Quatre vies ni que sigui per apedaçar (Jagannathan, Goodman, Hagi, Hauser; Premi Vida Recta 2008)

Potser és la mala consciència de no haver seguit prou l’ideari d’Alfred Nobel en els atorgaments dels Premis Nobel, el que fa que el Parlament Suec atorgui els Premis Vida Recta (finançats a partir de la donació del filatèlic professional Jakob von Uexkull, *1944) la setmana anterior a l’anunci dels Nobel. El premi, existent, des de 1980, és dotat amb 2 milions de corones sueques (210.000 €), i enguany el compartiran: 1) Krishnammal i Sankaralingam Jagannathan, i la seva organització LAFTI (Terra per la Llibertat dels Llauradors); 2) Amy Goodman, fundadora de Democracy Now!; 3) Asha Hagi, per la seva mediació en els conflictes de Somàlia; 4) Monika Hauser, fundadora de medica mondiale.

Krishnammal i Sankaralingam Jagannathan: la qüestió de la terra

El jurat del Premi Vida Recta ha guardonat els Jagannathan i la seva organització, “per dues vides de feina dedicades a dur a la pràctica la visió gandhiana de la justícia social i del desenvolupament humà sostenible”.

Krishnammal va nèixer en el si d’una família sense terres el 1926 a Tamil Nadu. Amb esforç familiar i personal aconseguí de fer estudis universitaris i en aquest entorn s’uní al Moviment Sarvodaya d’inspiració gandhiana. Allà va conèixer el qui seria el seu marit, Sankaralingam Jagannathan, 14 anys més gran que ella. Sankaralingam provenia d’una família ben diferent, acomodada. Molts anys, el 1930, Sankaralingam havia abandonat els estudis universitaris arran de la crida a la no-cooperació i a la desobediència civil de Gandhi. El 1942 s’uní al Moviment ‘Deixeu la Índia’. En mig de la segona guerra mundial, la repressió britànica fou més forta que mai, i Sankaralingam fou empresonat durant tres anys i mig, i no fou alliberat fins a la imminent independència (1947). Realitzada la independència, el compromís dels Jagannathan, casats el 1950 (havien fet vot de no casar-se fins que la Índia fos realment independent), s’adreçà a la causa dels camperols sense terra.

No s’apartaren, però, de les fonts del pensament gandhià, com ho mostra la col·laboració amb Vinoba Bhave (1895-1982), que cristal·litzà en la Bhudhan Padaiatra (la pelegrinació a peu per reclamar la terra), que es va fer entre el 1950 i el 1952. Es tractava d’una crida als terratinents perquè donessin una sisena part de les seves terres als qui no en tenien. Krishnammal completà els estudis de magisteri a Madràs. El matrimoni s’establí en el país de la dona, on fundaren el moviment Bhudhan (Terra), en relació amb el moviment Gramdan (la donació de viles) que a escala pan-índia impulsava Brahe. El principi, en tot cas, era “satiagraha” (resistència no-violenta), que si bé era no-violenta sí era resistent, la qual cosa lia va suposar a Sankaralingam diversos empresonaments. Entre el 1953 i el 1967, el moviment Bhudhan va distribuir 16000 km2 de terra cultivable entre milers de camperols sense terra de diversos estats. Val a dir que bona part d’aquesta terra era poc fèrtil. Això va impulsar Sankaralingam a fundar el 1968 l’Associació dels Camperols Sarva Seva (ASSEFA), destinada a trobar mesures de millora agrícola basades, això sí, en la realitat particular de cada situació. El 1981, el matrimoni va fundar “Terra per la Llibertat dels Llauradors” (LAFTI), on a la qüestió de la terra i de l’agronomia s’hi afegien qüestions de cooperació i de finançament. Amb els anys, a banda de la redistribució de terres (mitjançant negociacions i compres amb els grans terratinents), LAFTI també s’ha dedicat a d’altres sectors: indústria rural, pesca, ensenyament, etc. En els darrers quinze anys, LAFTI s’ha implicat en els conflictes derivats de l’extensió de les crustacifactories en el litoral de la Península Índica. Aquestes crustacifactories, dirigides des d’empreses de Madràs, Mumbai, Calicut, Delhi o Hyderabad, ocupen extensions de terreny considerable i generen una sèrie de problemàtiques de salinització. Contra aquests desenvolupaments, LAFTI ha promogut de nou la resistència no-violenta i una intensa activitat en els tribunals estatals i federals.

Amy Goodman i Democracy Now!

Amy Goodman ha rebut la seva participació en el Premi, segons el jurat, “per desenvolupar un model innovador de periodisme polític veritablement independent que du a milions de persones les veus alternatives que són sovint excloses pels mitjans majoritaris”

Goodman va nèixer el 1957. Graduada a Harvard (1984), començà a ser coneguda com a directora de notícies de la cadena radiofònica WBAI, de Nova York. A partir del 1996 llençà el programa informatiu diari (d’una hora) de notícies Democracy Now! En l’actualitat el programa ha adoptat el format televisiu, s’emet diàriament de 8 a 9 del matí (hora de Nova York), i el presenten Goodman i Juan Gonzales. La distribució del programa la garanteixen acords de sindicació amb emissores de ràdio i de televisió, a banda de la difusió que garanteix la pàgina web.

Darrera de Democracy Now! hi ha una denúncia: els mitjans de comunicació majoritaris dels Estats Units, malgrat una aparent pluralitat (conservadors vs. liberals, etc.), marginen tota una sèrie de qüestions i fabriquen el consens (allò que ells mateixos defineixen com a ‘mainstream’). Així Democracy Now! informa sobre moviments socials altrament silenciats i ha tingut un important protagonisme en la informació independent que ha nodrit el moviment contra les aventures imperialistes de Bush-Cheney. Per fer-ho, Democracy Now! fa entrevistes en profunditat, organitza debats, fa periodisme d’investigació i reporta protestes i convencions. Entre els reports més destacats de Goodman hi ha ‘Drilling and Killing: Chevron and Nigeria’s Oil Dictatorship’ (1998) i ‘Massacre: the Story of East Timor’. Juntament amb el seu germà David, ha publicat recentment tres llibres sobre la relació entre el poder i la comunicació: ‘Exception to the Rulers’ (2004), ‘Static: Government Liars, Media Cheer-leaders and the People who Fight Back’ (2006) i ‘Standing up to the Madness’ (2008)

Asha Hagi

L’economista Asha Hagi (*1962) ha rebut la seva porció de Premi “per continuar dirigint sota un gran risc personal la participació femenina en el procés de pau i reconciliació” de Somàlia.

Hagi va graduar-se en la Universitat Nacional de Somàlia i va fer un mestratge en administració d’empreses a la Universitat Internacional dels Estats Units a Àfrica. El col·lapse del govern somalí el 1991 culminà un llarg procés de dislocació social. La nació somalí, dividida en diversos estats arran dels processos colonitzadors de francesos, anglesos, italians i etíops, es dividí encara més en antigues i noves línies gentilícies. Fou en aquest context que Hagi participà en la fundació de ‘Save Somali Women and Children’ (SSWC). A partir de fons recaptats bàsicament entre la diàspora somalí, SSWC treballa en projectes de cooperació i de reconstrucció comunitària. Durant les converses de pau d’Arta (2000), Hagi participà en la fundació de ‘Sisè Clan’, en referència al fet que les dones constitueixen un clan a banda dels cinc que composen el poble somalí. Hagi tingué un paper encara més destacat en la Conferència Mbagathi de Nairobi (2002-2004), d’on nasqué el Govern Federal Transitori i el Parlament Federal Transitori (del qual fou elegida membre). En el Parlament Federal de Somalia hi ha un 12% d’escons reservats a la dona, que s’eleva al 30% en els consells de districte i regió i en d’altres òrgans nacionals, i s’ha creat un Ministeri d’Afers de Gènere i de Família.

Val a dir que totes aquestes institucions federals transitòries eren observades amb descrèdit, com quelcom fabricat per la “comunitat internacional”. A finals del 2006, Mogadishu i moltes altres regions de la Somalia meridional eren sota el control de la Unió de Tribunals Islàmics. Entre els organismes federals transitoris aviat esclatà una divisió entre els sectors partidaris de diàleg amb totes les organitzacions somalís (inclosa la Unió de Tribunals) i els que aparentment ho fiaven tot a les tropes internacionals (especialment les etíops, per bé que en les unitats etíops hi ha una bona representació de somalís d’Ogaden). Hagi s’arrenglerà amb els partidaris del diàleg i amb els més recelosos de la intervenció etíop. Fos com fos, les tropes etíops ocuparen Mogadishu el desembre del 2006. Amb la nova ocupació ‘internacional’, en quatre mesos havien abandonat Mogadishu 350.000 persones. La mateixa Hagi va haver d’exiliar-se a Nairobi (Kènia).

El control ‘internacional’ no durà gaire, i l’Aliança pel Re-alliberament de Somalia ‘conquerí’ àmplies regions. A partir del maig del 2008 s’inicià a Djibouti una nova fase de converses, promogudes per Nacions Unides, entre el Govern Federal Transitori i l’Aliança. En aquestes converses l’organització de Hagi, i d’altres, insisteixen en què la resolució del conflicte passa per la necessitat de reconciliació i d’un procés polític inclusiu i no-violent.

Més enllà de l’àmbit nacional somalí, Hagi és membre del Parlament Panafricà de Johannesburg i participa en diverses iniciatives continentals.

Monika Hauser i medica mondiale

La gineocòloga Monika Hauser (*1959) ha rebut la seva part del premi, ens diu el jurat, “pel seu compromís incansable de treballar amb dones que han experimentat la violència sexual més horrible en alguns dels països més perillosos del món, i per fer campanyes per tal que rebin reconeixement social i compensacions.

Hauser va nèixer en una família sud-tirolesa emigrada a Suïssa. Doctorada en medicina a Innsbruck i a Bolonya (1984), obtingué la llicència mèdica el 1988, i completà l’especialització en ginecologia el 1998. La tria de l’especialització l’havia fet molts anys abans, quan com a jove metgessa va haver de tractar víctimes de violacions. Si la situació ja era prou dura en països en pau com Tirol, Hauser era conscient de com devia ser la magnitud en mig d’una guerra, com la de Bòsnia. Això la decidí, a finals de 1992, a impulsar a la Bòsnia Central Medica Zenica, un centre mèdic per a dones. Paral•lelament a l’objectiu mèdic, Medica Zenica també es presentà com una fita en la col•laboració entre personal mèdic bosnià de diversos grups nacionals. De l’experiència de Medica Zenica va nèixer medica mondiale. El 1999, Hauser participà en el projecte medica mondiale Kosova, amb iniciatives sanitàries en diverses regions albaneses, marcades per la situació bèl·lica. A partir del 2000, medica mondiale ha establert els seus objectius en el tractament i suport a les supervivents de violència sexual en temps de guerra, l’establiment de centres mèdics amb una perspectiva global de la salut, la preparació de personal sanitari autòcton i la defensa dels drets de la dona. En aquest sentit, medica mondiale defensa que la violència sexual en temps de guerra s’ha de considerar un crim de guerra, i així ha col·laborat amb les investigacions del Tribunal Penal Internacional sobre les guerres iugoslaves. En l’actualitat medica mondiale té projectes endegats a Bòsnia, Albània, Afganistan i Libèria, i participa en diversos projectes a Àfrica i a Àsia.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada