Equinocci autumnal: reflexions tardorals

Ens ensenya Gene Ray en la seva doctrina del temps cúbic, d’una forma certament destrellatada, que cada dia consta de quatre dies: el dia que comença la mitjanit anterior (com fem nosaltres, oficialment), el dia que comença amb l’albada anterior (com feien els antics grecs i romans), el dia que comença amb l’ocàs (com fan els jueus i els musulmans) i el dia que comença el migdia anterior (com fan els astrònoms). I, similarment, podríem dir que cada any consta de quatre anys: l’any que comença el solstici d’hivern anterior (com gairebé fem nosaltres), l’any que comença l’equinocci de primavera anterior (com feia el calendari babilònic), l’any que comença el solstici d’estiu anterior (com feien els antics grecs) i l’any que comença l’equinocci de tardor anterior (com fa el calendari hebreu, amb la deguda correcció lunar). És clar que no hem d’oblidar que equinoccis i solsticis s’inverteixen en l’hemisferi sud, i que ara allà, passen per l’equinocci vernal i no pas per l’autumnal, com fem nosaltres. Per superar aquest inconvenient hom ha proposat, per exemple, substituir solstici estival i solstici hivernal per les denominacions neutre de solstici boreal (que s’escauria a finals de juny) i solstici austral (que s’escauria a finals de desembre). Amb els equinoccis és una mica més complicat. Però podríem anomenar-los en un sentit de direcció. I dir que, ara, som en un equinocci pro-austral. El Sol creua, efectivament, l’equador de l’esfera celeste i abandona l’hemisferi boreal (on s’hi ha estat sis mesos) per passar a l’hemisferi austral. Latitud per latitud, a hores d’ara, fa més bo i més calor en les terres boreals que no pas en les australs. Els ànims, però, són diferents. Perquè, per als boreals l’equinocci és un equinocci descendent, que preludia dies més curts i nits més fredes. I per als australs és un equinocci ascendent que anuncia els goigs de la primavera.
És en l’equinocci que el dia iguala la nit, o la nit al dia. Hom arriba, doncs, a un efímer equilibri. Perquè també és en l’equinocci que més ràpidament s’escurcen o s’allarguen els dies. En el nostre cas, boreal, se’ns escurcen, i de quina manera. És fàcil perdre l’esma, i d’ací venen les depressions tardorals. És ben cert, però, que als australs ara els toca un temps d’astènia mentre no s’hi posen a to amb la nova estació.
I és justament aquest ensenyament el que, si tingués un altre caràcter, faria de Ray un benefactor de la humanitat. En el cicle del dia (que és el cicle de la Terra), en el cicle del mes (que és el cicle de la Lluna) i en el cicle de l’any (que és el cicle del Sol), el començament comença allà on vulguem. I en cada punt perdem quelcom per guanyar-hi quelcom de diferent. D’ací la dita àrab de “si plores per haver perdut el Sol, les llàgrimes no et deixaran veure els estels”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada