Caçadors de virus (Hausen, Barré-Sinoussi i Montagnier, Premi Nobel de Medicina – 2008)

Virologia clínica: Avui s’ha anunciat el Premi Nobel de Medicina 2008. Els premiats són, d’una banda, Harald zur Hausen, “per la descoberta que el virus del papil·loma humà (HPV) provoca càncer cervical” i de l’altra, Françoise Barré-Sinoussi i Luc Montagnier “per la descoberta del virus de la immunodeficiència humana (HIV)”. Sobta aquesta combinació, que fa que Hausen s’endugui la meitat del premi, i l’altra meitat se la reparteixin Barré-Sinoussi i Montagnier. Però hi ha una raó per col·locar les dues descobertes plegades. Les dues mostren quin és el camí a seguir per determinar si hi ha (o no n’hi ha) factors vírics darrera d’una patologia. I, en tot cas, el coneixement de la base d’aquests factors vírics ha tingut un gran impacte en les dues malalties corresponents. Hom ja disposa d’una vacuna que pot reduir força la incidència de càncer de coll uterí, mentre que els fàrmacs antiretrovirals són el tractament d’elecció contra la síndrome d’immunodeficiència adquirida. L’Assemblea que ha atorgar el Nobel, d’altra banda, pren clara partida en la polèmica sobre la descoberta de l’HIV: a favor de Montagnier per damunt de Robert Gallo. I de l’altra un premi dedicat a l’HPV constitueix un al·legat en defensa dels principis de la vacunació universal.

Harald zur Hausen i l’etiologia vírica dels càncers de coll uterí

Electromicrografia de papil·lomavirus

La idea de l’origen viral del càncer va planar amb cert èxit durant la primera meitat del segle XX. Era l’època, per exemple, de les recerques de Francesc Duran i Reynals (1899-1958), fetes de primer a l’Institut Pasteur i després a Yale. Però l’augment del coneixement sobre la malaltia, va fer veure que l’origen víric no podia ser cabdal. Fet i fet, a banda del sarcoma de Rous de pollastres (descobert el 1911) i algun grapat més d’exemples, hom considerava que la contribució vírica als càncers humans devia ser marginal.

Que sigui marginal l’acció dels virus en el conjunt dels càncers humans, no volia dir que no hi poguessin estar implicats en alguns tipus concrets de càncers. De fet això ajudaria a explicar alguns indicis que feien pensar en una transmissió persona-persona. Però la concentració de casos en una família o en un veïnat podia obeir a causes ambientals no-infeccioses (contaminants, etc.) o bé a causes genètiques (aquesta darrera possibilitat fou la que contribuí en bona mesura a fer del càncer en un “mal lleig” a silenciar, molt més que d’altres malalties igualment greus, com ara la tuberculosi).

En el anys 1970, en tot cas, parlar d’origen viral del càncer no era gaire popular. Harald zur Hausen (*11.3.1936), no obstant, anà a la percaça de material genètic que fos atribuïble a virus en les biòpsies de pacients amb càncer de coll uterí. El material genètic hi podia restar en les cèl·lules tumorals, encara que aquestes ja no fossin capaces de produir més virus. Hausen comptava amb el coneixement del material genètic d’altres virus. A partir d’aquest coneixement, va poder identificar ADN viral en els papil·lomes cervicals. Hausen va aconseguir de descriure un bon nombre de virus del papil·loma humà (HPV). Malgrat l’heterogeneïtat dels virus tots pertanyien a una mateixa família i es transmetien de forma similar (relacions sexuals). No obstant, únicament alguns d’aquests tipus virals eren realment implicats en el càncer de coll uterí. El 1983, Hausen identificava l’HPV16 (Dürst et al., 1983). En el 1984, aconseguia clonar aquest HPV16 i l’HPV18 a partir de mostres de pacients amb càncer de coll uterí (Gissman et al., 1984). Estudis posteriors mostraren que un 70% de les biòpsies de càncer de coll uterí presenten HPV16 i/o HPV18. De mica en mica, en els anys següents hom establí realment una relació epidemiològica en aquests dos tipus de virus i el càncer de coll uterí.

A partir de les recerques de Hausen, els estudis sobre els HPV continuaren. Hom ha identificat un total de 100 tipus de HPV, dels quals uns 40 infecten l’aparell genital (preferentment femení, però també masculí): d’aquests 40, un total de 15 s’associen al càncer de coll uterí i, en menor grau, als càncers de vagina i penis; d’altres HPV podrien constituir un factor de risc en càncer de cavitat oral. En la recerca bàsica, ha tingut especial interès elucidar els mecanismes pels quals algunes infeccions per HPV degeneren en un procés tumoral. En la recerca aplicada, l’obtenció d’una vacuna anti-HPV constitueix una eina de prevenció efectiva contra el càncer de coll uterí. La vacuna actual ofereix un nivell de protecció del 95% contra l’HPV16 i l’HPV18.

No tots els càncers de coll uterí són deguts a l’HPV16 o a l’HPV18, però si ho són la majoria (de fet, un 99,7% de les dones amb càncer de coll uterí es troben infectades per HPV). Com que la incidència mundial de càncer de coll uterí és de 500.000 casos anuals, els HPV oncogènics deuen ser al darrera del 5% de tots els casos de càncer. De tots els virus de transmissió sexuals, els HPV (oncogènics i no-oncogènics) són els de més gran prevalença (50-80% de la població).

En l’actualitat, Harald zur Hausen és professor emèrit del Deutsche Krebforschungszentrum, a Heidelberg.

La cacera de l’agent causal de la síndrome d’immunodeficiència adquirida

Electromicrografia d’un limfòcit infectat amb HIV. En la superfície hom pot veure petites vesícules: aquestes vesícules són noves partícules víriques

El 1981 hom descriu la síndrome d’immunodeficiència adquirida (SIDA). Aviat hom se n’adona del caràcter epidèmic (en realitat, pandèmic) d’aquesta malaltia. La base de la malaltia és la destrucció selectiva dels limfòcits T4 (limfòcits T auxiliars CD4+), la qual cosa desencadena una pèrdua de la resposta immunitària front a tota mena d’infeccions, però de forma característica sarcoma de Kaposi, pneumocistosi, tuberculosis atípiques, etc. La via de transmissió de la SIDA era de tipus parenteral (casos de transfusions sanguínies, compartir xeringues) i sexual.

L’equip dels viròlegs de Luc Montagnier (*1932) i Françoise Barré-Sinoussi (*1947), de l’Institut Pasteur, era un dels dedicats a descobrir la causa de la SIDA. La tendència generalitzada era a pensar en un virus. Montagnier i Barré-Sinoussi investigaven mostres de pacients (sang, biòpsies de ganglis limfàtics), tant dels que es trobaven en la fase inicial (caracteritzada per una limfadenopatia) com en la fase terminal. Montagnier i Barré-Sinoussi aconseguiren de comprovar la producció viral tant en els ganglis limfàtics de malalts en fase inicial com en limfòcits de sang perifèrica de malalts terminals.

Van determinar (a partir d’estudis morfològics, bioquímics i immunològics) que es tractava d’un retrovirus, ja que hi detectaren activitat retrotranscriptasa.

El grup de Montagnier comprovà que el virus aïllat era capaç d’infectar i matar limfòcits in vitro, tant si es tractava de limfòcits de pacients amb SIDA o de donadors sans. Les característiques eren les pròpies d’un lentivirus (un dels tres grans grups de retrovirus). En les cèl·lules infectades, el virus no induïa el creixement descontrolat propi dels oncornavirus (el grup més conegut llavors de retrovirus), sinó que tendia a restar en un estat de latència. Davant determinats estímuls, el virus podia despertar d’aquesta latència: entre els efectes sobre les cèl·lules infectades hi ha la fusió cel·lular (Barré-Sinoussi et al., 1983).

Al llarg de 1984, els autors treballaren amb mostres de diferents grups de pacients, però particularment hemofílics i d’altres pacients que havien rebut transfusions i casos d’infants que haurien rebut el virus de la mare. Pogueren així confirmar la idea de l’HIV com a “agent causal” de la SIDA o, si més no, com a factor sine qua non d’aquesta malaltia.

Aquesta identificació va permetre aviat d’establir un test de seropositivitat per identificar portadors dels virus. I, alhora, els virus aïllats serviren per assajar fàrmacs directament adreçats contra el virus de la immunodeficiència humana. El tercer objectiu, la vacuna, ha resultat, per ara, infructuós.

Montagnier és en l’actualitat director de la Fundació Mundial per a la Recerca i Prevenció de la SIDA, mentre Barré-Sinoussi és directora de la Unitat de Regulació d’Infeccions Retrovirals de l’Institut Pasteur.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada