Els límits de la planificació en el capitalisme (Elinor Ostrom, Oliver E. Williamson, Nobel d’Economia 2009)

Hi havia interès per saber quina seria la tria del Riksbank suec per atorgar el “Premi Nobel d’Economia”. L’any passat el guardonat, Paul Krugman, era una persona situada en l’ull de l’huracà de l’opinió econòmica, un paio que es mulla, per bé que el premi era justificat bàsicament per recerques realitzades en la seva juventut. En el 2009, el tema triat ha estat encara més directe: la qüestió de la “governança econòmica”. Així doncs, Elinor Ostrom l’ha rebut per “la seva anàlisi de la governança econòmica, especialment la qüestió dels béns comuns”, i Oliver E. Williamson l’ha rebut pel “seu anàlisi de la governança econòmica, especialment els límits de l’empresa”.

Elinor Ostrom

Elinor Ostrom (*1933) es va doctorar el 1965 en ciències polítiques a la UCLA. El 1973, juntament amb el seu home, Vincent Ostrom, fundava el Taller de Teoria Política i Política Pública de la Universitat d’Indiana. En el camp de l’economia política, ha destacat en l’anàlisi de l’acció col·lectiva, de la qüestió de la confiança i reciprocitat entre agents i de la gestió dels béns de domini públic (the commons).

Oliver E. Williamson

Oliver Eaton Williamson (*27.9.1932) es va graduar en gestió al MIT Sloan School of Management (1955), va fer un mestratge en administració d’empreses a la Stanford University (1960) i es va doctorar a la Carnegie Mellon University (1963). Des del 1988, és professor d’administració d’empreses, economia i dret a la Universitat de Califòrnia en Berkeley. Els seus estudis sobre els costos de transaccions i sobre els acords comercials entre empreses situades en una cadena de producció (per exemple, entre productores de carbó i companyies que l’utilitzen per generar energia) es vinculen doncs a l’anàlisi de les relacions entre empreses.

La gestió més enllà de l’empresa privada

En la formulació clàssica del capitalisme, els diferents “agents” (persones físiques i corporacions jurídiques) es troben en la feliç anarquia del mercat sota l’objectiu egoista d’obtenir allò que necessiten tot minimitzant allò que hi hauran de donar a canvi. De la maximització individual dels beneficis derivaria, a través d’una mà invisible, no tan sols la satisfacció de les necessitats individuals sinó, a més, un progrés global a través d’un creixement continu de la producció i de les transaccions. En bona lògica, no hi ha pitjor tragèdia que la tragèdia dels comuns, és a dir dels béns de domini públic que, per una raó o altra, no poden ésser subjectes de les lleis del mercat: ningú no se’n cuida. Privatitzar els béns de domini públic té els seus límits, car no sempre és tecnològicament possible d’establir un cost d’accés o de restringir l’ús a qui no vol pagar.

En tot cas, en l’esquema anterior l’accent es posa en les “transaccions econòmiques de mercat”. Transaccions en les quals dos agents bescanvien la propietat de determinats béns, normalment amb l’ús de diners com a mitjà de pagament, la qual cosa crea un comprador (que vén diners a canvi d’un producte o servei) i un venedor (que compra diners a canvi del producte o servei que ha generat o que comercialitza). No obstant, les lleis del mercat no cobreixen totes les transaccions. Per exemple, la transacció de mercat en la qual un empresari paga un salari a canvi de la força de treball d’un treballador és seguida per l’aplicació d’aquesta força de treball als mitjans de producció de l’empresa, en la qual ja no vigeixen les lleis de mercat sinó les normes internes de la companyia. En les transaccions econòmiques de mercat no tan sols intervenen individus sinó també associacions d’individus. I si bé l’associació és, de fet una “persona” en el mercat, també cal tenir present les transaccions internes de l’associació. Això val també en l’anàlisi de l’economia domèstica, on les transaccions entre els individus no es fan d’acord amb les normes de mercat sinó d’acord amb uns costums familiars. Unes altres “unitats” que actuen en el “mercat” són les agències públiques.

A partir de la idea que l’economia no tan sols serveix per a la descripció dels mercats sinó també d’aquelles altres institucions que hi queden fora, Elinor Ostrom ha tractat la qüestió dels béns de domini comú o domini públic. D’acord amb la visió clàssica, els béns de domini públic haurien de privatitzar-se sempre que fos possible: és a dir caldria fomentar que entressin en el mercat. Quan això no és possible, i només en aquest cas, caldria la intervenció d’autoritats reguladores. Una visió intervencionista, per contra, defensa que les autoritats reguladores haurien d’ocupar-se de tots aquells béns que tinguessin un interès general, tot protegint-los de les insuficiències (puntuals o estructurals) dels mercats. Entre la privatització i la centralització, apareix, com a forma intermitjà, l’anomenada “gestió d’usuaris”, és a dir, la gestió col·lectiva d’un determinat tipus de béns de domini públic per part d’aquells que els utilitzen de forma directa. Per exemple, les reserves pesqueres per part dels pescadors, les pastures per part dels ramaders, els boscos per part dels bosquetans, els llacs i les aigües subterrànies per les companyies d’aigües, etc. Ostrom ha estudiat particularment models de “gestió d’usuaris” i els ha situat en el pla teòric a la mateixa alçada que els models de “privatització” o de gestió governamental o “centralitzada”. En l’anàlisi d’Ostrom es posen de manifest els mecanismes de presa de decisions i de gestió dels “conflictes d’interès”. Naturalment, com més equivalents són els usuaris, és a dir com menys classes diferenciades n’hi ha (usuaris més potents i professionalitzats respecte usuaris menys potents), més efectius i transparents tendeixen a ser els mecanismes de gestió. Sempre resulta difícil, fins i tot en els casos més favorables, no oblidar que la part del recurs que hom deixa d’explotar és alhora el mitjà per regenerar allò que sí s’hi ha explotat, i que no és convenient de matar la gallina dels ous d’or per apoderar-se’n tot d’un plegat.

L’oposició entre l’anarquia de mercat i la planificació empresarial (o la llibertat de mercat i la tirania empresarial) és un dels punts centrals de debat sobre l’actual sistema econòmic. Sovint, s’apel·la a la intervenció en els mercats per tal d’impedir fenòmens d’oligopoli. I, contràriament, hom crida a la desregulació per tal de poder substituir la competència de preus per acords entre les grans companyies que després es disposen a repartir-se el pastís. Com que tot capital, per sobreviure, ha de crèixer, el més fàcil i dreturer és que ho faci a través de la coalescència amb un altre capital més gran: i com més concentració, menys marge té el mercat. En l’aproximació d’Oliver Williamson, però, els mercats i les estructures jeràrquiques no són més que dues formes alternatives de governança econòmica. Si en els mercats l’excés és la “confrontació”, en les companyies l’excés és l’“autoritat”. És clar que, si en un mercat determinat el nombre d’agents d’una banda es redueix (per exemple, els subministradors d’un determinat bé o servei), els agents de l’altra banda (els consumidors o usuaris) perdran els avantatges de la “lliure competència”, i en aquest cas unes relacions coordinades o estables fora del mercat podrien ser més efectives que aconseguir una distribució “més equitativa”. És per això que en determinades condicions, les relacions de mercat són substituïdes per l’establiment de consorcis i aliances empresarials.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Els límits de la planificació en el capitalisme (Elinor Ostrom, Oliver E. Williamson, Nobel d’Economia 2009)

  1. Hola,

    Només volia dir-te que he trobat molt útil i interessant el teu post i que l’he enllaçat des del blog on escric.

    He donat un cop d’ull a les altres entrades i crec que he trobat lectura per una bona estona.

    Gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada