Els Ignobel – 2009: la cara mofeta de la ciència

El mateix dia (salvada la línia de demarcació que creua el Pacífic) que el capitalisme internacional, i el xinès en particular, celebra el 60è aniversari de la República Popular Xinesa, arriba la cerimònia on s’anuncien els “guanyadors” dels Premis Ignobel 2009. Recerca improbable? Investigacions irreproduïbles? Metodologies i objectes científics estrambòtics? Entre la pífia i la genialitat, entre la valentia i la repel·lència, el llistat de guardonats mereix que hi fem un ullada.

Premi Ig Nobel-2009 de medicina veterinària: la relació humà-animal en la producció lletera

La producció de llet d’una vaca es veu directament afectada per l’estrès que li suposi la presència i el contacte amb humans. Això és encara vàlid en el cas de les munyidores automàtiques, i Bertenshaw i Rowlinson exploraven en un article publicat enguany els diferents factors de la interacció humà-boví en la producció lletera d’instal·lacions modernes a Anglaterra.

Els guardonats són Catherine Bertenshaw-Douglas i Peter Rowlinson, de la Universitat de Newcastle. Ho han estat per un article titulat “Exploring Stock Managers’ Perceptions of the Human-Animal Relationship on Dairy Farms and an Association with Milk Production” (març del 2009) que, entre d’altres coses, mostrava que les vaques que tenen noms produeixen més llet que les que no en tenen.

Tant Bertenshaw-Douglas com Rowlinson tenien intenció de recollir personalment el premi, però com que Bertenshaw-Douglas ha estat mare recentment, s’ha limitat a trametre tres fotografies: d’ella mateixa, de la seva filleta disfressada de vaca i d’una vaca. Rowlinson, doncs, ha recollit el premi en solitari. En aquests casos, l’Ig Nobel es rep amb bon humor. Per a Rowlinson ha estat una plataforma per difondre els estudis sobre la relació humà-animal (HAR, en l’acrònim anglès) en explotacions ramaderes i, particularment, lleteres. Rowlinson i Bertenshaw-Douglas partien de la idea que la por als humans és un factor important en la producció lletera de les vaques. Rebre un nom, en tot cas, és un símptoma de com de l’escala de l’explotació i de com se la gestiona. En entorns com aquests que, en un excés d’optimisme, els dos autors qualifiquen del més habitual a Anglaterra, la producció de llet de cada vaca és, de mitjana, superior. L’Ig Nobel se l’han endut per utilitzar la variable de la vaques nominades per comparar la productivitat de diferents explotacions, però justament aquesta era una variable que podien obtindre senzillament a partir d’un qüestionari sense que hi hagués raó perquè el responsable de l’explotació mentís. Per què havia de dir una cosa per l’altra si li demanaven que les vaques tenien o no tenien noms?

Premi Ig Nobel 2009 de la pau: l’ampolla estampada en el crani, buida o plena?

Aquest premi l’ha rebut un article titulat “Are Full or Empty Beer Bottles Sturdier and Does Their Fracture-Threshold Suffice to Break the Human Skull?” (abril del 2009). El títol és prou clar. I si díem que fou publicada en una revista de medicina forense i legal entenem plenament la intenció: avaluar experimentalment el volum de l’agressió amb una ampolla de cervesa trencada damunt del cap d’altri.

Què vol dir això d’experimentalment? Tres patòlegs forenses, un radiòleg i un físic parteixen del fet que “les ampolles de cervesa s’empren sovint en disputes físiques”. Si s’estampen contra el crani, i no es trenquen, produeixen contusions, però si es trenquen poden donar lloc a traumatismes més preocupants. Com a model van prendre ampolles de cervesa de mig litre, unes de plenes i d’altres de buides, i les testaren no pas en el cap de ningú sinó en una torre de caiguda (drop-tower), un instrument que mesura l’impacte d’un objecte que té una determinada energia cinètica (adquirida segons si cau de més amunt o de més avall de la torre). Els autors comproven que una ampolla plena produeix un impacte menor (30 J) que una de plena (40 J). Si bé l’ampolla plena pesa més (mig quilogram més), la cervesa que hi ha a dins produeix un esmorteïment en l’impacte. En tot cas, 30 J o 40 J són energies suficients com per depassar el llindar a partir del qual es pot trencar el crani humà. Per tant, com a conclusió, els autors ens adverteixen que “les ampolles de cervesa poden doncs fracturar el crani humà i servir per tant com a instruments perillosos en una disputa física”. Un bon consell que, sovint, amb un parell de cerveses de més, no és del tot ben aprofitat. A més, si hom colpeja un altre amb una ampolla de cervesa gairebé mai no té present gaire esment per la integritat del crani de l’agredit.

Stephan A. Bolliger, primer autor de l’article, ha recollit personalment el premi.

Premi Ig-Nobel 2009 d’Economia: la crisi financera d’Islàndia

Si en els dos premis anteriors, es guardonaven recerques científiques serioses, però amb conceptes risibles, en aquest guardó del Premi d’Economia, la intenció és molt més àcida. El premi l’han rebut “els directors, executius i auditors de quatre bancs islandesos –Kaupthing Bank, Landsbanki, Glitnir Bank i Central Bank of Islandia- per demostrar que bancs petits es poden transformar ràpidament en bancs enormes, i vice versa –i per demostrar que coses similars es poden fer a tota una economia nacional”. La crisi financera islandesa té, evidentment, uns responsables personals en les estructures directives d’aquests bancs i en les companyies responsables d’auditar-los. Però, en general, però, aquesta crisi és indestriable de les necessitats de financialització de l’economia capitalista contemporània, que troba com més va més problemes per assolir una rendibilitat suficient en l’anomenada economia real. Les mesures de “regulació” que ara s’impulsen aviat, quan torni un període de creixement, es veuran com cotilles inacceptables i hom demanarà que siguin suspeses. I volta al torn. Culpar senzillament a un nombre reduït de directors, executius i auditors, més si són d’una remota illa de l’Atlàntic Nord, és tan reconfortant com inútil.

Premi Ig-Nobel 2009 de Química: creixement films de diamant a partir de tequila

Vet ací una recerca aparentment estrambòtica, titulada “Growth of Diamond Films from Tequila”. El signen Javier Morales, Miguel Apátiga i Victor M. Castaño. Com que són de la Universitat Autònoma de Mèxic parteixen utilitzen tequila com a “precursor”. Però, per a què? La intenció és fer un estudi, en el camp de física de la matèria condensada o sòlida, de films de diamant, que poden tenir diverses aplicacions en tecnologia de materials, ja que ofereixen revestiments de gran duresa. El problema, però, és produir-los. Els tres autors ens expliquen un mètode que empra tequila. La tècnica de formació del film de diamant es basa en la PLI-CVD (deposició química de vapor per injecció pulsada de líquid) i utilitza com a superfície bé sílice o acer inoxidable roent (850ºC). Els àtoms de carboni present en l’etanol del tequila es veuen reduïts a un film de diamant. Les estructures formades els autors les analitzen per espectroscopia i per microscopi electrònic.

El problema del procés és que és essencial que els hidrocarburs que es generen en la fase gasosa tinguin una densitat percentual relativament baixa. Altrament, per comptes de diamant, tindríem simplement un cúmul de grafit: és a dir per comptes de material cristal·lí de gran duresa tindríem un material amorf. La clau, ens diuen els autors, és aconseguir un bon equilibri entre la presència de C – H – O (carboni, hidrogen, oxigen) i això ho fan amb tequila.

El Premi l’han recollit Morales i Apátiga. I ben orgullosos que la seva inventiva per resoldre una qüestió de física de materials hagi estat guardonada. Qui sap si els futurs revestiments de film de diamant s’emportaran en el futur una bona pessigada de la producció mundial de tequila. Seria una llàstima.

Premi Ig-Nobel 2009 de Medicina: escruixides de mans i l’artritis

El premi l’ha rebut i l’ha recollit Donald L. Unger, per una lletra publicada el 1998 sota el títol “Does Knuckle Cracking Lead to Arthritis of the Fingers?” en la revista Arthritis and Rheumatism. El punt de partença és l’atribució popular de l’artritis a les mans de la gent gran al “mal ús” de fer escruixir les mans per pura rutina (com qui badalla). Unger rebatia aquesta idea, i ho fa amb una experiència de 60 anys, des de la més primerenca jovenesa, d’escruixir-se la mà esquerra. Comparava en l’article la seva mà esquerra i la seva mà dreta (mai escruixida), i no hi veia diferència. I això que això ho feia cada dia. Val a dir que la qüestió és encara àmpliament debatuda.

Premi Ig Nobel 2009 de física: l’embaràs i la columna vertebral en l’evolució humana

La recerca premiada en aquest apartat traspua el sexisme dels guardonadors. Al capdavall, estudiar, en el context de l’evolució del bipedisme humà, la distribució de la massa en la femella gestant és un aspecte tan central com qualsevol altra. Però la visió androcèntrica això ho oblida, i per tant li fa gràcia quan hom ho recorda. La recerca en qüestió fou publicada el desembre del 2007 a la revista Nature. Dels tres autors, Katherine K. Whitcome, Liza J. Shapiro i Daniel Lieberman, Whitcome i Lieberman acudien ahir a recollir aquest premi.

El bipedisme obliga, de fet, a tota una altra sèrie d’adaptacions derivades en l’esquelet axial. Per exemple, la regió lumbar es fa més llarga, tant en el nombre de vèrtebres com en la longitud de cada vèrtebra lumbar. Gràcies a això, el centre de massa corporal queda per damunt dels melucs. En els darrers mesos de la gestació, però, en canviar la forma corporal i en afegir la càrrega fetal, aquest centre de massa es desplaça cap endavant i cap als melucs. En l’article hom analitzava el dimorfisme sexual quant a la lordosi en l’espècie humana, que fa que la columna vertebral femenina adopti una curvatura superior i hi hagi un reforçament de les vèrtebres lumbars. També s’analitzava aquest dimorfisme en vèrtebres fòssils d’Australopithecus, ja que en aquest grup prehumà, ja bípede, apareixeria aquesta adaptació obstètrica.

Premi Ig Nobel de Salut Pública: els sostenidors – mascaretes

Elena N. Bodnar, Raphael C. Lee i Sandra Marijan van aconseguir de patentar el 2007, “una peça de roba convertible en una o més mascaretes. I, sí, efectivament, l’invent consisteix en uns sostenidors, dels quals cada copa consta d’un dispositiu de filtrat i amb les vàlvules corresponents a una mascareta de protecció. En un cas d’emergència, la portadora se’ls hauria de treure, desmuntar-los i tot protegint-se ella mateixa amb una de les mascaretes podria socórrer sense problemes al primer passavolant desprotegit. En aquesta època de pandèmies de grip, no sabem si Bodnar i els seus col·legues han rebut peticions dels departaments de salut d’alguna part del món.

Premi Ig Nobel 2009 de Matemàtiques: la hiperinflació com a forma de coneixement numèric

És ben sabut que el llenguatge és ambigu pel que fa als grans nombres. Un bilió és un milió de milions o un miler de milions segons la forma de comptar. I allò que a Itàlia en diuen “miliard” és als Estats Units un “bilió” i la gent es fa un embull per si són 6, 9 o 12 zeros els que cal escriure després de sentir aquesta referència. Algú pot dir que són números poc pràctics, que potser valen per mesurar edats geològiques o distàncies astronòmiques o coses per l’estil. Però en situacions d’hiperinflació desbocada comencen a aparèixer bitllets amb més i més zeros. I de sobte hom entén la diferència pràctica entre un milió, un miliard i un bilió.

És per això que el Premi Ig-Nobel de Matemàtiques ha recaigut en Gideon Gono, governador del Banc Central de Zimbabwe. A Zimbabwe són de curs legal bitllets que van des del cèntim de dòlar de zimbabwe ($ .01) fins a bitllets de 14 zeros ($ 100,000,000,000,000). No cal dir que la gent se’ls espolsa, per bé que hi ha qui només cobra en aquests bitllets que, a cada minut, perden valor adquisitiu. Pel que fa al paper i a la tinta, ni tan sols és producció de Zimbabwe, ja que els fan fer a una impremta europea.

Premi Ig-Nobel 2009 de Biologia: una estratègia microbiològica per reduir la producció de deixalles de les cuines

En un país com el Japó el problema dels residus és considerable i tota estratègia de reducció és ben vinguda. En el 2001 es publicava la recerca enguany premiada. L’autor principal, Fumiaki Taguchi, assistia personalment a recollir el premi. La seva línia de recerca, continuada des de llavors, se centra en la utilització de microorganismes per a la reducció dels residus orgànics. En l’article del 2001, per exemple, utilitzaven cultius bacterians obtinguts a partir de femtes de pandes gegants d’un zoo japonès. A través d’aquesta estratègia microbiològica aconseguien una reducció de massa de residus orgànics típics d’una cuina del 90%. El fet que aquests bacteris siguin termòfils, permet de cultivar-los a temperatures de 40-50ºC, la qual cosa accelera els processos de descomposició. El 90% de la massa orgànica acaba transformada a CO2 i H2O, si s’utilitzen les condicions adients en els reactors.

En aquest cas, el que ha fet a Taguchi guanyar l’Ig Nobel és la font d’origen dels microorganismes: les femtes de panda gegant. Però la tria té lògica. Els pandes gegants són “carnívors” transformats en herbívors, adaptats a una dieta basada en les fulles de bambú. Aquesta adaptació ha estat possible per una transformació completa de la seva microbiota intestinal, que ha de treballar en un intestí que és relativament curt si el comparem amb el d’herbívors típics. Només la intensa transformació material exercida per aquesta microbiota permet que el panda gegant pugui nodrir-se del bambú i emetre unes quantitats d’excrement que, si bé respectables, no són descomunals (imatge).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada