La contracció tardana de la Lluna: l’activitat geològica d’un planeta no tan inert

Selenologia: D’acord amb la teoria més difosa en l’actualitat, el procés d’acreció de planetèssims en l’òrbita actual de la Terra tingué un caràcter dual. D’aquesta forma es construïren dos proto-planetes, que seguien la mateixa òrbita, separats a un angle de 60º. Dels dos cossos, un, el que donaria lloc a la Terra era força més gran, que el segon, anomenat Teia. Aquesta configuració esdevingué inestable quan Teia havia assolit una massa superior al 10% de la proto-Terra. Eventualment, fa uns 4.500 milions d’anys, Teia i Terra col·lisionaren. De resultes de l’impacte, el nucli de Teia s’enfonsà fins a fusionar-se amb el nucli de la Terra. En canvi, bona part del mantell de Teia i una part substancial del mantell de la proto-Terra foren ejectats. Aquest material es consolidaria per donar lloc a la Lluna. La història paral·lela de la Terra i de la Lluna han quedat condicionades per les diferències materials entre els dos cossos. La Terra no tan sols és més massiva, sinó també més densa que la Lluna, la qual al capdavall és feta de l’escorça de la proto-Terra i de Teia. Així doncs, si en la geologia de la superfície terrestre dominen els fenòmens tectònics i volcànics, la geologia lunar queda marcada pels cràters d’impacte. De totes formes, els fenòmens interns de la Lluna sí tenen rellevància en algunes estructures de la superfície. Això pensen Thomas R. Watters et al., que en un article a Science postulen l’existència d’un fenomen de refredament intern per explicar algunes formacions detectades per la Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO).

La calor interna de la Lluna

El seguit de col·lisions que conduïren a la formació de la Lluna, fa 4.500 milions d’anys, conjuntament amb diverses onades posteriors de bombardeigs d’asteroides, foren una font per a la calor interna del nucli lunar. Una altra font, gens menystenible, és la que deriva de la desintegració d’isòtops radiactius (particularment urani). Però el nivell de desintegracions baixa indefectiblement amb el temps, com també ho ha fet la taxa mitjana d’impactes. Així doncs, la temperatura interior de la Lluna ha tendit a decréixer en els darrers 4.000 milions d’anys.

La major part del refredament s’hauria d’haver produït en el període imbrià i en la primer part del període eratostenià. La caiguda de la temperatura dels materials del nucli i del mantell lunars comporta una contracció (contracció tèrmica). La contracció, en ella mateixa, no suposa una reducció notable del radi lunar, i de fet gairebé no té impacte en la densitat global del planeta. Però aquest encongiment si es deixa notar en la superfície.

Pel que fa a la Terra, també hi ha hagut un refredament i la tendència consegüent a l’encongiment. De fet, abans que s’acceptés la teoria de la deriva continental de Wegener, hom pensava que aquest encongiment era al darrera de molts processos geològics (orogènesi, vulcanisme, etc.). A la Lluna, en canvi, l’encongiment sí hauria una rellevància més notable en la geormorfologia.

L’activitat geològica de la Lluna contemporània

Els sismògrafs de les missions del programa Apollo registraren els moviments sísmics de la Lluna actual. Part dels moviments sísmics tenen a veure amb impactes d’asteroides, però d’altres obeirien a fenòmens interns.

Particularment, la LRO (una missió orbital de la Lluna) ha posat de manifest l’existència, en una sèrie de regions, de cingleres. Segons Thomas Watters i els seus col·laboradors, part d’aquests cingleres s’haurien format en l’actual període copernicà, i alguns serien força recents (potser de 100 milions d’anys d’antiguitat).

Segons Thomas Watters, les estructures reflecteixen la persistència de l’encongiment lunar en l’època recent. Això vol dir, que el procés de refredament del nucli lunar no ha acabat. Val a dir, que el ritme global d’encongiment podria ser ara de 0,2 km per cada 1000 milions d’anys. Això, per a un radi global de més de 3000 km no és gaire. Però si és prou com perquè l’enfonsament desigual de diferents regions de la superfície de la Lluna formi aquestes cingleres.

Algunes estructures

Entre les estructures degudes a la contracció tardana de la Lluna hi hauria la falla Lee-Lincoln. Aquesta falla ja apareixia en la cartografia clàssica, i fou explorada personalment per Eugene Cernan i pel geòleg Harrison Schmitt, dos dels tres tripulants de l’Apollo 17. El material basàltic de la vall de Taurus-Littrow s’hauria originat, segons Watters et al., d’una erupció provocada per la contracció lunar.


La vall de Taurus-Littrow és coberta per un basalt procedent de les erupcions provocades per la contracció lunar

Per a la datació d’aquestes estructures, és vital el coneixement de la seva relació amb els cràters d’impacte. De fet, la falla de Lee-Lincoln ha de ser prou recent, ja que talla alguns cràters d’impacte més petits i relativament joves, que han de ser doncs més antics que la pròpia falla.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada