L’Skamot Verd de la Facultat de Biologia de la UB organitza el 7è Fòrum Ambiental

Ciències ambientals: El títol del 7è Fòrum, celebrat aquest 25 de febrer, ha estat “La resiliència dels ecosistemes enfront les pertorbacions antropogèniques”, és a dir la capacitat dels ecosistemes per absorbir pertorbacions provocades per la mà humana tot manteniment estructura i funcionalitat. Aquesta absorció condueix únicament a un manteniment superficial de l’estructura i funcionalitat, ja que en el procés d’adaptació es produeixen canvis més profunds, que anàlisis més exhaustives posen de manifest. El Fòrum Ambiental de la Facultat de Biologia és organitzat pel grup d’alumnes Skamot Verd, amb el suport del Departament d’Ecologia, si bé, com ha remarcat el degà de la Facultat, Joaquim Gutiérrez, la implicació del grup d’alumnes en la programació ha estat més elevada que en anys anteriors.


Inauguració del 7è Fòrum Ambiental, organitzat per l’Skamot Verd, que agrupa alumnes dels ensenyaments de Biologia i Ciències Ambientals.

Joandomènec Ros: l’impacte de les activitats humanes en la biodiversitat

La primera xerrada ha anat a càrrec de l’ecòleg Joandomènec Ros, amb el títol de Canvis en els ecosistemes, naturals i forçats per l’espècie humana. Com a paràmetre fonamental per mesurar aquests canvis apareix la biodiversitat. Ros ha començat la xerrada amb una introducció al concepte de biodiversitat, que va més enllà del nombre d’espècies d’un ecosistema. Al nombre d’espècies (S) cal comptar-hi l’abundància relativa de cadascuna (N) per obtindre així un índex de biodiversitat que anirà des de 0 (la biodiversitat del monocultiu pur) fins a 1 (la biodiversitat d’un sistema on hi hagués tants individus com espècies). L’índex de biodiversitat dels ecosistemes reals es troba, doncs, en valors intermitjos, més alts en la pluviselva tropical (amb més de 300 espècies i un índex de 0,8) que en el bosc temperat (amb una vintena d’espècies i un índex de 0,4.

Ros ha continuat amb una exposició de les causes de la biodiversitat. L’especiació (generació de noves espècies) té en l’aïllament geogràfic (en l’existència de barreres geogràfiques més o menys absolutes) el seu motor principal. Però Ros ha esmentat també la diversitat d’ambients, de nítxols ecològics, de muntatge de comunitats. La biodiversitat és, en darrer terme, conseqüència de la mateixa evolució biològica. Una evolució que no només crea una diversitat de llinatges biològics, sinó que també alimenta la diversitat a través de processos de coevolució (relacions depredador-presa, relacions de simbiosi i parasitisme, etc.).

Des d’una perspectiva temporal, recorda Ros, hi ha hagut al llarg de la història de la Terra una tendència a l’augment de la biodiversitat. Dels 500 milions d’espècies biològiques que, segons estimacions, han existit fins ara en la Terra, un 10% es corresponen a espècies actuals. Però aquest procés de diversificació és lluny de l’uniformitat, i es troba esquitxat de períodes en l’extinció d’espècies depassa l’especiació. D’aquests períodes n’hi ha cinc de particularment importants (final del Cambrià, Ordovicià-Silúric, Carbonífer-Devonià, Permià-Triàssic i Cretàcic-Cenozoic).

Aquestes cinc extincions massives del passat justifiquen el concepte de 5+1, on l’extinció antropogènica d’espècies del present constituiria una sisena gran mortandat. Ros, efectivament, la creu comparable amb les anteriors, i hi afegeix un tret distintiu: la rapidesa. Per a Ros, aquesta extinció antropogènica arrenca particularment en les comunitats caçadores del Paleolític Superior i es manifesta més clarament en els continents tot just colonitzats en aquest període cultural (Austràlia i les Amèriques). La difusió posterior de la humanitat fins als arxipèlags més remots no ha fet més que reproduir aquest esquema. Ros distingeix en l’extinció antropogènica diversos elements: a) la sobrexplotació d’espècies concretes; b) la transformació de territori (p.ex. la deforestació); c) la destrucció de barreres geogràfiques (com la migració d’espècies de l’Índic i de la Mar Roja fins a la Mediterrània Oriental a través del canal de Suez) i la introducció d’espècies al·lòctones.

Ros ofereix un panorama de “problemes grans i poques solucions”, on es tracta més d’apaivagar que de resoldre. La protecció dels ecosistemes ha de contemplar-los d’una manera global (genètica, taxonòmica, comunitària, ecosistèmica) i veure-hi també les bases socials i econòmiques dels impactes humans damunt la biodiversitat.

En el debat posterior, s’han fet valoracions sobre les polítiques de preservació de la biodiversitat, sobre el paper que fan les “espècies emblemàtiques” en la difusió de propostes conservacionistes, i en el fet que la preservació d’aquestes espècies passa sempre per garantir espais per als ecosistemes que les acullen.

Carles Gracia: els ecosistemes terrestres no ens poden suportar indefinidament


Carles considera que més enllà de pensar globalment i actuar localment, el que cal és, per començar, pensar

Carles Gracia ha pronunciat la segona xerrada titulada Ecosistemes terrestres: ens poden suportar indefinidament?. Per oferir una resposta quantitativa a la qüestió ha arrencat amb un càlcul, tot contrastant el consum energètic mundial (100 exacalories/any) amb la producció primària neta dels ecosistemes terrestres (3,8•1016 grams de carboni). A hores d’ara, aquest consum energètic humà suposa un 25% de la producció energètica primària terrestre. Però, com diu Gracia, cal recordar que tan sols un 6% del consum energètic humà se justifica per les necessitats energètiques per alimentar una població humana de gairebé 7.000 milions de persones. Tampoc hom no pot oblidar les disparitats de consum energètic entre les societats humanes. El consum energètic per càpita a la UE és quatre vegades més elevat que el dels països subdesenvolupats (que suposen la majoria de la població mundial) i el consum energètic per càpita als EUA és dues vegades superior al de la UE (i al d’altres països desenvolupats, com el Japó. L’impacte humà, doncs, no es pot mesurar únicament en termes de població, sinó que també cal afegir-hi la “riquesa” (consum energètic per habitant) i la “tecnologia” (impacte ecològic per unitat d’energia consumida).

Des d’aquesta perspectiva, l’emprempta ecològica humana actual es pot avaluar, en termes ben gràfics, com l’equivalent a 1,4 planetes Terra. Per Gracia els paràmetres clau són la capacitat de càrrega del planeta i el nivell de desenvolupament humà. El món es divideix en una sèrie d’àrees que es troben en situació de subcàrrega però de subdesenvolupament humà, i en unes àrees sobrecarregades i humanament desenvolupades. La situació de “desenvolupament sostenible” (d’assolir un desenvolupament humà sense depassar la capacitat de càrrega) és, ara com ara, inexistent. Per Gracia, l’evolució de la població humana en termes quantitatius no pot menysprear-se, tot partint del càlcul que la càrrega suportable seria d’una població humana de 6.000 milions de persones amb un consum “mitjà”. Això vol dir que la humanitat ja ha depassat la càrrega ecològica. Ara bé, com que un ecosistema sobrecarregat es degrada, també es degrada la capacitat de càrrega dels ecosistemes globals, de forma que el problema s’amplia, tot abocant-nos a una catàstrofe ecològica.

Gracia es refereix al paper de Cassandra que juguen ecòlegs i ambientòlegs en els fòrums internacionals: les seves profecies, independentment de la base real que tenen, no són cregudes o són directament oblidades. Així a Gracia el colpeix particularment el fet que el director del Fons Monetari Internacional, Strauss-Kahn, afirmi que l’actual crisi econòmica exigeix un foment del consum als països més “estalviadors” (Xina, Japó o Alemanya.

Gracia també ha tingut paraules molt dures per allò que ell defineix com a “papanatisme ecològic”. Sota arguments ecològics parcials i poc quantitatius, per exemple, s’ha afirmat que la solució al canvi climàtic antropogènic es trobaria en fonts energètiques independents dels hidrocarburs fòssils, com ara la biomassa i els biocombustibles. Gracia ha recordat que, a Catalunya, la biomassa únicament podria fornir fins el 93% del consum energètic actual a costa de destruir literalment tota la biomassa (inclosa la matèria orgànica del sòl), i que una explotació sostenible difícilment cobriria més enllà del 0,50% del consum energètic actual. Pel que fa als biocombustibles, Gracia ha qüestionat amb xifres el seu impacte global en les emissions netes de CO2, ja que un cultiu intensiu de moresc adreçat a aquest objectiu bé necessita aportacions energètiques que ara com ara únicament provenen de combustibles fòssils. A més, Gracia adverteix contra una visió carbocèntrica que no tingui després en compte problemes de contaminació (les vinasses que derivarien de l’obtenció de biocombustibles) o l’impacte col·lateral en els preus alimentaris.

Gracia també qüestiona la “fe en la tècnica” com a via de resolució exclusiva als problemes ecològics i energètics. Es plany, per exemple, que malgrat que s’hagi proposat el segrest de CO2 liquat cap a jaciments geològics a 2000 i 4000 metres de fondària com a via per reduir els nivells atmosfèrics de CO2, no hagi pogut trobar cap estudi sobre els costos energètics necessaris per dur a terme aquesta empresa. O, per exemple, que hom parli de les plantes dessalinitzadores com a via per resoldre la “qüestió de l’aigua” sense comptar els costos econòmics i ecològics d’aquesta producció. Fins i tot, Gracia ha recordat que l’aprofitament de l’energia solar amb vistes a cobrir tota el consum energètic actual tindria uns costos ambientals i climatològics considerables. Davant d’això, Gracia es demana per què no es posa l’èmfasi en la reducció del consum energètic, la qual passa per una estratègia de “decreixement”.

En el debat subsegüent, diverses intervencions han remarcat aspectes que van més enllà de les ciències ambientals. Així doncs, hom s’ha referit al paradigma antropocèntric i de menyspreu a la natura, vinculat en bona part a la revolució científica posterior al renaixement europeu, i també lligat a la confiança en la tecnociència i en la idea de progrés.

Mikel Zabala i els ecosistemes marins

La xerrada de Mikel Zabala complementava l’anterior, en referir-se a la resiliència dels ecosistemes marins. Zabala ha remarcat que un dels problemes de l’ecologia marina és la manca d’uns sistemes de referència que indiquin quina hauria de ser la situació ideal a la qual aspirar. Això té especial rellevància en la qüestió de les polítiques pesqueres.

Jordi Garcia-Petit i l’experiència del Cadí-Moixeró


Garcia-Petit ha recordat com el model de gestió dels espais naturals a casa nostra s’ha basat en el fet que els gestors resideixen en el mateix espai. Sense una formació específica, els gestors dels espais naturals han anat aprenent sobre el terreny, i breguen ara amb residents i visitants per aplicar uns criteris científics de protecció.

La conferència de Garcia-Petit ha estat un contrapunt a les visions més globals de les xerrades anteriors. Els espais protegits constitueixen, però, la imatge paradigmàtica de les mesures polítiques de protecció de la biodiversitat. També diverses són les figures legals (fins a vint) dels espais protegits. Garcia-Petit ha dedicat la xerrada a desfer una sèrie de malentesos històrics sobre el paper dels espais de protecció natural, i com és d’important vincular-hi també el patrimoni humà (econòmic, cultural, arqueològic) d’aquests espais. Més enllà de la gent que hi viu i explota els recursos d’aquests espais (particularment, ramaderia i activitats forestals), també hi ha la qüestió de les activitats turístiques.

Per Garcia-Petit, però, l’ideal seria que la visió dels espais protegits fos substituïda per una de protecció integral de tot el territori, ja que considera que les pràctiques desenvolupades en aquests espais podrien traslladar-se a la resta del territori, tot regulant les diferents activitats d’una forma racional.

Una taula rodona per convidar al pessimisme actiu


La taula rodona ha debatut al voltant de quines són les vies d’actuació davant dels problemes ecològics.

En la taula rodona, conduïda per Santi Sabater, del Departament d’Ecologia, han intervingut els diferents ponents, bo i que Joandomènec Ros ha estat substituït per en Narcís Prat. Prat ha estat qui ha recordat l’autodefinició de Ramon Margalef com a “pessimista actiu”. I, en aquest sentit, de la balança entre l’optimisme i el pessimisme, han versat la majoria de les intervencions. Prat, per exemple, ha aportat diverses raons per a l’optimisme, tot recordant que la qüestió de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha millorat molt precisament per la reducció del consum per càpita (ara situat entre 80-90 litres per persona i dia), de forma que el consum global d’ara és inferior al de feia uns anys, quan a aquest espai hi vivia 1 milió menys de persones. Prat ha admès que la qüestió del consum energètic és més complexa.

Diverses intervencions han assenyalat la importància de les pràctiques personals, no tant pel que puguin significar quantitativament, sinó com a eina de conscienciació i pressió política als governs. En aquest sentit, també s’ha remarcat que és més fàcil aconseguir victòries locals que no pas canviar les grans tendències globals. La inèrcia d’un sistema basat en el benefici, tal com han considerat la majoria d’intervencions, sembla imparable. La qüestió oberta, doncs, serà la resiliència de les societats humanes davant dels impactes d’aquest sistema, en carn pròpia i en el medi natural que ens sustenta.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada