L’Oficina de Nacions Unides per a Afers de l’Espai Exterior: el nomenament de Mazlan Othman com a ambaixadora de la civilització terrestre

Si el que volien Mazlan Othman i l’Oficina de Nacions Unides per a Afers de l’Espai Exterior (UNOOSA) era aconseguir un titular cridaner en la premsa internacional ho han aconseguit. Mazlan Othman ha estat presentada en les agències internacionals de notícies com poc menys que l’ambaixadora de la humanitat davant de les civilitzacions ‘extraterrestres’. ‘Qui parla en nom de la Terra?’, es demanava el darrer capítol de Cosmos de Carl Sagan. I en la imatgeria de les space operas, qui més qui menys podia ser interpel·lat per un alienígena amb l’enfadosa qüestió de: ‘Conduïu-me al líder del vostre planeta’

Les declaracions de Mazlan Othman

Mazlan Othman (*Setemban, Negeri Sembilan, Malàisia, 11.12.1951) es va graduar en física el 1975 a la Universitat d’Otago (Nova Zelanda), on s’hi doctoraria el 1981. Ha fet recerca en astrofísica i ha tingut responsabilitats en docència universitària, divulgació científica, etc. El 1999, esdevingué directora de la UNOOSA, amb seu a Viena, càrrec que ha exercit en dos períodes (1999-2002; 2007-). La idea d’Othman és fer recaure en la UNOOSA la tasca de representar la Terra en l’eventualitat d’un “contacte”.

De moment, la idea es troba en procés de debat, i s’hi han de pronunciar els comitès d’assessorament científic de les Nacions Unides. Othman ha declarat que “la recerca continuada de comunicacions extraterrestre sosté l’esperança que un dia la humanitat rebra indicis d’extraterrestres”. Per tal, cal que “quan ho fem, disposem d’una resposta coordinada que prengui en consideració totes les sensibilitats vinculades a la matèria”.

El paper de la UNOOSA

La novetat, doncs, consistiria en el fet que “l’ambaixadora de les Nacions Unides per a afers de contacte extraterrestre” s’hauria de fer càrrec específicament del desenvolupament de protocols pel “primer contacte” amb potencials civilitzacions alienígenes.

Aquest càrrec dependria de la UNOOSA. Aquesta oficina és la conseqüència de l’existència de tot un dret internacional sobre l’espai desenvolupat en les primeres dècades de la cursa espacial. La UNOOSA és el secretariat del Comitè de les Nacions Unides sobre Usos Pacífics de l’Espai Exterior (COPUOS).

La UNOOSA, actualment, treballa sobretot en dues línies pràctiques:
– el manteniment del Registre de Nacions Unides d’Objectes Llençats a l’Espai Exterior.
– el Programa de Nacions Unides sobre Aplicacions de l’Espai, dedicats a qüestions de l’ús de la tecnologia espacial aplicada a finalitats de telecomunicacions (sistemes globals de navegació per satèl·lit), previsió meteorològica (UN-SPIDER), etc. La seu d’UNOOSA es troba a Viena.

Les raons de la proposta d’un ambaixador per a un eventual ‘contacte’

La primera qüestió que cal demanar-se és quin és el paradigma bàsic que Othman té al cap quan fa aquesta proposta.

Un concepte clau seria el de “civilització”. En aquest context, civilització és ‘civilització tecnològica’. Una ‘civilització tecnològica’ presuposa l’existència d’una ‘forma de vida intel·ligent’ que, a través d’un procés d’evolució cultural, adquiriria alguna capacitat tecnològica bàsica (concretament, la capacitat de trametre senyals decodificables a l’espai exterior). Aquesta ‘forma de vida intel·ligent’, al seu torn, presuposa una cadena d’evolució biològica prèvia.

Un problema cabdal de tot aquest esquema és el seu caràcter teleològic. Si tan fàcil i previsible és l’aparició d’una civilització tecnològica en aquells planetes on es donin les condicions que la facin possible, llavors com és que no hem ‘contactat’ ja? Aquesta és la ‘paradoxa de Fermi’ i, realment, té possibles respostes.

La més senzilla assumeix que no s’han produït ‘contactes’, perquè la densitat de civilitzacions tecnològiques en el nostre univers és molt baixa. N’hi ha prou a recordar que, en la història del nostre planeta fins ara, tenim que:
– la vida (en les diferents definicions biològiques bàsiques) hauria existit durant més del 80% del període.
– la vida complexa (és a dir, multicel·lular o macroscòpica) hauria existit durant poc més del 20% del període.
– la vida intel·ligent (si posem la ‘barrera’, arbitràriament, en el gènere humà) hauria existit durant tan sols un 0,05%.
– la civilització tecnològica (capaç d’enviar objectes a l’espai exterior i d’emetre radiosenyals deliberades a l’espai) hauria existit durant un ridícul 0,000001%.

Les xifres anteriors fan pensar, doncs, que és molt més fàcil que en un planeta hi hagi formes de vida, que no pas que aquestes formes de vida siguin ‘intel·ligents’ o, molt menys encara, ‘tecnològiques’. No obstant això, hi ha qui remarca el fet que cada escala de complexitat, si bé improbable en ella mateixa, tendeix a persistir-hi… Però també això és objecte de polèmica. Hi ha qui creu que el propi desenvolupament tecnològic de l’espècie humana la condemna a un rapidíssim creixement que la du al més estrepitós dels desastres. Segons aquesta visió, en l’univers apareixen contínuament civilitzacions tecnològiques avançades que, seguidament, s’esvaeixen.

Hi ha, naturalment, altres explicacions. Que no detectem de forma fefaent ‘civilitzacions interestel·lars’ no vol dir que no n’hi hagin. Una civilització molt avançada podria cobrir àmplies zones de la nostra galàxia, sense que nosaltres la percebessim. O, potser, a aquesta civilització l’interessa preservar els habitants de la Terra d’un contacte que podria malbaratar el nostre desenvolupament autònom. No hi ha dubte que, des d’una visió posadista, els hauríem de censurar greument aquesta manca de solidaritat interplanetària i de desviacionisme pseudoecologista.

Othman no desconeix pas tots aquests arguments. Sovint passa, però, que els astrofísics obliden tota la cadena de passos intermitjos que hi ha entre el ‘planeta habitable’ i el ‘planeta habitat per una civilització tecnològica avançada’. Les persones més familiaritzades amb la teoria darwiniana de l’evolució, són més conscients dels elements estocàstics que participen en el procés. El motor de l’evolució no és pas ‘assolir complexitat’, sinó ‘la supervivència diferencial dels més adaptats a un àmbit concret’. No obstant, com que els inicis de la vida són sempre ‘senzills’, l’evolució tendeix a fer aparèixer formes de vida ‘més complexes’.

Els prudents dirien que, amb una única observació (la Terra, la humanitat nostra), hom no pot arribar a cap conclusió.

Othman assenyala, però, el fet que en qüestió de mesos, tindrem notícies detallades d’un grapadet de planetes amb característiques físiques perfectament homologables a les de la Terra i situades en un radi de desenes d’anys-llum.

Però vist com d’accelerada és l’evolució cultural i tecnològica dels nostres dies, ens hem de demanar una qüestió sobre aquests planetes. És fàcil pensar que la majoria d’ells es troben en una escala evolutiva ‘inferior’ (passeu-me el terme), sense formes de vida intel·ligent. Però és difícil pensar que hi hagi gaires que es trobin en la nostra actual fase de desenvolupament tecnològica, i no pas en fases ja més avançades.

Jo no donaria el ‘contacte’ amb civilitzacions interestel·lars com a cosa segura. La fórmula de Drake ens ensenya que els valors poden ser molt baixos (d’1 civilització galàctica cada 10 o cada 100 galàxies, per exemple) i, en aquest cas, molt ens hauríem de desenvolupar per poder començar a contactar-hi amb cap.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada