Com Anthony Wesley presencià l’impacte d’un asteroide contra Júpiter

Astronomia: No gaire passada la mitjanit de diumenge a dilluns de la setmana passada (concretament a les 13.30 UTC del 19 de juliol de 2009), Anthony Wesley, un astrònom aficionat de la gama alta, es trobava encara en el seu observatori domèstic, a Murrumbateman (Nova Gal·les del Sud). El seu telescopi reflector, d’uns respectables 36,8 cm de diàmetre d’obertura, era orientat al planeta Júpiter, que aquests dies es troba entre les constel·lacions de Capricorn i Aquari (és a dir, en direcció cap al sud-est, a primeres hores de la nit). El telescopi era connectat a una càmera de vídeo. Va observar, a un dels extrems del disc planetari, una taca fosca que, inicialment, va interpretar com una tempesta polar fosca. Se’n va adonar que hi havia quelcom d’estrany quan ajustant la imatge comprovà que, més que fosca, era una taca negra. Fou llavors quan comunicà aquesta observació al JPL de Pasadena (Califòrnia). D’aquesta forma Wesley ha aconseguit, amb escreix, els seus deu minuts de fama, ja que la taca negra es correspon a l’impacte d’un asteroide. L’observació directa d’impactes en el Sistema Solar és quelcom molt poc freqüent. Gairebé diríem que l’únic precedent fou l’impacte dels fragments cometa Shoemaker-Levy 9 a Júpiter entre el 16 i el 22 de juliol de 1994. En aquell cas l’impacte ja havia estat anunciat uns mesos abans (de fet, el cometa, quan va ser descobert, el 1993, ja era sota l’òrbita de Júpiter). En tot cas, Wesley ha estat, en termes d’astrònom amateur, afortunat. Ara bé, ja ho deia Louis Pasteur, que l’atzar únicament afavoreix els esperits preparats. Aquella mateixa nit centenars de milions de persones podien veure Júpiter, i únicament una minoria hi va parar esment d’aquell estel, el més lluent del cel vespertí. Alguns, uns pocs, o bé sabien que era Júpiter o feren l’esforç d’assabentar-se’n. Un grapadet se’l quedà mirant, alguns amb prismàtics, d’altres amb telescopis, tot comprovant que dels quatre satèl·lits galileans, un era a un costat, els altres tres a l’altre, un d’ells més distant de l’habitual. Wesley disposava d’instrumental, però com ell devien haver-hi molts altres examinant Júpiter. Un bon grapat ja hauria observat la taca fosca. Però únicament Wesley se’n sentí estranyat. Amb el seu correu electrònic a la JPL s’arriscava a quedar malament, com una mena de passerell entabanat per una tempesta polar de Júpiter. No fou així, però.


Anthony Wesley i el telescopi amb el qual va ser el primer en observar la taca negra d’impacte de Júpiter.

Una taca de les dimensions de l’Oceà Pacífic

Quan Wesley va veure la taca fosca no li va donar més importància que la d’una tempesta polar, però prou interessant com per anar-la seguint. Com que el període de rotació de Júpiter és de 10 hores escasses, en qüestió de minuts, la taca havia avançat des de la perifèria del disc a una posició relativa més visible. Llavors Wesley va comprovar que era una taca negra i, per tant, difícilment atribuïble a la meteorologia joviana. Per això va enviar un correu electrònic al JPL.

Des de la JPL se’n va donar l’avís. El telescopi Keck II de Hawaii era en aquell moment ocupat per l’equip de Paul G. Kalas, que tenia previst enfocar-lo en direcció a la constel·lació dels Peixos Australs (per estudiar l’exoplaneta Formalhaut b). Kalas va reorientar-lo a Júpiter. També des d’un altre telescopi hawaià hom va obtindre imatges d’infravermell de la taca. Aquestes imatges permetien estimar la temperatura de taca i delimitar-ne millor les dimensions. L’àrea sobreescalfada segons les imatges d’infravermell era de 190 milions de km2 (l’Oceà Pacífic en fa poc més de 160). No era situada ben bé a localitats polars, sinó de 57º de latitud sud, en el meridià 305ºW.

Poques hores després les notes de premsa ja parlaven de la descoberta d’una taca negra a Júpiter. Aviat hom atribuiria l’origen a un impacte. El patró físic-químic que l’equip de Glenn Orton deduïa de les imatges d’infravermell era similar a l’observat durant els impactes dels fragments del cometa SL9 del juliol de 1994. La força de l’impacte es mesura en l’ordre d’exajoules.

Hom avalua les dimensions de l’asteroide que generà l’impacte en 1 km de diàmetre (és a dir ni tan sols una mil·lèsima del diàmetre de la taca). La presència de vapor d’aigua en la taca confirmaria que l’asteroide seria un fragment cometari. Si assumim això, la magnitud aparent de l’asteroide abans de l’impacte hauria estat de 25, la qual cosa queda ben fora de l’abast de la majoria de programes de detecció d’asteroides. S’explicaria així que no se l’hagués detectat prèviament. De totes formes, hom ha iniciat feines de repàs d’arxiu per tal si se’l “precobreix”.


El 23 de juliol, en aquesta imatge del Hubble, es podia apreciar així la taca negra descoberta quatre dies abans per Wesley. Passada ja una setmana, la taca s’ha dissolt en bona mesura en l’atmosfera joviana.

Lligams:

Informació sobre la taca a Jupiter.samba.org

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada