Un Nobel de la Pau clàssic (Martti Ahtisaari, 2008)

La figura de Martti Ahtisaari és la del polític-diplomàtic internacional filantròpic i pragmàtic que, eventualment, rep el Premi Nobel de la Pau. Enguany, als 71 anys, l’ha rebut. Durant els darrers vuit anys d’Ahtisaari com a ex-president de Finlàndia, ha destacat en diversos conflictes. Cal destacar la seva participació en la resolució de la situació de Kosovo que menà al reconeixement internacional parcial de la independència d’aquest territori serbo-albanès. Per això que el jurat del Parlament de Noruega li atorgui el Premi Nobel “pels seus importants esforços, en diversos continents i durant més de tres dècades, per resoldre conflictes internacionals” té també una lectura política. O més ben dit, dues. La primera que és un Premi Nobel d’afronta a Moscou. La segona és que és un premiat que no disgusta Beijing.

Els anys formatius

Martti Oiva Kalevi Ahtisaari va néixer el 23 de juny de 1937 en Viipuri, que llavors pertanyia a la República de Finlàndia. El seu pare era un suboficial de l’exèrcit destinat a Viipuri. El pare de Martti, Oiva, de fet havia adoptat el cognom d’Ahtisaari el 1935, ja que el cognom familiar era Adolfsen (d’origen noruec: Oiva, de fet, havia guanyat la nacionalitat finlandesa únicament en 1929). El pacte germano-soviètic de l’agost de 1939, deixà Finlàndia, juntament amb Polònia, Letònia, Lituània i Estònia, entre dues forces invasores. La guerra d’hivern (del novembre del 1939 al març del 1940) va garantir la independència de Finlàndia, que quedà en una difícil posició internacional entre la Unió Soviètica, l’Alemanya nazi i l’Imperi Britànic. El juny del 1941, Alemanya inicià la invasió de la Unió Soviètica i Finlàndia va entrar en l’anomenada “guerra de continuació”. Oiva Ahtisaari fou destinat al front com a mecànic militar. La mare, Tynne, es traslladà amb el petit Martti a Kuopio, lluny del front. La guerra acabà amb Finlàndia en una curiosa posició de bel•ligerant “no-arrenglerat” que, progressivament s’aclarí en la d’una neutralitat vigilant, però que en essència deixà un bloc bàltic (Suècia-Finlàndia) al marge de la divisió en blocs.

El 1952, la família Ahtisaari deixà Kuopio per Oulu. A Oulu, Martti s’implicà en l’associació de joves cristians local. Després de fer el servei militar, va començar a estudiar magisteri i s’hi graduà el 1959. El 1960 es traslladà a Karachi, per treballar com a formador de professors en l’institut de la YMCA d’aquesta ciutat paquistanesa. Quan va tornar a Finlàndia, el 1963, començà estudis a la Politècnica de Helsinki, mentre els contactes amb la YMCA els ampliava amb d’altres organitzacions d’ajut als països del Tercer Món. El 1965 entrà en l’Oficina d’Ajut al Desenvolupament Internacional del Ministeri d’Afers Exteriors de Finlàndia. No gaire després coneixeria Eeva Irmeli Hyvärinen, amb la que es casaria el 1968, i amb la que té un fill, Marko.

La carrera diplomàtica

L’experiència de Ahtisaari en el camp de la cooperació internacional fou cabdal pel seu nomenament com a ambaixador a Tanzània, Zàmbia, Somàlia i Moçambic (1973-77). El seu radi territorial d’acció s’amplià arran dels contactes que va mantenir a Dar Es Salaam amb el SWAPO, la principal organització independentista de Namíbia. Namíbia havia estat lliurada en fideïcomís a Sud-àfrica després de la Primera Guerra Mundial, i encara la mantenia sota subjecció.

Foren aquests contactes els que van fer que deixés l’ambaixada de Dar Es Salaam, en ser nomenat Comissari de les Nacions Unides per Namíbia (1977-84). Des de Nova York, Ahtisaari havia de promoure una sortida per a Namíbia en el marc del respecte del dret d’autodeterminació dels seus habitants. Sud-àfrica, sense consumar l’annexió formal de Namíbia, continuà, però, negant-se a reconèixer cap paper a les Nacions Unides en la qüestió namibiana.

El 1984 tornà a Finlàndia, com a sots-secretari d’Estat per a la Cooperació al Desenvolupament Internacional, integrat en el ministeri d’Afers Exteriors. Continuà en aquest càrrec fins el 1986, i el gener del 1987 tornà a Nova York com a sots-secretari general de Nacions Unides per a l’Administració i la Gestió.

La mort de Bernt Carlsson en l’atemptat de Lockerbie (21.12.1988) va fer que Ahtisaari l’hagués de substituir a corre-cuita com a representant especial de les Nacions Unides en el procés de transició de Namíbia cap a la independència. Encara que aparentment Carlsson ho havia deixat tot tancat, la gestió d’Ahtisaari no s’oposà amb prou força a les activitats de l’exèrcit sud-africà, que encara mantenia combats amb les tropes vinculades al SWAPO. En tot cas, el procés continuà al llarg de 1989, i Namíbia s’independitzà. El govern namibià nomenà Ahtisaari “ciutadà honorari”.

La resolució del conflicte de Namíbia coincidí amb el temps amb les transformacions de règim de l’Europa Oriental i, particularment, a la dissolució traumàtica de la Federació Iugoslava. Ahtisaari participà en diversos d’aquests conflictes i, especialment, a Bòsnia.

La presidència de Finlàndia

La gestió de Nacions Unides a Bòsnia fou un fracàs complet, i esclatà un conflicte armat de proporcions inoïdes. Ahtisaari s’havia fet un nom a Finlàndia per les seves missions diplomàtiques, i per això el Partit Socialdemòcrata li oferí la candidatura a la presidència. Ahtisaari apareixia com un home desvinculat a una classe política desacreditada en mig de la recessió econòmica. La situació era tan destarotada que la candidata del Partit Popular Suec, Elisabeth Rehn, gairebé va guanyar les eleccions… Gairebé, ja que la victòria se la va endur Ahtisaari.

La posició de president de Finlàndia és constitucionalment ambígua, però políticament havia quedat clar que el seu paper era merament de cap d’estat. Ahtisaari, però, insistia en dirigir personalment la política exterior de Finlàndia, i això el va fer entrar en conflicte amb el primer ministre Esko Aho. Tampoc no agradava la seva ingerència en política interior. Ahtisaari cultivà una imatge bonhomiosa amb les seves gires provincials, que li valgueren el nom de Matka-Mara.

Ahtisaari milità activament per l’entrada de Finlàndia en la Unió Europea i l’aconseguí amb la victòria en el referèndum del 1994. L’any següent, Finlàndia, Suècia i Àustria s’afegien a la Unió Europea. Finlàndia mantingué, però, la neutralitat en el sentit que no s’afegí a l’OTAN. Amb Ahtisaari Helsinki fou escenari de diverses cimeres diplomàtiques, de les quals la més destacada fou la de 1999, on la mediació russa va fer que Milosevic acceptés posar fi a la guerra de Kosovo, i que acceptés la victòria militar de l’OTAN.

Les tensions amb les forces parlamentàries de l’oposició, amb els partits de la coalició de govern i amb el propi Partit Socialdemòcrata van desencoratjar Ahtisaari d’optar a la reelecció l’any 2000. No obstant, Ahtisaari va rebre una ratificació de la política exterior finlandesa quan la seva successora fou la ministra d’Afers Exteriors, Tarja Halonen.

El diplomàtic internacional

Ahtisaari tenia feina assegurada en deixar la presidència. De conflictes no en mancaven al món, i justament per això va crear la Iniciativa de Gestió de Crisis (CMI en l’acrònim anglès). Personalment o a través d’aquesta organització, Ahtisaari ha participat en diversos conflictes:
– l’any 2000, el govern britànic el nomenà membre de l’equip d’inspectors del lliurament d’armes de l’IRA.
– l’agost del 2005, la CMI dirigí les negociacions de pau entre el Moviment d’Aceh Lliure i el govern indonesi.
– el novembre del 2005, fou nomenat enviat especial del Secretari General de les Nacions Unides en el procés sobre l’estatus de Kosovo. A començaments del 2006 va obrir una Oficina a Viena des d’on gestionà les negociacions. A partir de juliol del 2007, però, la seva responsabilitat en aquestes negociacions disminueix, i hom opta per deixar que Kosovo proclami la independència el febrer del 2008, per esponsoritzar-la després amb reconeixements diplomàtics.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada