El llegat del Cens de la Vida Marina (2000-2010)

Es calcula que el Cens de la Vida Marina, realitzat durant la passada dècada, ha donat lloc ja a unes 2.600 monografies. És lògic si pensem que ha estat el programa de recerca global més ambiciós sobre biodiversitat marina. Es tractava de conèixer, en vuit regions de l’Oceà Global, la riquesa en nombre d’espècies i, particularment, d’espècies endèmiques en la regió i d’espècies invasores. Un grup de científics implicats (Mark John Costello, Marta Coll, Roberto Danovaro, Pat Halpin, Henn Ojaveer i Patricia Miloslavich) presenten un resum del coneixements, recursos i reptes que presenta aquest cens de la biodiversitat marina (Costello et al., 2010) i ho fan en una de les revistes que més esforç ha fet per presentar alguns dels articles més destacats que s’han produït amb les dades d’aquest cens, PLoS ONE.

Entre les conclusions que assenyalen Costello et al., destaquen les que fan referència a les amenaces comunes a la biodiversitat de les diverses regions oceàniques. Les més destacades són la sobrepesca i la pol·lució. Després hi segueixen la introducció d’espècies alienes, i un seguit d’alteracions lligades al canvi climàtic (variacions de temperatura, acidificació, hipòxia).

Els autors també carreguen contra una manera de concebre els estudis sobre la biodiversitat. Atribueixen la manca de finançament per als estudis “més clàssics” a la idea que, amb 2 milions d’espècies descrites, no és rellevant que el 80% de les espècies potencialment existents en l’actualitat siguin desconegudes per a la ciència. Sí que hi ha interès per aquells estudis sobre biodiversitat que empren tècniques de biologia molecular (especialment, pel que fa a la biodiversitat microbiana), però Costello et al., consideren que aquest èmfasi pot anar en detriment de la taxonomia descriptiva tradicional. També alerten d’un biaix interessant i molt més antic: els grups biològics tendeixen a ésser més estudiats com menys freqüents són. Com que la major part de la biodiversitat es troba en un cercle restringit de grups biològics, aquesta distribució de l’interès científic va en detriment de la descripció d’espècies fins ara desconegudes.

El Cens de la Vida Marina, en xifres

Històricament, es distingeixen tres períodes en l’estudi de la biodiversitat marina. Els estudis exploratoris, especialment de l’època dels Grans Viatges Oceànics dels segles XVIII i XIX, constitueixen una primera fase, seguida després per uns estudis més regionalitzats (segles XIX i XX), i que culminen en una tercera fase caracteritzada per investigacions multidisciplinars a gran escala. És en aquesta fase on trobem el Cens de la Vida Marina.

En el Cens de la Vida Marina hi ha participat uns 2.700 científics, amb un cost global de 650 milions de dòlars. S’han fet 538 expedicions de camp. Ha donat lloc, com s’ha dit a 2.600 articles científics, en els quals s’han presentat 1.200 descripcions d’espècies prèviament desconegudes.

Uns índexs de biodiversitat

Per comparar la biodiversitat de les diferents regions oceàniques, calia triar uns índexs adients, però que alhora fossin d’un càlcul factible. La biodiversitat bacteriana, com s’ha dit abans, s’estudia mitjançant tècniques moleculars i es fa de mal comparar amb la biodiversitat eucariòtica (els eucariotes, recordem-ho, són els organismes amb cèl·lules d’estructura complexa, és a dir tots els organismes tret de bacteris i arqueons). Un índex popular de biodiversitat marina és, directament, el nombre d’espècies eucariòtiques existents. Al Cens de la Vida Marina, hom ha preferit ponderar aquesta xifra per la del nombre de tàxons (grups biològics) considerats.

Entre les espècies d’una regió marina, cal distingir aquelles que són endèmiques (exclusives de la regió), aquelles que també són presents en altres regions (o en totes les regions) i aquelles que són el fruit d’una introducció recent. Les espècies invasores constitueixen un indicador de la pertorbació antropogènica que pateix la regió marina.

Una comparativa mundial

És en les aigües d’Austràlia o de Japó on trobem el major nombre d’espècies (unes 32.000 en cada regió). Si es corregeix per unitat de superfície, hom troba una gran riquesa d’espècies a les aigües de Corea, de la Xina, de Sud-àfrica o del Golf de Mèxic. En aquestes àrees la biodiversitat per superfície és deu vegades més alta que en les regions fredes (Alaska, Oceà Àrtic, Antàrtida, plataforma continental patagònica).

En gairebé totes les regions estudiades la biodiversitat es concentra en tres grans grups: els crustacis, els mol·luscs i els peixos. Els tres grans grups constitueixen la meitat de les espècies eucariòtiques conegudes.

La Mediterrània i el Cens de la Vida Marina

Moltes de les regions considerades en el Cens de la Vida Marina eren definides com les aigües sota la influència d’un determinat estat: Xina, Corea del Sud, Japó, Austràlia, Canadà, Estats Units, etc. Això és un fidel reflex de fins quin punt hom encara es troba en la “segona fase” de la recerca sobre la biodiversitat marina, aquella que la concep com un gran empresa estatal (bé de les administracions públiques o de les cambres de pesca).

La Mediterrània n’és excepció. Un dels articles de resum del Cens de la Vida Marina, també publicat a PLoS One, es dedica a resumir els resultats sobre la Mar Mediterrània. En aquest article (Coll et al., 2010) es fa una revisió de publicacions i d’opinions d’experts quant a la Mediterrània.

Coll et al. no dubten de qualificar la Mediterrània com “hot spot” de biodiversitat marina. Compten unes 17.000 espècies marines (eucariòtiques), per bé que hi ha un nombre indeterminats d’espècies desconegudes (bé per no haver estat descrites científicament, o per haver-ho estat, però no haver estat censades mai a la Mediterrània). Pel que a la diversitat microbiana (fonamentalment, bacteriana), Coll et al. la consideren subestimada en els comptatges actuals i, a més, ben poc coneguda en les parts meridional i oriental de la Mediterrània, així com en les zones més fondes.

Un dels aspectes més rellevants per a la biodiversitat de la Mediterrània és el procés d’entrada d’espècies alienes a través del Canal de Suez. Es tracta d’espècies pròpies de l’Oceà Índic i/o de la Mar Roja, que si bé es troben ara com ara instal·lades en la Mediterrània Oriental, han de tendir a expandir-se cap al nord i cap a ponent (estimulades, en aquest sentit, per l’escalfament de les aigües mediterrànies).

En general, la biodiversitat més elevada la trobem en les àrees litorals i en les plataformes continentals. Però també en aquestes zones on apareixen les principals amenaces (pèrdua d’hàbitats i degradació). Entre les amenaces secundàries (però no menyspreables) a la biodiversitat mediterrània apareix l’impacte de la pesca, la contaminació, el canvi climàtic, l’eutrofització, l’establiment d’espècies alienes, etc.

Dins de la Mediterrània, les àrees més biodiverses es troben en l’estret de Gibraltar i la mar d’Alboran, el litoral magrebí, la Mar Adriàtica i la Mar Egea.

En un altre article, també publicat a PLoS ONE i derivat del Cens de la Vida Marina, Danovaro et al. parlen de l’aspecte menys conegut de la biodiversitat mediterrània: la que campa a fondàries situades en la perpètua foscúria, entre 200 i 4000 metres sota el nivell de la mar. Aquesta mateixa regió és diversa des del punt de mira morfològic, en incloure pendents, conques profundes, canons, muntanyes marines, etc. Hom troba formacions coral·lines, però en general les fondàries de la Mediterrànies tenen l’aparença de desert. En alguns indrets les aigües, amb una salinitat elevada, i una pobresa d’oxigen, semblen fortament hostils a la vida. No és gens estrany que l’activitat biològica minvi (els fluxos de carboni orgànic s’estantissen) i que els animals escassegin. En les primeres prospeccions, hom arribà a suggerir que, per sota dels 800 metres, no hi havia més que desert. I és cert que pràcticament tots els grups biològics minven en diversitat en aquestes fondàries. Però no tots: la diversitat de bacteris i arqueons és comparable a la de les zones menys profundes. En total, Danovaro et al. calculen que en la Mediterrània profunda hi viuen unes 2800 espècies, de les quals dues terceres parts són desconegudes (especialment, nemàtodes i foraminífers).

Unes recomanacions per al futur

Costello et al. recomanen una millora en la coordinació entre institucions (museus, institucions de pesqueries, agències governamentals i intergovernamentals, universitats, etc.) per tal de fer front a:
– la identificació d’allò que es desconeix.
– la dotació de personal per cobrir aquests buits de coneixement.
– el suport a eines que permetin una publicació revisada dels resultats.
– el desenvolupament de noves tecnologies per a l’exploració oceànica.
– la col·laboració internacional per a la construcció de col·leccions zoològiques.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada