Les observacions de l’asteroide Temis replantegen la distribució d’aigua en el Sistema Solar

En un article a Nature, Andrew S. Rivkin, del Laboratori de Física Aplicada de la John Hopkins, i Joshua P. Emery, del Departament de Ciències de la Terra i Planetàries de la University of Tennessee, revisen una sèrie d’observacions del planeta Temis, que permeten fer-se una idea d’una superfície rocallosa amb un contingut limitat però no insignificant d’aigua i de molècules orgàniques.

Aigua en un asteroide? El passat mes d’octubre, de fet, es publicaven les primeres dades sobre la presència d’aigua en forma de glaç a la superfície de Temis, alhora que s’indicava també la presència de molècules orgàniques. Entre aquestes molècules orgàniques s’hi trobaven hidrocarburs aromàtics policíclics, que donen testimoni del grau de complexitat de la química orgànica en condicions abiòtiques. Dit d’una altra manera, que no cal que hi hagi éssers vius perquè el ventall de molècules sigui prou ampli per nodrir un bon examen de nomenclatura de química orgànica.

La presència d’aigua havia estat detectada gràcies a l’IRTF, un telescopi d’infravermell situat en l’Observatori Mauna Kea de Hawai’i. Quan Temis, fou descobert, per Annibale de Gasparis, esdevingué el 24è planeta reconegut entre les òrbites de Mart i Júpiter. Fa part, doncs, d’allò que anomenem “asteroides del cinyell de Piazzi” (del “Gran Cinyell d’Asteroides”). Té un període orbital de 2022 dies, i unes dimensions ben modestes, car no fa més de 200 km de diàmetre mitjà. Per això no entra en les categories oficials de “planeta” i, ni tan sols en la de “planeta menor”.

Però aquestes categories oficials ens les hem de prendre amb prudència. Com també ens hem de prendre amb prudència la distinció entre cometa i asteroide. Òbviament, un cometa en plena erupció amb cabellera i cua, és un cometa. Però, què passa quan es queda sense cabellera i sense cua, allunyat del Sol? Llavors, no hi ha gaire distinció entre un nucli cometari i un asteroide més que en la composició. Els nuclis cometaris tenen una escorça amb un contingut elevat (o, nítidament majoritari) de “material volàtil” (principalment, glaç d’aigua, però també glaç sec, amoni, etc.). Els asteroides, en canvi, són pura roca, amb un contingut més o menys elevat, alternativament, de metalls, de silicats o de material carbonaci.

És clar que aquesta distinció potser una mica més boirosa. Per exemple, un cometa pot ésser desplaçat a una òrbita més o menys circular, que l’allunya permanentment del Sol, i llavors parlem de “centaures” (asteroides ex-cometes, però potencialment cometes si tornessin a “caure” en les proximitats del Sol). També pot passar que un nucli cometari exhaureixi les seves reserves de material volàtil i ja no pugui tornar a formar cues (llavors sí que parlem pròpiament d’un ‘ex-cometa’).

Rivkin i Emery en són ben conscients d’aquest fet. Ho il·lustra també el concepte, recentment introduït, de “cometa de cinyell de Piazzi” (MBCs, en l’acrònim anglès de main-belt comets), per referir-se als cometes potencials que suren encoberts entre un eixam d’asteroides.

Fins ara, hom continuava a posar una altra diferència entre asteroides i cometes. Els primers, serien els hereus dels “planetèssims” de les zones baixes del Sistema Solar, on la radiació solar impedia la “solidificació” dels elements volàtils (particularment, de l’aigua). Els segons serien els planetèssims de les zones altes del Sistema Solars, que haurien pogut acumular aigua en estat sòlid (i tota una barreja d’altres molècules menors). Si avui dia trobem a la Terra una hidrosfera tan rica hauria estat gràcies a les aportacions de cometes que hi impactaren fa cosa de 3.900-3.800 milions d’anys.

Les dades de Rivkin i Emery confirmen que Temis, classificat sempre com un asteroide, té un contingut superficial d’aigua glaçada i de material orgànic. Recorden, a més, que tres dels cinc “cometes del cinyell de Piazzi” pertanyen a la família orbital de Temis.

Naturalment, cap també la possibilitat que la presència d’aigua de Temis sigui d’origen secundari, és a dir fruit de la interacció de la superfície planetària amb les partícules de vent solar. Rivkin i Emery, però, pensen més aviat en un origen primari, i consideren que podria haver molta més aigua (en forma de glaç) en l’interior dels asteroides del Baix Sistema Solar que no pas s’havia pensat.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada