Els residus nuclears: què fer-ne

El debat al voltant de la instal·lació d’un cementiri nuclear a Ascó (Ribera d’Ebre) ha revifat el debat sobre un dels aspectes de l’aprofitament de l’energia nuclear: els residus que se’n generen.


En l’actualitat tot el combustible nuclear ‘gastat’ de les plantes nuclears situades en territori català es guarda en piscines de revestiment de formigó (imatge). El magatzem centralitzat “temporal” traslladaria tots aquests residus a un únic emplaçament, tot conservant-los en sec per un mínim de seixanta anys.

Els residus nuclears

Els residus nuclears constitueixen una de les principals limitacions al manteniment i extensió de l’ús de les centrals nuclears de fissió com a font energètica. D’acord amb la radiactivitat d’aquests materials hom pot classificar els residus en:
– residus de molt baixa activitat.
– residus d’activitat baixa i mitjana.
– residus d’alta activitat.

Els dos primers grups constitueixen quantitativament la major part dels residus. Però també són els de més fàcil tractament. Els residus de molt baixa activitat són els que impliquen menys dificultat. Els d’activitat baixa i mitjana generats, com els anteriors, en hospitals i centres de recerca, però també en indústries i centrals nuclears, requereixen centres específics.

L’Empresa Nacional de Residuos Radiactivos, S.A. (ENRESA) és, a la pràctica, l’encarregada de la gestió dels residus radiactius generats a l’estat espanyol, encara que també s’encarrega de la clausura, desmantellament i restauració d’instal·lacions nuclears, i de l’I+D sobre gestió de residus nuclears.

Són els residus d’alta activitat els que, malgrat el fet que es produeixen quantitativament a un ritme i volum inferiors, protagonitzen el debat sobre els residus nuclears. Aquests materials consisteixen fonamentalment en material que ja no pot fer de combustible en els reactors nuclears (combustible gastat). N’hi ha d’altres fonts, però, i totes tenen en comú la generació d’una alta radiactivitat. Com que la radiactivitat d’aquests materials és deguda bàsicament a radionúclids de vida mitjana llarga, la persistència de la radiactivitat d’aquests residus és considerable. Parlem, doncs, no tan sols d’elements que ara són molt tòxics, sinó que ho seran durant un temps perllongat.

L’emmagatzematge i reaprofitament

Vora un terç del consum elèctric dels Països Catalans procedeix de les centrals nuclears d’Ascó, Vandellòs i Cofrents. Tots els residus nuclears d’alta activitat es generen en aquestes centrals. Pel que fa al combustible gastat, una vegada se’l descarrega del reactor nuclear, se l’emmagatzema en piscines.

La magnitud del problema dels residus nuclears d’alta activitat difícilment pot exagerar-se. A l’estat espanyol, després de més de 40 anys de la inauguració de la primera central, el volum d’aquests residus puja en l’actualitat a 12.816 m3. Amb el temps, naturalment, la radioactivitat disminuirà, però això, depenent del material, pot requerir de segles fins a centenars de milers d’anys. Hom suposa que en aquest interval hi apareixeran formes de transmutar aquest material per tal de “detoxificar-lo”. En tot cas, segons còmputs d’Enresa, el cost de la gestió dels residus radioactius serà (fins el 2070) de 13.800 milions d’euros.

El reprocessament nuclear inclou diverses tècniques que treuen profit del “combustible gastat” de les centrals nuclears. Una preocupació reiterada des de sectors ecologistes i antimilitaristes és l’aplicació militar d’aquest material. Fet i fet, no van gaire desencaminats quan els Estats Units sempre donen la tabarra quant al programa nuclear civil d’Iran. Sigui com sigui, per molt reprocessament i reaprofitament, la gran massa del combustible gastat restarà fonamentalment com a residu.

Els cementiris nuclears i el transport de residus

Per superar aquesta situació, Enresa promou la creació d’un “magatzem temporal centralitzat” (MTC) on anirien a parar aquests residus nuclears d’alta activitat. El projecte del magatzem o cementiri nuclear s’acompanya d’un Centre Tecnològic Associat. Entre les tasques d’aquest centre tecnològic hi hauria l’estudi de tècniques de transmutació a través de l’establiment d’un reactor nuclear experimental. La transmutació nuclear consisteix en l’acceleració artificial de les reaccions nuclears, però hi ha força dubtes quant a la relació de volum/cost d’aquestes tècniques fins i tot en els escenaris de desenvolupament tecnològic més favorables.

La creació de l’MTC implicarà la introducció, a la Península, dels transports de residus d’alta activitat. L’experiència de l’Europa continental orientarà l’elaboració d’un Pla de Transport, en les línies de l’Acord Europeu per al Transport de Mercaderies Perilloses per Carretera (ADR) i la Guia de Seguretat de de l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica.

A diferència del que s’esdevé en l’actualitat en les piscines, els residus a l’MTC es mantindran en sec. El nom de “temporal” fa referència al fet que el termini d’estada dels residus seria d’uns 60 anys (fins els volts del 2070).

A més llarg termini, la gestió dels residus nuclears inclou l’abocament geològic (en cambres, naturals o artificials, situades a més de 300 metre de fondària) o la idea encara més destrellatada de llençar-los a l’espai.

Lligams:

El blog de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya (CANC).

Campanya Apaguem les Nuclears.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada