Cinquantenari del rècord de fondària mai assolit per un batiscaf tripulat

El 23 de gener del 1960, el Batiscaf Trieste, tripulat per Don Walsh i Jacques Piccard, assolia la màxima profunditat de la Fossa de les Marianes, que és també el punt de l’oceà mundial més allunyat de la superfície marina. Parlem d’una profunditat contrastada de 10.911 metres. Havien trigat cinc hores en baixar i restaren en el fons durant 20 minuts abans de procedir a l’ascens. En aquelles fondalades, les comunicacions amb la nau de suport, que és feia mitjançant sònar, trigaven 7 segons per anar i 7 segons per tornar. Sens dubte la gesta de Walsh i de Piccard és una de les més impressionats entre les exploracions del segle XX. A través de la finestreta, Walsh i Piccard observaven com fins en aquella fondalada no hi mancava la presència d’exòtics llenguados. Després del Trieste, només dos batiscafs han pogut davallar a aquelles profunditats, el Kaiko (1995) i el Nereus (2009). Cap dels dos no era tripulat. Allà on Walsh i Piccard arribaren, mai cap altre ésser humà no hi ha estat.


Don Walsh i Jacques Picard, fotografiats a l’interior del batiscaf

La construcció del Batiscaf Trieste

El disseny del batiscaf fou obra d’August Piccard (1884-1962). Amb mereixement, podríem dir que Piccard és l’explorador de la verticalitat, des dels globus estratosfèrics dissenyats i construïts conjuntament amb el seu germà, (1884-1963), fins a les naus submarines d’alta profunditat. Aquesta bessonada de germans de la Suïssa Romanda havia aconseguit el 27 de maig del 1931, el record d’altitud per qualsevol aeronau tripulada, amb un globus que pujà 15.785 metres. En ascensions posteriors, altres globus estratosfèrics d’August Piccard pujaren a 23.000 metres per damunt del nivell de la mar. Aconseguida aquesta fita, fou quan Piccard s’adreçà a l’altra direcció: a la dels fons marins. Per això havia de construir una nau capaç de resistir pressions centenars de vegades superiors a la pressió atmosfèrica.

El model inicial de gòndola abissal l’havia conclòs el 1937. La construcció, però, fou interrompuda per la guerra. En reprendre’s la construcció, el 1945, la cabina es redissenyà per soportar pressions de fins a 4,7•107 (480 atmosferes). La flotabilitat del batiscaf la donaria un enorme tanc situat per damunt de la cabina i omplert amb gasolina. Curiós ús d’aquesta benzina, car no anava a servir de combustible sinó de fluid de flotabilitat, és a dir amb la mateixa funció que fa el gas (aire escalfat, hidrogen o heli, segons els casos) en els globus estratosfèrics. Per a l’enfonsabilitat de l’enginy, es disposava d’un càrrega de diverses tones de ferro, les quals, naturalment, només garien el viatge d’anada.

El primer batiscaf, finançant pels Fons Nacional de la Recerca Científica (FNRS) de Bèlgica, rebé la denominació de FNRS-2 i realitzà diverses immersions que batien els rècords prèviament obtinguts amb batisferes (1948). El 1950, l’FNRS-2 era lliurat a l’armada francesa, amb la qual va fer un rècord de fondària tripulada (4176 metres).

August Piccard, juntament amb el seu fill, Jacques (1922-2008), començaren la construcció del batiscaf que rebria el nom de Trieste, pel port on se’l construí. Des del 1947, Trieste s’havia constituït en un Territori Lliure, administrat per un governador militar nomenat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

De la construcció de l’esfera pressuritzada se n’encarrega la companyia Acciaierie Terni, mentre que Cantieri Riuniti dell’Adriatico construïa la cambra de flotabilitat. L’ensamblatge, però, no es va fer a Trieste sinó a les Cantiere navale de Castellammare di Stabia, a la Campània napolitana. El bateig de mar el feren el 26 d’agost del 1953, davant de l’illa de Capri.

La immersió del 23 de gener del 1960

El batiscaf Trieste fou adquirit el 1958 per l’Armada nord-americana. Amb el temps s’hi havia introduït diverses millores, gràcies a les experiències a la Mediterrània. La cambra de flotabilitat tenia una capacitat de 85.000 litres i suposava la major part del volum de la nau. La cambra de tripulació era una esfera de poc més de 2 metres de diàmetre, amb una única obertura vertical. El sistema de ventilació incloïa cilindres d’oxigen i un sistema de llims de sosa per atrapar el diòxid de carboni.

La nova cabina podia resistir pressions força superiors a 1,10•108 (1121 atmosferes), és a dir les màximes pressions imaginables de qualsevol punt de l’oceà mundial. Havia estat construïda a la Krupp, a Essen.


El disseny del batiscaf Trieste amb les modificacions acumulades entre el 1953 i 1959.

El Projecte Nekton volia dur el Batiscaf Trieste fins a la fondalada més pronunciada dels oceans. La Fossa de les Marianes és, segons ens ho mirem, el punt més baix de l’escorça terrestre (és a dir, el més proper al centre de la Terra) i també el punt del fons oceànic més allunyat la superfície. Aquesta Fossa és el resultat de la subducció de la Placa Atlàntica per sota de la Placa de les Marianes. És clar que en l’època del Projecte Nekton la tectònica de plaques encara era una teoria controvertida. Fos com fos, amb les dades de l’època, la Fossa de les Marianes feia 2.550 km de llargada per 69 km d’amplada. En l’extrem sud, la Fossa arriba a la Fondalada Challenger, que és el punt de fondària màxima, actualment calculat en 11.033 metres.

El 5 d’octubre del 1959, la fragata Santa Maria partia del port de San Diego en direcció a Guam, carregat el batiscaf Trieste. Guam seria la base del projecte Nekton. Els dos tripulants serien Jacques Picard, de 37 anys, i el tinent Don Walsh, de 29. De les immersions que feren, el record de profunditat l’assoliren el 23 de gener del 1960.

El batiscaf s’enfonsava aquella jornada a una velocitat mitjana de 0,914 m•s-1. En creuar la ratlla de 9.000 metres, es trencà una de les finestres exteriors de Flexiglas i tota la nau trontollà. Decidiren de continuar. No s’aturaren fins tocar fons, quan els instruments assenyalaven una fondària de 11.521 metres. Llavors ja duien tancats 4 hores i 48 minuts. La temperatura havia davallat a 7ºC. I per tota menja, no duien més que barretes de xocolata. Les comunicacions amb la nau de suport havien quedat interrompudes feia una certa estona, però reeixiren a restablir-les. La conversa amb la nau era, lògicament, entretallada, ja que els senyals del sònar havien de recórrer una distància, per entendre’ns, de 7 segons-so.

I com era el fons? Era recobert per una mena de neu orgànica, de cadàvers planctònics (segurament, diatomees). Els llums de la nau deixaven veure com fugien diversos llenguados.

Passats 20 minuts, era moment de tornar. Deixaren anar el ferro, i emprengueren l’ascens. Trigaren 3 hores i un quart.


El Trieste es disposa a fer la 65a immersió de la seva història, el 23 de gener del 1960.

Un rècord imbatut

El Projecte Tekton ens fa avui una impressió similar al Projecte Apol·lo. El primer aconseguí el record absolut (i, certament, insuperable) de fondària, i el segon el record absolut d’altitud (400.000.000 metres) per a naus tripulades. I de la mateixa manera que el Projecte Apol·lo (1968-1972) fou l’únic en realitzar missions tripulades a la Lluna, el Projecte Tekton tampoc no ha estat repetit.

Però d’altres naus han visitat la Lluna, i Mart, i Venus, i Júpiter, i molt més enllà. Únicament que no-tripulades. També la Fondària Challenger ha estat revisitada en dues ocasions, amb la Kaiko (1995) i el Nereus (31 de maig del 2009).

El record del 23 de gener del 1960 també és un record de proximitat al centre de la Terra. I és els que els espeleòlegs, de moment, té el record particular en la Cova Vorònia (Abkhàsia), on l’expedició de Gennadi Samokhin hi ha explorat fondàries de fins a 2191 metres respecte de la superfície (estiu del 2007). Pel que fa a la perforació màxima mai assolida per un instrument construït per l’home, el rècord actual el té l’Uralmash-15000 que, en la Península de Kola, va arribar a una fondadala de 12.216 metres (1989). Pel que fa a un viatge al centre de la Terra, això equival a un 0,2%. El tunel SG3 de Kola, en la fondalada màxima, experimentava temperatures de 180ºC.

Però hi ha un altre rècord que no podem de deixar de comentar. La mina d’or de TauTona (Sud-àfrica) arriba a una fondària de 3,9 km respecte de la superfície. La temperatura de la roca a aquesta fondària és de 60ºC. La perforació és el resultat de la pruïja per estendre la vida útil de la mina, mentre s’esgoten les vetes situades més amunt. El viatge cap al fons es fa en ascensors que davallen a una velocitat de 58 km/h. Hom triga una hora per arribar-hi. Un sistema de ventilació prova de mantindre-hi la temperatura a no pas més de 28ºC. La mitjana d’accidents mortals és d’1 cada 3 mesos.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada