Un Nobel per a Paul Krugman

Economia: El Comitè Nobel del Banc Nacional Suec ha decidit atorgar el Premi Nobel d’enguany a Paul Krugman (*28.2.1953), “per la seva anàlisi dels patrons comercials i de la localització de l’activitat econòmica”. El Premi arriba en un moment on els oracles de Krugman són llegits amb devoció per seguidors ben decebuts pel curs que pren la solució paulsiana a la crisi financera mundial. Malgrat que Krugman no s’aparta gens ni mica de l’ortodòxia, en els darrers temps li han pogut crítiques des de sectors la vulgareconomia conservadora, que el tenen per poc més que un “social-demòcrata”.

Paul Krugman és habitualment classificat entre els neo-keynesians. Les seves aportacions a la teoria del comerç internacional i a la teoria del nou comerç no han estat gens ben rebudes pel sector majoritari dels economistes nord-americans, vinculat al sector pragmàtic de les escoles de Viena i de Chicago. L’ascendent de Krugman com a columnista del NY Times i, ara, com a Premi Nobel, es podria disparar en la crítica situació actual.

La formació

Paul Krugman procedeix d’una família judeo-americana i pujà a Long Island. Si bé d’un principi l’interessava la història, es va graduar en economia a Yale i es doctorà al MIT (1977).

La carrera acadèmica

La seva carrera docent, entre els anys 1980 i 1990 el va dur, de nou, a Yale i al MIT, a Berkeley, a la London School of Economics i a la Stanford University. Des de l’any 2000 és professor a la Princeton University. Krugman ha destacat per les seves aportacions a la nova teoria comercial.

Assessor econòmic

El curs polític 1982-83 formà part del Consell d’Assessors Econòmics del president Ronald Reagan. Malgrat que fou temptejat per l’Administració Clinton, Krugman s’estimà més mantenir la seva independència.

En el curs 1999-2000, Krugman era un dels consultors del consell assessor d’Enron, activitat que només va suspendre quan el seu contracte com a columnista del New York Times li ho forçà.

Periodisme i divulgació econòmiques

Krugman és conegut pel gran públic per les seva tasca com a periodista (Fortune, Slate, The Economist, Washington Monthly) i com a autor econòmic. Des de l’any 2000 és columnista del New York Times. La seva intenció com a articulista és la “d’escriure assaigs per no-economistes que siguin clars, efectius i entretinguts”.

The Great Unraveling (2003) ha estat llegit com un atac a l’administració Bush, no únicament pel que fa a les polítiques econòmiques sinó també a la política exterior. Al capdavall, una i l’altra són indestriables. La despesa militar ha estat la base de l’augment de la despesa pública que, juntament amb les retallades d’impostos, han creat un enorme dèficil públic. Si bé, en essència, tot aquest curs econòmic-polític-militar cerca d’evitar una gran crisi econòmica, per Krugman ha estat particularment un factor que l’ha propiciada.

The Conscience of a Liberal (2007) fa una història de la polarització d’ingressos entre “rics i pobres” durant el segle XX nord-americà. A mitjans del segle XX aquesta polarització, diu el llibre, disminuí enormement (són els anys del ‘boom’ econòmic de post-guerra). En els anys 1980 i 1990, la distància entre rics i pobres augmentà de forma creixent fins a superar la distància que hi havia durant els anys 1920. Per Krugman una de les causes es troba en els canvis tecnològics i en el creixement del comerç mundial. Una altra causa es troba en la política econòmica: la dels anys 1930-1970 (des del New Deal fins a Kennedy, Johnson i, fins a cert punt, Nixon) cercava la redistribució de rendes, mentre que la dels anys 1980-1990 (i en això Clinton es diferenciava poc de Reagan i Bush) cercava just el contrari.

Algunes posicions

A començaments dels anys 1990 va haver d’insistir que el creixement de les economies de l’Àsia Oriental no era el resultat de nous models econòmics, sinó simplement d’un augment d’entrades de capital i treball. Aquest augment de la productivitat, predeia, s’enlentiria a mesura que fos més difícil convertir noves inversions en creixement econòmic net.

En obres com Peddling Prosperity, Krugman atacava els “emprenedors polítics” que provaven de resoldre qualsevol crisi amb una única solució particular. Durant la crisi de 1993, Krugman defensà el “lliure comerç” contra el pla de “política industrial” de l’administració Clinton. Val a dir, però, que Krugman també era crític dels propugnadors de la “nova ecomomia”.

A finals dels anys 1990 (els bull market years), Krugman va criticar alguns processos de “liberalització” com el procés de liberalització energètica de Califòrnia, que havien permès manipulacions de mercat per les grans companyies.

En la dècada present (els bubble years), Krugman s’ha referit a les “males pràctiques empresarials” com a causa i efecte de les successives bombolles (de les .com, immobiliària, hipotecària).

En els darrers anys, Krugman ha advocat per un “new New Deal”. Per Krugman es necessari reduir la despesa militar, i vehicular part d’aquesta reducció a millorar els programes socials i sanitaris.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada