L’evolució del forat de la capa d’ozó i el canvi climàtic

Química atmosfèrica: Ahir, amb motiu, del Dia Internacional de Nacions Unides de la Preservació de la Capa d’Ozó, es va emetre el report anual sobre la depleció de la capa d’ozó. En aquest report, on han participat uns 300 científics, es fa una àmplia revisió de les dades sobre la química atmosfèrica de l’ozó.

L’aturada de les pèrdues d’ozó estratosfèric

El Protocol de Montreal va nàixer amb la voluntat de combatre la destrucció de la capa estratosfèrica d’ozó. L’ozó (O3) constitueix un filtre fonamental per a la radiació ultraviolada. Es considera que la seva constitució, fa prop de 1.000 milions d’anys, fou un pas necessari per tal de permetre la colonització de les masses continentals, anteriorment exposades a unes radiacions incompatibles amb la major part de formes de vida. Tot i que, al llarg del temps, i també en el cicle anual, es produeixen unes oscil·lacions en la constitució de la capa d’ozó (particularment, en les latituds polars), l’abocament de clorofluorocarbons (CFC) es va demostrar com un factor antropogènic deleteri de la capa d’ozó. Aquesta relació, descoberta fa tres dècades, va impulsar l’adopció de mesures que reduïssin les emissions de CFC. El temps de residència dels CFC, però, feia que els efectes d’aquestes mesures triguessin anys a fer-se sentir.

Sovint, es considera que el “problema” ja s’ha resolt. El report del 2010, com els d’anys anteriors, confirma que la taxa de pèrdua d’ozó hauria quedat reduïda a zero. Així doncs, en la darrera dècada (2000-2010) el nivells d’ozó estratosfèric a les regions àrtica i antàrtica s’haurien mantingut constants (més enllà de la fluctuació estacional). No obstant, els nivells de la capa d’ozó són encara per sota dels nivells normals de l’època pre-CFC.

La relació entre la pèrdua de la capa d’ozó i el canvi climàtic

Les substàncies afectades pel Protocol de Montreal són, en molts casos, substàncies amb efecte hivernacle. L’èxit del Protocol de Montreal en reduir la producció i el consum d’aquestes substàncies, doncs, també s’ha manifestat en una reducció relativa de l’efecte hivernacle. En aquest sentit, ha tingut força més èxit que el mateix Protocol de Kyoto, el qual es focalitzava en el CO2. El diferent paper econòmic que juga el CO2 (com a subproducte de la combustió de petroli, gas o carbó, amb finalitats essencialment energètiques) i els CFC (emprats com a gasos refrigerants o com a propel·lents i, en un cas i altres, amb alternatives assequibles) explica el curs diferent dels dos protocols.

No obstant això, la relació entre els dos aspectes és més complexa, ja que el canvi climàtic podria tenir una acció sobre la pròpia capa d’ozó. Per exemple, els gasos d’efecte hivernacle, que tenen un efecte positiu sobre la temperatura troposfèrica, tenen un efecte de refredament sobre la temperatura estratosfèrica. Aquest refredament a alçada, afavoreix el procés de recuperació de la capa d’ozó. Així doncs, la recuperació de la capa d’ozó àrtica als nivells del 1980 podria tenir lloc en les properes dècades i no pas allargar-se fins a mitjan segle XXI. El forat antàrtic, en canvi, més pronunciat, no es recuperarà abans de la segona meitat del segle XXI.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada