorra en el coneixement de l’efecte de l’estrès sobre l’astma.

Premi Ignobel 2010 de Planificació del Transport: les lliçons d’un moc

Els mixomicets són uns organismes peculiars, a cavall entre la vida unicel·lular i la pluricel·lular (o, més pròpiament, plasmodial, car en aquesta segona fase consisteixen sovint en una massa cel·lular contínua amb múltiples nuclis). El grup de recerca d’en Toshiyuki Nakagaki ha sabut treure profit de l’estudi d’aquests organismes en el laboratori. Per exemple, el gener del 2010, aconseguien col·locar a la revista Science un article amb el títol “Rules for Biologically Inspired Adaptive Network Design”. Les xarxes de citosquelet que permeten els moviments dels mixozous a la recerca de detritus del qual nodrir-se, segons Nakagaki, ens podrien servir per dissenyar una bona xarxa de comunicacions.

És una ironia tràgica que aquests mocs sàpiguen més de disseny viari eficient que no pas el ministeri espanyol de foment.

En qualsevol cas, Toshiyuki Nakagaki, Ryo Kobayashi i Atushi Tero ja s’havien fet amb l’Ig Nobel del 2008, pels seus assaigs sobre la capacitat d’orientació en un laberint d’aquestes amebes. Nakagaki, Kentaro Ito, Tero, Mark Fricker i Dan Bebber eren presents a la cerimònia de lliurament d’ahir. A més, cal esmentar que, a més de Kobayashi, també són co-autors de l’estudi i co-guardonats, Seiji Takagi, Tetsu Saigusa i Kenji Yumiki. Serà difícil que aquest sigui el seu últim Ig Nobel. En tot cas, Nakagaki és un viu exemple que hom pot haver guanyat dos Ig Nobel i alhora publicar en les revistes de més impacte (Nature o Science), a banda de saber treure profit del seu model de laboratori, tot responent a qüestions pràctiques (disseny de xarxes) i a qüestions fonamentals sobre la integració dels sistemes biològics.

Premi Ignobel 2010 de Física : poseu-vos els mitjons per fora si voleu caminar per la neu

L’hivern del 2009-2010 fou força nivós en àmplies zones de l’Europa Central. Només després de dues esllomades, vaig començar a repensar la meva opinió d’alguna senyora gran que sortia de casa amb els mitjons per fora de les sabates.

Aquesta pràctica forma part de la saviesa popular per evitar relliscades. Com sempre, però, cal que la ciència verifiqui fefaentment la seva efectivitat. Mesos abans, l’agost del 2009, Lianne Parkin, Sheila Williams i Patricia Priest, en mig de l’hivern novazelandès publicaven al NZ Medical Journal un article que venia a resoldre força la controvèrsia. Mitjançant un assaig degudament controlat i aleatoritzat, podien recomanar científicament a tothom que posar-se els mitjons per fora de les sabates prevén efectivament les caigudes durant els hiverns nevats i glaçats.

En l’estudi participaren 30 vianants (dels 18 als 70 anys, per bé que més de la meitat eren menors de 21 anys), que foren posats a caminar costa avall per damunt d’unes voreres recobertes de glaç i de neu a Dunedin (Nova Zelanda). Hi havia dues condicions experimentals: 1) fer-los caminar amb el calçat habitual; 2) posar-los damunt del calçat mitjons de colors. La diferència era claríssima. Convé posar-se mitjons per fora. Però, com qualsevol intervenció mèdica, Parkin et al. no podien defugir els possibles efectes adversos: ‘breus períodes d’indignitat per alguns membres del grup que portava mitjons per fora’.

En nom seu i de les altres dues col·laboradores, Parkin recollia el Premi. La saviesa de les iaies que han sabut depassar l’estadi de la indignitat indumentariana ha estat reivindicada per sempre per aquestes tres heroïnes de la ciència mèdica.

Premi Ignobel 2010 de la Pau: les virtuts de cagar-se en la mar salada

Ensopeguem o ens amartellem el dit, i reneguem. És un acte reflex. “Collons”, “coder”, “cague’n-deuset”, etc. Oblidem amb el renec que podem ofendre el company creient. Però el creient, pacient, ha d’entendre la diferència entre el renec espontani i la blasfèmia pensada. Si el volem acabar de convèncer podem fer mà a un estudi publicat a Neuroreport el 2009, obra de Richard Stephens, John Atkins i Andrew Kingston. Els tres autors de la Keele University demostren que renegar té un efecte alleugeridor damunt el mal que ens acabem de fer.

Concretament, els autors exploren un determinat dolor, el que sentim en enfonsar la mà en aigua glaçada. Això permet avaluar clarament la resistència, en el sentit que, com més temps hi tinguem la mà en l’aigua glaçada, serà senyal de major sofrença. A banda d’aquest temps de sofrença, els investigadors controlaven la freqüència cardíaca. Als voluntaris, degudament qüestionats prèviament quant a la seva reacció als estímuls dolorosos, se’ls feia ficar la mà en aigua glaçada tot dient bé un mot «neutre» o bé un «renec». I, sí, els renecs tenen un efecte hipoalgèsic: fan augmentar el temps d’immersió i la freqüència cardíaca i fan disminuir la sensació dolorosa. Val a dir, que els ‘pupes’ (els homes amb tendència a catastrofitzar) no senten aquest efecte hipoalgèsic del renec. Els autors consideren que el renec fa activar la resposta de reaccionar davant el perill (bé lluitant-hi o bé fugint-hi), la qual cosa fa davallar la relació entre la por al dolor i la percepció dolorosa.

En nom propi i dels dos altres guardonats, Stephens recollia ahir aquest premi. Gràcies als tres per donar-nos una justificació fisiològica per renegar a cor què vols.

Premi Ignobel 2010 de Salut Pública : malfieu-vos dels microbiòlegs barbats

Les normes de seguretat al laboratori microbiològic són prudents alhora de fixar la pilositat facial i cranial que han de gastar els operaris. Els cabells recollits en una cua, i poca cosa més que una higiene raonable, bo i complint també les mesures addicionals d’acord amb el nivell de seguretat adscrit a cada sala.

Un estudi clàssic, publicat el 1967 a la revista Applied Microbiology, i signat per Manuel Barbeito, Charles Mathews i Larry Taylor, determinava, per exemple, que les barbes dels operaris constituïen un factor de contaminació microbiana. La superfície facial d’un home barbat es multiplica en relació a l’home afaitat. Les barbes, com més patriarcals, més micronítxols ofereixen als microbis, tant si es troben en microgotes o bé dessecats en forma d’espores.

Després de tants anys, el curiosament denominat Manuel S. Barbeito és un home certament gran. Per raons de salut no li fou possible d’assistir-hi, però sí va trametre un discurs d’acceptació, que fou llegit per un representant.

Premi Ignobel 2010 d’Economia : tot recordant la bombolla

Després de l’esclat de la bombolla immobiliària-financera, els Ig Nobel d’Economia de tot el segle XXI podrien haver quedat ja concedits als responsables de tot plegat. Enguany, els guardonats són el col·lectiu format pels «executius i directors de Goldman Sachs, AIG, Lehman Brothers, Bear Stearns, Merrill i Magnetar». La raó? «Crear i promoure noves vies d’investir diners». Unes formes que «maximitzen el guany financer i minimitzen el risc financer per a l’economia mundial». És clar, que caldria definir què entenem per economia mundial. Si hem d’entendre l’economia mundial d’acord amb la supervivència de bona part d’aquestes entitats gràcies a injeccions descomunals de diner públic, tenen tota la raó. Maximitzen els beneficis privats, i minimitzen els riscos, en tant que les pèrdues se socialitzen. Visca el socialisme dles rics!

Malauradament, no va haver cap representant que recollís el guardó en la cerimònia d’ahir.

Premi Ignobel 2010  de Química : els models de vessament de petroli de BP

I passem ara a un altre vessament. L’accident mortal en una plataforma petroliera del Golf de Mèxic, situada mar endins, ha provocat un desastre ecològic en forma de vessament directe de petroli a les aigües, amb afectació del delta del Mississippi i d’altres regions litorals.

Més enllà de l’accident, la gestió de BP de la catàstrofe ha estat molt discutida. Com ho han estat els reports publicats per la companyia quant als riscos d’aquesta mena d’explotació. El 2005, Eric Adams, Scott Socolofsky i Stephen Masutani publicaven el report final del Comitè corresponent de BP quant a la gestió d’un vessament d’aquestes característiques.

En un gest que els honora, conscients de la tinta que s’ha vessat quant al seu estudi, Eric Adams, Scott Socolofsky i Stephen Masutani recollien el premi.

Premi Ignobel 2010 de Gestió : la promoció aleatòria en l’empresa

Ens diu el principi de Laurence J. Peter que, en una organització jeràrquica, tota persona puja fins al nivell directament superior al de la seva incompetència. Òbviament, els mecanismes de promoció afavoreixen que les persones competents pugin de nivell. Ara bé, arriba un moment en el qual hom comença a tindre una competència insuficient per a les exigències del càrrec: restarà llavors per sempre més en aquest nivell.

Tot sovint, però, la sensació és que el principi de Peter és massa optimista. Assum que les persones incompetents d’una organització foren, en un temps anterior i en un nivell inferior, competents. De vegades fa la sensació que puja a responsable aquell qui és més substituïble en el treball tècnic o productiu.

Alessandro Pluchino, Andrea Rapisarda i Cesare Garofalo publicaven el passat més de febrer a la revista Physica A, «un estudi computacional» sobre els processos de promoció interna en les organitzacions. Arribaven a la conclusió que seria més profitós assignar aleatòriament els diferents llocs de treball que no pas aplicar els sistemes tancats de promoció que fonamenten el principi de Peter.

Els tres coautors van recollir presencialment el guardó.

Premi Ignobel 2010 de Biologia: la fel·lació entre els ratpenats frugívors

I per acabar el premi Ig Nobel de Biologia. En aquestes mateixes pàgines en vem fer ressò de la recerca premiada. I és el que títol de l’article publica a PLosONE («Fellatio by Fruit Bats Prolongs Copulation Time») no podia passar desapercebut. Potser Tan et al., feien un gra massa en parlar de fel·lació, en el marc de les relacions heterosexuals i ortodoxament coitals de les guineus pinyades (vegeu vídeo).

L’article en qüestió era signat per Libiao Zhang, Min Tan, Guangjian Zhu, Jianping Ye, Tiyu Hong, Shanyi Zhou, Shuyi Zhang i Gareth Jones. Fou Jones qui, en nom de tots, recollí el guardó. Ells, més que potser els altres, demostren que la via més ràpida per assolir un Ig Nobel és emprar un mot escaient, ni que sigui forçat, en el títol de l’article.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada