La transmissió del gen de resistència a l’antibiòtic carbapenem entre enterobacteris del Sud d’Àsia

Fa dos dies Lancet Infectious Disease publicava un article al voltant de la descripció d’un gen de resistència a antibiòtics present en enterobacteris. La recerca ha provocat polèmica a Índia, ja que els autors han optat per batejar el gen de resistència com a “New Delhi metallo-β-lactamase 1” (NDM-1). D’altra banda, ni els mateixos (nombrosos) autors de l’article han coincidit quant a les conclusions pràctiques de l’estudi, que alguns consideren injustificadament alarmistes.

Fet i fet, el gen NDM-1 codifica per una beta-lactamasa (la denominació més correcta del gen és blaNDM-1. Aquesta família d’enzims, secretats per alguns enterobacteris, compleixen determinades funcions metabòliques d’aprofitament de certs aminoàcids. Secundàriament, són enzims actius contra toxines fúngiques de la família de les penicil·lines. La introducció de les penicil·lines com a eina terapèutica, sobretot a partir dels anys 1950, ha constituït un potent factor selectiu en favor de les soques bacterianes portadores d’aquests gens. Normalment, aquests gens no es troben en el cromosoma bacterià, sinó que apareixen en minicromosomes (plàsmids). Encara que ineficientment, els plàsmids poden passar, per diferents vies, d’un bacteri a un altre. La contrapartida és que, en poblacions bacterianes de ràpid creixement, els plàsmids poden quedar diluïts i no transmetre’s a tota la descendència.

Sigui com sigui, a la diversitat natural de penicil·lines cal afegir la diversitat de penicil·lines obtingudes hemisintèticament. Cada beta-lactamasa és capaç de degradar un ventall limitat de penicil·lines. D’aquesta forma, s’ha establert una “guerra” entre el desenvolupament de noves penicil·lines i l’aparició de noves beta-lactamases.

Els bacteris que tenen la capacitat de sintetitzar NDM-1 esdevenen resistents a penicil·lines sintètiques com carbapenem. Com que, sovint, les soques amb aquest gen també presenten altres gens de resistència a antibiòtics, constitueixen un problema sanitari, especialment pel que fa a les infeccions hospitalàries. Precisament, és en l’ambient hospitalari, amb una forta càrrega d’antibiòtics i d’altres bactericides, on més fàcilment evolucionen aquests “superbacteris”.

El grup d’investigadors coordinat per Timothy R. Walsh volia conèixer la prevalença del gen NDM-1 entre els enterobacteris de resistència múltiple. En l’estudi es contemplaven diverses localitats del subcontinent indià i de la Gran Bretanya.

En total, els autors han identificat 44 soques amb el gen NDM-1 a Chennai, 26 a Haryana, 37 al Regne Unit i 73 en altres localitats d’Índica i Pakistan. La majoria d’aquestes soques pertanyen a l’espècie Klebsiella pneumoniae (111) i un nombre menor a Escherichia coli (36). En gairebé tots els casos, són soques que presenten una resistència múltiple a tota mena d’antibiòtics, i tan sols mostren susceptibilitat a antibiòtics com la tigeciclina i la colistina. Pel que fa a la presència de les soques multiresistents amb NDM-1 al Regne Unit, molts dels portadors (però no tots) tenen vincles amb el subcontinent indià, i/o hi ha viatjat en el darrer any.

Existeixen dos models de difusió d’aquestes soques:
– a Haryana (nord d’Índia), les soques de K. pneumoniae portadores del gen NDM-1 tenen totes, aparentment, un avantpassat comú relativament recent. La transmissió del gen és exclusivament vertical (els bacteris fills hereten les còpies del bacteri pare).
– les soques aïllades a Chennai o al Regne Unit, en canvi, són d’origen múltiple i, fins i tot, d’espècies diferents. En aquest cas, el gen NDM-1 es transmet mitjançant conjugació (intercanvi genètic horitzonal).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada