Amflora, una varietat de patata, modificada genèticament, és aprovada per la Comissió Europea

La decisió d’aprovar el cultiu d’una patata modificada genèticament, l’Amflora, ha fet que la pròpia Comissió emetés un document de Q&A. El cultiu no té una finalitat alimentària sinó que es destinarà a la indústria paperera.

La modificació genètica del midó d’Amflora és de caràcter cisgenètic i no transgenètic. És a dir, que la modificació que permet que aquesta patata faci un midó d’amilopectina (sense amilosa) s’ha fet dins de la mateixa espècie. La base genètica, efectivament, la forneixen varietats tradicionals de patata sense amilosa. Aquest midó té una consistència especial quan es gelatinitza, la qual cosa el fa interessant per aplicacions industrials, però també com a additiu alimentari. Amflora ha estat modificada genètica a partir d’aquestes varietats. Però a banda de la cisgenesi també hi ha un element de transgenesi, ja que el constructe genètic incorporat per Amflora conté un gen “marcador de resistència a antibiòtics” (ARM) que és d’origen bacterià. Així doncs, Amflora, en aquest sentit, és un organisme transgènic.

L’any 2004, Suècia va afirmar que hom no podia tractar Amflora com s’han tractat altres cultius transgènics. El febrer del 2006, l’Autoritat de Seguretat Alimentària Europea (EFSA) va mostrar-se favorable al cultiu d’Amflora, especialment pel fet de no tindre una finalitat alimentària. La Comissió Europea, però, va recordar el fet del gen ARM i va demanar una nova opinió a l’EFSA. El juny del 2009, l’EFSA reiterà la seva opinió positiva.

Entre els arguments utilitzats a favor d’Amflora, és que la patata presentaria un risc petit de difondre a l’ambient els seus gens (inclòs l’ARM) a d’altres plantes i organismes. Fonamentalment, això es deu al fet que la patata rarament sobreviu més enllà de l’ambient cultivat, i que a Europa no hi ha espècies salvatges que s’hi puguin encreuar. A més, la propagació dels cultius és vegetativa, i el creuament només podria donar-se amb altres varietats de patata.

De totes formes, els arguments se centraven en el gen ARM. Concretament, Amflora disposa d’un gen nptII d’origen bacterià. Els experts, però, insisteixen que el risc de transferència d’aquest gen des d’Amflora fins als bacteris és baix. Però, a més, recorden que els gens de resistència a antibiòtics són d’origen natural i presents de forma ubicua en les poblacions bacterianes i que, els problemes associats a la resistència d’antibiòtics es deuen a la “selecció artificial” que es produeix pels abusos de consum d’antibiòtics. A més recorden, que el gen ARM d’Amflora conferiria en bacteris tan sols resistència contra antibiòtics d’un ús terapèutic menor en sanitat humana.

I si bé tot això és cert, sempre queda la inquietud, de per què hom no ha pensat en desenvolupar patates com a Amflora mitjançant tècniques d’encreuament i de selecció que no impliquin una manipulació genètica. La patentabilitat d’unes tècniques i de les altres és força diferent, i l’acceptabilitat d’Amflora és més senzilla que la d’altres cultius transgènics.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada