Què aporta la genètica molecular a la noció dual de les poblacions humanes d’Índia?

Genètica humana: Ja des d’abans de la independència, el nacionalisme panindià, partidari d’independitzar l’Imperi Britànic de la Índia en una república federal, havia combatut amb especial força la noció “dual” que les autoritats britàniques i els seus experts havien convertit en dogma. Val a dir que hi havia “bases” per a la noció dual. D’una banda, la mateixa historiografia autòctona parlava de les invasions àries. Aquestes invasions es veien refermades per les agrupacions lingüístiques indogermànica (que domina al nord: punjabí, hindi, bengalí, etc.) i dravídica (que domina al sud: telugu, tamil, etc.). I també pel mateix sistema de quatre castes, que dividia la població en cinc grups (cadascuna de les castes, sacerdotal, guerrera, comercial i popular, i els intocables i els grups tribals que hi quedaven fora). Finalment, l’antropologia anglòfona (de primer, la britànica i, després, la nord-americana) assenyalava la polaritat entre un “tipus europoide” (dominant al nord) i un “tipus australoide” (general a tot el subcontinent, però amb més força com més al sud). En resum això portava a pensar en l’existència d’una Índia remota de llengua dravídica i poblada d’australoides, que hauria donat lloc a les primeres civilitzacions, i que hauria estat envaïda per un grup de pobles procedents de l’Àsia central, de característiques europoides, i de llengua indo-germànica. Els conqueridors haurien produït una lleugera petja genètica, una petja lingüística més pronunciada i una petja cultural aclaparadora en la forma d’hinduïsme. Aquesta visió de la història d’Índia venia enfortida pels precedents d’invasions històriques, unes de frustrades (Alexandre de Macedònia) i d’altres de reeixides (els mogols, els britànics, etc), que haurien penetrat en el subcontinent des del nord-est. El fet que hom hagi vinculat genèticament les llengües dravídiques amb l’antiga llengua elamita, fa suggeridora la idea d’aquest esquema, i des d’aquest punt de mira no hi ha pocs sectors del nacionalisme tamil que la defensin. En el darrer número de Nature és portada un article que vol reconstruir la història de la població índia a la llum de les dades que ofereix les tècniques contemporànies de genètica molecular.

La genètica molecular humana no és cap vareta màgica

Des d’un punt de vista de la disciplina de la història, l’anàlisi genètica s’ha de concebre com una eina potent i imprescindible. Però no és cap vareta màgica. Al capdavall, les tècniques genètiques parteixen sempre de les nocions (i prejudicis) acumulats gràcies a d’altres eines: arqueologia, mitografia, antropologia física, lingüística, sociologia, etc. Cal, doncs, ser amatents amb les assumpcions prèvies que fem, perquè, si retornen en els resultats, no les prenguem com a conclusions.

L’estudi: una voluntat de corregir un oblit previ

L’estudi publicat a Nature és signat per en David Reich i Nick Patterson, de Harvard, Kumarasamy Thangaray, del Centre de Biologia Cel•lular i Molecular d’Hyderabad, i per Lalji Singh, també de Harvard, i que aporta la part biostatística del treball. Els autors declaren que van emprendre aquesta feina pel fet que “la Índia ha estat representada insuficientment en els estudis genòmics sobre la variació humana”. Aquesta mancança no és pas casual. L’estudi de la variació genètica humana ha estat promogut especialment entre el món acadèmic nord-americà eurodescendent. D’acord amb la visió dominant als Estats Units i a Europa, la població humana es divideix en tres grups (ara ja no en diuen races): els blancs o caucasians, els negres o africans, i els asiàtics o orientals. Aquesta divisió tripartita, per fina força ha de deixar fora no tan sols el subcontinent índic, sinó també les poblacions aborígens d’Indonèsia, Melanèsia i Australàsia, i es fa problemàtica en moltes altres regions del planeta (Àfrica del Nord, Àfrica Oriental, Àsia Central, les Amèriques i el Pacífic), de forma que acaba representant una part minoritària del planeta, però demogràficament majoritària en els grans centres capitalistes d’Europa, d’Amèrica del Nord i de l’Àsia Oriental.

El marc de l’estudi: poblacions i individus

Els autors trien com a marc geogràfic d’estudi la Unió Índia, és a dir els estats federats i els territoris que inclouen aquest estat federal del sud d’Àsia. Naturalment, les fronteres d’Índia són determinades, en gran part, per la forma amb la qual l’Imperi Britànic de l’Índia emprengué la descolonització. Són arbitràries, és clar. Però també ho era el concepte de Gran Índia que, abans del 1948, era pràcticament dominant en tot el nacionalisme hindú. Que Andaman hi sigui inclosa, i no les Maldives o Ceilan; que Sikkim hi caigui a dins i no el Nepal o Bhutan; i que tal o tal part de Bengala o de Punjab o de Caixmir s’inclogui o no, depèn de raons històrico-polítiques ben recents. En tot cas, els autors parteixen del marc geogràfic polític actual.

Més esforç hi posen per tal d’aconseguir una mostra adient que reflecteixi la diversitat de poblacions de la Unió Índia. Els autors han seleccionat 25 grups. La definició d’aquests grups, naturalment, també parteix d’una sèrie de factors previs: geogràfics, lingüístics, etnogràfics, sociològics, etc. En general, hom podria haver afegit més grups, o haver definit els 25 d’una forma diferent, però la selecció sembla prou representantiva.

En total, en l’estudi genòmic s’han inclòs 132 persones.

Els resultats: la qüestió dels orígens

Davant dels resultats, els autors consideren que poden confirmar la visió dual de la conformació poblacional de la Índia moderna. Així defineixen dues poblacions precursores:
– els “Nord-Indians ancestrals (ANI)
– els “Sud-Indians ancestrals (ASI)

Aquesta denominació és una denominació políticament correcta. Vol defugir el prejudici que els ANI són “nouvinguts” i els ASI són “autòctons”, prejudici que també es pot expressar amb la idea que els ANI són “moderns” i els ASI són “primitius”. Naturalment, la denominació que empren els autors suposa que tots dos grups són autòctons i que va haver-hi una època que eren clarament separats. Això és potser un xic agosarat. Potser per això, en la resta de l’articles s’estimen més parlar d’ANI i d’ASI en un sentit més neutre.

En la comparació amb les poblacions exteriors a l’Índia, els autors fan el següent quadre.
– els ANI haurien estat genèticament propers a les poblacions que trobem a l’Orient Mitjà, a l’Àsia Central i a Europa. És a dir allò que vulgarment era denominat raça caucasiana.
– els ASI serien tan divergents dels grups anteriors (dels ANI, i de les poblacions de l’Euràsia Occidental), com ho són també dels asiàtics orientals (és a dir, del grup vulgarment conegut com a raça mongoloide o, fins i tot, raça groga).

Vés per on, se’ns retorna l’esquema de les “quatre races”: “africana”, “caucasiana”, “australoide” i “mongoloide”. La Índia moderna, doncs, seria el resultat de la “barreja” dels ANI caucasians i dels ASI australoides.

Els resultats: la qüestió de la barreja

Cal, però, ser amatents amb algunes conclusions que potser són conclusions perquè les havíem introduït en les premisses. Si hom partia d’una idea dual de les poblacions indianes, és evident que se’ns retornarà un esquema ANI-ASI, a poc que hi hagi una base real per aital dualitat.

En particular, la idea de “barreja” ANI-ASI potser reflecteix més aviat la vivència històrica experimentada per les poblacions europees (i Reich i Patterson en formen part) que no pas la realitat. El colonialisme europeu dels segles XV i XVI va néixer, en gran mesura, d’estratègies que volien salvar el fet que s’havia creat un cinyell de forces hostils que anava des de l’Àfrica del Nord fins a les Moluques, i que calia salvar per aconseguir la ruta de les espècies, la ruta de la seda i d’altres rutes comercials. El colonialisme europeu, doncs, es fixa en la població europea, en la població guineana (com a font de força de treball esclava) i en la població xinesa i japonesa (com a potencials rivals en declivi dels quals treure quelcom). És aquest esquema el que posa les bases de la visió tripartita, blancs-negres-grocs, que s’enfortirà a més en els Estats Units que ascendeixen a la posició hegemònica global, mentre els negres són emancipats, i s’estableix un corrent migratori procedents de Xina, Corea, Japó, etc.

L’esquema tripartit topa, però, amb la presència de poblacions “negres” a Melanèsia (és a dir, les illes dels negres) i Austràlia. El panafricanisme, de vegades, ha reivindicat aquestes poblacions com a seves. Però, per al nacionalismes europeus això era horrorós (car hauria significat concedir el do de la navegació a les poblacions negres d’Àfrica per tal de creuar l’Oceà Índic i part del Pacífic). Així doncs, no hi hagué més remei que parlar de la quarta raça, i adoptar l’esquema tetrapartit: caucasoide, negroide, mongoloide, australoide.

I avall que fa baixada. Amb aquest esquema al sarró, hom comença a atribuir a regions senceres la “llufa” de la barreja: l’Àfrica del Nord (caucasoide-negroide), Etiòpia (negroide-caucasoide), l’Àsia Central (caucasoide-mongoloide), l’Índia (caucasoide-australoide), Indonèsia (mongoloide-australoide). No és d’estranyar que hi hagi antropòlegs etíops que protestin contra aquest esquema, i que reposin que bé podria ser que ells, els etíops, fossin el grup ancestral comú de “caucasoides” i “negroides”. També des de l’Índia s’ha suggerit (i els teòsofs europeus difongueren aquesta “idea”) que no és que l’Índia sigui el fruit de la barreja doble, triple o quadrúple, sinó que és punt d’origen de dues, tres o quatre races, escampades després per Euràsia, Oceania i Amèrica. Per respondre aquesta polèmica no hi ha més remei que acudir a la paleoantropologia i als estudis biomètrics de poblacions ancestrals. O bé, aprofitar el desenvolupament de la paleogenètica, per situar les poblacions ancestrals en el marc de la diversitat moderna.

Fetes totes aquestes consideracions, anem a veure com els autors responen a la qüestió de la “barreja”.
– Dels 25 “grups” analitzats, la majoria mostren una aportació ANI en major o menor grau, que poden anar des del 39% fins al 71%.
– Hi ha alguns grups que mostren una aportació ANI inferior al 39%. El cas més notori és el dels andamanesos. Aquesta població illenca mostra un perfil genètic proper o coincident amb els ASI. En canvi, fins i tot les poblacions més meridionals mostren una aportació ANI que, per bé que minoritària, mai no és marginal.

Els autors troben que els grups amb un percentatge ANI més gran són els grups de parla indogermànica i els corresponents a les castes més altes. Naturalment, la distribució geogràfica de percentatge ANI guanya com més anem al nord. Quan els autors trien aquesta forma de presentar les dades, ja indiquen que assumeixen que els ANI eren la població “nouvinguda”, procedent de les àrees caucasianes, i que els ASI són els “autòctons”. En tot cas, però, això no modifica l’esquema. Si un grup té una aportació ANI del 71%, vol dir que té una aportació ASI del 29%.

Els resultats: la qüestió de l’endogàmia

Tal com ja s’havia observat repetidament en estudis previs, els autors tornen a trobar-se amb el fet que la diversitat genètica entre els 25 grups estudiats és més notòria que la diversitat que hom troba a Europa. Cal no oblidar que malgrat que la Índia és d’una superfície un xic inferior a la Unió Europea, la dobla generosament en població. En tot cas els autors atribueixen aquesta diversitat relativa a “forts efectes fundadors, les signatures dels quals s’han mantingut durant milers d’anys degut a l’endogàmia”. L’efecte fundador consisteix en el fet que bona part dels grups actuals són descendents d’un nombre reduït de fundadors, i que per tant això els d’una diversitat genètica intragrupal reduïda, mentre que la diversitat genètica intergrupal (la distància entre grup i grup) és elevada. En el cas indià, les tendències endogàmiques dins del grup etnolingüístic o, especialment, dins de la pròpia casta, haurien enfortit aquest mecanisme. Però cal tenir ben present que justament uns efectes fundadors tan elevats fan que calgui anar amb els peus de plom abans de treure gaires resultats confirmatoris de la idea de la dualitat.

És curiós, però, que la premsa internacional s’hagi fet ressò de l’estudi per afermar la unitat de les poblacions indianes. És una manera de veure-ho. Però si hom ja havia decidit d’entrada el titular (dualitat o monalitat) segons els propis prejudicis, tampoc no calia fer cap estudi.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *