Entre l’esquerra darwiniana i l’esquerra rousseauniana

La 13a Trobada de Formació i Organització del PSAN, celebrada aquest cap de setmana, ha dut per títol "Ciència, llengua i independència". La referència a la "ciència" quedava justificada per la segona ponència. El bioquímic Juli Peretó, professor de la Universitat de València, havia estat convidat per parlar de "la revolució darwiniana i les seves conseqüències sociopolítiques". Fa uns mesos es commemorava el 150è aniversari de la publicació de "L’origen de les espècies", l’obra que presentava en detall la teoria desenvolupada paral·lelament per Charles Darwin i Alfred Russell Wallace: la variabilitat heretable entre una població biològica es transmet de generació en generació de tal forma que són afavorides les característiques més "adaptades" a l’ambient on viu aquesta població. Un raonament circular, en aparença, però que precisament, en introduir la noció de la selecció natural, destruïa la necessitat de recórrer a un dissenyador (com pensaven els teòlegs naturals amb els quals s’educà el jove Darwin) o a una mena de voluntat interna del propi organisme (com pensaven els proto-evolutionistes que seguien al baró de Larmarck).

Peretó s’ha estimat, més, doncs, no entrar en la contextualització sociopolítica del "darwinisme" sense abans fer un breu repàs a la trajectòria de Charles Darwin. A la faceta de teòric, Darwin afegeix unes qualitats excepcionals d’observació de la natura, però també d’experimentació (fou un dels pioners en l’ús de la fotografia com a eina de registre i anàlisi en experimentació sobre plantes). Peretó també ha destacat el fet que Darwin mantingué correspondència, gràcies al desenvolupament del servei britànic de correus, amb més de 2.000 persones, des de col·legues naturalistes i d’altres camps acadèmics, com de ramaders i agricultors especialitzats.

En l’imaginari popular, Darwin apareix com l’introductor de la idea que l’espècie humana no és el resultat de cap "creació" separada, sinó de l’evolució biològica a partir de primats no-humans (o prehumans). De fet, Darwin va intuir que tota la diversitat d’organismes (plantes, animals, microorganismes) podia derivar de un únic organisme primigeni (una idea ja present en els "zoòfits" lamarckians).

Peretó ha continuat la xerrada, tot recordant la notable homogeneïtat genètica de l’espècie humana quan hom la compara amb les profundes diferències que hi ha entre goril·les o entre ximpanzès i bonobos. Aquesta homogeneïtat s’explica per l’origen relativament recent de l’home anatòmicament modern (fa poc més de 100.000 anys) i pels fluxos genètics que, malgrat les barreres geogràfiques, ha mantingut relativament cohesionada aquesta humanitat.

Després d’un repàs de la història biològica de l’espècie humana, en la part d’intervencions que seguien a la ponència no podia faltar una qüestió sobre el futur de l’evolució humana. Davant possibles elucubracions, Peretó insisteix que si bé podem conèixer el passat (malgrat el caràcter fragmentari del registre fòssil) és impossible fer prediccions concretes. L’evolució no depèn de forces intrínseques (si bé hi ha especialització que poden barrar el pas a innovacions, com per exemple, fer dels braços humans unes ales, tal com sí s’ha esdevingut entre els ratpenats), sinó també d’un seguit de contingències. Qui hauria predit, fa 65 milions d’anys, que la pràctica totalitat dels dinosaures s’hi havien d’extingir arran de l’impacte d’un gran meteorit? En aquest sentit, Peretó també desmenteix aquelles preocupacions que fonamentaren el "darwinisme social", i que atribueixen un efecte "disgenèsic" a la medicina o a les institucions socials modernes (que fan possible la reproducció d’individus que no s’haurien reproduït en un entorn "salvatge"). I és el que darwinisme biològic mostra precisament que no hi ha característiques superiors o inferiors, sinó únicament característiques més o menys favorables en un ambient (i en un comportament) concret.

Més enllà de les discussions sobre el "darwinisme social", Peretó recull la idea de Peter Singer sobre una "esquerra darwiniana". La teoria evolutiva explica, efectivament, l’existència d’allò que s’ha anomenat "natura humana". Per exemple, un tret com el nepotisme, l’afavoriment discriminatori en pro dels propis parents, és una característica que confereix un avantatge selectiu a qui la posseeix i que, per tant, tendirà a quedar inscrita en aquesta "natura humana". Això, és clar, per Peretó, no pot implicar l’acceptació acrítica d’aquesta "natura humana". No tot allò natural és bo. Però un projecte social de progrés no pot ignorar aquestes "imperfeccions humanes" o confiar a superar-les per la mera educació (com proposava Rousseau). 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada