El desenvolupament de la fecundació in vitro: Robert G. Edwards (Premi Nobel de Medicina, 2010)

Biologia de la reproducció:En les tècniques de reproducció assistida apareixen històricament tres reptes: 1) la inseminació artificial; 2) la fecundació in vitro; 3) la gestació en un úter artificial. Cadascuna d’aquestes tècniques permet l’extensió de la fertilització efectiva per a un nombre més elevat de persones que, altrament, serien infèrtils o subfèrtils. De les tres tècniques, la primera és la que es desenvolupa més senzillament i primerenca. La tercera no ha estat desenvolupada del tot, si bé s’han aconseguit avenços considerables en la supervivència de nadons prematurs. El desenvolupament de la segona té una data clau en el 1978, amb el naixement de Louise Brown. També té un altre nom clau: el de Robert G. Edwards, que enguany ha estat guardonat amb el Premi Nobel de Medicina.

Robert G. Edwards

Edwards, en el 1989, quan hauria estat més raonable que rebés el Premi Nobel de Medicina. Malauradament, també llavors hauria estat tard, car Patrick Steptoe havia mort el 1988.

Robert G. Edwards (*Manchester, 1925) pertany a la generació que va lluitar durant la darrera fase de la Segona Guerra Mundial. Fou després d’aquest període militar, que va poder iniciar els estudis universitaris. Va estudiar biologia a la Universitat de Gal·les en Bangor i en la Universitat d’Edinburgh en Escòcia. Ja des d’antuvi, s’interessà per la biologia de la reproducció. El seu projecte doctoral, defensat el 1955, tractava sobre el desenvolupament embrionari del ratolí.

La trajectòria d’Edwards la podem veure en les següents etapes:
– treball de recerca en el National Institute for Medical Research in London (1958-1963) i en Cambridge (a partir del 1963).
– fundació amb Patrick Steptoe, de la Bourn Hall Clinic, dedicada a l’ús de la fecundació in vitro com a remei per a parelles infèrtils.
– fase emèrita, amb dedicació en l’edició de diverses revistes científiques sobre fertilitat.

Patrick Steptoe

Patrick Steptoe (1913-1988) es va graduar en medicina el 1989 a la St George’s Hospital Medical School. No es va especialitzar en obstetricia fins després de la guerra. El 1951 començà a treballar en l’Oldham General Hospital. Pioner en la introducció de laparoscòpia en ginecologia, empraria després la tècnica per a l’obtenció d’òvuls de cara a la fecundació in vitro i posterior reimplantació.

Steptoe fou clau en el desenvolupament de la tècnica de la fecundació in vitro, tant pel que fa a l’obtenció de l’òvul com a la reimplantació de l’embrió. El 1980 cofundà amb Edwards la Bourn Hall Clinic, especialitzada en tractaments contra la infertilitat. Quan es va morir, el 1988, gairebé la meitat dels nens probeta del món havien nascut gràcies a aquesta clínica.

El desenvolupament de la fecundació in vitro

Ja en la mateixa època del desenvolupament de les tècniques d’inseminació artificial, emprades en ramaderia, la ciència ficció no podia estar-se d’imaginar la introducció de tota una sèrie de mecanismes de reproducció in vitro. Aldous Huxley, a Brave new world (1932), imagina una reproducció en cadena de nous éssers humans: 1) extracció d’ovaris i d’esperma d’individus adults “voluntaris”; 2) fecundació in vitro; 3) desenvolupament embrionari i fetal en un ambient artificial (i manipulat); 4) decantació (en substitució al naixement). No són poques les qui ironitzen que el pas 3) i 4) ja s’hauria desenvolupat fa temps en la nostra societat si el part anés a càrrec, indistintantment, de tots dos sexes. La cosa, però, és molt més complexa, i els passos 3) i 4) ara ja són únicament contemplats per als casos de naixement prematur.

L’enfocament de Robert G. Edwards havia d’ésser, naturalment, diferent al dibuixat per Huxley. Per l’Edwards del 1958, la fecundació in vitro calia veure-la com una tècnica mercès a la qual parelles fins llavors infèrtils podrien accedir a la maternitat biològica.

Edwards no es conformà amb una proposta al vent, sinó que treballà activament per identificar els obstacles i superar-los. El fet que hom hagués reeixit en l’ús de la fecundació in vitro en la reproducció de conills, feia pensar que també seria possible en l’espècie humana. El debat, llavors, se centrà en els aspectes ètics de la tècnica. En els anys 1960, l’església catòlica i d’altres grups religiosos arriben a la conclusió que la concepció (en el sentit de gametogàmia, o fusió d’espermatozoide i d’òvul) era el punt inicial de la vida humana. La tècnica de la fecundació in vitro implicava obligatòriament, la generació d’un nombre excedentaris d’embrions que, a la pràctica, no podrien ser implantats i, així doncs, eren destinats a la destrucció.

El grup d’Edwards, mentrestant, topava amb un obstacle considerable. La fisiologia de la fecundació humana mostrava uns trets distintius respecte de la fisiologia de la fecundació del conill. Posteriorment, hom ha vist que, més enllà d’una sèrie de trets comuns, cada espècie de mamífer presenta unes particularitats en aquesta fase del cicle vital. En conseqüència, en cada espècie els científics han trobat més o menys dificultats per introduir-hi la tècnica de la fecundació in vitro. En el conill, la cosa anà molt coll avall, ja que no hi ha tants obstacles i requeriments especials per a la fecundació (com havien demostrats els primers estudis sobre fecundació induïda sense espermatozoide). L’espècie humana ocupa un lloc intermig, mentre que s’altres espècies de mamífers han presentat més obstacles.

El grup d’Edwards aprofundí en els detalls de la fecundació en l’espècie humana. Conèixer la maduració de l’òvul humà i les hormones implicades en aquest procés (Edwards, 1965), li servia per saber com fer que els òvuls siguin susceptible a la fecundació per espermatozoide. Una altra línia de recerca tenia a veure amb l’activació dels espermatozoides.

Després d’una acumulació de coneixement, s’aconseguia la primera fecundació in vitro d’un òvul humà (Edwards et al., 1969). La fecundació es defineix pel fet que l’òvul ja madur, en introduir-s’hi un espermatozoide, inicia la primera divisió cèl·lular en dues cèl·lules filles iguals. Els primers òvuls fecundats del grup d’Edwards, però, no anaven més enllà d’aquesta divisió.

Per superar aquest obstacle, el grup d’Edwards va redefinir les tècniques d’extracció d’òvuls que havia anat fent servir durant anys. Edwards havia contactat de feia temps amb el ginecòleg Patrick Steptoe. Steptoe era un dels pioners en l’ús de la laparoscòpia per fer exploracions d’ovari. La col·laboració entre Steptoe i Edwards aconseguí que la fecundació in vitro donés llocs a embrions de fins a 8 cèl·lules (Edwards et al., 1970).


Embrions humans en diversos estadis de desenvolupament.

Els esforços se centraren ara a posar la tècnica en un entorn clínic. Diverses parelles infèrtils foren captades com a voluntàries. Aquest era el cas, llavors només un exemple, de Lesley i John Brown, que durant 9 anys havien intentat infructuosament de concebre. Lesley Brown fou una de les dones de les quals s’extragueren òvuls que, després d’ésser fecundats in vitro i desenvolupats fins a l’estadí d’embrió de 8 cèl•lules, eren reimplantats.

El 25 de juliol de 1978, després d’una cesària, hom pogué anunciar el naixement del primer ‘nadó probeta’ (Steptoe i Edwards, 1978). Val a dir, però que Louise Brown, naturalment, no resultà d’una concepció en una ‘probeta’ o en un ‘tub d’assaig’, sinó en un ‘disc de Petri’, és a dir una placa circular de molta més superfície que no alçada.

El grup d’Edwards continuà treballant en el perfeccionament de la tècnica de fecundació in vitro, que es difongué considerablement en els anys 1980, fins a esdevindre una tècnica rutinària. El 1986, després de 8 anys, només 1.000 infants havien nascut amb aquesta tècnica (la meitat nascuts al centre de Steptoe i Edwards). El 2010, després de 32 anys, parlem de 4.000.000.

La mort d’Steptoe, el 1988, ha estat el fet que li ha impedit d’ésser nominat avui Premi Nobel de Fisiologia.

La fecundació in vitro avui

Tal com recordava avui l’Assemblea Nobel del Karolinska Institutet, les tècniques de fecundació in vitro són una de les eines per tractar la infertilitat. Es calcula que més del 10% de les parelles pateixen d’infertilitat. Possiblement, el concepte individualista de la reproducció, tan insostenible en la societat contemporània, contribueix al consens que defineix la infertilitat com una malaltia. En tot cas, aquestes tècniques permeten l’accés a la maternitat/paternitat biològiques (genètica, puerperal o lactant) a persones/parelles que altrament no hi podrien accedir.

La tècnica original d’Edwards i Steptoe es presenta ara en diverses formes, adaptades a cada cas. Per exemple, hi ha la microinjecció directa d’espermatozoide en un òvul. També s’han introduït tècniques menys invasives que la laparoscòpia, per extreure òvuls.

En l’actualitat, només el 20-30% dels òvuls fecundats in vitro donen lloc a un naixement. La taxa d’èxit de les implantacions encara no és òptima, especialment quan s’implanta únicament un òvul. Algunes de les idees presentades fa més de 30 anys quant a complicacions a llarg termini dels ‘nadons probeta’ han estat refutades empíricament.


Robert Edwards, fotografiat el juliol del 2008, en el 30è aniversari del part de Lesley Brown (en el centre). Louise Brown sosté en braços el seu fill Cameron.

Lligams:

The 2010 Nobel Prize in Physiology or Medicine – Press Release. Nobelprize.org. 4 Oct 2010

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada