Miquel Bauçà i una recomanació transhumanista (II) – Eliminar el cos (Ment de càrrega i descàrrega)

Miquel Bauçà diu “Cal eliminar el cos o substituir-lo per un mecanisme no tan predisposat a equivocar-se”. Són les dues alternatives del transhumanisme. La més habitual és la “substitòria”. Hom substitueix el cos orgànic del mamífer per peces sintètiques, més resistents i de més fàcil renovació. Déu n’hi do, la plasticitat del cos orgànic del mamífer, però els mamífers, com tots els animals pluricel·lulars, parteixen de la diferenciació entre la línia cel·lular germinal (potencialment immortal) i les línies cel·lulars somàtiques (destinades a fornir cèl·lules, teixits i òrgans de suport, amb una renovabilitat limitada). En els animals pluricel·lulars, amb un grau més o menys elevat de desenvolupament, trobem un sistema nerviós d’integració, l’activitat del qual reconeixem com a ment. Per Bauçà la ment no envelleix pròpiament, sinó que pateix el fet indefugible de l’envelliment del seu suport orgànic.

Davant de l’envelliment del cos (inclòs el cervell com a part del cos) s’han proposat quatre alternatives
– La més raonable, ens diuen, és acceptar-ho i prou. La ment humana forma part de l’individualitat humana (n’és definitòria). Patir per l’envelliment i l’eventual mort (perdre’s el futur) és tan absurd com patir pel fet d’haver nascut quan l’univers ja era començat (perdre’s el passat). La finitud temporal, ens sembla dir, per exemple, Albert Einstein, és perfectament bescanviable per la finitud espacial. Ningú (gairebé ningú) no pateix pel fet que no viure (a) la galàxia de l’Andromeda.
– La segona alternativa no es rendeix. Ens diu que si hi ha en qualsevol ésser vivent una llavor d’immortalitat (la línia germinal: els òvuls i espermatozoides que potencialment generarien una sèrie infinita de descendents), bé podem trobar en la biologia mateixa una via per superar l’envelliment i la mort. L’envelliment seria la pura conseqüència de l’acumulació de danys moleculars (particularment, genètics, però també epigenètics, proteics, lipídics, etc.) i estimular la prevenció o, encara millor, la reparació d’aquests errors duria a una joventut perpètua. Hom ha assenyalat que hi ha diversos grups animals on l’envelliment no es dóna i no hi ha cap altra mort que la mort accidental (altrament, també indefugible a la llarga) de qui és menjat o deprivat de menjar.
– La tercera alternativa és més pessimista sobre la viabilitat d’un cos immortalitzat per vies biològiques. És la via dels cyborgs (la de la substitució per “un mecanisme no tan predisposat a equivocar-se). Aquesta via ja comença, com hem dit abans, quan l’ésser humà es projecta en les seves eines i en la seva indumentària (altrament, tampoc no són particularitats humanes: penseu en el cranc ermità).
– La quarta alternativa és la de prescindir del cos.

Aquesta quarta alternativa és el resultat, altrament, de la dualitat de cos i ment. Deia Descartes que “cogito ergo sum”, és a dir “com que penso, sé que existeixo”. Però aquest “essere” no és més que un “cogitare”: sóc el que penso. L’ego freudià és justament la feble membrana de la consciència (naturalment, consciència individual) sota de la qual hi ha tota una sèrie de processos (l’inconscient o id freudià que, també naturalment, és molt més complex, una xarxa atapeïda de fenòmens que caracteritzem de forma arbitrària bé com a psicològics, neurològics, biològics, etc.). La ment coneix el món exterior a través dels sentits: la vista, l’oïda, l’olfacte, el gust, el tacte (mecanorecepció, termorecepció). Però el “món exterior” inclou el propi cos (la propiocepció). En la seva nàusea Sartre es mira la mà: la seva mà, però el possessiu indica pertinença no pas identificança.

Hi ha d’altres experiències que forcen la percepció dual de cos i ment. Quina diferència hi ha entre el cos mort i el cos viu? La informàtica diferencia entre programari i maquinari, entre software i hardware. El segon és tangible. El primer únicament ho és a través de l’actuació que produeix en el segon. El segon, sense el primer, no fa res. Aquesta oposició entre programari i maquinari és a la base del concepte d’eliminar el cos a través de carregar (uploading) la ment a un suport informàtic (un hardware) des d’on poder-la descarregar (downloading) després cap a d’altres suports (inclosos suports orgànics, suports mixtos o suports plenament cibernètics).

En essència, aquesta “càrrega de ment” (“mind uploading”) és un procés de simulació d’una “ment” en un suport informàtic. Fet i fet, això és el mateix que la capacitat psicològica anomenada “teoria de la ment” (“mind theory”), que consisteix en la capacitat que tenim per interpretar les accions, paraules o gestos d’una altra persona. Un gest d’Alícia, per exemple, el podem interpretar com “Alícia s’enfada”, i en aquest sentit el que fem és fer-nos una simulació de la ment d’Alícia en la nostra pròpia ment. Es tracta d’una simulació aproximada i parcial, però útil. El cas és que és una capacitat sobreexplotada. Hom acaba per fer simulacions de la ment de coses, d’eines, de l’oratge, etc., i acaba per blasmar i maleir, sense anar més lluny, el computador, el teclat o el monitor. És estúpid blasmar una cadira perquè ha quedat en mig del passadís i em ensopegat amb ella en el mig de la nit. Té la cadira una ment pròpia? I, tanmateix, quan la blasmada és una altra persona, és per què assumim que té una ment pròpia, a través d’un raonament analògic.

És evident que una “càrrega de ment” amb la finalitat de treure la ment d’un cos mortal ha de ser molt més fidel. Hi ha un doble repte tecnològic. D’una banda cal conèixer la ment. I de l’altra cal desenvolupar una potència informàtica suficient com per acollir aquesta informació. Segurament el segon repte és més senzill d’encarar que no pas el primer. Les tècniques actuals d’imatgeria de cervell (brain imaging) són molt i molt lluny de reflectir amb fidelitat els processos mentals. No és tant un problema de resolució espacial (que també) sinó del fet que l’activitat elèctrica neuronal es lliga de forma complexa amb els paràmetres analitzats de forma més habitual (que tenen a veure amb el metabolisme cerebral). Hom ha imaginat tècniques anatòmiques d’alta precisió que serien capaces de penetrar en el cervell d’un cadàver recent i reconstruir la seva composició cèl·lula a cèl·lula, connexió neuronal a connexió neuronal. Però no n’hi ha prou amb saber totes les cèl·lules que integren el sistema nerviós i com es connecta cadascuna d’elles. La cosa és més complexa. En el cervell viu hi ha neurones que moren i, encara que sigui de forma marginal, hi ha l’aparició de noves neurones. I, encara més important, que aquesta destrucció neta de neurones, hi ha el fet dels canvis de connectivitat. A banda d’això, que dues neurones siguin connectades ens dóna tan sols una part de la informació. Cal saber la “intensitat” de la connexió i no tan sols des d’un punt de mira quantitatiu (de superfície de connexió) sinó també qualitatiu (quins neurotransmissors i neuroreceptors participen en la connexió). D’altra banda, si hi ha un dinamisme en el nombre i connectivitat de les neurones, també cada neurona es troba sotmesa a un canvi continu (fluctuacions en el nombre i tipus de canals iònics, receptors, motors de transport molecular i vesicular, etc.).

Una altra aproximació per a la “càrrega de ment” és emular el comportament i no pas l’estructura neuronal del cervell. El punt de partida, en aquest cas, és la intel·ligència artificial, la integració de senyals sensorials per desenvolupar programes motors.

Suposem que una via o l’altra reïxen. I que hom aconsegueix simular la ment d’una persona en una supercomputadora. La ment simulada inclou records simulats. Fins quin punt la ment simulada és una continuació de la ment originària? Si la ment originària hagués mort, la ment simulada és l’únic que en quedaria. Però també podrien fer-se ments simulades de ments originàries preexistents. Cada ment simulada, si la simulació fos perfecta, tindria les altres ments simulades i la pròpia ment originària com a alienes. I en el moment d’existir, cada còpia (i l’original) serien forçats a experiències diferents que destruirien progressivament la identitat comuna.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada