Un vaixell del Tres-Cents a l’antic port de Barcelona

En aquests dies de pluja, unes obres que es fan entre l’Estació de França i la Rona Litoral han topat amb les restes d’una nau, soterrades a un estrat situat a 7 metres per sota del nivell del mar.

El dilluns dia 12 hom ja havia completat la retirada del fusteram

Les restes

La troballa arqueològica fou comunicada a la premsa el divendres 9 de maig del 2008, i el dissabte dia 10 se’n va improvisar una presentació al Museu d’Història de la Ciutat.

La peça és prou gran: sis metres de llarg i tres d’ample. Es tractaria de la part central d’un buc de no pas més de 15 metres de llargada. El vaixell reposava capgirat.

Les restes de la nau s’han descobert arran de les obres de construcció de l’aparcament subterrani d’un edifici d’habitatges. Els terrenys havien estat propietat de la Renfe des del 1941 (de fet han estat propietat ferroviària des de l’època de la construcció del Carril de Mataró). El juliol del 2006 els terrenys passaren a Sacyr Vallehermoso, que inicià la promoció actual d’habitatges. L’octubre del 2006 les obres toparen amb restes del baluard del Migdia (construït el 1527 per encàrrec del rei-emperador Carles V, com a prevenció contra atacs turcs). El vaixell en qüestió dataria d’una època anterior, quan aquests terrenys sorrencs eren encara sota les aigües.

La interpretació

Els arqueòlegs consideren que la troballa ha de ser anterior a la construcció del primer espigó del port de Barcelona. Aquesta obra no fou autoritzada per la Corona fins el 1438. Per tant, el Servei d’Arqueologia de Barcelona considera més probable que el vaixell hagués naufragat davant del litoral barceloní en els segles XIII o XIV. Hom pensa que la prova del carboni 14 podria aclarir considerablement la datació (com a mínim reduir el marge d’error a no pas més de 30 anys).

La col·locació esglaonada dels taulons de la peça ha fet pensar els autors en una construcció escandinava.

Tractament i destí de la peça

A hores d’ara el procés d’excavació encara no ha conclòs. L’objectiu és recuperar la peça en unes condicions que minimitzin els danys. La fusta és un material que es preserva soterrat únicament en sediments hostils a la descomposició d’origen microbià i a la colonització per part de fongs i insectes. Durant en el procés d’excavació es manté humitejada la peça, cosa que ha estat especialment necessària durant el migdia de diumenge.

En les tasques arqueològiques hi col·laboren el Museu d’Història de la Ciutat i el Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (amb seu a Girona). La recuperació de la peça es fa per fragments, i els fragments s’hauran de traslladar a Girona, on el Centre d’Arqueologia Subaquàtica en farà el tractament de preservació. Les peces seran submergides en una suspensió aquosa de resina mantinguda a una temperatura elevada constant. Aquest procés d’estabilització s’allargarà uns tres o quatre anys. La finalitat és fixar la peça: cobrir-ne les esquerdes i forats (llocs de potencial penetració dels descomponedors).

Els fragments seran llavors (cap el 2012) muntats de nou. La peça tractada i reconstituïda s’exposarà al Museu d’Història de la Ciutat, que es troba en el nucli romà de Barcelona. Potser un lloc més adient seria el Museu d’Història de Catalunya que, al capdavall, és més a tocar de les restes. Aquesta darrera tria permetria combinar la visita a la peça amb una visita directament contígua al jaciment originari.

Un símbol

El director del Museu d’Història de la Ciutat, Joan Roca, recorda que es tracta del primer vaixell enfonsat a Barcelona. Roca diu que "aquest vaixell és el símbol potent de la ciutat mercantil organitzada pel Consell de Cent durant el segle XIII". En tot cas, si el vaixell és d’origen escandinau, bé sigui del segle XIII o del segle XIV, mostra l’ascens comercial general de l’època: la navegació escandinava retornava a les cotes de l’època vikinga, però ara domesticada per la penetració de capitals comercials d’origen alemany; i la intensitat d’intercanvis entre la Mediterrània i les ‘mars adjacents’ (des de l’Atlàntic fins a l’Índic) assolia nivells que no s’havien abastit ni de lluny en l’època romana clàssica.

Però el vaixell també és un símbol d’una altra cosa: la inexistència d’un port amb cara i ulls a la Barcelona del Tres-cents (això dels dèficits d’infrastructures logístiques ve de lluny). Hom comença a posar-hi remei en el segle XV (quan el nostre vaixell jeia oblidat, com tants d’altres, sota un fons marí que aviat seria incorporat al territori de la Ribera barcelonina). Però, ai las, llavors arrenca una crisi que afecta especialment Barcelona. De tot això, el vaixell també n’és símbol. Com també ha estat testimoni mut de l’especulació urbanística d’ahir, d’avui i de sempre, la qual ha estat qui, al capdavall, l’ha fet despertar d’un somni de sis o set segles.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Un vaixell del Tres-Cents a l’antic port de Barcelona

  1. Didac diu:

    Les Koggen hanseàtiques, efectivament, es traslladen després a Biscaia i a Portugal. I d’allà arriben a la Mediterrània, on prenen el nom de coques. Curiosament, l’Alcover-Moll considera que el nom ‘coca’ deriva de caudica (el nom llatí d’una petita embarcació).

    Una citació significativa del Libre des Feyts (segle XIII):

    Don Athó de Foces logà una cocha d’estes de Bayona: e quan foren en la mar la cocha faya aygua molta… e a males penes pogueren-ne traure la roba e’ls cauals, si que quant ho hagren treyt, la cocha s’obrí e trencà’s tota sobre la mar

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.