Reivindicació dels guardonats amb l’Ig Nobel 2008

Ja és ben conegut que la pàgina web dels Premis Ig Nobel i dels Annals of Improbable Research cau de manera funesta el dia de la concessió. És allò de no diguis ximple a ningú que no ho sigui més que tu. Però en tot cas els Ig Nobel sempre presenten una llista interessant de les facècies que es fan en nom de la ciència. Ahir, doncs, al Harvard’s Sanders Theatre es va concedir la següent llista de premis.

La percepció de les patates de xurreria (M. Zampini, C. Spence; Ig Nobel de Nutrició – 2008)

En tastar els aliments, intervé el sentit del gust, de la llengua i d’altres àrees de la cavitat de la boca. Però també intervé l’olfacte (abans i durant la masticació), el sentit tàctil (temperatura, textura, percebuda, ara sí, per la pràctica totalitat de les superfícies bucals). Més enllà d’això, hi ha la qüestió dels dos altres sentits, la vista i l’oïda. Sovint mengem amb els ulls… però també amb les orelles. Com sona l’aliment mentre el masteguem contribueix a la percepció global del tast. El científic, però, no es conforma amb constatar la relació… vol quantificar-la. I aquest és el cas de Massimiliano Zampini, de la Universitat de Trento, i Charles Spence, de la Universitat d’Oxford, interessats en la integració sensorial. Si han guanyat l’IgNobel és per dues coses: per l’objecte d’estudi i per la metodologia que triaren en una recerca publicada fa uns quatre anys. El títol ho diu tot: “El paper de les claus auditives en modular la percepció de patates xips”. Els subjectes experimentals havien de mossegar la patata fregida amb les dents de davant, i valorar fins quin punt era cruixent o era passada. Els experimentadors sotmetien els subjectes experimentals a diferents ambients sonors (de soroll de fons, tant pel que fa al volum com a la freqüència). A un volum més elevat i o amb un soroll de fons més agut, els subjectes tendien a valorar més favorablement les patates (és a dir, a trobar-les més cruixents i menys passades). Els resultats del treball eren interessants en el sentit que els subjectes experimentals no eren conscients de l’efecte que tenia el soroll de fons en la seva valoració. Els autors són interessats en la “integració multisensorial”. Encara que en mossegar una patata fregida amb les dents de davant, la informació sensorial prové bàsicament de la percepció de genives que sostenen les dents i de la captació auditiva (on es barreja el so que arriba de l’aire amb les vibracions que es transmeten a través de les estructures maxil·lars i cranials). En tot cas, la propera vegada que entreu en un bar o en un restaurant amb un soroll de fons més fort o més agut, pareu més atenció (visual i olfactiva) al que mengeu.

La dignitat de les plantes (Comitè Ètic Federal suís de Biotecnologia No-Humana; IgNobel de la Pau – 2008)

“Els vegetarians maten la col”, diuen els crítics del vegetarianisme

La Constitució Federal suïssa diu, entre d’altres coses, això: “es tindrà present la dignitat dels éssers vius en la manipulació d’animals, plantes i d’altres organismes”. Una pura declaració d’intencions? Què és la dignitat? No fer broma davant l’animal que va camí de l’escorxador, o un silenci respectuós davant la pastanaga ratllada? Definir aquesta dignitat perquè no quedi la Constitució Federal en paper mullat és l’objectiu del Comitè Ètic Federal de Biotecnologia No-Humana (EKAH), que de tant en tant elabora documents aclaratius. És el cas de “La dignitat dels éssers vius en relació a les plantes. Consideracions morals de les plantes per elles mateixes”, un document de 24 pàgines editat l’abril del 2008. Bàsicament hi ha dues consideracions. La consideració “patocèntrica” recorda que les plantes tenen la capacitat de percebre quelcom com a bo com a dolent (segons les circumstàncies), tal com demostren els tropismes (el fototropisme de les branques, el geotropisme de les arrels, etc.). L’altra consideració és que cada planta té un interès propi: créixer i multiplicar-se. És fàcil fer brometa, però hi ha alguna conclusió interessant. Per exemple, hom considera la manipulació genètica com “incompatible amb la dignitat de les plantes” si condueix a la seva esterilitat (cosa sovint buscada pels “fabricants” de llavors transgènics per evitar el “robatori” de la seva propietat “intel·lectual”). Quant a patentar plantes (és a dir, noves varietats aconseguides per qualsevol mètode bé de selecció artificial clàssica o d’enginyeria genètica) la majoria de consultats van considerar que això no tenia res a veure amb la dignitat de les plantes sinó que és una qüestió socio-ètica (i no fito-ètica). “Què en sabrà la planta de patents?”, diu la majoria de consultats. Però en la mesura que la “patent” restringeix els interessos reproductius de la planta (que només podria créixer amb el permís de la propietari de la patent) una minoria dels consultats considera que patentar sí danya la dignitat de la planta.

Les malifetes estratigràfiques dels armadillos (A. G. Mello Araujo, J. C. Marcelino; IgNobel d’Arqueologia – 2008)

L’estratigrafia es fonamenta en el fet que en una deposició normal els materials més antics seran en els estrats més profunds, i que hi ha una correspondència entre l’edat de cada estrat i els objectes que hi trobem. Però els sediments són remoguts per l’erosió, i les sèries estratigràfiques poden quedar parcialment destruïdes, capgirades (inversió estratigràfica) o esborrades sense remei. Astolfo Gomes de Mello Araujo i José Carlos Marcelino, de la Universitat de São Paulo, van voler comprovar experimentalment l’acció d’un d’aquests potencials agents anti-estratigràfics: els armadillos. Els arqueòlegs són coneixedors del fet que els caus excavats pels armadillos poden produir moviments d’estrats i dels objectes d’interès arqueològic que hi pugui haver. Els autors seguiren concretament els armadillos grocs (Euphractus sexcinctus), observats en un entorn arqueològic controlat, en el qual s’havien col·locats diverses peces. Hi ha quatre conclusions fonamentals: 1) el moviment vertical de les peces no tenia relació preferencial, amb la qual cosa es descarta la idea que els armadillos alteren consegüentment l’estratigrafia tot fent les peces arqueològiques més antigues del que són, i que més aviat unes vegades els enfonsen i d’altres els desenterren; 2) l’acció d’un sol armadillo pot alterar horitzons culturals situats fins a 20 cm de distància; 3) l’activitat dels armadillos deixa unes traces clares que l’arqueòleg pot observar durant l’excavació; 4) peces de diferents grandàries, formes o pes es veuen igualment afectades per l’acció dels armadillos. En tot cas, un advertiment: per molta destrossa que facin els armadillos res no és pitjor que els cercadors furtius de peces arqueològiques.

Salta puça (M. C. Cadiergues, C. Joubert, M. Franc; IgNobel de Biologia – 2008)

Tres investigadors de l’Escola Nacional Veterinària de Tolosa, Marie-Christine Cadiergues, Christel Joubert i Michel Franc, han estat guardonat amb l’IgNobel per una recerca que van publicar l’any 2000 a Veterinary Parasitology. Les diferents espècies de puces tenen un rang més o menys ampli d’hostes possibles, cada espècie amb les seves preferències i els seus gustos. Per exemple, la puça més comuna en els gossos és la Ctenocephalides canis, mentre que en els gats més la comuna és la Ctenocephalides felis felis. Si bé és cert que, de vegades, hom pot trobar puces de gos en gats, o puces de gat en gossos, la preferència de cadascuna de les dues espècies és clara. Hi ha molts factors que han d’explicar aquesta preferència. Alhora, l’adaptació a cadascuna de les dues espècies de carnívors implica que les dues espècies de puces presenten característiques diferents. Doncs bé, Cadiergues i els seus col·laboradors analitzaren en aquest estudi la capacitat saltatòria de cadascuna de les dues espècies de puces. Els subjectes experimentals foren puces tot just sortides de la pupa, és a dir nou entrades en la fase adulta de la seva vida. Tan era així que encara no havien fet cap most… Amb el ventre buit, els investigadors observaven els salts espontanis de les puces. Les puces de gat salten de mitjana uns 20 cm de longitud, encara que hi ha una certa variabilitat individual, i algunes de les pucetes tot just arribaven als 2 cm i d’altres s’enfilaven al mig metre. Si considerem que aquest mínim és deu vegades la longitud de la puça, convindrem que és un salt respectable. Les puces de gos, en canvi, salten més de mitjana (30 cm de longitud), si bé els intervals mínim i màxim són similars. Per fer el salt d’alçada els investigadors col·locaven 10 puces en tubs opacs allargats de 9 cm de diàmetre i d’alçades variables (d’1, 2, 3, … i fins a 30 cm), i comptaven el nombre d’aquestes puces que aconseguien. En aquest cas no hi havia diferències significatives entre les dues espècies pel que fa als valors mitjans. Ara bé, una de les puces de gos va arribar als 25 cm, mentre que la més va saltar de les puces de gat va arribar a 17 cm. En tot cas, per aquestes celebracions esportives entre puces famolenques, Cadiergues, Joubert i Franc s’han guanyat l’IgNobel possiblement més sucós d’enguany.

L’efecte guaridor del preu de les medicines (D. Ariely; IgNobel de Medicina – 2008)

Dan Ariely ha rebut l’IgNobel per ser l’autor principal d’un article titulat “Característiques comercials de l’efecte placebo i de l’eficàcia terapèutica”. “Placebo” vol dir en llatí “plauré”, i el terme fa segles que s’empra en el sentit que quan el metge li diu al pacient que el guarirà o quan el pacient pren la medicina receptada pel metge la suggestió del pacient produeix un efecte terapèutic. Val a dir que la realitat del “placebo” encara no ha quedat clarificat del tot en tots els casos. Hom calcula, però, que el 50% dels efectes dels analgèsics que es prenen per molèsties relativament menors són degudes al mecanisme de placebo i no a les accions bioquímiques de l’analgèsic en qüestió. L’article d’Ariely, de la Duke University, volia examinar de més a prop l’efecte placebo. Ariely és conegut pel seu llibre “Predictably/Irrational

que explora les paradoxes cognitives dels processos de decisió humanes (és a dir, l’estupidesa comuna). Amb la col·laboració de Rebecca L. Waber, Baba Shiv i Ziv Carmon, l’article fou publicat al Journal of the American Medical Association. El 2006, aquests autors van reclutar 82 voluntaris sans, amb promesa de pagament, a través d’un anunci a la premsa. Se’ls comunicà que se’ls donaria un analgèsic opioide nou, similar a la codeïna, però més ràpid, encara que en realitat els hi donaven una píndola sense cap principi actiu. A cada pacient, però, se li deia que la píndola en qüestió tindria un determinat preu: a uns els hi deien 2$50, a uns altres 2$40, a uns tercers 2$30, i successivament. Els autors van trobar una correlació entre el preu del fàrmac comunicat del pacient i l’efecte analgèsic (mesurat per proves convencionals i objectives). Com més cara es presentava la píndola, més efectiva resultava… No cal dir que això encara serà aprofitat per justificar pujades de preus en els medicaments amb retallades de les cobertes d’assegurança (privades o públiques): com més pagueu, més bé us faran. Hom podria definir això com a “price-healing”, per analogia al “faith-healing” tan difós en la “evangelical medicine”. Deuen funcionar els dos fenòmens de forma semblant, per suggestió… I quina millor fe guaridora que la fe en el preu!

El plasmodi en el seu laberint (T. Nagasaki, H. Yamada, R. Kobayashi, A. Tero, A. Ishiguro, A. Toth; IgNobel de Ciència Cognitiva – 2008)

Hi ha articles que criden l’atenció pel seu títol: “ Intelligence: Maze-solving by an amoeboid organism”. És ben sabuda l’aplicació dels laberints en els estudis cognitius en rates o ratolins… però, organismes ameboides? I l’article en qüestió es va publicar el 2000 a la revista Nature. Els autors eren Toshiyuki Nakagaki, de la Universitat de Hokkaido, Hiroyasu Yamada, de Nagoya, Ryo Kobayashi, de la Universitat d’Hiroshima, Atsushi Tero, de Presto JST, Akio Ishiguro, de la Universitat de Tohoku i Ágotá Tóth, de la Universitat de Szeged. L’espècie experimental era Physarum polycephalum, un organisme que els autors defineixen com “una gran cèl·lula ameboide que consisteix en una xarxa dendrítica d’estructures tubulars”. A més, “canvia de forma a mesura que repta per damunt d’una placa amb gel d’agar pla i, si hom col·loca aliment en dos punts diferents, emetrà pseudòpodes que connectin les dues fonts d’alimentació”. El que fan els autors és anar més enllà de l’estudi de les modificacions en el citosquelet que es formen en aquests processos de formació de falses potes (pseudòpodes). Damunt la placa d’agar (l’agar és un gel d’origen algal que, enriquit amb substàncies nutrícies, es fa servir en cultius bacterians) els autors col·locaren tot d’obstacles en la forma de laberint. I el P. polycephalum, situat en el laberint, havia de connectar dues fonts d’aliments. Els autors observaren que, amb poques errades i sense gastar gaire temps, l’organisme era capaç de contactar amb les dues fonts minimitzant la distància a la qual s’havia d’allargassar. Ja ho deia Ramon Turró que la base de la intel·ligència és la fam. I per molt ameboide que sigui un organisme hi ha problemes geomètrics que s’han de resoldre. L’article és de l’any 2000, i des de llavors la classificació d’organismes com P. polycephalum ha patit diverses discussions. A hores d’ara té poc sentit de dir que és un fong o que és un protozou, però la denominació que ha quedat per al grup és la de micetozou (literalment, fong animal). Els micetozous són comptats amb les amebes clàssiques en el grup dels amebozous. A diferències de les amebes, que són organismes unicel·lulars, P. polycephalum és un plasmodi, és a dir un organisme format a partir d’una cèl·lula, que encara manté la unitat de membrana, però té una pluralitat (fins a milers) de nuclis diferents. En tot cas, la recerca esmentada justifica el concepte d’intel·ligència citosquelètica o intel·ligència cel·lular, és a dir la integració d’informació sensorial i de programes de motilitat a nivell d’una cèl·lula.

La regla de les propines de les ballarines (G. Miller, J. Tybur, B. Jordan; IgNobel d’Economia – 2008)

En perdre una juguesca a Death Proof, Arlene (Vanessa Ferlito) fa una ‘lap dance’ a Mike (Kurt Russell). En una societat tan puritanament sexualitzada (o tan sexualment puritanitzada) com la nord-americana, la ‘lap dance’ fa part dels espectacles dels locals de mala nota “from coast to coast”. El contacte físic (mesurat) entre la ballarina i l’espectador va estimular Geoffrey Miller, Joshua Tybur i Brent Jordan a estudiar si l’espectador, inconscientment, era capaç de percebre l’estat ovulatori de la ballarina. I dit i fet, i de la recerca (una recerca de camp) resultà un article publicat a Evolution and Human Behavior. El que trobaren els autors és una relació entre el moment del cicle ovulatori de la ballarina i les propines que guanyen. Sovint s’afirma que l’espècie humana ha perdut l’estre, és a dir la fase del cicle ovulatori on augmenta no tan sols la receptivitat de la dona sinó també la proceptivitat (la recerca activa de contactes sexuals), la selectivitat i l’atractiu. Els autors creuen que el seu estudi mostra que la pèrdua no és completa. Durant 60 dies, 18 ballarines comunicaven als autors dades sobre períodes menstruals, hores de feina com a ‘lap dancer’ i les propines rebudes. En total, els autors analitzaren 296 torns de feina, equivalents a 5300 ‘lap dances’. De les participants, les que prenien contraceptius orals no mostraven cap cicle mensual significatiu quant a la quantitat de propines. En canvi, les que no en prenen si mostren un cicle de propines: de 335$ per un torn de 5 hores durant l’estre passen a 260$ durant la fase luteica i es queden a 185$ durant la menstruació.

La inevitabilitat de l’embolicament (D. Raymer, D. Smith; IgNobel de Física – 2008)

Poques coses enerven més que manegar cordes o cordills i trobar-s’hi un nus. Com més revoltat és l’embolic de la corda, o més gran ha estat l’agitació a la qual ha estat sotmesa, més fàcil és que s’hi formin nusos i, a més, nusos més difícils de desfer. En un article publicat a PNAS, Dorian Raymer i Douglas Smith examinaven aquesta situació des d’una doble perspectiva: 1) amb cordes reals que eren col·locades en capses; 2) amb anàlisi matemàtica a partir de la teoria de nusos. Els autors constaten la saviesa popular: en qüestions de segons la corda desenvolupa nusos. Si la corda és prou llarga, ens diu l’anàlisi matemàtica la probabilitat de formació de, si més no, un nus és del 100%. Un model matemàtic per explicar-ho és el dels camins aleatoris, en referència als moviments que pot patir la corda en remoure’s dins la capsa. Si bé, en aquest model de camins aleatoris hom troba, per a cordes prou llargues, la mateixa probabilitat del 100%, el mecanisme de la formació de nusos sembla una mica diferent, segons Raymer i Smith. El mecanisme que proposen es base en la teoria de trenes. Aquesta aproximació teòrica no sembla oferir vies a la reducció de la probabilitat de formació de nusos, però si més no il·lumina quins són els nusos que es formen amb més probabilitat.

Les propietats (no-)espermicides de la Coca-Cola… in vitro (S. A. Umpierre, D. J. Anderson, C. Y. Hong, C. C. Shieh, P. Wu, B. N. Chiang; IgNobel de Química – 2008)

L’IgNobel de Química se l’emporten dues recerques de mitjans dels anys 1980 amb resultats contradictoris. L’article de Umpierre et al. (1985) estudiava la motilitat d’espermatozoides in vitro als quals s’hi afegien diferents dilucions de coca-cola. Els autors van trobar que, a més gran exposició a la coca-cola, els espermatozoides veien reduïda la seva motilitat. En canvi, Hong et al. (1987) no trobava cap efecte espermicida ni a la coca-cola ni a la pepsi-cola (i això en plena guerra de les coles). Quin era el motiu d’aquestes recerques? La creença folclòrica entre adolescents, que un rentat vaginal amb coca-cola tenia efectes espermicides. La resposta a la creença, és clar, cal no donar-la in vitro, sinó in vivo, i en tot cas, l’efecte espermicida és massa reduït per evitar el risc d’embaràs (i totalment nul, per previndre la transmissió de malalties venèries).

La indignació organitzativa (D. Sims; IgNobel de Literatura – 2008)

David Sims, professor de comportament organitzatiu, ha guanyat l’IgNobel pel títol i el contingut d’un article del 2005: “You Bastard: A Narrative Exploration of the Experience of Indignation within Organizations”. Per fer-s’hi una idea n’hi ha prou amb llegir l’abstract: “La nostra paciència per formar interpretacions i reinterpretacions del comportament d’altri no és il·limitada. Arriba un moment quan perdem l’interès de provar d’entendre, i concloem que l’altra persona es comporta d’una forma que és simplement inacceptable. Aquest article explora les narratives que es fan amb una indignació immoderada, fins i tot pels millor avesats a la idea que haurien de provar d’entendre la perspectiva de l’altre. L’article ofereix un comentari reflexiu de la dificultat d’analitzar aquest tema, ja que el fenomen discutit pot afeblir l’escriptura analítica. Hom discuteix tres narratives on diferents persones consideren que una persona de l’organització es comporta d’una forma menyspreable amb els altres. Suggereix una construcció narrativa de quin sentit se’n treu de la indignació, particularment en casos on dues narratives s’enfronten l’una amb l’altra. Conclou amb la consideració de com el procés d’indignar-se pot produir emocions conflictives de joia i de culpa per als implicats”.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada