La inundació zancleana o com la Mediterrània pujà a raó de 10 metres diaris durant un any

Geologia: Al llarg de la història la nostra mar Mediterrània ha passat per anades i tornades, els indicis de les quals es troben inscrits en les formacions geològiques actuals. La millora del coneixement del relleu submarí ha contribuït a eixamplar aquests indicis. Diverses formacions geològiques de l’estret de Messina (entre Sicília i Calàbria) ens parlen, per exemple, d’un període de forta dessecació, manifestada en un considerable augment de la salinitat de la Mediterrània. Aquest període, anomenat “crisi messiniana de la salinitat” o “dessecació messiniana”, tingué lloc fa uns 5,6 milions d’anys. Durant uns 300.000 anys, la mar Mediterrània esdevingué una mar desconnectada del Gran Oceà, i de fet va quedar fragmentada en diversos grans llacs salins, de l’estil de la mar Càspia actual. Euràsia i Àfrica eren connectades pels ponts de Gibraltar i de Sicília. Aquest període de dessecació, però, s’estronca amb l’anomenada inundació zancleana. En un article a la revista Nature, un grup d’investigadors coordinat per Daniel Garcia-Castellanos, de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, reconstrueixen la inundació zancleana a partir de canals erosius que es troben avui dia sota les aigües a les dues bandes de l’estret de Gibraltar. Segons els autors, el 90% de la inundació zancleana va tindre lloc en un període de no pas més de 2 anys, amb taxes d’augment del nivell de la mar Mediterrània de 10 metres diaris.


Mostra un mapa més gran

Els indicis

L’article és signat, a banda de Daniel Garcia-Castellanos i dels seus col·legues, I. Jiménez-Munt, M. Fernàndez, J. Vergés i R. De Vicente, per F. Estrada, de l’Institut de Ciències del Mar, i per C. Gorini, de la Université Pierre et Marie Curie, de París.

El punt de partença són unes incisions de més de 250 metres de fondària a banda i banda de l’estret de Gibraltar, que han posat de manifest tant perforacions de prospecció com les anàlisi de dades sismogràfiques. Aquestes incisions s’havien explicat com els efectes de l’erosió fluvial que hauria tingut lloc damunt l’antiga llera marina durant el període de la dessecació messiniana. Garcia-Castellanos et al. mostren però que aquestes incisions fan part d’una formació més gran, que constitueix un canal de 200 km de longitud que passa a través de l’estret de Gibraltar.

El model

De la mateixa manera que els rius de muntanya generen unes valls en V, la incisió de Gibraltar s’hauria produït, segons els autors, com a resultat de l’erosió, no pas d’uns rius, sinó del corrent d’aigües marines atlàntiques que protagonitzà la inundació zancleana.

Emprant el model d’incisió damunt el canal descrit, els autors defensen que la inundació zancleana fou, en essència, un fenomen sobtat, catastròfic. En el moment àlgid, la descàrrega hauria estat de 108 m3 s-1, és a dir, milers de vegades la descàrrega que produeix en l’actualitat el riu més cabalós del planeta, l’Amazones. Amb aquesta descàrrega, la taxa d’incisió hauria estat de 400 cm diaris.

Fet i fet, la inundació zancleana hauria consistit, probablement, en dues fases:
-durant milers d’anys, el flux d’aigües atlàntiques cap a la conca mediterrània s’hauria mantingut en nivells modestos, però constants.
– en la fase catastròfica, però, en la qual s’hauria produït el 90% de la transferència d’aigües, amb el nivell de descàrrega abans esmentat, la pujada del nivell de la mar en la conca mediterrània hauria estat superior a 10 metres diaris. Regions situades a desenes o centenars de quilòmetres de la línia del litoral haurien acabat sota l’aigua en qüestió de dies o setmanes.

Fa 5.600.000 anys, la dessecació messiniana s’havia produït pel fet que la col·lisió entre les plaques tectòniques africana i eurasiàtica, havien tancat la Mediterrània. Llavors com ara, la mar Mediterrània pateix unes pèrdues per evaporació que no són compensades ni de llarg per les aportacions fluvials. La reobertura de l’estret de Gibraltar, fa 5.330.000 anys, forçà, gradualment primer, i catastròficament després, el retorn de la Mediterrània a l’Oceà Mundial.

Lligams:

Catastrophic flood of the Mediterranean after the Messinian salinity crisis. Nature 462, 778-781 (10 December 2009) | doi:10.1038/nature08555

Pàgina web de Daniel Garcia-Castellanos.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *