L’emprempta genètica dels neandertals en l’home anatòmicament modern

El gènere humà té uns 2.500.000 d’anys d’antiguitat. No obstant això, l’home anatòmicament modern té un origen relativament recent, a l’Àfrica de fa 150.000 anys, des de la qual s’estén a Euràsia, Austràlia i Amèrica. A diferència d’Austràlia i Amèrica, Euràsia ja era poblada per diferents espècies humanes. No es fa fins fa uns 35.000 anys, que l’home anatòmicament modern comença a desplaçar l’espècie humana autòctona de l’Euràsia Occidental, l’anomenat home de Neandertal. La qüestió sobre aquest procés de coexistència/desplaçament de les poblacions arcaiques d’Euràsia per les poblacions de l’home modern és fins quin punt és cert cadascun dels dos extrems. El primer extrem suposaria una substitució completa, i la idea que la humanitat moderna no va rebre cap aportació genètica de les poblacions arcaiques. El segon extrem suposaria gairebé una continuïtat genètica, de forma que les poblacions arcaiques haurien estat cabdals en les diferenciacions racials que trobem en les poblacions humanes modernes. Aquest segon extrem, la teoria poligènica, ha estat a bastament desmentit per la genètica molecular humana.

Però el primer extrem també és fortament discutit. La paleontologia mostra com no hi ha una correlació absoluta entre “trets culturals” i “trets antropomètrics”, de forma que cultures típicament neandertals apareixen adoptades per poblacions cromanyones, i a l’inrevés.

Els debats científics qualitatius arriba un punt, tard o d’hora, que s’han de decidir en el pla quantitatiu. No es tracta ja de dir si l’home anatòmica modern va rebre o no una aportació genètica, cultural, etc., des de les poblacions arcaiques, sinó de l’abast quantitatiu d’aquesta aportació.

Un primer esborrany del genoma dels neandertals

No fa gaires anys, hom veia “paleontologia” i “genètica” ocupades en àmbits temporals diferents. La genètica comparada únicament es podia fer en les poblacions vives en l’actualitat, i les dades genètiques del passat s’havien de deduir amb l’ajut de la paleontologia. Però des de fa quinze anys els avenços en paleogenètica han permet recuperar material genètic de restes fòssils i subfòssils. Els ossos dels neandertals, doncs, ara poden oferir unes respostes abans impensables.

En la revista Science es publica aquesta setmana una primera seqüència del genoma neandertal (Green et al., Sci 328: 710-722, 2010). Hom ha pogut obtindre una seqüència total de 4.000 Mbp, procedents de tres individus neandertals. En l’article citat, aquests tres individus són comparats amb cinc individus moderns, procedents de diferents regions del planeta.

Certament, l’estudi ve a assenyalar que la petjada genètica dels neandertals en l’home anatòmicament modern és ben minsa. Però no podem dir que sigui insignificant. D’altra banda, no hem d’oblidar que, de totes les espècies humanes arcaiques que poblaven Euràsia fa uns 100.000 anys, els neandertals eren els relativament més propers a les poblacions africanes (Homo sapiens idaltu) des d’un punt de vista genètic. Les més allunyades, en aquest sentit, eren les població de l’Euràsia Oriental, les quals eren descendents directes, probablement, de les primeres poblacions d’Homo erectus que s’hi van establir. D’aquestes poblacions d’Euràsia Oriental, la gran majoria va desaparèixer molt abans que els propis neandertals, i l’únic grup que ha deixat rastre fins a èpoques relativament recents (fa uns 13.000 anys). Així, doncs, d’entrada, les disparitats entre l’home anatòmicament modern i els neandertals, no s’han d’exagerar.

Però tornem a la comparativa que fan Green et al. Se centren en una sèrie de regions genòmiques que semblen haver estat cabdals en l’evolució humana recent, tant pel que fa al metabolisme com al desenvolupament esquelètic i cognitiu. Part d’aquesta evolució diferencial s’ha explicat a través d’una adaptació de les poblacions humanes a viure en regions temperades i fredes. No hem d’oblidar, a més, que en el darrer milió d’anys, han dominat més les èpoques glacials que les interglacials.

El cas és que en aquestes regions genòmiques, els neandertals comparteixen més variants genètiques amb els humans actuals d’Euràsia que no pas amb els humans actuals de l’Àfrica Sud-sahariana. Fet i fet, si els humans actuals d’Euràsia tenen aquestes variants genètiques és perquè les devien heretar dels neandertals. Com que uns i altres compartien uns mateixos ambients, les variants genètiques que eren beneficioses pels neandertals també ho eren pels cromanyons.

Així doncs, la petjada gènica dels neandertals és quantitativament minsa en termes genèrics. Però aquells gens dels neandertals que conferien un avantatge selectiu han passat a trobar-se sobrerepresentants en els gens de les poblacions modernes. Aquest flux genètic és compartit tant per les poblacions modernes de l’Euràsia Occidental (Europa, Àfrica del Nord, Orient Mitjà, Àsia Central) com per les poblacions de l’Euràsia Oriental, la qual cosa indicaria també una data recent de la divergència entre aquests dos subgrups.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada